Per què els pares no em parlen de sexe?

Als pares se’ls fa una muntanya parlar de sexe al seus fills en etapa infantil (entre 6 i 12 anys). La mainada, en ple desenvolupament, s’acaba informant sobre sexualitat a través dels companys d’escola i dels mitjans de comunicació. La informació que obtenen no és la més adequada, ni beneficiosa. Els nens troben a faltar que els pares els eduquin en aquest sentit.

Educació sexual adequada

L’objectiu de l’educació sexual infantil és ajudar a comprendre-la parlant-ne amb informació real i adaptada a l’edat.

LA VANGUARDIA – Susana Cañamares Martínez S. CAÑAMARES MARTÍNEZ, psicòloga clínica infantil i juvenil, Institut Universitari Dexeus.

Encara que el terme sexualitat s’associa freqüentment a pràctiques sexuals concretes i adultes, la sexualitat no és una cosa que tenim. És el que som. És la manera en què sentim, expressem, comuniquem i intimem. La manera en què donem i rebem plaer amb la paraula i els cinc sentits del nostre cos. No es pot deslligar de l’afecte, de la relació i de l’intercanvi.

Es tracta d’un procés global i en desenvolupament continu que es manifesta de manera diferent en cada període de la vida, i passa per diferents etapes fins a arribar a la genital i adulta.

Descobrir i explorar el cos, experimentar plaer a través de carícies afectives de persones a qui s’està vinculat, identificar-se amb el propi sexe, autoestimular-se, sentir curiositat per paraules que es van aprenent (embaràs, part, menstruació, coit…), així com conèixer i assumir els canvis que es van produint en el seu cos i en el de l’altre sexe, no deixen de ser manifestacions diferents d’aquest desenvolupament.

En general, els nens s’informen sobre sexualitat a través dels seus companys i dels diferents mitjans de comunicació. La informació que reben és esbiaixada, imprecisa i en molts casos falsa. S’arriben a formular un ideal de sexualitat desconnectat de la realitat i de les seves pròpies vivències.

En diferents enquestes, els nois declaren que els hauria agradat que els seus pares fossin els seus principals educadors sobre la sexualitat. També l’escola hauria de tenir un paper actiu en la formació esmentada. A més a més, família i escola haurien de tenir pautes comunes d’actuació.

Cada vegada hi ha més acord entre els psicòlegs i els educadors en la conveniència que l’educació sexual s’hagi d’iniciar en les primeres etapes infantils. Primer, perquè en aquestes edats ja es tenen inquietuds i comportaments de contingut sexual. Després, perquè és important poder transmetre amb temps –a més d’informació– actituds, valors i models de comportament apropiats.

Educar en la sexualitat de manera adequada a edats i nivells maduratius no és avançar esdeveniments o estimular una sexualitat que no vagi d’acord amb l’edat. És permetre que el nen comprengui què li passa al seu cos i a les seves emocions, que ho pugui viure amb naturalitat, lluny d’estereotips i distorsions, i sigui capaç de donar nom a les seves pròpies sensacions i desitjos.

Que el nen disposi d’informació real i adequada el protegirà de fer actes que no desitja o per als quals no se sent preparat pel fet de creure que és el que s’espera que faci. És un factor protector de comportaments sexuals de risc. Li permetrà entendre que la realitat és el que sent i no el que ha vist a través de mitjans de comunicació o el que ha sentit al pati de l’escola.

Per a l’establiment d’una educació sexual adequada cal obrir canals efectius de comunicació amb el nen, en un clima d’escolta, empatia i confiança sabent que se’l respecta. Es recomana donar informació sobre el que passarà amb una mica d’antelació perquè no se sorprengui ni visqui els canvis amb sobresalts, bo i entenent que no hi ha normes rígides ni úniques. Això permetrà a l’educador veure com va evolucionant en el camí cap a una sexualitat adulta.

En aquesta etapa s’elaboren processos molt importants. Han d’aprendre a acceptar el seu cos i el dels altres amb els canvis que es van produint (tenint en compte la pressió important que exerceixen els mitjans de comunicació amb models corporals allunyats de la realitat), i adoptar així una imatge corporal adequada.

El fet de valorar com adquireixen actituds i comportaments com la coqueteria, la seducció (sense ferir-se i sense ferir), conèixer les expectatives i creences que tenen respecte als seus primers contactes amb el sexe oposat, etcètera, permet acompanyar-los en el procés reconduint les falses creences i acceptant la seva individualitat.

Fomentar des dels primers anys hàbits saludables i una bona autoestima, reforçar-los en la importància i la responsabilitat de la presa de decisions, promoure la seva autoconfiança i transmetre valors respecte a l’amor, a les relacions i al respecte per un mateix i pels altres, són elements essencials que determinaran el seu posicionament en les relacions de parella (i en molts altres aspectes de la seva vida posterior).

L’objectiu de l’educació sexual infantil és ajudar a comprendre la sexualitat parlant-ne amb informació real i adaptada a l’edat del nen i permetre l’adopció de conductes i actituds adequades, vincular la sexualitat a la resta de dimensions i necessitats que formen la persona: afectives, d’expressió, de coneixement i de relació.

LVG201209300381LC (pdf)

Del bolquer al preservatiu

L’educació afectivosexual comença abans del naixement i ha de ser gradual: cal dir-ho tot però no de cop.

LA VANGUARDIA – Cristina Ramírez Roa C. RAMÍREZ ROA, professora de la Universitat de Barcelona.

Fa més de vint anys que col·laborem en l’àmbit de l’educació sexual i hem anat observant qüestions molt interessants: la velocitat a la qual es cremen les etapes del desenvolupament; sembla que ens hem entossudit a fer grans els petits mentre –i aquí rau la paradoxa– els joves volen ser eternament adolescents. En segon lloc, la quantitat d’informacions, opinions i missatges clarament repressius o obertament irresponsables que ens col·loquen en una situació molt compromesa quan ens sentim responsables de la parcel·la de la sexualitat de nens i nenes.

Però les coses no s’esdevenen tan de pressa; no es passa directament del bolquer al preservatiu. Les persones maduren, aprenen i experimenten i cada experiència no hauria d’arribar abans del que li correspon. Ens preocupen els nens hiper-sexualitzats, les lolites i els adams en miniatura perquè pensem que l’educació sexual ha de seguir un itinerari organitzat i adaptat.

El nostre sistema d’actuació és un decàleg educatiu a seguir, una proposta senzilla però no simple, oberta però respectuosa i fonamentalment pràctica:

1. L’educació afectivosexual comença abans del naixement i ha de ser gradual: cal dir-ho tot però no de cop.

2. Ensenyeu a acceptar-se a si mateix i a mantenir un diàleg emocional coherent, cosa que requereix una educació emocional de qualitat.

3. Sempre hi ha una resposta: eviteu les evasives. Cal respectar i tenir en compte el nivell de desenvolupament de la persona; així que les informacions han de ser clares, precises i adaptades a l’edat.

4. Eviteu els exemples de la naturalesa: els nens no són biòlegs ni entomòlegs.

5. Empreu la tècnica de la naturalitat, el respecte, la paraula adequada i el missatge oportú.

6. Que els adults, pares, mestres i tutors serveixin com a exemples dels seus fills i alumnes.

7. L’educació afectivosexual és molt més que informació sexual i molt diferent de la mecànica sexual.

8. Estigueu ben informats i busqueu educadors amb garantia de qualitat i qualitats personals i professionals.

9. Reforceu valors fonamentals com la intimitat i el respecte.

10. Aquest punt el pot completar el lector.

Dels amors de guarderia als nòvios cangur hi ha un camí ple d’experiències i aprenentatges que han de basar-se en el respecte mutu, i la millor manera de prevenir les conseqüències d’una sexualitat precoç i de conseqüències indesitjables és el plantejament seriós, progressiu i eficaç d’una Educació Sexual amb majúscules.

Això de l’Anna Tarrés

TOVALLONS NEGRES – EMPAR MOLINER – ARA – 26/09/2012

Llegeixo les crítiques que (ara) fan diverses exnedadores a la seleccionadora de natació sincronitzada, Anna Tarrés. Fora de context, les paraules que suposadament va dir-los esgarrifen. “Puc sortir a vomitar?”, diuen que va preguntar-li una. I es veu que ella va respondre: “No, t’ho empasses”. O: “Estàs grassa. No puc desfigurar l’equip”. Pel que sembla, la grassa en qüestió va tornar-se bulímica. Com que el diari As destaca, a més a més, que l’entrenadora va vexar una noia perquè “no entenia el català”, em pregunto per quina raó tot això surt ara i no pas abans.

Que consti que el meu pitjor malson és que la meva filla estigués a les ordres d’Anna Tarrés per guanyar medalles. Però no estaria més tranquil·la si estigués a les ordres de la seleccionadora xinesa. Tenir 14 anys i entrenar-se vuit hores cada dia per guanyar medalles és treballar. I els nens està prohibit que treballin. I com que els nens als 14 anys, per molt que la natació sigui la seva vida, tenen ganes no només d’entrenar-se, sinó també de jugar i de menjar patates fregides, suposo que els entrenadors han de fer-los entendre (amb una duresa que nosaltres trobaríem inacceptable) que no hi tenen dret. Per desgràcia, l’esport d’elit té unes servituds que els pares d’aquestes criatures per força havien de conèixer. Doncs sí; el cos d’una nedadora ha de ser tan prim com el de les seves companyes perquè si no, efectivament, “desfigura l’equip”. Per això no m’agradaria que la meva filla, als 14 anys, fos esportista olímpica. Trobo més important que pugui tenir el pes que li doni la gana.

Fora de context molts pares semblarien maltractadors si reproduíssim les coses que han dit algun cop als fills. “Et passaràs la nit a la taula fins que no et mengis les bledes” sembla una frase tan dura o tan de tràmit (i, per tant, poc real) com “empassa’t el vòmit”. Jo diria que el que no pot ser és fer entrenar nens durant vuit hores. Ni si no se’ls insulta.

Imatges de http://imgur.com/a/emAVG, en hi ha més.

España pierde Cataluña, como dijo Unamuno

See on Scoop.itEscola i Educació 2.0

La Diada del 2012 marca el fin de 140 años de pactismo catalán para modernizar el Estado y hacer encajar la diversidad multicultural de España. Así de tajante es el mensaje de la masiva manifestación soberanista de Barcelona. Un clamor popular, tan ninguneado y minimizado por buena parte de la prensa madrileña como resaltado por la prensa internacional. También ciertas voces de la izquierda española culta han mostrado incomprensión, hilaridad y paternalismo posesivo contra esta demostración de fuerza del soberanismo catalán.

Primero te ignoran, luego se ríen de ti y cuando te atacan, ganas. Con estas tres fases, el soberanismo no violento de Gandhi resumía las reacciones en contra que recibía del Imperio británico. Eran otros tiempos y otras latitudes pero el marco mental de los que se sienten superiores parece ser el mismo en todas partes y momentos.   

See on www.eldiario.es – Xavier Martínez Celorrio – Profesor de Sociología. Universidad de Barcelona.

El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica, de trono, sables y altar.

Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético. Eso sí, un siglo sinuoso y áspero que no ha resuelto ni la conllevancia orteguiana entre España y Cataluña ni los problemas de la identidad española y su memoria histórica, tolerando un mapa de fosas de la guerra civil que hoy da escalofríos. Pero, ya saben, aquí los crímenes del franquismo no se tocan y los archivos de Salamanca eran un derecho de conquista hasta hace dos días.

El actual Estado de las autonomías, diseñado para disolver las reivindicaciones nacionales de Cataluña y País Vasco como reconocía Esperanza Aguirre sin rubor alguno, es otra hoja de parra caducada, inviable y deslegitimada que no puede disimular la realidad de su fracaso. A la vista del mundo y de los mercados internacionales, el modelo autonómico español dista mucho de ser funcional, eficiente y federal. Algo muy propio de unas élites que mantienen vetado cualquier cambio o reforma constitucional para diferenciar cuáles son nacionalidades y cuáles son regiones, atribuyendo y delimitando modelos de autogobierno y cooperación mutua,  un Senado territorial efectivo y un modelo fiscal eficiente y solidario. De eso nada.

La intocable y sagrada Carta Magna (votada solo por un tercio de los españoles hoy vivos) solo se reforma por la puerta de atrás, sin debate ni referéndum, para constitucionalizar el techo de déficit (2011) asumiendo, por dictado de Berlín, un tótem neoliberal que antes era indigesto para la socialdemocracia.  Hay reformas y reformas.

Ante la secular intolerancia y torpeza de la derecha para asumir la plurinacionalidad de la España real, la izquierda española no ha contrapuesto un proyecto histórico alternativo, modernizador y cohesivo. Ni adoptó medidas para desinflar el paraíso artificial del España va bien con salarios bajos y sin apenas impuestos ni construyó un relato consistente de justicia territorial y reconocimiento de la diversidad más allá del artificio de la España plural, ardid creado por el marketing de usar y tirar del que no queda nada.

Ya en 1999 dicen que Felipe González confesó a Pasqual Maragall que al pueblo español le costaba mucho asumir nuevos conceptos. El federalismo asimétrico no suponía uno, sino dos conceptos inasibles y complejos para la baja cultura política de los ciudadanos, según él. De aquel paternalismo protector y de renuncia, vienen estos lodos.

En el 2000, la factoría ideológica del PP actualizó la consigna gramsciana de la lucha continua por la hegemonía discursiva y mediática y sacó de la chistera el patriotismo constitucional. Dos en uno. Ni se toca la Carta Magna ni la integridad de la única nación-patria de los españoles. Dos conceptos que, al parecer, han calado y conectado con el alma española mejor de lo que suponían algunos. Hasta su padre intelectual, Jürgen Habermas, alucinaba de la capacidad vampírica de la derecha española que, para rematar la faena, estigmatizó el Estatut catalán cual impureza heterodoxa desplegando una catalanofobia que rendía votos.

En ningún sistema federal, las regiones más ricas contribuyen al fondo de solidaridad hasta quedarse empobrecidas y con peores servicios públicos y de bienestar que el resto de regiones a las que ayuda. En Alemania y en Estados Unidos las regiones ricas no pasan del 4% de su PIB en transferencias de solidaridad. Cataluña aporta cada año a España un 8% de su PIB, unos 16.000 millones de euros, acumulando así una deuda de 42.000 millones a causa de un sistema disfuncional e irracional de financiación que, encima, la deja con menor inversión en políticas sociales y educación que el resto.

El déficit fiscal acumulado acaba convirtiéndose en déficit social y castiga injustamente a las clases populares catalanas. Un ejemplo, sólo un 27% de los hijos menores de 16 años de familias pobres catalanas tienen alguna forma de beca de estudios. El capítulo de becas, nominalmente, está transferido pero bloqueado desde Madrid. ¿Por qué la bloquean los gobiernos de Madrid, sean socialistas o conservadores? ¿Cómo pueden perpetuar esta injusticia los socialistas españoles que va en detrimento de la igualdad de oportunidades? De los catalanes pobres, pero no de los pobres de otras partes.

En paralelo, los ciudadanos comprueban, indignados, cómo otras regiones más pobres financian de modo universal y no por razón de renta, ordenadores en las escuelas y otras prestaciones y servicios que son y han sido inimaginables en Cataluña. Entre 1986-2006, Cataluña ha transferido 213.963 millones de euros a las regiones menos desarrolladas de España, cuyos líderes regionales ahora ríen y ridiculizan la actual asfixia de recursos y tesorería de la Generalitat. Por eso, el modelo de financiación no es federal sino depredador, expoliador y regresivo.

Hartos de la ingratitud, de la ignorancia y de los tópicos anticatalanes que se remontan a tiempos de Quevedo, la Diada del 2012 marca un antes y un después. Ninguna democracia permite a su Tribunal Constitucional revocar una norma legal y estatutaria aprobada en referéndum. Ninguna economía y administración moderna esconde y hace opacas las balanzas fiscales a sus ciudadanos. Ningún Estado incumple lo que dictan los tribunales y retiene el autogobierno de las becas, discriminando a los hijos pobres de las regiones más ricas. Ninguno, salvo España.

El listado de agravios es proporcional al silencio e indiferencia que recibimos desde la España dialogante, abierta y cosmopolita que antaño elogiaba Cataluña como motor económico, innovador y creativo. No hay puentes, ni interés, ni voluntad de conocer al otro. Solo faltaba que Peces-Barba volviera a intimidar con bombardear Barcelona, tal y como antes amenazaron Azaña o Fraga. Viejo recurso trasnochado de autoridad e impotencia en plena globalización y rearticulación política de Europa. España está instalada en otra onda, en otra fase y en otro tiempo.

Como reacción veremos ahora muchos federalistas salir de los armarios. Justo cuando Cataluña inaugura un nuevo ciclo y cierra 140 años de esfuerzos por construir un Estado español que ha dejado de sentir como propio. El derecho a decidir se abre paso y tiemblan las telarañas de una España autonómica en plena crisis de todas sus instituciones. De aquellos vientos, estas tempestades de cambio, empoderamiento y libertad.

Sarajevo recorda el setge, vint anys després

"Sarajevo Red Line" amb 11.541 cadires vermelles buides, per recordar els 11.541 morts que es van produir durant el setge.

El 6 d’abril de 1992 va començar la guerra de Bòsnia. Conseqüències: cent mil morts, dos milions de desplaçats.

VILAWEB – 6/4/2012.

Bòsnia i Hercegovina la guerra va finir el 1995, però les principals comunitats que l’habiten continuen tan dividides com l’estat, del tot afeblit (vídeo). És en aquest context que avui hom recorda els vint anys del principi de la guerra en aquell racó dels Balcans. El 6 d’abril de 1992 un grup de franctiradors serbis va disparar contra milers de manifestants que demanaven la pau als carrers de Sarajevo i va començar una guerra desigual entre les milícies sèrbies, amb el suport de Belgrad, i el feble exèrcit bosnià. El setge de la capital, Sarajevo, que va durar quasi quatre anys, va ser l’aparador de la crueltat d’una guerra que va saldar-se amb cent mil morts i més de dos milions de desplaçats.

"Sarajevo Red Line" amb 11.541 cadires vermelles buides, per recordar els 11.541 morts que es van produir durant el setge.

La guerra a Bòsnia es va justificar per la posició favorable de la majoria musulmana i croata al referèndum per la independència de l’1 de març de 1992, boicotat pels serbis. El govern bosnià, amb el seu primer president al capdavant, Alija Izetbegovic, confiava plenament que la comunitat internacional impediria una guerra en un territori amb un alt grau de barreja interètnica, però es va equivocar.

Aprofitant la inactivitat mundial, Bòsnia i Hercegovina va quedar a mercè de les forces sèrbies, que es van acarnissar amb la població civil (amb episodis tan tràgics com la matança de Srebrenica, el juliol de 1995, en què es van assassinar vuit mil musulmans indefensos sota la mirada de les forces de l’ONU) i van bastir una república sèrbia que encara es manté una dècada i mitja després dels acords de la signatura de la pau.

Cal recordar que el Tribunal Penal Internacional per l’ex-Iugoslàvia no ha aconseguit fins fa relativament poc fer detenir els principals protagonistes de la guerra a Bòsnia. Hi ha alguns responsables militars bosnians i croats, però sobretot els dirigents polítics i militars serbisRadovan Karadzic i Ratko Mladic, fugits durant molts anys de la justícia internacional, i que són ara mateix jutjats per genocidi a la seu d’aquest tibunal a l’Haia. El president de Sèrbia a l’època, Slobodan Milosevic, acusat d’ésser un dels incitadors del genocidi a Bòsnia, es va morir mentre el jutjava el mateix tribunal.

Record dels vint anys

Els vint anys de l’esclat de la guerra es commemoren aquests dies sobretot a Sarajevo, on els paramilitars serbis van dur a terme un llarguíssim i ferotge setge des de la veïna ciutat de Pale que va causar més de deu mil civils morts. A la capital bosniana es fa avui un concert a la principal avinguda amb 11.541 cadires buides, en record dels habitants assassinats durant els mil quatre-cents cinquanta dies d’atac indiscriminat. També s’hi presenta el Museu del Setge, una col·laboració entre les entitats FAMAMESSOGBiHYIHR i l’Ajuntament de Sarajevo, en què també participa la ciutat de Barcelona. Paral·lelament, un centenar llarg de periodistes i reporters gràfics que van cobrir el setges’han aplegat tota la setmana a Sarajevo, per a recordar i compartir aquella experiència.

Arran dels acords de pau de Dayton, negociats finalment per la pressió internacional, Bòsnia i Hercegovina va quedar dividida en dues entitats, la República Sèrbia i la Bòsnia croato-musulmana, cadascuna amb un alt grau d’autonomia i unides per institucions centrals molt dèbils i sense diàleg. La divisió política té conseqüències en l’economia del país, un dels més pobres d’Europa i amb una taxa de desocupació que afetca un 40% dels 3,8 milions d’habitants. Segons l’ONU, un quart de la població viu per sota del nivell de la pobresa.

"Sarajevo Red Line" amb 11.541 cadires vermelles buides, per recordar els 11.541 morts que es van produir durant el setge.

Deu mites sobre l’edició digital

L’edició digital fa anys que està immersa en discussions poc creïbles que calen en la societat i que provoquen una visió allunyada de la realitat.

LA VANGUARDIA – Cultura – 2012.03.20

Alberto Vicente i Silvano Gozzer

El sector del llibre està experimentant una sèrie de canvis que modificaran el panorama editorial espanyol en pocs anys. Les empreses es transformaran o, a poc a poc, veuran que el model de negoci actual no s’adapta al nou escenari que imposa l’edició digital. No obstant això, noves oportunitats estan ja sorgint de la mà d’empreses tecnològiques i editorials.

L’edició digital fa anys que està immersa en discussions tant dins com fora del sector, moltes vegades amb arguments que no són del tot creïbles però que calen fàcilment en la societat i en el statu quo del sector. Exposem alguns dels mites més utilitzats i que provoquen un aparador allunyat de la realitat.

1. El llibre digital matarà als llibres impresos. Un dels arguments més utilitzat sobre l’avanç de les noves tecnologies i el canvi d’hàbits dels lectors és que el llibre digital acabarà acabant amb el llibre imprès. Optimistes tecnològics, ludites sense objeccions, romàntics del paper, mitjans de comunicació, etc., Tots ells han promocionat aquesta idea, bé per defensar-la o bé per atacar-la, empobrint el debat.

Llibres digitals o llibres impresos no és la resposta. Els suports s’aniran adaptant a la demanda dels lectors. I amb ells, els models de negoci. Si seguim aquest raonament els llibres impresos existiran mentre els lectors els vulguin i una editorial vegi rendible produir-los. Encara és molt aviat per vaticinar quins percentatges de llibres seran impresos i quines digitals. L’únic cert és que quan això passi no ens adonarem que està passant, ja que als llibres electrònics haurem deixat d’anomenar així per cridar-los simplement llibres.

2. Els llibres electrònics haurien de costar el mateix que els impresos. Aquest argument és recolzat per alguns editors, que pretenen establir els preus dels llibres digitals al mateix nivell que els llibres impresos per no haver de canviar el seu model de negoci actual. En un mercat incipient, on tot està per fer, portem diversos mesos veient intents d’establiment de preus o molt cars o molt barats en relació a l’edició impresa.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La divisió d’aules per nivells eleva la taxa de fracàs escolar.

INFORME SOBRE L’EVOLUCIÓ DEL SISTEMA EDUCATIU CATALÀ.

La Fundació Jaume Bofill advoca per recuperar el model d’escola inclusiva.

EL PERIODICO – MARÍA JESÚS IBÁÑEZ – Dimecres, 21 de març del 2012

Un de cada tres instituts catalans divideix els seus estudiants segons la seva «teòrica» capacitat d’aprenentatge. O el que és el mateix, s’ha convertit en un centre a dues velocitats, amb classes per als bons estudiants i altres per als que no segueixen el mateix ritme. I això no resol – al contrari – els alts índexs de fracàs escolar i el baix nivell d’excel·lència que té avui el sistema educatiu català. Ho diu un estudi sobre l’escola comprensiva i inclusiva titulat Junts a l’aula? i presentat ahir per la Fundació Jaume Bofill, dedicada, entre altres activitats, a la promoció d’investigacions pedagògiques.

Una de les seves conclusions, potser la que crida més l’atenció per als profans, és que l’elevat fracàs escolar, reflectit en els mals resultats que els estudiants catalans obtenen a l’Informe PISA, es deu «precisament a una mala aplicació dels principis de l’escola inclusiva, amb aules integrades per estudiants amb diferents capacitats».

NOUS FENÒMENS / Aquest model, que va permetre llimar diferències entre alumnes i millorar els resultats globals fins a la dècada passada, «ha entrat en crisi els últims anys. No perquè el model no sigui bo, sinó perquè la pràctica, la seva aplicació, no ho és», va explicar Josep Maria Lluró, coautor de l’estudi. Així, les escoles no han estat capaces d’assimilar a la mateixa velocitat fenòmens com l’arribada d’immigrants, els ràpids canvis tecnològics, l’aparició de nous tipus de família o la de noves cultures adolescents, constata l’estudi.

«S’haurien de flexibilitzar els currículums i garantir que fins als 16 anys l’escola tingui els mateixos objectius per a tothom», va argumentar Ricard Aymerich, pedagog i un altre dels coautors de Junts a l’aula?. Per aconseguir-ho, per exemple, convindria canviar «l’actual sistema de provisió de places als centres públics, de manera que els professors poguessin comprometre’s amb el projecte de cada escola», va indicar. Sense ser exactament el mateix, la petició va en la línia de la demanda dels futurs directors professionals de poder elegir les seves plantilles d’acord amb la seva línia pedagògica.

‘Sí’ amb condicions a la idea que els directors escullin el professorat

Experts en educació recolzen donar més poder als directius si reten comptes de les seves decisions.

La pretensió dels aspirants a convertir-se en els primers directors professionals de centres públics d’intervenir en l’elecció del professorat, les seves retribucions i la formació que segueixen, que recollia ahir EL PERIÓDICO, no és un assumpte que els experts i altres agents de la comunitat educativa consultats, com pares i estudiants, vegin com una cosa desmesurada, sempre que hagin de rendir comptes de les seves decisions. Sindicats i representants de col·lectius com els catedràtics d’institut, contràriament, es mostren reticents, i fins i tot oposats, a la idea.

EL PERIÓDICO – CANVIS EN EL SISTEMA EDUCATIU – JORDI CASABELLA  – 13/3/12

Els especialistes en l’anàlisi del funcionament del sistema educatiu, tant si procedeixen del sector públic com del privat, posen l’accent en la necessitat de potenciar l’autonomia dels centres. “En un model com l’actual, amb poca autonomia, no té gaire sentit que els directors seleccionin mestres o professors. Si hi ha més marge de maniobra en la gestió de personal, llavors es tracta de fixar on estan els límits”, opina el catedràtic d’Educació Comparada de l’Autònoma (UAB), Ferran Ferrer.

Per la seva banda, Francisco Longo, director de l’Institut de Governança d’ESADE, també incideix en la importància de l’autonomia perquè, segons ell, “millora la qualitat”. Imma Fuyà, presidenta de la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes, agraeix el gest “valent” dels candidats a exercir com a directors professionals. “Les seves reivindicacions són de sentit comú”.

No obstant, per la secretària general de la federació catalana d’ensenyament de CCOO, Montserrat Ros, la nova figura professional no respon a l’ideari d’escola pública i a més a més “té el greu inconvenient que el director podrà intervenir sobre les condicions laborals del professorat”.

Llegir més …

 ‘Si’ amb condicions a la idea que els directors escullin el professorat (pdf)

Els decrets de direcció i autonomia obren el camí

La llei ca­ta­la­na d’e­du­ca­ci­ó, que va apro­var el Par­la­ment el 2009, va obrir la por­ta a les di­rec­ci­ons pro­fes­si­o­nals. L’a­pro­va­ció de dos de­crets que re­gu­len l’au­to­no­mia i la di­rec­ció dels cen­tres va desen­vo­lu­par poste­rior­ment aquests pre­cep­tes, en­ca­ra que de for­ma enca­ra in­su­fi­ci­ent. S’hau­rà d’es­pe­rar fu­turs re­gla­ments que tin­guin com a ob­jec­tiu des­ple­gar el con­tin­gut dels de­crets per va­lo­rar l’abast de la re­for­ma.

 

Finlàndia, el far del nord

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ

Fin­làn­dia és el mo­del, l’e­xem­ple a se­guir. Fin­làn­dia i el seu exi­tós sis­te­ma edu­ca­tiu, els seus mag­ní­fics re­sul­tats en les pro­ves de l’ Infor­me PISA , les que va­lo­ren les com­pe­tèn­ci­es que te­nen els alum­nes a tot el món. Fin­làn­dia i la se­va fer­ma apos­ta per la qua­li­tat del pro­fes­so­rat.

Les escoles limiten la pilota al pati per intentar que els alumnes recuperin altres jocs

LVG201203120201LC (pdf)

Com més divers és i més elements té el pati, més gran és la varietat de jocs.

El pati ocupa el lloc de la tradicional plaça del poble, el temps de joc lliure.

LA VANGUARDIA – MAITE GUTIÉRREZ – 12/03/2012

El futbol també ha envaït els patis de les escoles. El gran esport de masses a Espanya s’apodera del joc en horari lectiu, bàsicament en el cas dels nens, i arracona altres activitats, assenyalen els mestres. Sempre ha ocupat el lloc de joc estrella, però la tendència augmenta al costat de la popularitat de Messi, Xavi o Guardiola, tant és així, que diversos centres educatius han decidit limitar la presència de la pilota al pati.

Els dijous no es pot jugar amb pilota a l’escola Thau de Barcelona. “L’anomenem el dia sense pilota, però en realitat hauria de tenir el nom de dia sense futbol”, assenyala Agustí Olivares, mestre i coordinador de primària en aquest centre concertat. Aquest educador explica com el futbol ocupava l’espai central del pati fins fa no gaire, desplaçant als nens a qui no els agradava aquest esport i, sobretot, a les nenes, que encara són minoria en la seva pràctica. Un estudi sobre patis escolars de la Fundació Jaume Bofill remarca aquesta “falta de visibilitat” d’activitats diferents al futbol. Els nens, i les poques nenes, que juguen amb la pilota es fan amb l’espai d’esbarjo. “En conseqüència les activitats de les noies es tornen invisibles, queden excloses als marges”, assenyala Imma Marín, especialista en joc i directora de la consultoria pedagògica Marinva, que ha participat en l’elaboració de l’informe de la Jaume Bofill.

En general el pati es veu com un espai neutre on els alumnes trien, però no és així, indica Marín. “La distribució, la varietat d’espais, el fet que la pista esportiva ocupi el lloc central … tot influeix en el joc dels alumnes”. adverteix. Com més divers sigui el pati – pistes, elements naturals com arbres i terra – i més jocs introduïu el mestre, més gran serà la llibertat a l’hora de jugar.

LVG201203120211LC (pdf)

Jocs oblidats?

Quan els nens juguen al carrer es creen grups diversos, de nois i noies de diferents edats. Uns aprenen d’altres. Així es transmeten els jocs. Però ara els nens juguen molt menys al seu aire, al carrer o la tradicional plaça del poble. Alguns jocs han quedat, doncs, alguna cosa oblidats. Agustí Olivares, professor del centre Thau, explica que el projecte educatiu que segueixen ha aportat noves alternatives de joc als alumnes:

El pati, espai educatiu

L’esbarjo no és només un lloc on els nens campen a plaer. També és un lloc on continuar la tasca educadora, coincideixen Agustí Olivares i Imma Marín. Els jocs aporten noves formes de relacionar-se amb els companys de classe, ensenyen normes, generen conflictes que cal aprendre a resoldre. “Alguns mestres creuen que no cal intervenir a l’hora del pati per garantir la llibertat, però no és cert. La llibertat en l’esbarjo es millora aportant elements de joc diversos i diferents espais on els alumnes puguin estar, no es tracta de dirigir , sinó d’acompanyar”, assenyala Marín.

Tazos o ‘patacons’

Divertir no és gens car. Les modernes videoconsoles Wii o els helicòpters teledirigits que aquesta passada Nadal es van posar de moda sobrepassen els 100 euros, i sí, són entretinguts. Un Tazo o Pataco fet amb un tros de cartró també ho pot ser. És el joc estrella entre els alumnes de primària del centre Thau, per exemple. Aquests estudiants han agafat baralles de cartes velles i les han dividit en terços. Les retallen i fan un Tazo quadrat. Dibuixant unes línies al terra del pati poden crear un camp on disparar els tazos. Una variant del joc inclou un tros de sola vella de sabata-nova també val -. Col·loquen els tazos al camp i els hi llancen la sola – en general la part del taló-. Guanya el que millor punteria té i més tazos encerta.

Xapes

Les tapes de les ampolles de refrescos poden servir de xapes. S’utilitzen de manera similar als tazos o patacots, encara que Olivares assegura que entre els seus alumnes triomfa la variant del “futbol-xapa”. Els alumnes dibuixen un camp i disposen a les xapes com la seva fossin jugadors. Amb una bola de paper, per exemple, es fa la pilota de futbol.

Bales

Termes com tutela o guia són desconeguts per a molts nens d’avui dia. Olivares ha intentat introduir les bales entre els alumnes de primer curs, però creu que funcionaran millor amb alumnes més grans.

Indiacas

Un altre joguina que els alumnes poden fabricar per si sols. Amb cartró, paper, cinta adhesiva i altres materials es construeix aquesta espècie de cilindre, amb la base més ample i pesant i tires ala partsuperior. Les indiacases llancen capamunt i els nens han de agafar-les. També es juga donant-los cops amb el peu.

Xarranca o sambori

Amb un guix es dibuixen a terra 10 quadrats amb nombres dins. Cal llançar una pedra a cada quadrat, seguint l’ordre dels números, i completar la figura saltant a peu coix sense caure en la casella on hi ha la pedra.

Cordes i gomes

La corda permet jugar en solitari o en grup, amb dos nens que la mouen i altres que van saltant. En general es canta una cançó mentre es salta. Les gomes són diferents, es col·loquen a l’alçada dels turmells i cal saltar entre elles.

Dona treballadora: Avenços en una carrera d’obstacles

Fa diverses dècades no era compatible ser dona i alhora treballadora. Però avui dia són dos conceptes que van de la mà en el repte que suposa la igualtat laboral. El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona, moment per posar de manifest els èxits de la dona al mercat de treball i els grans reptes encara pendents en matèria d’igualtat i conciliació.

EVA DEL AMO – REDACCIÓ APRENDEMAS – 2012.03.05

Les dones són un dels col·lectius que més pateixen en el mercat laboral, tant a l’hora de trobar ocupació com de mantenir-lo, i fins i tot quan es tracta d’escalar posicions dins d’una companyia, ocupar un lloc de responsabilitat o posar en marxa una empresa pròpia.

Més de 2,3 milions de dones espanyoles no tenen feina, el que suposa una taxa de desocupació del 23,32%, i les que tenen la sort de tenir una ocupació perceben un salari anual un 20% menor al dels homes per treballs iguals. En general, les dones presenten sous més baixos que els seus companys, independentment de si treballen a temps complet o parcial, el que s’explica per la major presència de dones en activitats menys remunerades i en contractes temporals.

Què frena les dones?

A les dones els segueix pesant la maternitat, el que els resta punts per accedir a una feina. La manca de consciència i de polítiques de conciliació  de les empreses espanyoles dificulta que puguin compaginar la vida familiar amb el treball.

D’una banda ens trobem amb dones que volen ascendir en la seva vida laboral però han de fer front als prejudicis encara existents en moltes empreses, especialment si es troben en edat de tenir fills. I d’altra banda, hi ha moltes professionals a les que se’ls presenten excel·lents possibilitats de creixement professional, però no estan disposades a assumir-los perquè no poden conciliar.

També influeix el fet que un 41% de les empreses no desenvolupa accions específiques que facilitin la seva promoció i, quan les implanten, queden pràcticament relegades a la flexibilitat laboral, la qual cosa no és suficient, segons demostra l’estudi Desenvolupament del lideratge de les dones, elaborat per la consultora Mercer. La flexibilitat laboral, els programes d’assessorament i coaching, i la recerca de talent específic en els processos de selecció contribuirien a augmentar el paper que tenen les dones en l’actual mercat laboral. Les empreses haurien d’identificar les dones amb alt potencial dins la seva organització, invertir en el seu desenvolupament i promocionar-les a llocs de nivell.

Desenvolupar-se en un món d’homes

Algunes professions són considerades tradicionalment femenines per precisar per al seu desenvolupament d’unes qualitats que tradicionalment s’han associat a les dones. En la banda oposada es troben altres sectors on es necessita més força física o es requereix capacitat de decisió o gestió d’equips, el que culturalment sempre ha estat considerat propi del gènere masculí.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Qui s’ha endut el meu formatge? – La Película.

Qui s’ha endut el meu formatge?

“Vet aquí que una vegada, fa molt de temps, en un país molt llunyà, vivien quatre petits personatges que recorrien un laberint cercant el formatge que els alimentés i els fes sentir feliços.”

Així comença aquesta meravellosa faula escrita per Spencer Johnson, un autor d’èxit internacional amb milions d’exemplars venuts en vint-i-sis idiomes. A través d’ella, l’autor ens transmet tota una sèrie de valuoses ensenyances per entendre aquest món actual, ple de canvis constants que fan que un no tengui temps d’adaptar-se al presents quan ja ha de començar a pensar en els propers.

Els quatre personatges d’aquesta enginyosa faula pretenen representar les parts simples i complexes de nosaltres mateixos. Imagineu-vos qualsevol dels canvis que heu hagut d’afrontar en la vostra vida. Algunes vegades detectam la necessitat de canviar abans i tot que el canvi es produeixi, o de seguida que veiem que el canvi és imminent , ja cercam la manera com fer-li front, els dos ratolinets representen aquesta manera d’actuar. Així i tot, ¿Qui de vegades no té una part d’ell que es nega i es resisteix a aquest canvi, per por a que no condueixi a una cosa pitjor? Aquest és en Hem. O, encara que al principi ens costi acceptar-ho, aprenem a adaptar-nos-hi a temps quan comprenem que ens pot conduir a alguna cosa millor, aquest és en Haw. El fet és que al llarg del llibre, els quatre personatges ens fan reflexionar sobre la importància que té aprendre a acceptar aquests moviments inevitables que es produeixen en la nostra vida.

El ‘Formatge’ del conte representa qualsevol cosa que vulguem assolir -la felicitat, una feina, diners, amor- i el laberint és el món real, amb zones desconegudes i perilloses, carrerons sense sortida, racons foscos i cambres plenes de formatge. El Formatge no s’atura de moure’s. Hem d’ensumar el Formatge freqüentment per saber quan es torna ranci. Quan més aviat ens oblidem del Vell Formatge, més aviat podrem gaudir del Nou. Hem d’assaborir l’aventura de moure’s amb el mateix formatge i fruir del seu gust en tot moment.

El llibre és molt amè, agradable de llegir, a qualsevol edat. El podeu aplicar a la vostra vida, des de l’estudiant que ha de canviar d’escola, d’amics, de barri, etc… fins a qualsevol persona que ha de fer front a noves situacions en l’empresa que treballa… També es pot aplicar a qualsevol situació personal: malaltia, separació , acceptació de la mort, etc…

Ens pot ajudar a adonar-nos que encara que ens sembli impossible, hi podem fer front, i que com més aviat ho fem, més fàcil ens serà.

Si al final us decidiu per llegir aquest llibre, desitj de tot cor que us agradi i aprofiteu tant com jo ho he fet.

Post “Qui s’ha endut el meu formatge?” del bloc “interessant… shhhhhhhh (silenci)” de la ““.

%d bloggers like this: