Amb només un mes de vida, el fenomen ‘Informer’ ha fet saltar les alarmes en els instituts i les universitats del país, on s’ha estès com la pólvora entre els estudiants. La comunitat educativa ho té clar: cal controlar abans que s’escapi de les mans. Em refereixo als ‘informers’, aquestes pàgines a Facebook en què els usuaris treuen a la llum rumors, xafarderies i secrets dels altres. El problema és que tot el que un vol ventilar es publicarà de forma anònima. O almenys, així es creu.
Diariojuridico.com – Per Cristina Ribas Casademont, advocada especialista en Dret d’Internet i Noves Tecnologies.
El contingut de les xafarderies fàcilment pot tractar-se d’insults, vexacions i burles donada precisament, aquesta sensació d’anonimat que ofereixen els seus creadors i que fa que els participants se sentin valents, actuïn sense embuts, sense pudor i inconscientment darrere de la pantalla. No obstant això, aquest anonimat no és absolut. La veritat és que a través de procediments tècnics, i es molt fàcil arribar a descobrir qui s’amaga darrere de cada un aquests missatges. I això, molt pocs ho saben.
El meu objectiu és tractar aquest fenomen des d’un punt de vista legal, donant unes pinzellades per contextualitzar jurídicament. I és que aquesta iniciativa, així com els seus creadors i participants, no estan exempts de l’obligació de complir amb la Llei.
‘Informer’ en llenguatge jurídic
Utilitzar la plataforma Facebook per difamar, desprestigiar, comentar i burlar-se de la vida d’altres persones és una conducta que comporta greus conseqüències, tant per a qui les pateix com per a aquells que els publiquen i inciten a la resta d’usuaris perquè participin.
Participar en iniciatives com els informers pot convertir en una veritable activitat delictiva, ja que es poden produir situacions de ciberassetjament que es poden derivar en delictes d’injúries, coaccions, amenaces, delictes contra la integritat moral, delictes contra l’honor, la intimitat i la pròpia imatge; delictes contra la llibertat sexual; revelació de secrets, etc., els quals poden ser sancionats amb penes mínimes de 6 mesos a dos anys de presó, i mínimes de dos a cinc anys de presó en cas de difondre, revelar o cedir a altres els secrets que s’han descobert.
És complicat determinar de manera generalitzada les conseqüències legals que es poden derivar, ja que això dependrà del grau de participació que s’imputi a cada subjecte, del tipus de delicte que es pugui entendre comès, de quina sigui l’acció típica d’aquest delicte (especialment , si aquesta consisteix en la difusió del contingut), així com atenent a les circumstàncies de cada cas concret. Tanmateix, intentarem fer una aproximació sobre això.
Cal tenir en compte el sistema de publicació de les xafarderies: la font es posa en contacte amb la pàgina del Informer explicant de què tracta la xafarderia i les persones que gestionen aquesta pàgina passen a publicar íntegrament per compte d’aquest però sense revelar la seva identitat. En aquest sentit, a vista pública, que sembla haver-ho publicat és la pròpia pàgina del Informer i per derivació, els seus gestors.
Tenint en compte que tot i que es digui el contrari, l’anonimat no està garantit ja que es pot descobrir la seva identitat i fins i tot saber des de quin dispositiu s’ha publicat un determinat comentari, es planteja el dubte de quin grau de responsabilitat se li pot derivar a cada subjecte. És a dir, en cas que el comentari sigui difamatori i il·lícit, quin grau de participació se’ls pot imputar als administradors del Informer als seus fonts “anònimes”? D’altra banda, podria arribar a estendre aquesta responsabilitat als altres usuaris que participen en el Informer mostrant la seva aprovació (mitjançant el popular “m’agrada”) o per comentar un contingut il·lícit?
L’art. 28 del Codi penal estableix que es consideraran autors els qui realitzen el fet per si sols, conjuntament o per mitjà d’un altre del qual es serveixen com a instrument. A més, també es consideraran autors els que indueixen directament a altri a executar així com els qui cooperen en l’execució amb un acte sense el quan no s’hauria efectuat.
Al seu torn, l’art. 30.2 del Codi Penal i atès que estaríem davant delictes o faltes comesos per mitjans o suports de difusió mecànics, estableix de forma esglaonada, excloent i subsidiària, un sistema de responsabilitat per als autors en el sentit que en primer lloc respondrien en concepte d’autor , aquells que realment hagin redactat el text o produït el signe de què es tracti, així com aquells qui els hagin induït a realitzar, subsidiàriament, els directors de la publicació o programa en què es difongui, en tercer lloc, els directors de l’empresa editora, emissora o difusora, i, finalment, els directors de l’empresa enregistradora, reproductora o impressora.
Responsabilitat penal per … qui?
Per els creadors dels informers?
Podrien ser considerats autors perquè a vista pública aparentment són ells els que publiquen el text, de manera que podria entendre que els redacten. Però si ells no volen menjar sols el marró, hauran estirar el fil i rellevar la identitat de la seva font (que res l’hi impedeix) per provar que qui realment va redactar el text va ser aquesta, de manera que la garantia d’anonimat que propugnen es desvirtuaria. Si arriben a provar la realitat de la redacció del contingut difamatori i s’accepta, també hi hauria la possibilitat de plantejar la responsabilitat com autors des del punt de vista que són aquests creadors els que indueixen a les seves fonts a realitzar-lo. I no només això, sinó que en cas que no s’acceptaran les consideracions anteriors, podria provar la possibilitat de derivar responsabilitat com a autors saltant al segon esglaó de l’escala, ja que es podria al·legar que són els directors de la publicació (l’Informer) .
Per les fonts dels creadors dels informers?
Podrien ser considerats autors si revelen les seves identitats i els creadors aconsegueixen provar mitjançant el missatge que van rebre d’aquestes, que el contingut difamador va ser redactat per l’autor de missatge (la font). També podria considerar la seva responsabilitat en qualitat d’autors si s’entengués que han induït els creadors a publicar. Tanmateix, no hi hauria la possibilitat de considerar còmplices o cooperadors necessaris, ja que l’art. 30/1 CP els exclou de cap responsabilitat. Per tant, l’única via per fer-los respondre seria la de buscar la forma perquè també se’ls considera autors segons el que disposa l’art. 30/02 CP.
Per Facebook?
Els responsables de la plataforma es desentenderían d’això ja que aquesta iniciativa contravé les seves condicions d’ús. Però és que a més, perquè se’ls pogués assolir responsabilitat, hauríem atenir-nos a les disposicions de la LSSICE, normativa que en el seu article 16 els exonera de responsabilitat sempre que no tinguin coneixement efectiu de la il·licitud de l’activitat o de la informació (per la qual cosa cal una sentència ferma) o, tot i tenir aquest coneixement, actuïn amb diligència per retirar el contingut il·lícit o impedir el seu accés. Ara bé, en cas de complir aquestes condicions, la responsabilitat de Facebook es podria equiparar a un dels dos últims esglaons que estableix l’art. 30/02 CP.
Per als usuaris que fan clic a “m’agrada”?
Aquesta qüestió cobrarà rellevància en els delictes la acció típica consisteixi en la difusió del contingut, ja que haurà de determinar si el mer clic a “m’agrada” constitueix difusió o no. Al meu entendre, clickar “m’agrada” a un comentari no s’hauria de considerar difusió ja que pel sol fet de clickar aquesta opció, aquest contingut no es difon per la Xarxa Una altra cosa diferent és que els usuaris clicken l’opció “compartir”, en aquest cas no hi hauria dubte que efectivament, es tracta d’una acció de difusió ja que aquest contingut quedaria publicat al mur de tots aquests usuaris, els “amics” que els seguissin veurien la publicació d’aquest contingut i alhora, també haurien l’opció de compartir i així, successivament.
Per als usuaris que comentin el contingut il·lícit?
Si és amb el mateix propòsit que el mateix contingut, es podria derivar responsabilitat en concepte d’autor al mateix autor del comentari (aquest sí, fàcilment identificable ja que apareix el comentari des del seu compte i amb el seu nom d’usuari) ja que ha estat ell qui realment l’ha redactat, llevat que provi el contrari i s’accepti.
Conclusió
Com es pot apreciar, és una qüestió nova, poc clara i no lliure de controvèrsia. Tanmateix, les possibilitats d’una condemna hi són. Reitero que, en cas de portar als tribunals un cas similar al suscitat, els resultats dependran de les circumstàncies del cas, dels delictes que s’imputen, la manera com es plantegin les acusacions i les defenses, així com la interpretació que els doni el jutge en cada cas que al capdavall, serà la que prevaldrà.
Respecte de la responsabilitat civil derivada del delicte, aquesta s’atribuirà i recaurà sobre el subjecte que efectivament hagi estat declarat autor material del delicte o falta comès.
Tampoc cal oblidar que si el/s presumpte/s infractor/s són menors d’edat, haurem atenir al que disposi la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. En aquest cas, i entre altres diferències, no hi haurà penes de presó.
En qualsevol cas, participar en iniciatives d’aquesta índole i amb aquestes finalitats, és una enorme imprudència. Cal prendre consciència d’això i sobretot, conèixer que els danys que es poden arribar a causar poden ser irreparables. N’hi ha prou només amb recordar el cas d’Amanda Todd, l’adolescent que es va suïcidar el passat mes d’octubre després de patir un terrible episodi de ciberassetjament (real i virtual) per part dels seus companys de classe i “de pantalla”.
41.392005
2.150029
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
AMPA IPSE BLOC ... un espai per a la comunicació i per a la participació. 