Grans Projectes, Petits Creadors: Berenguer Parres a TEDxBarcelonaChange

Grans Projectes, creadors petits! Berenguer és el més jove de 2 germans. Poc després del seu naixement, el 4 de febrer de 1999 a Sant Cugat del Vallès, es va fer evident que era un nen únic. Des de petit era molt sensible als problemes que ple la humanitat, tenint més profunda empatia cap als més desfavorits / feble, i amb el temps, Berenguer va posar cada vegada més curiosos. Amb només 2 anys i mig d’edat, va ser diagnosticat com a superdotat en capacitat intel·lectual.

A causa de les seves característiques especials, Berenguer ha assistit a cursos específics per a nens superdotats des de molt jove, tant al Center for Talented Youth (CTY) Centre d’Espanya i l’OMS. A l’edat de 5 anys, va començar a tallers de programació informàtica a la Fundació de l’OMS. Cada estiu, se’n va anar de nou a la CTY a Espanya (fins a 2011, quan el CTY renunciar al seu campus a Espanya), assistint a diverses escoles d’anglès a la biologia, i més tard Robòtica i fins i tot la genètica. Va ser al taller de Genètica a l’edat de 10, quan va començar la seva investigació sobre una vacuna contra la SIDA (sobre una vacuna contra la SIDA), treballant en equip amb altres tres nois, també superdotats intel·lectualment però 3 anys més tard (o juntament amb 3 altres nens, també són molt talentosos, però 3 anys més tard). S’ha dut a terme molt lentament en aquest projecte ja que ningú va prendre seriosament fins l’any passat, quan es va posar en contacte amb un amic del director de la seva escola CTY. Tot i això, i per raons òbvies, el seu progrés actual és lenta. Berenguer està fent un curs en línia sobre la SIDA de la Universitat Emory (www.coursera.org). El seu desig és estudiar Biologia, Biotecnologia i Ciències Ambientals a Canadà o els Estats Units.

En l’esperit d’idees val la pena difondre, TEDx és un programa d’esdeveniments locals autoorganitzats que reuneixen les persones a compartir una experiència similar a TED. En un esdeveniment TEDx, vídeos de TEDTalks i oradors en viu es combinen per provocar la discussió profunda i la connexió en un grup petit. Aquests esdeveniments locals autoorganitzats són de marca TEDx, on x = esdeveniment TED organitzat independentment. La Conferència TED proporciona una guia general per al programa TEDx, però els esdeveniments TEDx individuals són auto-organitzada. * (* Subjecte a certes regles i regulacions).

Enllaç relacionat:

Primer pas per integrar els superdotats.

FANJAC – Associació sense ànim de lucre formada per famílies amb nens i adolescents amb altes capacitats i/o superdotats. El nostre treball consisteix principalment en donar suport i orientació a les famílies i organitzar activitats adients pels nostres nens i joves.

TEDxBarcelonaChange - Positive disruption

Sarah-Jayne Blakemore: El misteriós funcionament del cervell adolescent

Per què semblen els adolescents molt més impulsius, molt menys conscients d’ells mateixos que els adults? La neurocientífica cognitiva Sarah-Jayne Blakemore compara l’escorça prefrontal dels adolescents amb la dels adults per mostrar-nos que el comportament típic dels adolescents el causa el seu cervell en desenvolupament.

Sarah-Jayne Blakemore studies the social brain — the network of brain regions involved in understanding other people — and how it develops in adolescents. Full bio »

Fa quinze anys, es pensava generalment que la major part del desenvolupament del cervell es produïa durant els primers anys de vida. Llavors, fa 15 anys, no teníem la habilitat de mirar dins d’un cervell humà viu i seguir el desenvolupament al llarg de la vida. En l’última década més o menys, principalment gràcies als avanços en les tecnologies de representació del cervell, com les resonàncies magnètiques (MRI), els neurocientífics han començat a mirar dins de cervells vius de totes les edats, i a analitzar els canvis en l’estructura del cervell i la funció cerebral, així que utilitzem una ressonància estructural si volem fer una foto amb una resolució molt alta de l’interior del cervell viu, i podem fer-nos preguntes com: quanta matèria gris conté el cervell, i com canvia amb l’edat? També podem utilitzar una ressonància funcional (fMRI) per fer un vídeo, una pel·lícula, de l’activitat cerebral dels participants quan estan fent algun tipus de tasca com pensar, sentir o percebre alguna cosa.

Molts laboratoris en tot el món estan involucrats en aquest tipus d’investigacions, i ara tenim una imatge molt detallada del desenvolupament del cervell humà viu, aquesta imatge ha canviat radicalment la manera en la qual concebim el desenvolupament del cervell humà revelant que no s’acaba tot en l’infància, sinó que el cervell continua desenvolupant-se durant l’adolescència fins al 20 i 30 anys.

L’adolescència es defineix com el període de vida que comença amb els canvis biològics, hormonals i físics de la pubertat i acaba a l’edat en què l’individu aconsegueix un paper estable i independent en la societat. (Rialles) Pot durar molt de temps. (Rialles) Una de les parts del cervell que canvia més radicalment durant l’adolescència s’anomena l’escorça prefrontal. Aquesta és una maqueta del cervell humà, i aquesta és l’escorça prefrontal, just davant. L’escorça prefrontal és una part del cervell molt interessant. En proporció és molt més gran en els humans que en qualsevol altra espècie, i participa en una gran varietat de funcions de gran nivell cognitiu, com la presa de decisions, la creació de plans, planejar el que faràs demà, o la setmana que ve, o l’any que ve, inhibir el comportament inapropiat, per exemple, evitar dir alguna cosa molt grollera o fer estupideses. També participa en l’interacció social, comprendre altra gent, i la consciència d’un mateix.

D’aquesta manera, estudis de ressonàncies que observen el desenvolupament d’aquesta regió mostren que en efecte sofreix un desenvolupament dràstic durant el període de l’adolescència. Si mireu el volum de matèria gris, per exemple, el volum d’aquesta matèria al llarg del temps, des dels 4 anys als 22 augmenta durant l’infància, i podeu veure-ho en aquest gràfic. Arriba al màxim al principi de l’adolescència. Les fletxes indiquen el màxim de volum de matèria gris en l’escorça prefrontal. Podeu veure que el màxim es produeix un parell d’anys més tard en nois que en noies, probablement perquè normalmentels nois arriben a la pubertat un parell d’anys més tard que les noies, i desprès durant l’adolescència, es produeix una disminució significativa en el volum de matèria gris de l’escorça prefrontal. Pot sonar mal, però en realitat aquest és un procés de desenvolupament molt important, perquè la matèria gris conté cèl·lules i connexions entre cèl·lules, les sinapsis, i aquesta disminució en el volum de matèria gris de l’escorça prefrontal es considera que correspon a una poda sinàptica, l’eliminació de sinapsis no desitjades. Aquest és un procés molt important. En part depèn del mitjà en el que estigui l’animal o l’humà, les sinapsis que s’utilitzen són reforçades, i les sinapsis que no s’utilitzen en aquest mitjà en concret seran podades. Es pareix un poc a podar un roser. Podeu les branques més dèbils per a que les que queden, les branques importants, puguen créixer i fer-se més fortes, i aquest procés, que adapta de manera efectiva el teixit del cervell d’acord al mitjà específic de l’espècie, es produeix en l’escorça prefrontal i en altres regions del cervell durant el període de l’adolescència humana.

Un altre mètode que utilitzem per a detectar canvis en el cervell adolescent és la ressonància funcional per observar els canvis en l’activitat cerebral al llarg dels anys. Us donaré un exemple de la meva investigació. En el meu laboratori ens interessem en el cervell social, és a dir, la xarxa de regions del cervell que utilitzem per comprendre altres persones i interactuar amb elles. M’agradaria mostrar-vos una foto d’un partit de futbol per il·lustrar dos aspectes de com funciona el vostre cervell social. Així que estem veient un partit de futbol. (rialles) Michael Owen casi marca un gol, i està tirat per terra, i el primer aspecte del cervell social és que aquesta foto il·lustra perfectament que les respostes emocionals i socials són automàtiques i instintives. Un segon desprès de que Michael Owen falli el gol tot el públic està fent el mateix amb els braços i tenen la mateixa expressió, inclús Michael Owen que està estirat en l’herba està fent el mateix amb els braços, i segurament té una expressió facial pareguda, i les úniques persones que no ho fan son els homes de groc al fons – (rialles) – i em penso que estan al costat equivocat de l’estadi, i tenen una resposta emocional social diferent que podem reconèixer instantàniament, i aquest és el segon aspecte del cervell social que il·lustra aquesta imatge: la gran capacitat que tenim per llegir els comportaments d’altres persones, les seves accions, gests, expressions facials, per relacionar-les amb les emocions internes i estats mentals. Per tant, no haureu de preguntar a cap d’aquests homes. Ja teniu una idea del que senten i pensen en aquest moment precís en el temps.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Sols però junts, connectats però aïllats

Post de SOMA – TXEIKS

Per què tenim la necessitat imperiosa d’estar permanentment connectats a les xarxes socials? Per què aquesta estranya solitud compartida? Per quina raó milions de persones s’aïllen de la seves relacions quotidianes per submergir-se en relacions virtuals? Realment estem més connectats als altres gràcies a Facebook, Twitter, Whatsapp…? Quines conseqüències pot tenir aquesta dependència tecnològica en les nostres relacions humanes?

La Sherry Turkle, psicòloga i sociòloga nord-americana, professora a la Facultat de Ciències, Tecnologia i Societat del MIT, des de l’Any 1984 estudia l’impacte que les noves tecnologies tenen en la manera com l’ésser humà es comprèn a si mateix i construeix la seva identitat. Aquest vídeo és una conferència TED impartida el febrer de 2012 (dura uns 20 minuts però val molt la pena).

Jane Fonda: El tercer acte de la vida

Hi ha hagut moltes revolucions en l’últim segle, però potser cap tan significativa com la revolució de la longevitat. Actualment vivim, de mitjana, 34 anys més que els nostres besavis. Pensin en això. És tota una segona vida d’adult que s’ha afegit a la nostra. I, no obstant això, en la seva major part, la nostra cultura no ha acceptat el que això significa. Encara vivim amb el vell paradigma de l’edat com un arc. Aquesta és la metàfora, la vella metàfora. Naixem, arribem al cim a la meitat de la vida i decreixem en la decrepitud. (Rialles) L’edat com una patologia.

No obstant això, moltes persones avui en dia, filòsofs, artistes, metges, científics, tenen una nova perspectiva del que jo anomeno el tercer acte: les tres últimes dècades de la vida. S’adonen que és en realitat una etapa de desenvolupament amb el seu propi significat, tan diferent de la mitjana edat com l’adolescència difereix de la infància. I es pregunten-tots hauríem de preguntar-com podem utilitzar aquest temps? Com podem viure-ho amb èxit? Quina és la nova metàfora apropiada per l’envelliment?

M’he passat l’últim any investigant i escrivint sobre aquest tema. I he arribat a trobar que una metàfora més apropiada per l’envelliment és una escala; l’ascensió de l’esperit humà que ens ha donat la saviesa, la integritat i l’autenticitat. L’edat, ja no com una patologia, sinó com un potencial. I endevinin què? Aquest potencial no és per a uns pocs afortunats. Resulta que la majoria de les persones majors de 50 anys se senten millor, tenen menys estrès, són menys hostils, menys ansioses. Tendim a veure més els trets comuns que les diferències. Alguns dels estudis, diuen fins i tot que som més feliços.

Això no és el que esperava, creguin-me. Vinc d’una família de depressius. A mesura que m’acostava als 50 anys d’edat, quan em despertava al matí els meus primers sis pensaments eren tots negatius. I em vaig espantar. Vaig pensar, oh, Déu meu! vaig a convertir-me en una vella rondinaire. Però ara que estic just a la meitat del meu propi tercer acte, m’adono que mai he estat més feliç. Tinc una forta sensació de benestar. I he descobert que quan un està en la vellesa, contràriament a veure-la des de fora, la por desapareix. Ens adonem que seguim sent nosaltres mateixos, potser encara més. Picasso va dir una vegada: “Es necessita molt temps per arribar a ser jove”.

(Rialles)

No vull idealitzar l’envelliment. Òbviament, no es garanteix que sigui un temps per gaudir i desenvolupar-se. És en part una qüestió de sort. És en part, òbviament, d’origen genètic. De fet, una tercera part és d’origen genètic. I no hi ha molt que puguem fer al respecte. Però això significa que dos terços del nostre èxit en el tercer acte depèn de nosaltres mateixos. Anem a parlar del que podem fer perquè aquests anys afegits siguin tot un èxit i marquin una diferència positiva.

Ara, permetin-me dir alguna cosa sobre l’escala que pot semblar una metàfora estranya per als adults grans, ja que per a molts les escales són un repte, (rialles) en els que em incloc. Com vostès saben, el món sencer funciona segons una llei universal: l’entropia, la segona llei de la termodinàmica. L’entropia significa que tot al món, tot, està en un estat de deteriorament i decadència, l’arc. Només hi ha una excepció a aquesta llei universal, l’esperit humà que pot continuar ascendint-l’escala-fins a la plenitud, l’autenticitat i la saviesa.

I vet aquí un exemple del que vull dir. Aquesta ascensió pot ocórrer fins i tot davant desafiaments físics extrems. Fa uns tres anys, vaig llegir un article al New York Times. Es tractava d’un home anomenat Neil Selinger -57 anys, advocat retirat-que s’havia unit al grup d’escriptors de la Universitat Sarah Lawrence on havia descobert la seva vena d’escriptor. Dos anys més tard, va ser diagnosticat amb esclerosi lateral amiotròfica, o mal de Lou Gehrig. És una malaltia terrible. És mortal. Fa malbé el cos, però la ment roman intacta. En aquest article, el Sr Selinger va escriure el següent per descriure el que li estava passant. I cito: “A mesura que els meus músculs es debilitaven, la meva escriptura es feia més forta. A mesura que perdia lentament la parla, guanyava la meva veu. A mesura que disminuïa, creixia. A mesura que perdia tant, vaig començar finalment a trobar-me a mi mateix “. Neil Selinger, per a mi, és l’encarnació de l’ascens per l’escala en el seu tercer acte.

Tots naixem amb l’esperit, tots, però de vegades decau pels reptes de la vida, la violència, el maltractament, la negligència. Potser els nostres pares van patir de depressió. Potser ells no van ser capaços d’estimar-nos més enllà dels nostres èxits o fracassos. Potser encara patim d’un dolor psíquic, una ferida. Potser pensem que moltes de les nostres relacions no han culminat. I tenim la sensació d’estar “inconclusos”. Potser la tasca del tercer acte és terminarnos a nosaltres mateixos.

Per a mi, això va començar quan m’acostava al tercer acte, el meu aniversari número 60. Com se suposava que anava a viure? Què se suposava que havia de complir en aquest acte final? I em vaig adonar que, per tal de saber on anava, havia de saber on havia estat. Així que vaig tornar al passat en la meva memòria i vaig estudiar les 2 primers actes tractant de veure qui era jo llavors,-qui era jo en realitat-no aquella que els meus pares o altres persones em van dir que era o em van tractar com si ho fos. Sinó qui era jo? Qui eren els meus pares-no com a pares-sinó com a persones? Qui eren els meus avis? Com tractar als meus pares? Aquest tipus de coses.

Un parell d’anys després vaig descobrir que aquest procés pel que havia passat es deia, segons els psicòlegs, “fer una revisió de la vida”. I diuen que pot donar un nou significat, claredat i sentit a la vida d’una persona. Vostès descobriran, com jo, que moltes coses que creien que van ocórrer per culpa, moltes coses que pensaven de si mateixos, realment no tenien res a veure amb vostès. No va ser culpa seva, vostès van fer bé les coses. I vostès seran capaços de tornar enrere i perdonar i perdonar-se a si mateixos. Seran capaços d’alliberar-se del seu passat. Vostè podran canviar la seva relació amb el passat.

Ara bé, mentre escrivia això, vaig trobar un llibre anomenat “L’home a la recerca de sentit” de Viktor Frankl. Viktor Frankl era un psiquiatre alemany que havia passat 5 anys en un camp de concentració nazi. I va escriure que, mentre es trobava al campament, podia dir, si arribaven a ser alliberats, qui anaven a tirar endavant i qui no. I va escriure el següent: “Ens poden treure tot el que tenim en la vida, excepte una cosa, la llibertat de triar com reaccionar davant d’una situació. Això és el que determina la qualitat de la vida que hem viscut, no es tracta de si hem estat rics o pobres, famosos o desconeguts, sans o malalts. El que determina la qualitat de vida és com ens relacionem amb aquestes realitats, quin significat els donem, quin tipus d’actitud adoptem enfront d’elles, quin estat d’ànim els permetem activar “.

Potser el propòsit central del tercer acte és tornar i tractar de, si és el cas, canviar la nostra relació amb el passat. Resulta que la investigació cognitiva demostra que som capaços de fer això, es manifesta neurològicament per vies nervioses creades en el cervell. Veuran que, a través del temps, si van reaccionar negativament als esdeveniments i persones del passat, s’han establert unes vies neuronals per mitjà de senyals químics i elèctriques enviades a través del cervell. I amb el temps, aquestes vies neuronals es fixen, es converteixen en la norma, encara que siguin perjudicials per a nosaltres perquè ens causen estrès i ansietat.

No obstant això, si tornem enrere i vam canviar la nostra relació, modifiquem la nostra relació amb les persones i esdeveniments del passat, les vies neuronals poden canviar. I si som capaços de tenir sentiments més positius sobre el passat, això es converteix en la nova norma. És com reiniciar un termòstat. El que ens fa savis no és tenir experiències, és reflexionar sobre les experiències que hem tingut el que ens fa savis. A més, ens ajuda a ser íntegres, ens porta saviesa i autenticitat. Això ens ajuda a convertir-nos en el que podríem haver estat.

Les dones, totes comencem íntegres, no? De nenes, comencem combatives – “Sí, ¿qui ho diu?” Tenim el lliure albir. Som els subjectes de les nostres pròpies vides. Però molt sovint, moltes, si no la majoria de nosaltres, arribada la pubertat, estàvem preocupats pel integrar-nos i ser populars. I ens convertim en subjectes i objectes de la vida d’altres persones. Però ara, al nostre tercer acte, pot ser possible de tornar al punt de partida i saber-ho per primera vegada. I si podem fer-ho, no serà només per nosaltres mateixes. Les dones grans representen la major població mundial. Si podem anar a la redefinirnos i arribar a ser íntegres, això crearà un canvi cultural al món i donarà un exemple a les generacions més joves perquè puguin repensar les seves pròpies vides.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)

TED – Kevin Allocca: per què els vídeos es fan virals?

Hola. Sóc Kevin Allocca, el gerent de tendències de YouTube, i miro vídeos de YouTube en forma professional. És cert. Per això avui veurem per què els vídeos es fan virals i quina importància té això. Tots volem ser estrelles: celebritats, cantants, comediants …Quan jo era més jove, això semblava una cosa molt, molt difícil. Però avui el vídeo web fa que qualsevol de nosaltres, o de les nostres accions, tingui notorietat en una part de la nostra cultura mundial. Qualsevol pot fer-se famós a Internet en un tres. Es pugen més de 48 hores de vídeo a YouTube per minut. I, d’aquests, només un petit percentatge es fa viral, rep infinitat de visites i guanya momentum cultural. Com succeeix això? Tres coses: creadors de tendències, comunitats de participació i factor sorpresa. Bé, comencem.

(Video) Bear Vasquez: Oh, Déu meu, Déu meu. Déu meu! ¡Guau! ¡Ohhhhh, guauuu!

KA: L’any passat, Bear Vásquez va publicar aquest video filmat fora de casa al Parc Nacional de Yosemite. El 2010, va ser vist 23 milions de vegades. (Rialles) Aquest gràfic mostra les reproduccions en l’auge de popularitat de l’estiu passat. Bear no es proposava fer un vídeo viral. Només volia compartir un arc de Sant Martí doble. Això és el que un fa si es diu Yosemite Mountain Bear. (Rialles) Ja havia publicat molts vídeos de la natura. Aquest vídeo s’havia publicat al gener. Llavors, què va passar aquí? Va ser Jimmy Kimmel. Jimmy Kimmel va publicar aquest tweet que catapultaria al vídeo a la popularitat. Els creadors de tendències com Jimmy Kimmel ens presenten coses noves i interessants i les divulguen a un públic més ampli.

(Video) Rebecca Black: ♫ És divendres, divendres. Cal començar el divendres. ♫ ♫ Tots desitgen que arribi el cap de setmana, el cap de setmana. ♫ ♫ Divendres, divendres. Començant el divendres. ♫

KA: No pensaran que podíem tenir aquesta conversa sense parlar d’aquest vídeo, espero. “Divendres” de Rebecca Black és un dels vídeos més populars de l’any. El van veure gairebé 200 milions de vegades aquest any. Aquest gràfic mostra la freqüència d’ús. Igual que “Arc de Sant Martí doble”, aquest video semblava haver sorgit del no-res.

Llavors, què va passar aquest dia? Bé, era divendres, és veritat. I si es pregunten per aquests altres pics, també són divendres. (Rialles) Però, què va passar aquest dia, aquest divendres en particular? Bé, la va prendre Tosh.0 i molts blogs van començar a escriure sobre això. Michael J. Nelson, de Mystery Science Theater, va ser una de les primeres persones en fer una broma sobre el vídeo a Twitter. Però l’important és que una persona o un grup de creadors de tendències adopten un punt de vista i el comparteixen amb un públic més ampli, accelerant el procés.

Llavors, aquesta comunitat de persones que comparteix aquest gran acudit intern després comença a parlar-ne ia fer coses. I ara hi ha 10.000 paròdies de “Divendres” a YouTube. Només en els primers set dies, hi va haver una paròdia per a cada un dels altres dies. (Rialles) A diferència de l’entreteniment unidireccional del segle XX, aquesta participació comunitària és la nostra manera de ser part del fenomen – difonent-ho fent alguna cosa nova amb això -.

(Música)

“Nyan Cat” és una animació repetitiva amb una música escaient. És així, això és tot. Aquest any el van veure unes 50 milions de vegades. I si pensen que això és rar, sàpiguen que hi ha una versió de tres hores que s’ha vist quatre milions de vegades.(Rialles) Fins als gats van veure aquest video. (Rialles) I hi ha gats que van veure altres gats veient el video.

(Rialles)

Però l’important aquí és la creativitat que va despertar entre la comunitat tecnófila d’Internet. Hi va haver remescles. (Rialles) Algú va fer una versió a l’antiga. (Rialles) I després es va fer internacional. (Rialles) Tot d’una, va sorgir tota una comunitat de remescla que va fer que això passés de ser un acudit ximple a alguna cosa del que tots podem formar part. Perquè avui no només gaudim, participem.

Qui podria haver predit una cosa així? Qui podria haver predit “Arc de Sant Martí doble” o Rebecca Black o “Nyan Cat”? Quin guió podria haver escrit que contemplés aquesta situació? En un món on es pugen dos dies de vídeo per minut, només allò veritablement únic i inesperat pot destacar de la manera que aquestes coses ho han fet. Quan un amic em va dir que havia de veure aquest gran vídeo d’un tipus que protesta contra les multes a ciclistes a Nova York, admeto que no em va interessar massa.

(Video) Casey Niestat: Em van multar per no circular pel carril-bici però sovint hi ha obstacles que t’impedeixen circular adequadament pel carril-bici.

(Rialles)

KA: Gràcies a l’efecte sorpresa i al seu humor, Casey Niestat va aconseguir que 5 milions el veiessin i s’entenguessin amb la seva idea. Per això aquest enfocament val per tot el nou que fem de forma creativa. I tot això ens condueix a una gran pregunta …

(Video) Bear Vasquez: Què significa això? Ohhhh. (Rialles)

KA: Què significa això? Els creadors de tendència, comunitats creatives de participació, el totalment inesperat, són característiques d’un nou tipus de mitjans, d’una nova cultura, a la qual tots tenim accés i és l’audiència la que defineix la popularitat. Com he dit abans, una de les celebritats actuals del món, Justin Bieber, va començar a YouTube. No demanin permís per expressar les seves idees. Ara tots som una mica amos de la nostra cultura pop. Aquestes no són les característiques dels vells mitjans, tot just són les dels mitjans actuals, però definiran l’entreteniment del futur.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Translations Talks in Catalan

Problemes amb els problemes? Molt + que Matemàtiques (El problema dels “ulls blaus a l’illa”)

Publicat en matemáTICas per Luis Miguel Iglesias Albarrán [14.08.11]

Un problema? I què? A per ell!

Us explico en “bloc-baixa”, en secret, una de les receptes que dono als meus alumnes?

Tens un problema? I què passa? El dolent és tenir-ne dos, però només un de sol … ()

Endavant, llegeix i comprèn i tindràs el 51% del problema resolt.

Qui va dir por? Poseu aquest vídeo a docents de matemàtiques, a qui esperen i desitgen ser-ho algun dia, al alumnat i a les famílies i entendran perfectament el que és un PROBLEMA.

Només algú de la talla i la vàlua del mestre argentí Adrián Paenza podria explicar d’una manera tan simple, amb tanta relaxació i espontaneïtat però, al mateix temps, amb tanta càrrega didàctica.

El vídeo al qual faig referència és el de la seva participació en TEDxJoven @ RiodelaPlata i porta per títol: “El plaer de tenir un problema no resolt al cap” on revela els desafiaments i els avantatges de tenir un problema no resolt al cap.

Però algú tan gran … no podia quedar-se únicament aquí, a la xerrada, per alguna cosa és qui és.

És per això, per la qual cosa conclou plantejant a tots els joves assistents a la seva xerrada, i per extensió a tots i totes nosaltres, un problema. T’atreveixes amb ell?

Espero veure en els comentaris la teva solució al problema

Ànim!

.

.

El problema dels “ulls blaus a l’illa”.

En una illa hi ha 100 habitants. Tots ells tenen o bé ulls blaus o bé ulls marrons. Tots veuen el color dels altres, però no el color propi. Està prohibit parlar entre ells d’aquest tema. No hi ha miralls ni trampes possibles. Això sí: ​​hi ha una llei a l’illa que estableix que si algú ‘descobreix’ que té ulls blaus, ha d’abandonar l’illa inexorablement a les 8 del matí del dia següent. Tots els pobladors tenen la mateixa capacitat per a raonar i tots són capaços d’usar una lògica impecable.

Un dia, un nàufrag arriba a l’illa, i mentre els mira a tots diu: “que n’és de bo veure almenys una persona amb ulls blaus, com jo, després de tant temps d’estar en alta mar!”

Ara li toca pensar a vostè:

Quines conseqüències va portar aquesta frase entre els habitants de l’illa?

És a dir, una vegada que els pobladors van escoltar al visitant dir que havia almenys un d’ells que tenia ulls blaus, què creu vostè que va passar després?.

.

.

.

Pels que després de tres anys no tingueu la solució ….

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Arianna Huffington: Com triomfar? Dorm més. (TED talks)

https://ted.com/talks/view/id/1044

En aquesta xerrada curta, l’Arianna Huffinton presenta una petita idea que pot despertar-ne de més grans: el poder d’una bona nit de somnis. Enlloc de fanfarronejar les nostres mancances de son, ens insta a tancar els ulls per tenir una visió més global: Podem dormir el nostre camí cap a una millor productivitat i felicitat – i una presa de decisions més intel·ligent.

TED (sigles de Tecnologia, Entreteniment, Disseny) és una fundació privada sense ànim de lucre dels EUA que és molt coneguda per les seves conferències, que anomena “idees que val la pena difondre” (Ideas worth spreading). Les conferències o xerrades TED, àmpliament difoses per Internet, estan subjectes a una durada de divuit minuts.

Traducció al català de la xerrada d’Arianna Huffington:

La meva gran idea és una molt, molt petita idea que pot obrir bilions de grans idees que en aquest moment son latents a dins nostre. I la meva petita idea que ho farà és dormir.

(rialles)

(aplaudiment)

Això és una sala de dones de primera. Aquesta és una sala de dones privades de son. Jo vaig aprendre de mala manera, el valor de dormir. Ara fa dos anys i mig, vaig desmaiar-me d’esgotament. Em vaig donar un cop a la meva taula, i em vaig trencar l’os de la galta, I em varen posar cinc punts al meu ull dret. I vaig començar el viatge del redescobriment del valor de dormir. I en el transcurs del viatge, vaig estudiar, vaig reunir-me amb metges, científics, i estic aquí per dir-vos que el camí per una vida més productiva, més inspirada, i més feliç és dormir lo suficient.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Mike Matas: Un llibre digital de la següent generació (TED talks)

https://ted.com/talks/view/id/1134

El creador de programari Mike Matas presenta el primer llibre de llarga duració interactiu per a l’iPad, amb videos i gràfics intel.ligents i seleccionables i unes visualitzacions de dades atractives per a reproduir. El llibre és “La nostra opció”, la seqüela d'”Una veritat incòmode” d’Al Gore.

TED (sigles de Tecnologia, Entreteniment, Disseny) és una fundació privada sense ànim de lucre dels EUA que és molt coneguda per les seves conferències, que anomena “idees que val la pena difondre” (Ideas worth spreading). Les conferències o xerrades TED, àmpliament difoses per Internet, estan subjectes a una durada de divuit minuts.

Traducció al català de la xerrada de Mike Matas:

Durant l’últim any i mig el meu equip a Push Pop Press i Charlie Melcher i Melcher Media hem estat treballant per a crear el primer llibre interactiu de llarga durada. Es diu “La nostra opció” i l’autor és l’Al Gore. És la seqüèla d'”Una veritat incòmode” i explora totes les sol.lucions que resoldran la crisi climàtica.

El llibre comença així. Aquesta és la portada. Mentre la Terra gira, podem veure on vivim. Aleshores podem obrir el llibre i seleccionar els capítols per a navegar pel llibre. O podem desplaçar-nos per les pàgines a la part d’abaix. I si volem apropar-nos a una pàgina, senzillament l’obrim. I tot el que veus al llibre, ho pots agafar amb dos dits, aixecar-ho de la pàgina i obrir-ho. I si vols tornar enrere i llegir el llibre de nou, senzillament ho plegues i ho tornes a posar a la pàgina. I això funciona de la mateixa manera; ho agafes i ho obres.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Patricia Ryan: No insisteixin amb l’anglès! (TED talks)

https://ted.com/talks/view/id/1106

Al TEDxDubai, Patricia Ryan, professora d’anglès de fa molt de temps, demana provocadorament: Que el món se centri en l’anglès evita la propagació de grans idees en altres llengües? (Per exemple: Què hauria passat si Einstein hagués hagut d’examinar-se del TOEFL?) Una apassionada defensa de la traducció i de compartir el coneixement.

TED (sigles de Tecnologia, Entreteniment, Disseny) és una fundació privada sense ànim de lucre dels EUA que és molt coneguda per les seves conferències, que anomena “idees que val la pena difondre” (Ideas worth spreading). Les conferències o xerrades TED, àmpliament difoses per Internet, estan subjectes a una durada de divuit minuts.

Traducció al català de la xerrada de Patricia Ryan:

Sé que n’estan pensant. Que m’hi he perdut, que algú pujarà a l’escenari ara mateix i m’acompanyarà amablement al meu seient. (Aplaudiments) Em passa això sempre a Dubai. “De vacances, oi?” (Riallades) “De visita als fills? Quan de temps s’hi estarà?”

Encara espero que una mica més. Visc i faig classes al Golf fa més de 30 anys. (Aplaudiments) I en tot aquest temps, s’han produït molts canvis. Aquesta estadística sobta força. I vull parlar-los avui sobre la pèrdua de llengües i la globalització de l’anglès. Els parlaré d’una amiga que ensenyava anglès a adults a Abu Dhabi. I un bon dia, va decidir portar-los al jardí per ensenyar-los vocabulari de la natura. Però va ser ella qui va acabar aprenent tots els noms de les plantes locals en àrab, així com les seves propietats — usos mèdics, cosmètics, a la cuina, d’herbolari. Com havien assolit aquells estudiants tot aquest coneixement? Dels seus avis, esclar, i fins i tot dels seus besavis. No cal dir-los com és d’important la transmissió de coneixements d’una generació a una altra.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ali Carr-Chellman: reeducar els nens a través dels jocs

https://ted.com/talks/view/id/1053

Ali Carr-Chellman assenyala tres motius pels quals molts nens deixen l’escola:
– L’absència de tolerància.
– Hi ha menys professors homes.
– El parvulari és la nova primària.
I exposa el seu atrevit pla per atreure’ls de nou: traslladar la seva cultura a l’aula, amb noves normes que permetin als nois ser nois, i utilitzar videojocs que els ensenyin a la vegada que els entretinguin.

TED (sigles de Tecnologia, Entreteniment, Disseny) és una fundació privada sense ànim de lucre dels EUA que és molt coneguda per les seves conferències, que anomena “idees que val la pena difondre” (Ideas worth spreading). Les conferències o xerrades TED, àmpliament difoses per Internet, estan subjectes a una durada de divuit minuts.

Traducció al català de la xerrada d’Ali Carr-Chellman:

Sóc aquí per dir-vos que tenim un problema amb els nens, un problema greu amb els nens. La seva cultura no funciona a les escoles. També compartiré amb vosaltres com podem solucionar aquest problema. Primer de tot, aquí teniu un nen, i aquí teniu una nena. I aquest segurament és l’estereotip de nen i nena que us imagineu. Si creieu que estic generalitzant, llavors no feu cas del que us diré. Així que no ho penso fer, no és el que m’interessa. Aquí tenen un altre tipus de nen i nena. El que vull dir és que no tots els nens viuen dins d’aquests límits rígids del que pensem que són els nens i les nenes. I no totes les nenes viuen dins d’aquests límits rígids del que pensem que són les nenes. La realitat és que la majoria de nens són d’una manera, i la majoria de nenes són d’una altra. I la qüestió és que, pels nens, la seva forma de viure i la cultura de la que formen part no funciona bé a les escoles.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

%d bloggers like this: