Mares, menys felicitat de l’esperada

Només les dones que no treballen fora de casa experimenten més benestar vital en tenir un fill, en contrast amb el total dels homes.

mares-menys-felicitat-de-l-esperada

Les expectatives de felicitat que suggereix la maternitat moltes vegades es queden en això, en expectatives. Una cosa que no succeeix en parlar de paternitat. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi ­realitzat al llarg de deu anys amb entrevistes a 10.000 persones, on s’assenyala que són, sobretot, les dones que combinen la feina remunerada amb una implicació més alta a casa les que no veuen incrementat (ni disminuït) el seu benestar emocional amb l’arribada del fill. Les dones tradicionals, en canvi, sí que es declaren més felices quan tenen fills.

L’estudi, realitzat per Bruno Arpi, professor de Ciències Polítiques i Socials ( Universitat Pompeu Fabra), conjuntament amb Nicoletta Balbo ( Universitat de Bocconi), ha seguit la trajectòria d’aquest ampli grup de població al Regne Unit. Per poder “mesurar” la vinculació entre la satisfacció vital i la fecunditat es van establir tres grups: la família “tradicional”, en la qual la dona no treballa fora; la “mixta”, en la que ella treballa fora i té un rol principal a casa; i la “moderna” amb un repartiment equitatiu de papers. Es van comparar amb dones i homes dels mateixos grups socio­econòmics però sense fills, i així mateix amb les expectatives de “felicitat” generades un any abans de donar a llum. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els adolescents tenen raó: escoltar música facilita la concentració per estudiar i treballar

estudiar-amb-musica

L’escena es repeteix cada tarda en milers de llars: un adolescent fa els deures amb la música a tot volum … i els seus pares li pregunten com pot estudiar amb tant soroll. A primera vista, el dubte té sentit: sembla contradictori que puguem concentrar-nos millor en una tasca fent dues coses alhora. Però en aquest cas el fill té raó: la ciència està del seu costat.

Això sí, no val qualsevol tipus de música. Un simple ritme repetitiu no ajuda, ja que resulta molt avorrit. Tampoc funcionen els ritmes molt complexos i caòtics, com els del free jazz. Segons alguns experts, la clau està en trobar el punt mitjà. I aquest es troba en ritmes funk com els de James Brown . Un estudi dut a terme pel professor Morten Kringelbach de la Universitat d’Oxford revela que el nostre cervell té major preferència per aquest estil musical: ni molt predictible … ni molt caòtic. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Memoritzar o entendre? El sistema educatiu espanyol tria l’estratègia equivocada

Els alumnes que assimilen els continguts treuen més bona nota, segons un macroestudi de l’OCDE. Espanya, al capdamunt del rànquing de memorització mundial

Memoritzar o entendre 01

Què ens donarà més bons resultats en un examen: memoritzar el temari o entendre’l? Què és més eficaç en matemàtiques, saber-se de dalt a baix les fórmules i les taules de multiplicar com qui memoritza la llista dels reis gots o assimilar-ne els perquès? El PISA, el macroexàmen que cada tres anys l’OCDE fa a alumnes de 15 anys de mig món per comparar sistemes educatius, suggereix que és molt millor entendre que empollar, per bé que en certs exercicis de resposta ràpida obtenen més bons resultats els alumnes que actuen de memòria.

L’àrea del cercle és pi vegades el radi quadrat. En un triangle rectangle, la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa. “Els alumnes que eviten fer un esforç per entendre els conceptes poden tenir èxit en alguns entorns, però la falta de profunditat, de pensament crític i creatiu pot penalitzar seriosament aquests estudiants més tard quan s’enfrontin a problemes reals a la vida”, indica un informe publicat recentment per l’OCDE a partir dels resultats de les proves PISA fetes a 510.000 alumnesde 65 països. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ser mare de nens de 12 anys: el més difícil

Les dones amb fills preadolescents són les que presenten més nivells d’angoixa i insatisfacció amb la vida.

Ser mare de nens de 12 anys és el més difícil

La tempesta perfecta sobre les mares plana quan els seus fills arriben als 11 i 12 anys. El despertar de la preadolescència o, en llenguatge anglosaxó, quan arriben a ­tweens (de twelve), coincideix amb els nivells més alts d’angoixa de les mares i els indicadors més baixos de satisfacció amb la vida. Així es constata en l’estudi What’s, de les professores Suniya S. Luthar i Lucia Ciciolla (Universitat d’Arizona). Publicat aquest 2016 a ­ Developmental Psychology l’informe aporta nous punts de vista i, sobretot, canvia el focus i el situa sobre els sentiments de les mares.

Ni l’explosió que produeix l’arribada d’un nadó, ni la síndrome del niu buit, ni l’apogeu de l’adolescència no són els moments més complexos en el trajecte de la maternitat. Les investigadores basen el seu treball en 2.250 entrevistes realitzades a dones amb estudis universitaris (aquest segment social està poc estudiat, assenyalen, i para­doxalment és el que més temps dedica als seus fills encara que treballi) i indiquen que són diversos els elements que conflueixen en un moment en el qual aquestes mares estan també arribant a la mitjana edat i es pregunten per les seves vides i els seus futurs.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquestes són les pors dels espanyols davant la tecnologia

El CIS revela que la majoria d’espanyols considera les xarxes socials inútils i fins perilloses, segons l’edat i les intencions amb les que s’accedeixi a elles.

cis-2016-00

Primer van ser els ordinadors, després els mòbils, smartphones i tablets. Internet ho va inundar tot: les nostres cases, els nostres telèfons, els nostres rellotges, les nostres relacions socials, les nostres comunicacions i la nostra vida privada. Tots aquests avenços tecnològics han apropat al món amb o sense el seu permís i han facilitat el nostre dia a dia. Per eliminar barreres i interconnectar, però, alguns riscos reals han quedat exposats, convertint-se així en una arma de doble tall. Són les noves tecnologies una ajuda o un perill per a la societat?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La revolució dels fills d’internet

La generació Z , dels nascuts entre el 1994 i el 2009, impulsarà el gran canvi social

generació Z

La Generació Z, el darrer salt generacional. Un treball que fuig de la por i de les estridències i que intenta posar calma al convuls mar de la vida, sobretot, la dels pares. En aquest treball, es llança un missatge esperançador: adults, no s’atabalin perquè els seus fills passin hores i hores ­davant del mòbil, xatejant amb amics mentre fan el desentès a les trucades dels seus progenitors, aquests amb dits de pianistes que pugen i baixen fotos i donen al like en segons mentre vostè encara busca l’aplicació al menú… Per què amoïnar-se d’una cosa natural?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El boli ja no escriu

L’abandonament de l’escriptura a mà acabarà modificant el nostre cervell i les nostres habilitats motrius.

el boli ja no escriu

Cada dia s’escriu menys a mà i en menys àmbits. Es fa tan poc que és ­fàcil no haver vist mai la lletra dels amics i companys de feina in­corporats els últims anys. Per vacances s’envien selfies en lloc de postals; els aniversaris es feliciten per watsap i no amb targetes; els avisos i informes s’envien per correu electrònic i no pas manuscrits; es programen les cites al mòbil sense anotar-les a cap paper…

El resultat és que una part important de la població reconeix haver perdut l’hàbit d’escriure a mà tret de si fan la llista de la compra. Un estudi realitzat per la consultora Ipsos per a Samsung el 2014 mostrava que ja només escriu a mà de manera habitual el 58% dels espanyols, mentre que el 75% escriu al mòbil diàriament. I com qualsevol habilitat que no es practica, la de fer servir el bolígraf s’està perdent. “Des de fa algun temps prenc les notes de les entrevistes a l’ordinador perquè ja no entenc la meva lletra”, confessa la periodista Teresa S. “Cada vegada em costa més de prendre apunts a mà, em canso de seguida, m’exigeix molt d’esforç”, diu l’advocada Susana P.

Els especialistes en la matèria asseguren que no és només destresa manual el que estan perdent. Neuropsicòlegs, grafòlegs i pedagogs consideren de summa importància que no s’abandoni l’hàbit d’escriure a mà perquè amb ell s’activen multitud de processos cognitius que ajuden l’organit­zació d’idees, la construcció d’estructures gramaticals i l’activació dels processos motors encarregats de produir els corresponents signes gràfics, una funció que no s’activa en escriure amb eines digitals. Així ho van explicar en una taula rodona sobre la importància de l’escriptura manuscrita celebrada en el marc del VI organitzat fa unes setmanes l’ Associació Catalana d’Estudis Psicològics ( ACEP). “Hi ha importants diferències entre escriure a mà o en teclat; la primera tasca ­requereix més esforç cognitiu i més destresa en coordinació sensoriomotora que la segona, i hi ha estudis de neuroimatge que mostren una activació més gran del cervell quan escrius a mà que quan tecleges; de fet, quan escrivim a mà s’activen àrees cerebrals si­milars a les que intervenen en la comprensió i en la producció del llenguatge”, explica Marta Portero, especialista en Neurociències de la UPF.

La neuropsicòloga Beatriz Fagundo assegura que el salt que els humans van fer per passar del llenguatge parlat a l’escrit va ser molt complex i va obligar el cervell a dedicar determinades estructures i circuits a la lectoescriptura. “Ara, si deixem d’escriure a mà, les conseqüències no es limitaran a perdre habilitat i destresa, que resulti més difícil escriure o tinguem pitjor lletra; a llarg termini també perdrem determinades connexions o les tindrem més atrofiades, perquè el cervell veurà que la funció d’escriure a mà ja gairebé no es fa servir, no és necessària, i la seva plasticitat el portarà a adaptar-se i a dedicar aquests recursos neuronals a altres tasques”, apunta. Fagundo subratlla que, una vegada adquirida en la infantesa, la capacitat d’escriure a mà no es perdrà per el fet que passem a escriure en teclat, però sí que s’atrofiaran els circuits ce­rebrals que la fan possible en la mesura que no se’ls demani que s’activin. “Si passat algun temps tornes a escriure a mà i tornes a utilitzar aquest circuit, la pràctica farà que recuperi la seva funció”, detalla.

A causa d’aquesta plasticitat del cervell, tant Fagundo com Portero creuen que el transcendental no és si els adults fem servir més o menys el bolígraf, sinó que els nens continuïn aprenent a escriure a mà. “És un procés especialment important en els nens durant el desenvolupament del llenguatge; com que quan escrivim s’activen àrees similars a les de la comprensió i producció del llenguatge, l’aprenentatge de l’escriptura pot retroalimentar-se amb el de la lectura i la comprensió lingüística”, diu Portero.

Un estudi realitzat a la Univer­sitat d’Indiana ( EUA) va mostrar que quan els nens escriuen a mà s’activen tres àrees del cervell –el gir fusiforme esquerre, el gir frontal inferior i l’ escorça parietal posterior–, que són les mateixes que es posen en marxa quan els adults llegeixen i escriuen. Hi ha altres estudis que també suggereixen que escriure a mà ajuda a aprendre millor i més de pressa i entrena el cervell. Els seus autors apunten que això es deu al fet que cal processar i replantejar tota la informació abans d’escriure-la, que quan escrivim a mà hem de planificar i executar una acció per tal que el resultat ­sigui la forma d’una lletra o una ­paraula.

“Quan escrivim a mà anem més lents que quan ho fem amb el teclat i fem un esforç més gran per integrar i prioritzar conceptes, i podem incloure fletxes, guions i marcadors que ens permeten rela­cionar conceptes i transcriure idees amb més flexibilitat, i per això els estudis indiquen que els conceptes manuscrits es recorden més que els teclejats”, justifica Portero. Fagundo detalla que en escriure a mà es posen en joc dos tipus de memòria, la visual i la verbal o del llenguatge, i l’una reforça l’altra, la qual cosa fa que sigui més efectiva per retenir alguna cosa.

Per no perdre tot aquest entrenament cerebral, investigadors en neurociències i grafòlegs sugge­reixen recuperar la pràctica diària de l’escriptura. Diuen que no es tracta de fer-ho per nostàlgia, sinó com a un exercici cognitiu, de la mateixa manera que moltes persones fan sudokus, càlcul mental o exerciten la memòria per mantenir actiu el cervell.

“Els adults no perdrem l’escriptura per falta de pràctica perquè la tenim assimilada, però hauríem de dedicar deu minuts al dia a copiar algun text o a escriure a mà alguns paràgrafs, com qui va al gimnàs a exercitar els músculs, perquè aquesta pràctica és important per activar àrees del cervell que estan relacionades amb la psicomotricitat fina, la memòria, la visió i la perso­nalitat”, argüeix Pilar Mélich, ­grafòloga de la UAB que també va participar en la taula rodona. Carme Font, presidenta de l’ ACEP, explica que en aquest debat es va posar de manifest que l’abandonament de l’escriptura a mà no només implica la pèrdua d’una eina necessària per al desenvolupament cognitiu sinó també per a la comunicació inconscient, ja que de l’anàlisi dels traços, la pressió i altres aspectes escripturals els grafòlegs poden arribar a determinar les característiques de la personalitat d’una persona o ­signes que alertin d’alteracions psíquiques o somàtiques.

De tota manera, la tecnologia que ens ha allunyat del bolígraf i el llapis potser acabi im­pulsant de nou l’escriptura manual amb les noves aplicacions i dispositius per escriure a mà sobre pantalles o paper i fer servir després aquest text en format digital (vegeu la informació de la pàgina següent).

MAYTE RIUS – LA VAGUARDIA

%d bloggers like this: