Els nens i adolescents d’avui viuen sobreestimulats l’estiu ?

«Les expectatives dels pares sobre l’anglès o el progrés en un esport pot desmotivar-los», adverteix un expert.

nens sobreestimulas estiu el periodico

Gairebé tres mesos de vacances donen moltíssim joc. Però davant el desig de molts pares de treure partit de cada activitat estival per millorar o incrementar el currículum dels seus fills, psicòlegs i pedagogs accentuen el necessari equilibri entre descans i estimulació dels menors. «L’estiu és temps de descans i desconnexió, temps de compartir més amb la família i de canviar els ritmes», expressa Susana Escardibul, pedagoga de la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai). «És clar que la majoria d’entitats com la nostra aporten un sentit pedagògic a les seves propostes d’experiències en colònies, campaments, rutes o casals d’estiu, però sempre prioritzant la llibertat dels participants per decidir realitzar-les, i que l’objectiu principal no sigui el valor educatiu, ni la mera conciliació familiar i laboral», puntualitza la pedagoga. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Estressats en sortir de l’escola?

Cal preguntar-se si mercantilitzem i colonitzem el temps lliure dels infants. Més extraescolars no milloren el rendiment acadèmic del menor, però sí la seva actitud cap a l’aprenentatge, segons diversos estudis.

extraescolars 02

En la nostra societat creiem que el temps és or i el volem rendibilitzar. Fins i tot el temps lliure dels infants i adolescents pateix una competència ferotge. Els números no quadren quan sumes tot el que se suposa que hauríem d’encabir en l’horari des del moment que surten de l’escola: dormir, conviure i fer activitats en família, els deures, jugar, llegir i el temps creixent de connexió a internet. Us sembla excessiu? Encara hi hem d’afegir les moltes activitats d’educació extraescolar. Ja han esdevingut un estàndard per a la majoria dels infants, i les famílies han après a valorar la diversitat i la qualitat de l’oferta existent.

Les motivacions per participar en aquestes activitats són molt diverses. En alguns casos esdevenen un veritable currículum paral·lel a l’escolar d’una gran qualitat pedagògica (activitats de música, informàtica, llengües o art), en d’altres un suport per garantir el rendiment acadèmic (reforç escolar o psicopedagògic) o cultiven la sociabilitat i les aficions dels infants (a la gran xarxa d’esplais, associacionisme juvenil i clubs esportius). També fan una altra funció: gestionar la incompatibilitat típica del nostre país entre els temps laborals, escolars i familiars. Aquest desfasament fa que tinguem tants “infants amb superagenda”, sobrecarregada d’activitats instructives, com els anomenats nens de la clau, els que passen masses hores sols sense supervisió fins que els pares tornen a casa.

El primer repte que tenim com a famílies és preguntar-nos si estem colonitzant i mercantilitzant el temps lliure dels infants amb el nou consumisme de l’oci i la formació. ¿Fins a quin punt tanta oferta proporciona més oportunitats de desenvolupament personal i social? ¿Desconfiem en excés dels temps poc pautats i regulats? ¿Quins espais els deixem per conversar, explorar lectures i experimentar el potencial educatiu d’aprendre a descobrir els propis interessos? Al meu parer, si les activitats van en detriment d’aquestes oportunitats o del temps en família, cal esponjar-les. I molt millor apostar per activitats complementàries a l’escola i les que promouen l’autonomia, la sociabilitat i els interessos de l’infant. De fet, la recerca que s’ha fet en diversos països no aconsegueix demostrar que més extraescolars millorin el rendiment acadèmic, encara que poden millorar les actituds envers l’aprenentatge. Les famílies poden promoure l’èxit escolar de manera més efectiva cultivant bons hàbits, creant un ambient lector a casa, parlant de l’escola i projectant altes expectatives sobre les capacitats dels seus fills.

El segon repte el tenim com a societat. Aquestes activitats estan generant noves desigualtats educatives per la baixa accessibilitat de les famílies amb menys capital econòmic o instructiu. Un de cada quatre infants no participa en cap activitat de lleure educatiu. En molts barris i territoris socialment desafavorits trobem una oferta de lleure feble i poc diversificada que ha sofert les pitjors retallades de pressupost públic perquè encara forma part d’un dret poc reconegut. Haurem de crear noves polítiques que garanteixin la cobertura i l’accessibilitat per a totes les famílies amb beques, suport a les activitats organitzades per les AMPA, promoció d’oferta comunitària o models de tarifació social en funció de la renda. En els darrers anys en molts països s’estan creant programes i polítiques públiques innovadores que integren l’oferta comunitària amb els projectes educatius de les escoles i difuminen les antigues fronteres entre els temps lectius i els educatius.

ISMAEL PALACÍN – ARA

Abans de les extraescolars, el teu fill s’ha d’avorrir

Les activitats fora de l’horari lectiu són aconsellables sempre que els menors tinguin primer temps personal.

extraescolars 01

Tres fills: la Itziar, de 12 anys; la Isolda, de 10, i el Solomon, de només 6. Aquest nou curs tots tres fan activitats extraescolars. La més gran, clarinet i possiblement teatre perquè no li agrada gaire l’esport. Va a una escola de música municipal tres cops a la setmana. Les classes les acaba a dos quarts de nou del vespre. El teatre el faria al migdia, però la decisió d’anar-hi o no dependrà de si surten els números a casa perquè l’activitat es fa a l’escola i, per tant, s’hauria de quedar a dinar un cop a la setmana (tot plegat suposaria una despesa extra de prop de 100 euros al mes).

La Isolda s’ha decantat per l’esport: fa dos dies a la setmana de bàsquet i té partit gairebé cada cap de setmana. També toca un instrument: la guitarra. L’hi ensenya un professor particular. Quan té extraescolars, arriba a casa cap a les vuit del vespre. El Solomon, el més petit, s’estrena aquest any. Ho ha fet amb el bàsquet, també dos cops per setmana, i acaba a les 18.30 h. A l’hora d’escollir les activitats, els seus pares, el David Lienas i l’Anabel Expósito, prioritzen que els agradin als seus fills i que responguin a les necessitats de cadascun d’ells.

Resoldre el trencaclosques dels horaris és complex, sobretot quan el pare plega a les 20 hores de treballar i la mare també, excepte dos cops per setmana, que arriba a casa abans per estar amb els nens. Això, però, li comporta haver d’estar aquests dos dies fins a altes hores de la matinada davant d’un ordinador enllestint el que no ha pogut acabar a la feina. Les altres tres tardes els nens es queden amb la cangur, amb els avis paterns o amb els materns. A part del desgavell d’horaris, però, fer extraescolars també comporta una despesa econòmica que no totes les famílies es poden permetre. En el cas de la dels Lienas-Expósito, són un mínim de 200 euros el mes, més el cost del material: una guitarra, un clarinet (800 euros), vambes (40 euros), equips de bàsquet…

L’encaix que han hagut de fer els pares de la Itziar, la Isolda i el Solomon és similar al que han resolt aquests dies milers de pares. “Seria tot més senzill si acabada l’escola anessin tots cap a casa, però ho fem pensant en ells i intentant, sobretot, no sobrecarregar-los”, reconeix Lienas. Buscar aquest equilibri és segurament el més complicat. On hi ha la barrera entre fer poques extraescolars o moltes? A quina edat s’han de començar? Només estan pensades per a famílies amb una situació econòmica sanejada?

S’ha de partir de la base que no hi ha una recepta única i que “es vengui com es vengui” aquestes activitats també fan la “funció de custòdia dels nens”, explica el catedràtic de la Facultat d’Educació de la UB Jaume Trilla. Tot i així, el que ha de prevaldre és “el sentit comú”, afegeix Màrius Martínez, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la UAB. Martínez és partidari que els nens que fan educació infantil (de P-3 a P-5) es mantinguin durant aquesta etapa en el seu “entorn de seguretat” familiar. “Estan en un període de familiarització escolar, que per si sol és un canvi molt important per a ells”, explica.

Han de tenir el seu espai i temps

A partir de primària, doncs, seria un bon moment per introduir les criatures en alguna de les activitats fora de l’horari lectiu. Abans de fer-ho, però, s’han de respectar dues condicions: que els quedi temps per fer els deures i, sobretot, temps personal. “Han de tenir uns estona per jugar sense que ningú els digui què han de fer”, deixa clar Trilla. Martínez va més enllà i assegura que quan un nen està programat s’acaba convertint en un robot. “És clau que aprengui a gestionar el seu espai i temps, que s’adoni que es pot avorrir”, afegeix. Quina durada ha de tenir aquesta parcel·la personal? Aquí tampoc hi ha una única resposta. Dependrà de cada nen. “Quan el menor viu el seu temps d’una manera estressada, indica que té un excés d’extraescolars”, apunta Trilla.

A part de la quantitat d’hores, l’altre dubte que es repeteix entre els pares és quin tipus d’extraescolars han de fer els seus fills. “Els han d’agradar”, recomana Martínez. Els estudis coincideixen que acostumen a ser més reticents a les activitats acadèmiques, sobretot els idiomes. “No cal obsessionar-s’hi”, afegeix el pedagog de la UAB. Per a ell és molt més efectiu seguir el model dels països nòrdics. La seva programació televisiva infantil és tota en anglès, i això fa que quan el nen comença a aprendre aquesta llengua a l’escola -a partir dels 7 o 8 anys- ja tingui assolida la competència comunicativa. “Quan mira els dibuixos sap que per entendre’ls ha de saber anglès. Aquí els nens no troben sentit a fer una classe d’anglès si després no poden aplicar el que han après al seu entorn diari”. A part que li agradi, l’activitat també ha de respondre a les necessitats del menor -mai dels pares-, ja sigui perquè és una cosa en la qual destaqui o per tot el contrari. Per exemple, un nen a qui li costa socialitzar-se no s’hauria d’apuntar a una extraescolar competitiva. Què passa, però, quan es comença l’activitat i no li agrada? “Se l’ha de mantenir fent-la un temps raonable -un trimestre-, perquè n’hi ha que diuen que no volen seguir perquè no volen afrontar situacions noves”, explica Martínez.

El que és indiscutible és que la majoria d’aquestes activitats són de pagament i, per tant, fomenten la desigualtat entre famílies. Els últims anys s’han impulsat el que s’anomena comunitats d’aprenentatge -a Catalunya n’hi ha una trentena- en què gràcies a les aliances entre professors, famílies i exalumnes s’organitzen extraescolars com bàsquet o reforç escolar gratuïts per a nens de famílies desafavorides. “Perquè s’estengui, però, s’han de mantenir les aules obertes més enllà de les cinc de la tarda”, alerta Martínez. Un fet que, malauradament, no sempre passa.

ELISABET ESCRICHE – ARA

%d bloggers like this: