Mirant enrere amb ira? Com controlar la teva ràbia… i la dels altres

12 preguntes amb resposta per entendre una emoció que, tot i ser natural, pot tenir conseqüències negatives

Mirant-enrere-controlar-rabia-altres_1584451810_29234597_1500x1000

‘Mirant enrere amb ira’, de John Osborne, és una de les obres mestres del teatre anglès del segle XX. En l’obra, un jove deixa anar la seva ràbia contra els valors de la classe mitjana. Valors que no són els nostres, una discussió de parella, una ordre que no ens agrada a la feina, un veí que ens molesta… Molt sovint ens enfrontem a situacions que ens incomoden, ens irriten i, de tant en tant, ens enfaden. Però mentre que enfadar-se és normal i, fins i tot, saludable, perdre els estreps no ho és, ni per un mateix ni per aquells que ens envolten. La ira és normal, però cal controlar-la. Una cosa que resulta molt més fàcil si aprenem a identificar com ens sentim i, sobretot, per què.

Per què ens enfadem?

Hi ha molts motius per a irritar-nos: situacions desagradables amb la família o els amics, incidents amb desconeguts, problemes a la feinaestrès… Tot allò que posa a prova la nostra paciència, que ens demana temps, atenció i energia, pot provocar un cansament que, finalment, derivi en ràbia. Sovint ens enfadem per tal de controlar una situació que ens supera, com una manera de reunir forces per sentir-nos més forts, en la creença que com més intimidem l’altre més segurs estarem nosaltres. I també ens podem enfadar davant d’una situació injusta, tant si la patim nosaltres com si en som testimonis. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La contaminació de l’aire augmenta els problemes psiquiàtrics en nens i adolescents

Un estudi en més de 500.000 joves de Suècia relaciona la mala qualitat de l’aire amb la major medicació psiquiàtrica

problemes psiquiàtrics en nens i adolescents

Diversos estudis han relacionat durant els últims anys la mala qualitat de l’aire amb l’augment de diversos problemes de salut en la població en general i els joves en particular.

Ara una investigació epidemiològica duta a terme amb dades de més de 500.000 nens i adolescents de Suècia ha trobat una relació estadística entre contaminació atmosfèrica -fins i tot a nivells relativament baixos- i una major administració de medicaments per al tractament de problemes psiquiàtrics en aquests grups de població jove. Dit d’una altra manera, a les zones de Suècia on l’aire està més contaminat es registra també un major nombre de nens i adolescents que prenen -per prescripció mèdica- fàrmacs per al tractament de problemes psiquiàtrics. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

5 aliments que abans eren odiats i que ara els nutricionistes recomanen

Productes com els ous, la xocolata o els fruits secs es consideren ara aliments amb múltiples beneficis per a l’organisme

Cinc-aliments-que-nutricionistes-recomanen_Cacauet

“Que el teu aliment sigui la teva medicina i que la teva medicina sigui el teu aliment”. És una de les frases més conegudes d’Hipòcrates, metge de l’antiga Grècia i considerat pare de la medicina moderna. Des que Hipòcrates va pronunciar aquesta frase fins als nostres temps, els nutricionistes han intentat desgranar la millor manera d’aprofitar els nutrients que incorporen els diversos aliments al nostre abast i, ara i abans, han emès els seus veredictes, que han demonitzat algunes menges i n’han catapultat altres al cel dels ‘superfoods’. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El que li passarà al penis del teu fill si menges pollastre, segons PETA

Polèmica per un vídeo on l’associació animalista defensa, a través d’un estudi manipulat, que consumir aquest aliment escurça la llargària del penis

pollastre menjar 900x600

“Menjar pollastre pot fer que el penis del teu fill sigui més petit”. És la primera frase d’una campanya impulsada per l’organització animalista PETA (People por the Ethical Treatment of Animals) que aquestes últimes setmanes ha provocat indignació entre la comunitat científica i els consumidors.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

L’OMS alerta que els deures perjudiquen la salut

L’estrès de les tasques escolars desemboca en mals de cap, abdominals i d’esquena, i causa nervis, tensió i tristesa. Un 70% de les noies espanyoles de 15 anys asseguren sentir-se pressionades pel treball que els professors els manen fer a casa.

L OMS alerta que els deures perjudiquen la salut

Si fa poc l’avís arribava de l’OCDE, que va advertir que els deures escolars contribueixen a augmentar les diferències entre alumnes rics i alumnes pobres, ara és l’OMS la que alerta contra el risc que suposen les tasques encomanades a l’escola. L’Organització Mundial de la Salut ha constatat que el percentatge d’estudiants espanyols que pateixen estrès per culpa dels deures és dels més alts d’Europa. De fins al 70% en les noies de 15 anys. I aquesta pressió, assenyala la mateixa OMS, es tradueix moltes vegades en “un increment de patologies com els mals de cap, dolors d’esquena, malestar abdominal i marejos”, així com dels “estats d’ànim que porten els nois a sentir-se tristos, tensos o nerviosos”.

La incidència dels deures sobre la salut augmenta a mesura que els alumnes creixen, informa l’OMS en la seva última enquesta realitzada a joves en edat escolar, en què han participat una mica més d’11.000 estudiants espanyols. Als 11 anys, un 34% dels nens i un 25% de les nenes afirmen sentir-se pressionats pels deures. Als 13, les noies (un 55%) passen al davant dels seus companys masculins (un 53%) quan se’ls pregunta si les tasques escolars els provoquen estrès. Als 15 anys, quan ja estan acabant l’educació obligatòria, un 70% de les noies diuen sentir-se angoixades pels deures enfront del 60% dels nois. Això col·loca els espanyols, que segons l’OCDE dediquen una mitjana setmanal de sis hores i mitja a fer treballs escolars fora de l’horari del col·legi, com els quarts més estressats d’Europa (al darrere de maltesos, escocesos i islandesos).

“Realment, tenim un problema”, reflexiona Maria Vinuesa, mestra i membre de l’executiva de l’associació Rosa Sensat. L’entitat, indica Vinuesa, “ja tenia moltes prevencions contra els deures per raons pedagògiques i perquè poden ser causants de desigualtats socials”, però ara, “si a més es comprova que tenen efectes sobre la salut dels estudiants, encara són més desaconsellables”, sentencia. La responsable de Rosa Sensat defensa que “l’aprenentatge està a tot arreu, els nens poden aprendre sortint a fer un passeig, anant a comprar a una botiga pròxima o ajudant els seus pares en la cuina”, de manera que els deures o la prolongació del treball escolar a casa no tenen raó de ser, diu.

“Les escoles haurien de tenir en compte quin és el sentit dels deures i explicar als pares l’objectiu de les tasques, perquè així tots treballessin amb la mateixa intenció”, afegeix Rafel Bisquerra, professor de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació a la Universitat de Barcelona (UB), que ha participat en una investigació promoguda per La Granja, una escola de naturalesa del Vallès Oriental per la qual cada any passen 10.000 estudiants. A més, prossegueix el professor de la facultat d’Educació de la UB, “existeixen poques evidències demostrables dels beneficis que comporta el fet de fer deures a casa”. És millor, per exemple, que aquest mateix temps el nen el dediqui a alguna lectura que li resulti interessant.

Els estudiants espanyols dediquen una mitjana de sis hores i mitja a la setmana a fer els deures del col·legi

Els defensors de les tasques asseguren que ajuden a consolidar coneixements i estimulen el sentit de la responsabilitat en el menor

PARES DIVIDITS

Les opinions entre les federacions que representen els pares d’alumnes estan bastant més dividides. Mentre la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares d’Alumnes (Ceapa) ha celebrat “que un organisme internacional com l’OMS denunciï la pressió a la qual es veuen sotmesos els estudiants a causa de la sobrecàrrega de treball que se’ls encomana fora de l’horari lectiu i fora del centre, per por a les conseqüències a què s’enfronten en cas de no realitzar-los”, laFederació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) considera, en canvi, que “els deures en la seva justa mesura també poden ser útils, sobretot per reforçar qüestions més memorístiques”, afirma Montse Conejo, presidenta de l’entitat.

Els defensors dels deures argumenten que aquests permeten acabar de consolidar coneixements adquirits a classe. Poden consistir, suggereixen, en certs exercicis mecànics o de memorització. També ajuden que el menor adquireixi compromisos i petites responsabilitats. Aquest procés, afegeixen els experts, ha de ser gradual, segons l’edat i la maduresa dels nois. Per als alumnes més grans, amb més deures, l’objectiu també és saber organitzar-se, “que siguin capaços de distribuir el seu temps i d’estudiar en solitari”.

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ – EL PERIÓDICO

Canvis en el calendari de vacunació: s’introdueixen el pneumococ i la varicel·la

S’implantaran a partir de l’estiu i s’aplicaran als nascuts a partir de gener d’aquest any 2016

Canvis-vacunacio-sintrodueixen-pneumococ-varicella_2016

Canvis en el calendari de vacunes del 2016. La conselleria de Salut ha anunciat aquest dilluns que avança a l’estiu el nou calendari i que incorporarà la vacuna del pneumococ i la de la varicel·la. Salut Pública preveu que el nou calendari s’implanti a partir de l’estiu i que s’apliqui als nascuts a partir de gener d’aquest any. El cost de les vacunes l’assumirà la Generalitat.

La vacuna contra el pneumococ –al gener ja es va anunciar que s’inclouria en el calendari vacunal– s’administrarà als 2, 4 i 11 mesos d’edat. I la vacuna contra la varicel·la s’inclourà als 15 mesos i als 3 anys, i es mantindrà per a nens d’11 i 12 anys –sisè de primària– si no han patit la malaltia o si no han estat prèviament vacunats.

Reajustament de dates

El nou calendari també preveu un reajustament de les dates i de les dosis d’algunes vacunes: l’ hexavalent, que fins ara s’administrava als 2, 4 i 6 mesos d’edat, passarà a donar-se als 2, 4 i 11 mesos, i la DTPa (contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina) – VPI(injectable contra la poliomielitis) s’administrarà als 6 anys quan estigui disponible a escala estatal.

La triple vírica – xarampió, rubèola i parotiditis– s’administrarà als 12 mesos, com fins ara, però la segona dosi quedarà fixada als 3 anys d’edat. La vacuna contra el meningococ Cconjugada, que es posava als 2, 6 i 15 mesos, ara es farà als 4 i 12 mesos, i es manté la dels 11-12 anys.

La dosi de la vacuna contra l’hepatitis A, que s’administrava als 12 mesos, ara passa als 15 mesos; la vacuna pentavalent desapareix del calendari perquè s’ha observat que amb les tres dosis d’hexavalent “ja no era necessària”, i la vacuna antipneumocòccica 23-valent es començarà a administrar a partir dels 65 anys.

ara.cat

Els hàbits del pare també deixen empremta en el fill

L’epigenètica corresponsabilitza els homes de la salut de la seva futura descendència i alleugen la pressió social sobre les embarassades

Els hàbits del pare també deixen empremta en el fill

Durant anys, el focus de la responsabilitat sobre la salut dels futurs fills s’ha posat sobre la mare, sobre les embarassades. I és cert que la gestació és un moment molt delicat per al desenvolupament dels nadons, però ara se sap, gràcies als avenços en epigenètica, que tot allò que hagi fet el pare abans de concebre el fill també importa, perquè deixa empremta en la salut futura de la seva descendència.

“Estem habituats a centrar la preocupació sobre les mares perquè l’ovòcit és molt gran comparat amb l’espermatozoide i durant molt de temps es va pensar que si en els nadons hi havia més herència que el ADN seria materna, a través dels factors citoplasmàtics de l’ovòcit, perquè es creia que l’espermatozoide només contenia l’ADN; però avui està clar –tant per estudis en animals d’experimentació com per l’anàlisi de l’esperma humana– que en l’espermatozoide el genoma del pare està organitzat per histones i protamines, que tenen el potencial d’aportar informació epigenètica”, resumeix Rafael Oliva, especialista d’epigenètica i epigenòmica de l’espermatozoide i investigador de l’Institut d’Investigacions ­Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), de l’hospital Clínic i de la Universitat de Barcelona (UB). Admet que encara hi ha poca informació en humans sobre tot allò que es transmet per l’esperma, però apunta que en els dos últims anys s’han acumulat evidències en animals que els estils de vida dels mascles –des del que mengen fins a les experièn­cies que viuen– provoquen canvis mesurables en els seus espermatozoides i es transmeten a la generació següent i, de vegades, fins i tot a la tercera.

Meritxell Jodar, investigadora de la UB i de l’Idibaps especialitzada en ARN (àcid ribonucleic) de l’espermatozoide, coincideix amb Oliva que els estudis d’epigenètica i d’ARN de l’espermatozoide estan suposant “una revolució” perquè mostren que el pare té més influència de la que pensàvem i els hàbits que adoptin els nois des de petits o durant la adolescència en poden acabar condicionant la futura descendència. “Ni la dona és l’única responsable ni cal cuidar-se només durant l’embaràs, perquè el que la ciència està mostrant és que també compta la vida que han portat abans de la concepció tant el pare com la mare”, manifesta la investigadora.

A tall d’exemple, Jodar esmenta un estudi amb ratolins que mostra que els mascles sotmesos a un trauma quan neixen (els separen de la mare immediatament) presenten comportaments depressius i canvis en la població de microARNs –petites molècules de l’àcid ribonucleic que regulen la síntesi de les proteïnes– presents als espermatozoides. I, sorprenentment, els seus fills, sense haver patit directament aquest trauma, mantenen els mateixos canvis de comportament.

Altres investigacions han mostrat que l’alimentació dels ratolins mascles abans de la concepció afecta el metabolisme de la seva descendència i pot condicionar qüestions com la intolerància a la glucosa o la resistència a la insulina dels futurs fills, qüestions que al seu torn estan relacionades amb el desenvolupament d’obesitat i diabetis. “En concret, les dues últimes investigacions sobre aquest tema publicades en Science fa poc més d’un mes apunten que aquest tipus d’informació es transmet a través de l’ ARN de l’espermatozoide”, assenyala Jodar.

I afegeix que, més enllà dels experiments amb animals, també hi ha estudis amb humans que apunten aquesta influència de l’experiència dels pares en la salut dels futurs fills. “Estem acostumats a sentir a parlar de la importància de l’edat de la mare per a la salut del nadó perquè s’ha vist que, com més anys, més probabilitat hi ha de tenir un nen amb síndrome de Down; però resulta que avui tenim estudis que suggereixen que l’edat de l’home també hi influeix; que, encara que l’home no deixa de ser fèrtil i pot tenir fills a qualsevol edat, s’ha observat que els nens de pares d’edat avançada tenen una predisposició més gran a patir desordres relacionats amb l’autisme, l’esquizofrènia o trastorns bipolars”, exemplifica Jodar. I afegeix que, tot i que els resultats encara no estan totalment validats per la comunitat científica, també hi ha investigacions que mostren una possible associació entre el consum de tabac del pare i danys en la salut de la futura descendència i que suggereix que els fills de pares molt fumadors tenen més risc de leucèmia.

Respecte a la dieta, la investigadora de la UB i de l’ Idibaps parla d’un estudi realitzat sobre la població suïssa que mostra que els fills i els néts d’ homes que van passar gana durant la seva adolescència presenten menys mortalitat per malalties cardiovasculars que els descendents d’aquells que van estar sobrealimentats quan eren adolescents.

Les investigacions sobre infertilitat masculina també han constatat que hi ha relació entre la dieta, o més concretament els problemes d’obesitat, i la informació que transmeten els espermatozoides. “Un estudi sobre els espermatozoides de pacients obesos abans i després de sotmetre’s a una cirurgia de reducció d’estómac va permetre veure que la pèrdua de pes canviava la metilació de l’ADN, de manera que l’estructura dels gens que s’expressaven o no era diferent abans i després de baixar de pes, la qual cosa és una forma d’herència epigenètica” per als fills, explica Rafael Oliva.

Els treballs d’aquest investigador han permès comprovar que els gens no estan distribuïts per igual en l’espermatozoide humà, sinó que els més importants per a la primera fase de desenvolupament estan organitzats a les regions on es condensen les histones (unes proteïnes petites que organitzen l’ADN a totes les cèl·lules del cos però que en els espermatozoides només queden restes associades a un 8% dels gens), de manera que tot allò que afecta les histones acaba sent una marca epigenètica que pot determinar que un gen s’expressi o no o que es transmeti a les cèl·lules filles o no.

Jodar explica que el debat cien­tífic sobre l’empremta del pare en la futura descendència va més enllà de l’espermatozoide, perquè s’està estudiant també el paper que tenen altres components del semen. “Els espermatozoides són només el 5% del semen, i hem vist que hi ha altres secrecions que també tenen gran població d’ ARN i proteïnes que poden afectar l’embrió; de fet, un estudi amb ratolins al quals se’ls van extreure les vesícules seminals ha mostrat que la seva descendència té més problemes metabòlics, la qual cosa indica que el fluid seminal compte, té importància”, detalla.

I el volum i la qualitat seminal són sensibles, segons han mostrat altres investigacions, a qüestions com l’alimentació o la contaminació ambiental. Un estudi recent realitzat entre els joves universitaris de la regió de Múrcia va trobar una associació positiva entre el volum seminal i una ingesta més gran d’alguns antioxidants com la vitamina C, el licopè i el bcarotè.

Manuel Esteller, director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’ Institut d’ Investigació Biomèdica de Bellvitge, assegura que “sabem que factors ambientals com l’alimen- tació i la radicació són capaços de canviar els nostres patrons epigenètics, és a dir, les modificacions químiques que controlen el nostre genoma activant o inactivant els nostres gens; una qüestió diferent, i més controvertida, és si aquests canvis epigenètics poden passar a la generació següent; si afecten les cèl·lules somàtiques (com les de la pell o de l’ intestí) no s’hereten, però si afecten cèl·lules germinals, com els espermatozoides i els òvuls, teòricament sí que podrien passar els nostres fills”. Referent a això, admet que encara no existeix “una ciència dura” que ho provi, però considera que els últims estudis relatius a la incidència de la dieta en el micro ARN ofereixen més pistes que pot ser així.

MAYTE RIUS – LA VANGUARDIA

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 763 other followers

%d bloggers like this: