Com augmentar la intel·ligència financera dels nens

Saving money in a piggybank

Adolescents i economia

¿Com es pot entrenar la competència financera dels més joves des dels àmbits escolar i familiar?

Adolescents-divertir-se-estalviant

L’últim informe PISA, presentat el mes de maig passat, posava de manifest que un de cada quatre alumnes de l’Estat de 15 anys no reunia les competències bàsiques en matèria financera. Les proves, realitzades durant el 2015, revelaven també que els alumnes de l’Estat se situaven 20 punts per sota de la mitjana de l’OCDE en coneixements financers i ocupaven el 10è lloc de la classificació -formada per 10 països de l’OCDE i cinc de fora-, per davant només de Lituània, Eslovàquia, Xile, el Perú i el Brasil. I això, malgrat que el 2014 el sistema educatiu de l’estat espanyol va incorporar la cultura financera com a element clau de l’assignatura d’economia, optativa a 4t d’ESO. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Interessant resposta econòmica a una noia que s’oferia per casar-se amb un milionari

Una senyoreta de molt bon veure va escriure en un fòrum de cites un missatge en el qual buscava un marit ric. En els temps que corren no és d’estranyar. La superficialitat de les persones no té limit i aquest missatge n’és una bona prova.

La sorpresa va venir quan li va respondre el CEO de JP Morgan, una de les empreses inversores de Wall Street. La resposta és grandiosa i genial.

Anem per parts. Primer coneguem quin aspecte té aquesta noia que busca un marit ric:

Noia maca busca marit ric

Ara vegem quin missatge va escriure aquesta noia:

Seré honesta amb el que dic aquí.

Compleixo 25 anys aquest any. Sóc molt maca, tinc estil i bon gust. Desitjo casar-me amb algú que guanyi un mínim $ 500.000 a l’any. Es podria dir que sóc cobdiciosa.

Hi ha algú en aquest fòrum que guanyi més de 500 mil dòlars a l’any? Estan tots casats? Volia preguntar: què he de fer per casar-me amb una persona rica com vostè?

He sortit amb homes que guanyaven molts diners. N’hi havia un que guanyava 250.000 dòlars a l’any. Aquest és el meu rècord.

Sóc aquí, amb humilitat, per fer algunes preguntes:

1) On passen l’estona els solters rics? (Si us plau escrigui els noms i adreces dels bars, restaurants, gimnasos)
2) A quin grup d’edat hauria d’apuntar?
3) Per què la majoria de les dones dels rics no són unes grans belleses? He conegut a algunes d’elles i malgrat no tenir elegància, han estat capces d’haver-se casat amb un home ric.

Aquesta és l’analítica resposta que va rebre del multimilionari:

Estimada,

He llegit el seu missatge amb gran interès. Suposo que hi ha moltes noies per aquí que tenen preguntes similars com la seva. Permeteu-me analitzar la seva proposta com un inversor professional.

El meus ingressos anuals són de més de 500 mil dòlars a l’any, així que reuneixo el requisit.

Des del punt de vista d’una persona de negocis, seria una mala decisió casar-me amb vostè. La resposta és molt simple, així que li explicaré.

Deixant de banda els detalls, el que estem tractant de fer aquí és un intercanvi de “bellesa” i “diners”: la persona A ofereix la bellesa i la persona B paga per ella. És una transacció.

No obstant això, hi ha un problema greu aquí, la seva bellesa s’esvairà, però els meus diners és probable que no. El fet és que els meus ingressos segurament augmentaran d’any en any, però no podrà ser més maca any rere any.

Per tant, des del punt de vista de l’economia, jo sóc un actiu que ofereix dividends cada vegada més grans, i vostè és producte que patirà una depreciació exponencial.

Usant el llenguatge de Wall Street, qui la té avui la ha de tenir a “trading position” (posició per comercialitzar), i no en “buy and hold” (compri i retingui), que és per al que vostè s’ofereix.

Per tant, encara en termes comercials, el casament (que és un “buy and hold”) amb vostè no és un bon negoci a mitjà o llarg termini, però llogar-la pot ser en termes comercials un negoci raonable que podem meditar i discutir vostè i jo.

Jo penso que mitjançant certificació de com “ben formada, amb classe i meravellosament bonica” és, jo, probable futur llogater d’aquesta “màquina”, vull el que és de pràctica habitual: Fer una prova, o sigui un “test drive …” per concretar l’operació.

En resum: com que comprar és un mal negoci, per la seva devaluació creixent, li proposo llogar pel temps en que el material estigui en bon ús. Esperant notícies seves, m’acomiado cordialment.

Un milionari que per això és milionari “.

Traducció del postEsta chica guapa buscaba un marido rico. La respuesta que recibió fue increíble” de Nu Maniáticos.

Per CatEi.cat

Cauen fins a un 20% les inscripcions a les activitats extraescolars a Catalunya

activitats extraescolars

Les Entitats creuen nous ajuts per Ajudar a els parells a sufragar-ne el cost. Des de l’inici de la crisi, menys escoles mantenen els Sortides anuals.

Les AMPES tanquen grups per no arribar a un Mínim d’inscrits i a els parells fan de professors voluntariament. Els esports i a els idiomes és mantenen.

Les familias nombroses alternin. Els fills que podin fermentació esport o anar de colònies.

extraescolares art

Les activitats extraescolars han passat a ser tot un luxe per a moltes famílies i, com a resultat, els nens són els qui deixen d’anar de colònies, de fer reforç escolar o de jugar a futbol amb l’equip de sempre. Des del sector recorden que no es tracta només de passar-ho bé sinó d’aprendre fora d’un àmbit estrictament escolar i han buscat estratègies com ara rebaixar-ne el preu o bé concedir més ajuts. És un cost afegit per a moltes famílies i, en èpoques de crisi, es retalla per aquí.

És el cas de la Fundació Catalana de l’Esplai, que aplega una seixantena de centres d’esplai a tot Catalunya. Han detectat que la participació a les colònies escolars ha tornat a baixar un 20% el darrer curs. Des de la crisi, la davallada de la demanda ha estat constant i, per aturar aquesta tendència, han creat nous ajuts.

Es tracta d’una subvenció del 20% de l’activitat, que costa uns 105 euros per alumne per a tres dies de colònies amb tot inclòs (tret del transport). Cada escola pot gestionar l’estalvi del 20% del cost en funció de les necessitats de cada família, de manera que hi haurà infants que pagaran com sempre i d’altres que podran participar en l’activitat amb una rebaixa substancial.

Un cost afegit

«És un cost afegit per a moltes famílies i, en èpoques de crisi, es retalla per aquí», confirmaven fonts de la Fundació Catalana de l’Esplai, tot remarcant que «des del punt de vista de l’infant és una llàstima» perquè aquest tipus d’activitats de lleure «fomenten l’autonomia personal, són una eina educativa i afavoreixen la cohesió de grup», entre d’altres aspectes pedagògics.

«Els darrers anys estem buscant fons per becar nens que no poden pagar» les activitats, confirmava Aleix Llobet, director del Servei de Colònies de Vacances de la Fundació Pere Tarrés. El curs passat van becar 200 nens per a les colònies escolars i 3.000 per a les sortides d’estiu.

Abans que comencés la crisi la fundació gestionava 28.000 estades, que el curs passat van passar a ser-ne 24.000, un 14% menys. Si bé els primers anys de recessió van notar una forta davallada d’escoles interessades a dur a terme les sortides, aquest curs estan constatant un tímid repunt esperançador. «Encara hi ha gent que creu i aposta per aquest model», conclou Llobet.

A les escoles, les inscripcions als extraescolars han caigut prop d’un 15% des de l’inici de la crisi, segons càlculs de la Federació de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC). Segons confirmava el seu president, Àlex Castillo, En molts casos han tancat grups perquè no s’arribava a un mínim d’inscrits.

“Hi ha un tema econòmic clar”, confirmava Castillo, i constatava que s’han suprimit un bon grapat de subvencions. En queden, però, de municipals. Amb tot, resisteixen els esports i els idiomes. El circ, que era una de les activitats més cares, s’està deixant de programar.

Per compensar la situació, els pares fan de professors voluntàriament d’activitats com ara escacs o reforç escolar. Alhora, esports considerats minoritaris com el handbol o l’hoquei sobre patins, estan intentant implantar-se a les escoles amb un cost molt inferior al de la resta d’activitats per tal d’aficionar-hi els alumnes.

extraescolars esports

“Hem de triar quin fill pot fer futbol”

La situació econòmica s’ha complicat per a les famílies, que han retallat en activitats extraescolars. Per a les famílies nombroses, això implica deixar de dur els nens a esport o de colònies. «Hem de triar quin fill pot fer futbol», explicava Emilia Tarifa, presidenta de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (FANOC) i mare de vuit fills. «Un any fa extraescolars un, i al següent un altre», afegia.

Tarifa lamentava que «cada cop hi hagi menys ajuts» per a aquestes famílies i es queixava pel fet que paguin el llum «com si fóssim malgastadors». En cas de l’aigua ja s’han atès les seves demandes.

Nuria Bonet – 20minutos.es

Objectiu: que els alumnes d’ESO sàpiguen què és l’IRPF

Isabel Lara, assessora financera d'un banc, explicant als alumnes de 4t d'ESO del Col·legi Jesús Maria de Barcelona la diferència entre el salari brut i el net.

Isabel Lara, assessora financera d’un banc, explicant als alumnes de 4t d’ESO del Col·legi Jesús Maria de Barcelona la diferència entre el salari brut i el net.

Un centenar d’escoles de tot Catalunya fan un taller d’economia pràctica bàsica.

Diferenciar el que és un salari brut i un de net, el que és un targeta de crèdit i una de dèbit, com escollir un número PIN secret, com demanar un crèdit o una hipoteca sense enganxar-se els dits, o com anar a comprar al supermercat i saber quina és la millor oferta. La majoria de nosaltres hem après aquests conceptes de grans, a força d’enfrontar-nos a la realitat, i d’equivocar-nos, perquè a l’escola ningú no ens ho va ensenyar. L’Institut d’Estudis Financers (IEF) vol pal·liar aquest dèficit i ha posat en marxa uns tallers (EFEC, Educació Financera a les Escoles de Catalunya) pioners a l’Estat destinats als alumnes de quart d’ESO perquè quan acabin l’educació obligatòria tinguin uns conceptes econòmics bàsics per enfrontar-se a la vida real i prenguin consciència de l’ús dels diners.

L’ARA ha estat en un d’aquests tallers -cinc classes diferents d’una hora cada una, entre el març i el maig-, en què una assessora financera d’un banc, Isabel Lara, explicava a nois i noies de 15 i 16 anys les parts d’una nòmina, i per a què serveix la quantitat d’IRPF que li pren l’Estat, i per a què serveix la quota a la Seguretat Social. Lara admet que aquesta és la part que més sorprèn sempre a tots els alumnes perquè molts ho desconeixien, però també els expliques moltes altres coses pràctiques, com per exemple com comprar per internet sense ensurts, o la compra intel·ligent: que encara que surti més barat per unitat comprar 36 brics de llet en un pack , en el fons és més car perquè segurament caducaran abans de consumir-los tots.

De 8 a 106 escoles

L’Institut d’Estudis Financers (IEF) és l’impulsor d’aquest projecte EFEC, recomanat per la Comissió Europea. L’any passat en van fer una prova pilot -amb subvencions europees- a només vuit escoles catalanes, i el resultat i l’acceptació van ser tan favorables que la IEF va decidir mirar d’ampliar-lo buscant col·laboradors. Per una banda, han comptat amb el ple suport entusiasta dels departaments d’Economia i d’Ensenyament de la Generalitat per mirar d’arribar al màxim d’escoles possibles, i també amb la de tres entitats financeres: BBVA-Unnim, CaixaBank i Banc Sabadell. Els bancs no només fan una aportació econòmica -a canvi de res, ja que no poden fer publicitat ni el seu nom apareix en cap del material que es reparteix a les escoles-, sinó que posen treballadors de les seves entitats, en actiu o prejubilats, per fer de professors voluntaris, com és el cas d’Isabel Lara. Gràcies a l’impuls d’aquesta segona edició, han pogut arribar a portar l’EFEC fins a 106 escoles de tot Catalunya o, dit d’una altra manera, a 7.000 alumnes, un 10% aproximadament del total. “Donem més informació amb díptics als alumnes perquè volem que els portin a casa i ho debatin amb els pares. Volen que l’educació financera arribi també als pares i s’escampi com una taca d’oli”, explica Sílvia Mitjavila, responsable d’organització del projecte EFEC. Mitjavila recorda que les sensacions i elfeedback que reben dels alumnes i les escoles són boníssims, i confia que el projecte continuï l’any que ve, i fins i tot s’ampliï a més escoles per arribar encara a més alumnes.

Aquesta és un tipus d’assignatura que no està dins el currículum escolar encara, però que precisament aquesta setmana un professor d’Esade, Gerard Costa, ha reclamat que seria necessari incloure-l’hi. Segons desvelava un informe de l’Observatori de Consum, només una de cada deu famílies té un control de les despeses mensuals de casa i, per tant, no pot estalviar perquè no sap com fer-ho.

Diari ARA – ALBERT SOLÉ

Les famílies no sabem quant gastem

No sabem quant gastem -  Gestió del pressupost familiar

Només el 15% de les famílies coneixen les despeses de casa i una de cada 10 les controla.

La crisi està posant en relleu el valor de l’austeritat, ben entesa. Moltes empreses i administracions s’han adonat, quan els ingressos han començat a minvar, que havien de reduir les despeses supèrflues. A les famílies també els han baixat els ingressos, però quan han volgut abaixar la partida de despeses moltes s’han trobat que no en saben, principalment perquè no saben quant gasten. Aquella sensació que a casa hi ha una fuita de diners que no se sap on és i que, per tant, no es pot tapar. Segons un informe de l’Observatori de Consum d’Esade, el 85% de les famílies espanyoles no saben exactament quines despeses tenen al mes -i el 65% ni tan sols què ingressen-, i només una de cada deu intenta portar-ne un control mínimament rigorós amb un pressupost. L’autor de l’informe, el professor d’Esade Gerard Costa, atribueix aquests percentatges tan baixos a la falta d’educació financera bàsica des de les escoles.

ARA – ALBERT SOLÉ

Comptes clars i targetes de dèbit

El Marc Milan i la Mireia Ricart es van casar fa un any, i podrien servir d’exemple de com es pot dur un control de les finances familiars sense gaire estrès, però de manera rigorosa, per evitar les fuites descontrolades. Fan servir sempre targetes de dèbit -només en tenen una de crèdit per a les emergències-, i quasi mai paguen en metàl·lic: “Així, a través de la bancaonline ens és molt fàcil de controlar i no estirar més el braç que la màniga”, explica el Marc. Els dos membres de la parella treballen, i d’ençà que van anar a viure junts van decidir organitzar el pressupost familiar amb tres comptes separats. En el primer hi tenen domiciliades les despeses fixes -mensuals, trimestrals o anuals-, com l’aigua, la llum o l’IBI, i cada mes hi fan un traspàs. “Aquest compte no el controlem gaire perquè un cop hem calculat què pagarem de despeses fixes al cap de l’any, ho dividim per dotze, ordenem el traspàs mensual i gairebé ens n’oblidem fins a l’any següent”.

El segon compte és el principal, el de les despeses imprevistes del dia a dia. “Aquest sí que el mirem sovint i demana parlar molt amb la parella sobre què gastem i si és necessari o no”. El tercer és el de l’estalvi per a un objectiu concret. Per exemple, el Marc i la Mireia s’acaben de canviar el cotxe per un de més gran, però ho van decidir fa força temps. Des d’aquell moment, van anar apartant petites quantitats de diners mensuals en aquest tercer compte per comprar-se el cotxe sense haver de demanar cap crèdit o, en tot cas, demanar-ne un de poca quantitat.

20130501 Jordi Duró - De fit a fit

Objectiu: estalviar

Pel professor Gerard Costa, la manera d’organitzar-se del Marc i la Mireia formaria part de l’escàs 9% de les famílies de l’Estat que tenen un control dels comptes de casa, segons les dades de l’informe de l’Observatori de Consum. A l’escola cap dels dos no va rebre cap tipus de formació en aquest sentit, però els seus pares sí que els van inculcar la cultura de l’estalvi i l’austeritat, que durant els anys de bonança econòmica sembla que s’ha perdut. De fet, la segona part de l’estudi explica que sense un control clar de les despeses familiars és impossible estalviar. Actualment, la gran queixa de les famílies és que amb la crisi no poden estalviar gaire. El 39% diuen que no poden estalviar gens, i és que del 2010 al 2012 -el període més cru- l’índex d’estalvi de les famílies ha passat del 17% al 9%. Però l’estudi d’Esade diu que les que han començat a fer com el Marc i la Mireia han aconseguit reduir les despeses mensuals al voltant d’un 10%. Per aquest motiu el professor Costa reclama que a les escoles, en especial a l’ESO, seria bàsic incloure-hi alguna assignatura d’educació econòmica domèstica. I no només per dur amb un cert rigor el pressupost familiar quan es facin grans, sinó també perquè així s’evitarien molts casos com les estafes de les participacions preferents, i molts d’altres no s’haurien enganxat els dits amb segons quin tipus d’hipoteques.

Canvi d’hàbits

Diuen que el que no et mata et fa més fort, i d’aquesta crisi en sortirem amb algunes lliçons apreses. Una és la gestió més atenta dels comptes domèstics, que passarà inexorablement per un canvi d’hàbits. Des del 2007 les famílies han retallat un 20% el consum, bàsicament en oci, restauració, roba -el mateix volum, però més barata- i endarrerint les grans compres, com el canvi de cotxe o la nevera. L’única partida que ha crescut amb la crisi és l’alimentació, que està vinculada amb el fet que ara la gent esmorza més a casa, dina amb carmanyola a la feina i ha deixat d’anar a sopar amb freqüència al restaurant. Un altre canvi important que s’ha detectat en els últims anys, segons detalla l’informe de consum, és que si abans una família feia la compra de casa un dia a la setmana i tota de cop en un mateix hipermercat, encara que fos més car, ara ha tornat a la botiga de barri especialitzada per buscar la carn, el peix i la verdura més econòmics.

Al Marc i la Mireia, quan els ha tocat estrènyer-se el cinturó, ho han tingut clar: “Quan hem volgut estalviar hem atacat les despeses fixes, com el gimnàs. Si estalvies en les fixes i les variables les tens controlades, ho notes molt al cap del mes”, conclou el Marc.

El banquer a l’ESO i de la guardiola al caixer

El banquer a l'ESO i de la guardiola al caixer 01

El banquer a l’ESO

Empleats i jubilats de banca oferiran formació financera a estudiants catalans de 15 anys.

Durant unes quantes setmanes canvien el taulell de la seva entitat financera per la pissarra d’un institut. I la gestió de dipòsits, nòmines i hipoteques es transforma en tasca pedagògica davant un grup d’adolescents sense recursos econòmics propis. ¿On és el negoci? ¿Què fa un empleat de banca entre nois de quart d’ESO? Aquesta vegada, sembla que no hi ha ànim de lucre. Des d’aquest mes i fins al maig, un grup de 250 professionals i jubilats del sector bancari participen com a voluntaris en una iniciativa per impartir classes d’educació financera a uns 6.500 alumnes d’uns 15 anys d’un centenar d’instituts catalans.

El projecte d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya (EFEC) és una idea de les conselleries d’Economia i Ensenyament de la Generalitat i l’Institut d’Estudis Financers (IEF), en la qual col·laboren el BBVA, La Caixa, Banc Sabadell i Unnim.

EL PERIÓDICO – VÍCTOR VARGAS LLAMAS

Llegiu l’article complert a El banquer a l’ESO i de la guardiola al caixer (pdf)

El banquer a l'ESO i de la guardiola al caixer 02

De la guardiola al caixer

Els alumnes d’Educació Financera aprenen a familiaritzar-se amb operacions econòmiques bàsiques.

L’adolescència és una etapa difícil en la qual els nois comencen a preparar-se per a les responsabilitats que comporta l’edat adulta. I la realitat econòmica no és una excepció. Aquesta tasca d’adaptació és la finalitat que persegueixen les classes d’Educació Financera, que l’any passat van tenir la seva experiència pilot en vuit centres educatius de Barcelona i aquest curs amplien el seu horitzó a tot Catalunya.

Els continguts de la matèria s’adapten a les recomanacions de la Comissió Europea perquè els alumnes prenguin consciència de l’ús dels diners i assimilin les operacions financeres més elementals.

“Amb 15 o 16 anys, molts nois ja obtenen els seus primers ingressos, fent de cangur, fent classes particulars, treballant de cambrer a l’estiu…”, explica Patricia Carreras, exempleada de banca i que va impartir classes d’aquesta matèria l’any passat. “És un bon moment perquè comencin a conèixer de quina manera poden aconseguir una bona gestió del seu capital i quines pràctiques no són gens recomanables”, afegeix Carreras.

EL PERIÓDICO – VÍCTOR VARGAS LLAMAS

Llegiu l’article complert a El banquer a l’ESO i de la guardiola al caixer (pdf)

Comprovat: la pitjor crisi

Comprovat la pitjor crisi

COMPARATIVA · L’Estat espanyol destrueix en cinc anys els mateixos llocs de treball, el 15% del total, que en els 11 anys de l’anterior pitjor recessió, als setanta.
RECUPERCIÓ · Fins al 2022 no s’arribarà als nivells previs a la sotragada.
RELLEU · Serveis, el que ara pateix més acomiadaments.

Noticia EL PUNT AVUI –  LAIA BRUGUERA

Comprovat: la pitjor crisi (pdf)

Els estudiosos, que sempre tenen més perspectiva històrica i es deixen emportar menys per la visceralitat del moment, fa temps que per calmar els ànims ens recorden que aquesta no és l’única crisi forta que ha viscut l’Estat espanyol. Però la durada i la cruesa de l’actual recessió comencen a trencar els esquemes fins i tot de professionals de la memòria i l’estadística, com ara el catedràtic d’economia aplicada la UAB Josep Oliver, que ahir admetia: “Fins ara deia que hem passat altres crisis, però ja tinc clar que estem davant de la caiguda d’ocupació més severa de la història.” Ho constaten els números de les seves últimes reflexions econòmiques, incloses a l’Índex Laboral Manpower, fet públic ahir. Des del 2007, fa balanç l’informe, la caiguda acumulada de l’ocupació s’ha enfilat fins al 15,7 per cent, una xifra que supera la que va marcar Espanya en l’anterior pitjor moment històric, del 1974 al 1985, quan la davallada va ser del 14,5 per cent.

A més, el retrocés actual és el doble del registrat durant la crisi de començaments dels noranta (6,7 per cent). Només en aquestes tres funestes etapes s’ha ultrapassat una taxa d’atur del 20 per cent, però, un altre cop, el segle XXI –amb el seu 25 per cent– bat rècords. És més, l’Estat espanyol ha destruït en cinc anys els mateixos llocs de treball, el 15 per cent del total, que en la recessió de la dècada dels 70-80, que va durar onze anys.

Això no vol dir, va deixar clar Oliver, que ens quedin sis anys més d’agonia tant sí com no, sinó que el ràpid i voraç impacte de la recessió en el mercat laboral demostra que és ara més flexible i els processos d’ajustament són més fàcils i ràpids.

De fet, l’autor de l’estudi és optimista. Assegura que continuem en la doble recessió iniciada el juliol del 2011, la temuda W, per culpa de la desconfiança que va generar el debat sobre si Espanya hauria de sortir de l’euro. Ara que ja s’han dissipat els dubtes gràcies a les mesures impulsades i els gestos decisius del Banc Central Europeu, aventura Oliver, el més lògic és que s’entri per fi en una nova etapa.

A l’estiu, doncs, s’haurien de començar a crear llocs de treball vinculats, sobretot, al turisme. “Si continua el procés d’estabilitat, i remarco molt el condicional –sostenia ahir el catedràtic de la UAB–, als trimestres centrals de l’any que ve hauríem d’estar creant 250.000 o 300.000 llocs de treball.”

Fins al 2022

Això sí, l’impuls no serà, de moment, suficient per compensar la destrucció d’ocupació, que continuarà. “Si em diuen que al 2022 haurem aconseguit recuperar els nivells d’ocupació del 2007, jo respondria: on s’ha de firmar?”, diu gràficament.

La recuperació per sectors serà desigual perquè també ho ha estat la patacada. L’estudi de Manpower constata que la gran diferència d’aquesta crisi amb les precedents és l’enorme responsabilitat del sector de la construcció. Les feines relacionades amb el totxo han caigut des del 2007 a un insòlit ritme del 59%, cosa que demostra que estem purgant els pecats de la luxúria i l’excés de temps passats. Però hi ha un punt menys conegut perquè fa poc temps que es dóna: aquest ensurt econòmic, financer i social també està afectant més els serveis que en crisis anteriors. Així, el sector terciari ja acumula un descens de gairebé el 5 per cent, lluny de la pitjor reculada que s’havia viscut, de l’1,2 per cent als anys 90, per les retallades en la funció pública. Això també canvia el perfil de desocupat i estén el fantasma dels ERO i els acomiadaments individuals a més dones, gent gran i personal qualificat

La fallida de Lehman Brothers i la primera onada de la crisi, materialitzada aquí en l’esclat de la bombolla immobiliària, va afectar sobretot immigrants i joves que havien deixat els estudis per treballar en la construcció. Molta gent de fora ha tornat al seu país perquè aquí no veu futur i l’atur continua castigant molt el col·lectiu dels joves, però la tendència és a diversificar els damnificats.

Pel que fa als efectes que tot plegat té en l’estabilitat familiar, l’estudi constata que des de setembre del 2007, el nombre de llars amb tots els membres a l’atur ha passat de 380.000 a 1,7 milions, és a dir, del 3,1 al 13,4 per cent del total. Manpower parla, però, d’una “polarització” entre aquelles llars més vulnerables i les que tenen més capacitat d’aguantar: A finals de setembre, les llars amb dues persones ocupades representaven el 40 per cent del total, per sobre del 26 per cent dels finals de la crisi del 85 o el 33 per cent registrat al 1994.

Atur: ‘Spain is different’

El nivell d’atur espanyol (i català) constitueix una aberració en el panorama europeu occidental que no està causada ni per una deficient regulació del mercat de treball, com pretenen la dreta en general i els neoliberals en particular, ni per un insuficient estímul públic sobre la demanda, com pretenen els keynesians en general i els sindicats en particular, sinó per la discordança entre el sistema educatiu i el model de creixement.

Considerem les afirmacions del paràgraf anterior una per una.

MIQUEL PUIG – 23/8/2012 – ARA.CAT

Referint-nos a mitjanes anuals, només cinc països més han experimentat taxes d’atur superiors al 10% en els darrers 15 anys: Alemanya (2004-2006), Irlanda (2009-2011), França (1997-99), Portugal (2009-2011) i Itàlia (1997-2000), tots ells entre tres i quatre anys, i cap no ha arribat mai al 15%. Mentrestant, Espanya ha superat el 10% 12 anys (tots menys 2005-2007), ha superat el 15% cinc anys (1997-98 i 2009-11) i ara mateix supera el 20%. El que ens hem de demanar no és per què ara hi ha molts aturats a Espanya (i a Catalunya), sinó per què n’hi ha sempre molts més que als països de l’entorn: tant quan les coses anaven bé com quan van malament.

La tesi que l’excessiu atur espanyol està causat perquè la regulació del mercat laboral inhibeix la creació de llocs de treball és una bestiesa que sobreviu perquè té un enorme atractiu intel·lectual (és el que predica el dogma neoclàssic) i polític (entre altres coses, promet una solució ràpida al problema). La tesi és falsa: entre 1995 i 2007, un país que representava el 13% de la població de l’eurozona va crear el 35% del total de llocs de treball; i ho va fer amb tal intensitat que va atraure una allau d’immigrants sense parió a Europa. Esglaia pensar què hauria passat si el marc laboral espanyol hagués estat encara més estimulant.

Què es pot dir de la pretesa manca d’estímuls a la demanda? Que es tracta d’una altra bestiesa. El model keynesià estableix que en el marc d’una depressió el que han de fer els poders públics és mantenir baixos els tipus d’interès i incórrer en dèficits: gastar més que el que ingressen. Ara bé, dubto que en els moments de més eufòria Keynes i els seus poguessin arribar a somniar que per combatre una depressió es combinarien tipus d’interès negatius i dèficits equivalents al 40% del PIB -un volum només imaginable en el context d’un conflicte bèl·lic-. És justament el que ha fet Espanya: els bancs espanyols han demanat tants diners com han volgut al BCE a l’1% mentre la inflació supera el 2% i les administracions públiques han incorregut, des de 2008, en aquell volum de dèficit acumulat, que segueix creixent. Espanya no té manca d’estímuls, sinó manca de resposta als estímuls, que no és el mateix. Keynes ja va construir la teoria que explicava en quines circumstàncies la política monetària expansiva podia esdevenir inoperant (“la trampa de la liquiditat”), però no les que podien fer el mateix amb la política fiscal, però que no ho fes no vol dir que no siguin possibles: hi som.

Si l’aberració de l’atur espanyol (i català) no pot ser explicada per les teories dominants, hem de buscar una explicació ad hoc. Per fer-ho hem de demanar-nos quines altres coses són peculiars a Espanya, i és inevitable constatar el següent: és l’únic país capaç de liderar la creació de llocs de treball i atraure una allau d’immigrants tot i mantenir alhora xifres molt altes d’atur (dos milions en el moment de màxima eufòria constructiva); és el país de l’OCDE amb els índexs més alts de sobrequalificació entre els natius (entès com el percentatge de treballadors universitaris, per una banda, i amb la secundària acabada, per l’altra, ocupats en feines que requereixen una qualificació inferior); és el país de l’OCDE amb l’índex més alt de fracàs escolar; finalment, és de llarg el país de l’OCDE amb un major pes del turisme.

És qüestió de fer encaixar les peces: la hipertròfia del turisme genera molta demanda de paletes i cambrers, feines per sota de les expectatives dels titulats, que s’esperen a l’atur mentre els immigrants i els fracassats escolars les ocupen. Hi ha així dos mercats de treball, l’un amb excés de demanda i l’altre amb excés d’oferta. Quan s’acaba la febre constructora, tots dos mercats estan en excés d’oferta. Algunes conclusions: reduir el fracàs escolar no és qüestió de millorar els estudis, sinó el model de creixement; reduir l’atur estructural exigeix un model educatiu més exigent per tal que no generi massa expectatives a massa gent; continuar apostant per la hipertròfia turística significa continuar apostant pel fracàs escolar, la immigració i l’atur.

Tots els articles de: Miquel Puig

L’IVA del material escolar passa del 4% al 21% a partir de l’1 de setembre.

 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

La pujada de l’IVA també afectarà la majoria del material escolar. A partir de l’1 de setembre, la majoria dels objectes utilitzats a les escoles, instituts i universitats passarà a tenir un IVA del 21%, en contra del 4% que paguen actualment.

BOE 187 6 d’agost de 2012 – IVA material escolar i més (pdf)

EL PERIÓDICO – 6/8/2012

Segons ha concretat Hisenda al Butlletí Oficial d’Estat (BOE), només els llibres de text, àlbums, partitures, mapes i quaderns de dibuix seguiran tributant al superreduït. No obstant, l’IVA de la resta del material pujarà 17 punts: portallapis, agendes, cartolines, blocs de manualitats, compassos, paperacolorit, plastilina, pasta de modelat, llapis de cera, pintures, témperes, quaderns d’espiral, rotllos de plàstic per forrar llibres i les motxilles infantils i juvenils.

També tributarà al tipus general (21%) el material didàctic d’ús escolar, inclosos els puzles i altres jocs didàctics, mecanos o de construcció. A més, l’aplicació del 21% d’IVA es realitzarà amb independència que els objectes que per les seves característiques només puguin utilitzar-se com a material escolar portin impresa la llegenda ‘material escolar’ o ‘ús escolar’.

Finalment, tributen també al general, sense que hi hagi hagut modificació en aquest sentit, el material d’oficina que es considerava que no era d’ús exclusiu escolar, com els folis blancs, bolígrafs, llapis grapadores, pòstit, típex, pegues, estisores, organitzadors, gomes d’esborrar, maquineta, carpetes de gomes, retoladors, marcadors, regles i plumiers, entre altres.

 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

HOSTALERIA

El BOE també detalla el nou IVA d’altres sectors. Així, els serveis d’hostaleria, campaments, balneari i restaurants aplicaran l’IVA reduït, que passa del 8% al 10%, mentre que els espectacles i sales de festa, entre altres, passaran a tributar al {tipus} general del 21%. Els serveis mixtos d’hostaleria, és a dir, que s’ofereixin conjuntament amb algun tipus de servei recreatiu, com sales de festa, espectacles o actuacions musicals, tributaran al 21%.

També deixaran de tributar al reduït del 10% i passaran al 21% les flors i plantes ornamentals, com gespes, ficus, orquídies, palmeres o plantes bulboses, entre altres. Al 10% tributaran les llavors, bulbs, o els productes susceptibles de ser utilitzats en l’obtenció de flors o plantes vives.

PERRUQUERIES

A partir de l’1 de setembre, també tributaran al tipus general (21%) els serveis de perruqueria i els relacionats amb l’estètica bellesa. També ho faran els serveis prestats a persones físiques que practiquin esport o l’educació física, com els prestats per clubs nàutics, l’ús de pistes esportives, classes per a la pràctica d’esports o lloguer d’equips.

VIVENDA

Pel que fa a les vivendes, el BOE estableix que una operació subjecta a l’IVA, la meritació de la qual es produeixi amb anterioritat a l’1 de gener del 2013, aplicarà el {tipus} del 4% fins al 31 de desembre d’aquest any, però a partir d’aquesta data el Govern aplicarà el 10%.

 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

%d bloggers like this: