Creus que ets un hiperpare i vols deixar de ser-ho?

Assumir que es poden cometre errors i entendre’ls com una font d’aprenentatge resulta essencial.

RAQUEL FONT – ara

creus-que-ets-un-hiperpare

Com es pot evitar ser un hiperpare? Dues expertes ofereixen algunes pautes. Són Raquel Sala, que du a terme el projecte Educadors Familiars, un programa d’acompanyament de famílies en l’educació dels fills, i Mireia Cabero, psicòloga, coach i consultora en benestar.

Més autonomia

Hi ha un tipus d’hiperpaternitat que és la que practiquen els pares piconadora, que aplanen el camí dels seus fills perquè no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle. Solen passar-los al davant en tot per evitar disgustos i que s’hagin d’esforçar excessivament. D’aquesta manera, però, s’impedeix que els nanos desenvolupin la seva autonomia i, per tant, a mesura que es facin grans continuaran depenent dels seus pares. És important permetre’ls fer tot el que són capaços de fer i també el que encara no saben fer perquè en puguin aprendre. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Més porucs i més insegurs: així són els fills protegits en excés

Els universitaris amb pares que han influït molt en l’elecció de la seva carrera tenen menys capacitat de decisió i solen ser els més insatisfets amb la vida.

THAÏS GUTIÉRREZ – ara

hiperproteccio-adquirir-emocionals-saber-la-gestionar

“Si vostè s’identifica com a pare o mare hiperprotector, pari el carro, perquè no està ajudant el seu fill”. Ho diu Álvaro Bilbao, neuropsicòleg i autor del llibre El cerebro del niño (Plataforma), que coneix àmpliament els efectes que l’educació sobreprotectora té sobre les criatures. “L’actual generació de pares és molt més hiperprotectora que la generació anterior”, explica, tot i que destaca que els motius pels quals s’ha arribat fins aquí no són negatius, sinó tot el contrari, perquè en el fons els nens reben més atenció dels progenitors que mai. “Ho volen fer tot perfecte, tenen moltíssima informació al seu abast i ho volen controlar tot. I a més, hi ha més consciència sobre la importància de l’educació”, subratlla. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Per què som hiperpares

Una atenció excessiva i una supervisió constant caracteritzen el model de criança d’una nova generació de pares sobreprotectors amb els seus fills fins a límits que no s’havien vist mai.

LARA BONILLA – ara

per-que-hiperpares_987x555

Hem aprovat l’examen. Tenim classe de piano. No ens agraden les verdures. ¿Ets dels que parla en plural quan et refereixes als teus fills? ¿Els fas els deures? ¿Els persegueixes amb el menjar a la mà? ¿Els has planificat l’agenda dels pròxims cinc anys? ¿I quan van néixer ja tenies un pla de vida previst per a ells? Si és així, tens números per ser un hiperpare. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Eva Millet: “Deixem de preguntar-ho tot als nens, la família no és una institució democràtica”

Periodista, autora de ‘Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual). Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de publicar un assaig sobre la hiperpaternitat.

Eva Millet Hiperpaternitat

Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat, un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva Millet al seu últim llibre.

Per què els pares d’ara som més protectors?

Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.

Com són els hiperpares? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els perills de la hiperpaternitat

La hiperpaternitat és el model de criança que es caracteritza per una sobreprotecció excessiva dels fills, que comporta una pèrdua d’autonomia i poca tolerància a la frustració. Què ha canviat en la nostra societat perquè sigui força habitual topar amb aquest patró educatiu?

Els perills de la hiperpaternitat

Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb regals i premis de tota mena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els perills de la hiperpaternitat

Hiperpaternitat ara criatures

Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb regals i premis de tota mena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

%d bloggers like this: