Més de 2.200 nens que han fugit de la guerra a República Centreafricana (RCA) porten un mes sense escola al camp de Maingama.
D’esquerra a dreta Zara, de set anys; Amzine, de nou, i Fàtima, Fanne i Haoua (amb la seva germana en braços), de deu, en una de les aules, buida, de la seva escola.
Ni Zara, de set anys; ni Amzine, de nou; ni Fanne, de 10 … Ni cap dels més de 2.200 nens en edat de cursar primària en el camp de retornats de Maingama, al sud del Txad, van començar les classes quan tocava, el passat 15 de setembre. A l’escola no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarra. Un precari sostre de palla amb trossos de plàstic és tot el mobiliari. Res més. Zara i les seves amigues seguiran ajudant a casa i cuidant dels seus germans petits fins que el proper dia 20, si arriba tot el necessari, puguin tornar a classe.
El camp de Maingama es va obrir el 14 de juny de 2014 per albergar les persones que fugen de la guerra a la República Centreafricana (RCA). Noubayambaye Noe, un dels responsables de Maingama, apunta que actualment acull 18.260 refugiats centreafricans descendents de txadians. L’estructura de Maingama és molt similar a la de qualsevol altra localitat de la regió de Moyen-Chari: les cases estan construïdes amb els mateixos materials (branques, palla i fang), tenen mercat, dispensari, cementiri … Un nou poble nascut de la guerra a RCA.
Baba Kete Mahamat, de 35 anys, ha protagonitzat una història similar a la de la majoria dels seus veïns de Maingama. “Me’n vaig anar de Bangui (capital de RCA) poc després que comencés la violència, el 2013. Van matar i decapitar a dues de les meves germanes. Vaig agafar la meva dona i els meus tres fills i vam venir a Txad. Aquí, en el centre de salut del camp, va néixer fa sis mesos el meu quart fill “, relata Mahamat, que en RCA treballava de professor de primària i ara exerceix de director de l’escola de Maingama i de mestre voluntari, és a dir, que no cobra ni un franc CFA. “Encara que no ens paguin tenim el deure d’ensenyar als nostres nens”, afegeix.
Els pares dels alumnes lamenten que dels 30 mestres que el Govern del Txad va enviar el passat curs una vintena “han desertat”. “Ells tenen un sou, encara que es queixen que cobren amb retard, nosaltres, els 27 docents voluntaris, no”, precisa Mahamat.
Al Txad el repte de l’ensenyament primari universal ha fallat estrepitosament. “El 2013, últimes dades disponibles, el 47% dels nens i el 30% de les nenes havia acabat primària, la mitjana se situava en el 39%, enfront del 17% de 1990”, indica Marcel S. Ouattara, director adjunt d’Unicef al Txad. Paradoxalment, en els camps de refugiats, segons concreta Ouattara, “la situació és millor, ja que el 68% dels menors té accés a l’escola, en aquesta etapa educativa.” Però aquesta és un xifra una mica enganyosa ja que es desconeix quants d’aquests escolars finalitzen aquest cicle. “En els camps de refugiats i de retornats l’espai és limitat i els xavals tenen l’escola prop, el que facilita que vagin a classe. Això no passa en moltes poblacions, on han de caminar diversos quilòmetres i les famílies pensen que és més rendible que es quedin ajudant a casa, que vagin a buscar llenya, aigua … Si a això sumem el risc que corren les adolescents de ser atacades en el camí … “, explica Quattara. En aquest país, “el 68% de les nenes es casen abans dels 18 anys, moltes a la força, elles no tenen el poder de decidir, i el 44% ha patit mutilació genital”, afegeix Ouattara.
Els obstacles amb què topen els refugiats a Maingama es reprodueixen, i es multipliquen, a la franja fronterera del Txad amb Nigèria. Els atacs del grup fonamentalista islàmic Boko Haram han forçada l’èxode de desenes de milers de persones a la zona del llac Txad. I trobar a educadors que vulguin anar-hi és missió gairebé impossible.
Unicef va confirmar aquesta setmana que en els pròxims dies arribaran les cadires, taules, pissarres i material pedagògic a Maingama ia altres escoles de la zona. Però queden altres despeses per cobrir. “Els pares hem aprovat en assemblea pagar 500 francs CFA (7, 60 euros) de matrícula per cada fill, uns diners que es destinarà a arreglar les aules ia pagar a un vigilant. La gent s’emporta els plàstics del sostre per posar-los en casa! “, comenta Silva Sanny, president de l’associació de pares d’alumnes, en una de les classes en què les males herbes van guanyant terreny.
“El problema és que la majoria de famílies no tenen ingressos. Alguns cultiven un hort, altres es dediquen al comerç … Però hi ha una gran pobresa. Hi ha famílies que venen els cupons canviables per menjar que distribueix el Programa Mundial d’Aliments de la ONU per poder pagar la matrícula “, diu Sanny.
Zenata Ibrahim, la mare de Haoua -la nena que apareix a la foto amb la seva germana en braços-, fa malabarismes per tirar endavant els seus tres fills. Van matar al seu marit en RCA i sobreviu com pot. Que Haoua segueixi en un futur estudiant serà un miracle.
“Lluitem contra la ignorància dels pares que pensen que la missió de les nenes és netejar i procrear. En aquest camp hi ha molts matrimonis precoços, a partir dels 13 o 14 anys”, lamenta Noubayambaye Noe.
Qui superi la primària, si vol i pot seguir estudiant, haurà de recórrer cada dia cinc quilòmetres per assistir a l’escola més propera, a Maro. Ara, 800 nois ho fan. “Portem dos anys reivindicant educació primària en aquest camp”, insisteix Sanny amb l’argument que un nombre important dels habitants de Maingama vol arrelar en aquest racó del Txad, on oenagés com Oxfam Intermón desenvolupen programes encaminats a que aconsegueixin la seva independència econòmica . “Com van a tornar a RCA dones com Zenata, a qui van esquarterar el seu marit. Aquí tenim casa, un hort, escola … I no maten a la gent”, resumeix Sanny.
ROSA M. BOSCH – LA VANGUARDIA
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
AMPA IPSE BLOC ... un espai per a la comunicació i per a la participació. 