Comunicat d’entitats titulars i AMPAs de centres concertats sobre els debats parlamentaris sobre educació

si a la concertada tots eduquem 80x330

Les organitzacions representatives de les escoles concertades de Catalunya i les federacions i confederacions d’associacions de pares i mares d’alumnes que les han escollit per educar-hi els fills i filles han seguit amb interès els darrers debats al Parlament de Catalunya entorn l’educació, en especial el motivat per la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular que pretenia modificar la Llei d’Educació de Catalunya, la LEC, i preveia l’eliminació de l’escola concertada en un termini de deu anys. També una proposta de llei per introduir esmenes a la LEC. Ambdues van ser rebutjades.

Per a les organitzacions representatives de les escoles concertades de Catalunya i les federacions i confederacions d’associacions de pares i mares d’alumnes, els resultats d’aquestes votacions han estat decisions importants que fan palès el paper que té l’escola concertada d’iniciativa social en el desenvolupament del model pedagògic d’aquest país.

Les entitats esmentades consideren que no és convenient modificar la LEC, una llei que es va aprovar fa set anys amb un ampli consens de les forces polítiques parlamentàries, també amb la participació de la comunitat educativa d’aquestes entitats. La LEC ha servit per donar estabilitat a l’ensenyament de Catalunya i per facilitar la millora sistemàtica de la qualitat del sistema educatiu català, creant un Servei d’Educació de Catalunya d’interès general amb la coexistència i treball conjunt dels centres públics i centres privats concertats.

És bo el debat entorn l’educació, abordar temes educatius que ajudin a millorar la qualitat de l’ensenyament públic i concertat, però és hora de fugir i d’abandonar enfrontaments reiteratius i recurrents que no responen a la realitat. La llibertat d’elecció dels pares configura el mapa del sistema educatiu català: 800.000 alumnes a l’escola pública i 365.000 a l’escola concertada. Una realitat que no es pot ignorar ni negar. El nostre agraïment als parlamentaris i parlamentàries, i a les seves forces polítiques, que així ho han considerat.

Barcelona, 19 de maig de 2016

Agrupació Escolar Catalana
Associació Empresarial d’Economia Social
Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya
Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya
Federació Catalana de Centres d’Ensenyament de Catalunya
Fundació Escola Cristiana de Catalunya
Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya
Federació d’Associacions de Pares i Mares de l’Agrupació Escolar Catalana
Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes d’Escoles Lliures

a favor escola concertada

Una ILP que vol suprimir l’escola concertada i un debat que desgasta

El dimecres 18 de maig tindrà lloc al Parlament el debat sobre la ILP Per a un nou sistema educatiu a Catalunya. I, com a preludi, es presenten a la Cambra diverses proposicions de llei amb l’objectiu de modificar la LEC.

Recordem que la ILP té com a objectiu establir un nou marc legal amb la progressiva implantació d’un sistema educatiu que tingui una única xarxa, de titularitat i gestió públiques. La pròpia ILP determina que, per aconseguir aquest objectiu, s’han de reduir progressivament els concerts educatius durant un període màxim de 10 anys, començant per aquells centres que cobren quotes molt altes i els que segreguen per qüestió de sexe. En definitiva, i en cas d’aprovació, ens quedaria una dècada de vida.

Potser aquest objectiu és prou desproporcionat -i tranquil·lament podríem afegir que il·legal, antiestatutari i inconstitucional- com perquè els impulsors hagin replantejat una estratègia alternativa al possible decaïment de la proposta. Per això s’hi presenten d’altres propostes que cerquen modificar una llei que el Parlament de Catalunya aprovà amb una àmplia majoria per donar estabilitat a l’enseyament del país i per facilitar la millora sistemàtica de la qualitat del sistema educatiu català, creant un servei d’educació d’interès general amb la coexistència i treball conjunt dels centres públics i centres privats concertats, tot respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten. Una llei de consens que s’ha mostrat respectuosa amb la realitat educativa i amb la voluntat social del país.

A aquest debat parlamentari, hi podríem afegir interessos relacionats amb una situació de precampanya electoral per revifar un discurs que interpel·li els diferents sectors davant el perenne debat entorn el dret a l’educació, en especial els adversaris d’una educació en llibertat.

El fet és que demà dimecres, i com a preludi al debat de la ILP, a proposta dels grups parlamentaris Catalunya Sí que es Pot i Partit Socialista de Catalunya, se sotmetran al plenari del Parlament una o més proposicions de llei per modificar la LEC. Bàsicament, es pretén garantir la laïcitat, de manera que “dins de l’escola no hi tingui cabuda l’adoctrinament religiós de l’alumnat”, a banda d’insistir que el sistema educatiu català eviti l’escolarització amb separació per sexes. I en van…

A nosaltres se’ns passa pel cap que, si la vella i àmpliament implementada LODE ja preveu que tota pràctica confessional tindrà caràcter voluntari -i que en tot cas l’ensenyament haurà de ser impartit amb ple respecte a la llibertat de conciència-, quina necessitat hi ha de debatre sobre l’adoctrinament religiós de l’alumnat? I no afegim res sobre el debat de l’escola diferenciada, prou discutit aquests darrers mesos, “errors de votació” inclosos… I a la tarda, el debat sobre la Iniciativa Legislativa Popular.

Des del raonable convenciment que la ILP no prosperarà, la realitat és que darrera d’aquestes propostes el que es vol és mantenir viu un discurs que vagi erosionant el consens davant la LEC, que penetri amb la intenció dels encara indecisos o dels indiferents que, a dia d’avui, no es pronuncien favorablement a suprimir l’escola concertada; és a dir, provocar una pluja fina que desgasti idees i rovelli intencions proconcertada per acabar aconseguint-ne la desaparició.

Dèiem fa poc que no som anòmals. Haurem de demostrar que amb l’escola concertada no s’hi juga, perquè al darrera hi ha quelcom massa seriós, massa enorme, amb milers de pares i mares que confien en aquestes escoles, com perquè interessos foscos gosin posar-ne permanentment en entredit la legitimitat. Debats com el de demà no fan altra cosa que escalfar l’ambient perquè el nostre col·lectiu i tots el que hi donen suport acabin exclamant que ja n’hi ha prou. I així ho haurem d’advertir molt seriosament als parlamentaris i parlamentàries que, vulguin o no, ens representen. Comencem a estar cansats de ser permanent objecte de debat amb l’únic objectiu de fer-nos fora del sistema educatiu. I així haurem de fer-ho explícit.

Fundació Escola Cristiana de Catalunya

La revolució dels fills d’internet

La generació Z , dels nascuts entre el 1994 i el 2009, impulsarà el gran canvi social

generació Z

La Generació Z, el darrer salt generacional. Un treball que fuig de la por i de les estridències i que intenta posar calma al convuls mar de la vida, sobretot, la dels pares. En aquest treball, es llança un missatge esperançador: adults, no s’atabalin perquè els seus fills passin hores i hores ­davant del mòbil, xatejant amb amics mentre fan el desentès a les trucades dels seus progenitors, aquests amb dits de pianistes que pugen i baixen fotos i donen al like en segons mentre vostè encara busca l’aplicació al menú… Per què amoïnar-se d’una cosa natural?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Cruel o divertit? La moda de fer servir filtres snapchat per espantar als nens

pares fan servir filtres per espantar els nens

Un nen es mira a si mateix en un vídeo d’snapchat. Els seus pares li demanen que mogui la cara i de sobte el seu rostre es converteix en el d’un dimoni. El petit comença a cridar de por. Els pares riuen, graven el vídeo, i el comparteixen a snapchat. Aquesta és la popularíssima utilitat que han trobat alguns progenitors dels Estats Units als nous filtres de l’aplicació. Els vídeos que recopilen algunes d’aquestes reaccions s’han fet molt populars en les xarxes, encara que no sense polèmica.

El mes passat snapchat va introduir uns filtres que s’adapten a la teva cara com una màscara digital i segueixen tots els teus gestos. Alguns dels més populars són els que et permeten gravar vomitant arc de Sant Martí, amb ulls en forma de cors o els que et converteixen en tot tipus de monstres, des dimonis fins esquelets, que han estat els usats pels pares per fer por als seus fills.

“És molt divertit perquè com més criden, més s’espanten” afirma un usuari a Youtube. Però no tothom està d’acord amb la part còmica d’utilitzar snapchat per terroritzar als petits. Alguns usuaris fins i tot opinen que aquest joc amb els filtres de snapchat podria traumatitzar els fills d’aquests irresponsables pares.

LA VANGUARDIA

Com sobreviure a l’allau de festes d’aniversari infantils

Hi ha moments en què la vida social dels fills pot arribar a ser tan intensa que molts pares es pregunten si cal que assisteixin a totes les festes a les quals els han convidat.

festes aniversari nens 02

És possible trobar l’equilibri entre el desig dels nens de celebrar el seu aniversari i viure amb cert ordre. S’agraeix que els pares, que acabaran sent tant organitzadors com convidats, trobin la manera de racionalitzar els aniversaris. L’allau de festes acaba esgotant les famílies i els nens perden interès quan el que hauria de ser excepcional passa a ser habitual.

El sentit comú és un bon aliat perquè els més petits gaudeixin i alhora els companys de classe estiguin més cohesionats com a grup, acompanyats de les seves famílies. La Montse és mare de la Queralt, una alumna de primària de l’Escola Pública Bisbat d’Ègara de Terrassa, i delegada dels Hawaians, el sobrenom amb què s’ha autodenominat la classe de la seva filla. Des de P-3 organitzen trobades trimestrals per celebrar els aniversaris dels nens de la classe que fan anys en aquell període: “Intentem sortir de la ciutat, anar a un parc o fer una escapada a la muntanya, res complicat, una excusa per esmorzar o fer el vermut plegats, que les famílies ens coneguem i les criatures tinguin la sensació de grup, que vegin que hi ha certa sintonia entre els pares, i això és difícil d’aconseguir si no hi ha espais de trobada”.

Implicació de tots

El cert és que, després de tres anys, han vist que sempre s’hi apunten els mateixos, una desena de famílies dels 26 que són, però cada tres mesos hi ha l’oportunitat que s’hi impliqui algú més. En la primera celebració d’aquest curs aprofiten l’excusa del nom de la classe per organitzar una gimcana hawaiana. “Com a delegada estic al capdavant del muntatge de la festa, però es fa amb la participació de totes les famílies que hi van -explica la Montse-. Farem collarets hawaians, el ball del limbo, maquillatge hawaià i s’inventaran el ball i el crit del grup. Els pares dels homenatjats es posen d’acord per comprar el menjar i fer els pastissos. Pel que fa als regals, fem unes samarretes amb les fotos de tots els companys de classe”.

Tot plegat és una bona excusa per fer especial l’aniversari, allunyant-se de festes en sèrie i implicant-hi grans i petits.

OLGA VALLEJO –  CRIATURES

festes aniversari nens 01

Girona prohibeix l´ús del telèfon mòbil als alumnes dins dels recintes escolars

mobils escola 02

Hi esteu d’acord en que una escola pugui quedar-se en custòdia el mòbil d’una família uns dies, un mes o fins a final de curs? Quan una família dona un mòbil a un fill ho fa perquè considera que el necessita per quan no està a l’escola, fins a quin punt un càstig per un tema intern de l’escola pot afectat temes i bens de fora de l’escola.

Imaginem una escola que disposi d’un aparcament per als professors. Es podria fer un reglament del tipus que si un professor aparca malament o fa una infracció amb el seu cotxe dins de l’escola, se li quedessin en custòdia el cotxe dos dies si és la primera vegada, i un mes o tot el curs si reincideix? No seria més coherent aplicar el mateix reglament intern que s’aplica per a la resta de faltes, i si cal no deixa-li entrar el cotxe dins de l’escola?

Quina és la vostra opinió? És un tema a debatre dins de l’AMPA?

mobils escola 03

Si un estudiant incompleix la normativa se li custodiarà l’aparell i per recuperar-lo haurà de superar una entrevista.

TAPI CARRERAS – DIARI DE GIRONA

El Consell Escolar Municipal (CEM) de Girona va aprovar ahir un reglament relatiu a l’ús dels telèfons mòbils als centres de secundària, on en el primer apartat s’indica que “es prohibeix l’ús del mòbil dins del recintre del centre a tot l’alumnat, excepte autorització expressa del professorat per a usos didàctics”. El document també deixa clar que “el mòbil no es pot fer present, ni visible, ni audible, encara que sigui per utilitzar alguna de les seves aplicacions. Cal apagar el mòbil en entrar al centre”.

El document ha estat redactat per la comissió de millora de la Qualitat del CEM a manera de recomanació en observar que fins ara cadacentre aplicava un seguit de mesures que no tenien perqè oincidir amb les d’una escola o institut. En l’apartat explicatiu, el text posa de manifest que els telèfons mòbils són un bon instrument tecnològic però que “un ús no regulat rear un a seriè de problemes als centres”, com la pèrdua d’arenciódels alumnes, pèrdua de sociabilitat i fotografies o comentaris no desitjats fruit de conflictes dins i fora dels centres.

El reglament assenyala que “si un alumne incompleix aquesta normativa, se li custodiarà el telèfon mòbil” entre dos i cinc dies, a criteri del centre. Es recoamanrà a l’alumne que retiri la tarja del mòbil per evitar problemes de confidencialitat de dades. Si hi hagués reincidència, la custòdia podria allagarse un mes o fins a final de curs.

Per retornar un mòbil custodiat, l’alumne haurà de fer una entrevista, personal o per telèfon, amb la família, en la qual se li explicarà la reglamentació.

Els centres podran flexibilitzar aquest reglament, per tal d’adaptar-lo als ensenyaments postobligatoris, amb alt percentate d’alumnes majors d’edat, sobretot si es fan servir aparells tecnològics.

Compromís signat dels pares

El reglament, que es revisarà al cap d’un temps si es detecten aspectes a modificar, inclou un punt on s’indica que els centres hauran de divulgar i explicar el reglament, que es donarà a conèixer als alumnes en sessions de turoria i que figurarà a la carta de compromís que les famílies signen en el moment de la matrícula. També es recordarà en les reunions de pares i mares d’inici de curs.

Finalment, s’exposa que el centre oferirà formació al ‘alumnat, famílies i professorat sobre el bon ús de les noves tecnologies, comptant amb el suport de les diferents institucions de la ciutat.

mobils escola 04

Punts del reglament

  • La prohibició · Es prohibeix l´ús del mòbil dins del recintre del centre a tot l´alumnat, excepte autorització expressa del professorat per a usos didàctics. El mòbil no es pot fer present, ni visible, ni audible, encara que sigui per utilitzar alguna de les seves aplicacions. Cal apagar el mòbil en entrar al centre.
  • La custòdia · Si un alumne incompleix aquesta normativa, se li custodiarà el telèfon mòbil entre 2 i 5 dies. En cas de reincidència la custòdia s´allargarà un mes o fins a final de curs.
  • El retorn · Per retornar un mòbil custodiat, l´alumne haurà de fer una entrevista, personal o per telèfon, amb la família, en la qual se li explicarà la reglamentació.
  • La flexibilització · Els centres podran flexibilitzar aquest reglament, per tal d´adaptar-lo als ensenyaments postobligatoris, amb alt percentatge de majors d´edat.
  • La divulgació · El reglament es donarà a conèixer als alumnes i als pares. Les famílies signaran un carta de compromís a l´inici del curs.

mobils escola 01

Abans sabíem més?

Amb el pas dels anys, l’adult tendeix a pensar que els joves d’avui dia no tenen tants coneixements com ell tenia a la mateixa edat. Aquesta impressió no és del tot encertada. Tendim a oblidar que hem après molt amb l’edat i l’experiència. I encara que és cert que els joves ignoren moltes coses, segur que saben conceptes que nosaltres desconeixíem.

LA VANGUARDIA – Temes de devat

cultura general

Del poc que se sap

JULIO CARABAÑA – Catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid

Passada certa edat, és freqüent tenir la impressió que els joves d’avui dia saben cada vegada menys, o almenys no saben les coses que nosaltres abans sabíem a la seva edat. I d’aquesta premisa a pensar que la gent jove no sap coses que hauria de saber no hi ha més que un pas. Si la impressió es pren com un fet, el següent pas és atribuir el fenomen als canvis de la vida moderna i en particular a les escoles, que semblen ensenyar cada vegada meny.

Convé prevenir-se, tanmateix, de prendre la impressió com totalment encertada. En gran part es tracta d’una il·lusió produïda per la mala memòria. Amb el pas dels anys, tendim a oblidar que hem après molt amb l’edat i amb l’experiència i com d’ignorants érem també nosaltres en sortir de l’escola. Aquest oblit és especialment patètic, però també comprensible, entre els professors de les escoles. Mentre nosaltres aprenem amb el pas dels anys, encara que no sigui gaire, els alumnes ens arriben cada any tan ignorants com l’anterior; això produeix la impressió que saben cada vegada menys, i n’acabem donant la culpa a l’antiga EGB (Ensenyament General Bàsic), o a l’actual ESO (Educació Secundària Obligatòria).

Però probablement no tot és il·lusió, i és cert que els joves ignoren moltes coses que nosaltres sabíem a la seva edat. Ens hem de preguntar, tanmateix, si no saben altres coses i conceptes que nosaltres desconeixíem. És veritat que, si bé lentament, els plans d’estudi han anat canviant, matèries com higiene, o agricultura, indústria i comerç, o aplicacions de l’aritmètica com l’interès, les aligacions o l’agrimensura, totes molt orientades a la pràctica, estaven encara presents a les enciclopèdies durant el franquisme. Una hectàrea eren llavors 10.000 metres quadrats, o sigui, 100 metres de llarg per 100 d’ample, no un camp de futbol com ara.

Últimament han anat desapareixent la història sagrada, el grec o el llatí. La seva falta es nota, per exemple, en visitar un museu de pintura clàssica, o en ensenyar història de la literatura o de l’art, o quan un periodista explica als seus lectors que ad calendas graecas és una expressió medieval utilitzada per no pagar els deutes. Però en lloc d’aquestes matèries s’estudien altres coses, potser informàtica, anglès o música. Sens dubte, els horaris escolars no són més curts que abans, i es completa cada vegada més amb activitats extraescolars.

Molta gent pensa que la diferència principal està menys en les matèries que s’imparteixen a les aules que en la didàctica, és a dir, en quant s’estudia i en com s’estudia. Creuen que abans, fins i tot en la mateixa matèria, s’estudiaven més coses i s’aprenien millor. En les classes de matemàtiques, per exemple, s’aprenia a dividir sense calculadora; o les fórmules per a l’àrea del cercle o la longitud de la circumferència; en l’àrea d’Història, s’aprenia que Catalina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics, va ser esposa d’Enric VIII i mare de Maria Tudor, la qual es va casar amb Felip II. Ara, per contra, tot això es considera memorisme inútil i es pretén que no es tracta d’emmagatzemar informació, sinó de saber buscar-la.

No hi ha dubte que actualment s’aprenen menys “continguts” que abans, i això en si mateix és una pèrdua. És més, no crec que aquesta pèrdua d’informació es justifiqui per un guany en comprensió. Aprendre és transformar la informació en coneixement, i en aquest procés memòria i enteniment no són oposats, sinó complementaris. Tot i això, cal reconèixer que hi va haver temps en què dominava a les escoles un memorisme purament repetitiu, mancat de pensament i de sentit, i que substituir-lo per altres mètodes ha suposat un enorme avenç en la motivació dels alumnes i en el clima de les aules. Dit això, també cal admetre que també per aquest costat hi ha excessos, i que n’hi ha que diagnostiquen mecànicament a l’escola un memorisme que va deixar d’existir fa ja molt de temps.

Potser la confusió vingui en part de parlar de l’escola en general, sense distingir els seus diferents nivells. No ens queixem que a l’escola primària s’aprengui poc, i ningú no pretén que els dos anys de l’actual batxillerat es facin més durs encara. El que es discuteix és l’Educació Secundària Obligatòria, uns anys que resulten laxos si se’ls compara amb l’antic BUP (Batxillerat Unificat Polivalent), i més aviat estressants amb el patró de l’ensenyament bàsic. Una etapa amb un segon cicle que, en particular, no hem aconseguit ordenar de manera satisfactòria des de la llei General d’Educació (LGE) de l’any 1970, sobre la qual continuarem discutint encara durant molts anys.

Antes sabiamos mas

Com anem de cultura general?

CARLES SUERO MARQUÈS, director de l’Escola Garbí Pere Vergés Badalona

Els programes de zàping estan de moda. Un gag clàssic és la pregunta de cultura general a un personatge, una d’aquelles preguntes que costa més no saber que saber, i que el personatge respon equivocadament. Un exemple de ressò va ser el de la model veneçolana que a una pregunta sobre Confuci va respondre que era l’inventor de la confusió. Resulta evident que aquesta model no seria un bon exemple de cultura general. Aquest exemple podria il·lustrar el context cultural actual, on si donem una ullada ràpida trobaríem certa banalització del concepte de cultura, amb opinions sovint poc fonamentades, personatges mediàtics poc consistents, i la necessitat de consum ràpid d’informació, que fa que les anàlisis siguin poc rigoroses o superficials.

En contraposició, ens trobem aquelles generacions dels nostres pares, capaços d’ordenar cronològicament els fets de la I Guerra Mundial, i a qui podríem associar amb valors com l’estudi, la senzillesa, la concentració, la paciència o la laboriositat. Però contraposar generacions simplifica massa les coses, sembla que les actuals tinguin menys cultura general que les anteriors i s’imposa cert discurs on sembla que els joves siguin els reis de la intranscendència. Res més lluny de la realitat. Segons l’informe del 2013, el 83% de joves de l’OCDE obtindran estudis de secundària, i a més la gran majoria d’ells tenen accés a publicar o compartir els seus pensaments amb la resta. Fa una generació aquesta capacitat només la tenia una elit intel·lectual; tenim la falsa sensació que abans hi havia més cultura general.

Actualment a les escoles es parla de competències en lloc de temaris, i una competència no és més que posar en pràctica certs coneixements amb una actitud determinada. El temari o les dades no tenen sentit si no som capaços de posar-los en pràctica. Aquesta sembla una idea massa pragmàtica de l’educació, i podria semblar que actualment a les escoles es pensa que ja no cal llegir els clàssics, estudiar història o treballar poesia. No obstant, l’humanisme i la cultura ara són més importants que mai, i tenen una funció fonamental, que és ajudar els nostres alumnes a interpretar i estimar el món que els envolta per tal d’actuar, participar i ajudar a construir models socials més rics i lliures.

Els nostres alumnes no només han de saber ordenar cronològicament els fets de la I Guerra Mundial, han de saber fer una cosa molt més complexa, que és entendre’n les causes, lamentar-ne les conseqüències i sobretot evitar-ne una altra.

Que cada persona interpreti la realitat a la seva manera …

Sexe als 13, piercings als 18 … Els experts defensen apujar de 13 a 16 anys el límit legal per tenir sexe amb un adult

Reclamen que el canvi comporti més inversions en prevenció i formació.

El debat no neix ara, ja fa temps que algunes veus demanen que s’apugi l’edat mínima legal perquè un adult pugui tenir relacions sexuals consentides amb un adolescent a Espanya: 13 anys. Per desgràcia, la discussió rebrota ara arran de l’assassinat d’una nena d’aquesta edat a mans d’un home de 40. El Govern nega amb rotunditat que el crim d’Albacete sigui el motiu pel qual ha posat en estudi la possibilitat d’apujar aquest límit legal de 13 a 16 anys i situar-lo així en la mitjana europea. Diversos especialistes consultats per aquest diari coincideixen de forma gairebé unànime a recolzar la iniciativa, però precisen que aquesta hauria d’anar acompanyada d’una inversió més gran en prevenció i en formació. I també d’una actitud més receptiva cap als adolescents.

Adela Camí, directora de la cooperativa Eduvic i terapeuta familiar, adverteix que no es tracta d’escandalitzar-se per la diferència d’edat. “No és una qüestió de moralina. S’ha d’eliminar el complex que això no és progressista”, afirma sobre el rebuig a les relacions entre menors i adults. D’entrada, i partint de situacions reals que ha viscut, assegura que no ens hem de quedar únicament amb la imatge d’una nena amb un home: “També hi ha dones que s’enamoren de nens i nens que s’enamoren de dones”.

Noticia de EL PERIÓDICO.

Recomano la lectura d’aquest post i dels seus comentaris:

Sexe als 13, piercings als 18…

El tràgic assassinat de l’Almudena, una nena de 13 anys, a mans d’un home de 39 anys amb qui mantenia una relació sentimental, ha reobert el debat sobre l’edat mínima a la que un menor pot mantenir relacions sexuals consentides. Resulta com a mínim estrany que la legislació d’un Estat com el nostre permeti que una nena de 13 anys pugui tenir sexe amb un adult i en canvi necessiti del permís patern per fer-se un piercing…

Venim d’una època que ha predicat l’amor lliure i ha entès el sexe no ja com una diversió, sinó com una eina per alliberar-se d’una moral opressiva i carrinclona. I això ens ha portat a una societat enormement erotitzada on, per molts joves, les relacions sexuals són quelcom tan trivial com eixugar-se els mocs. És una evidència que les adolescents d’ara van més llançades que les d’abans (el tant per cent de noies que han mantingut relacions sexuals abans dels 18 anys s’ha incrementat en un 60% en aquests darrers 20 anys) i hi ha qui pensa que això és un avenç, una alliberació… Però una alliberació de què? És realment alliberador que una adolescent s’hagi d’enfrontar a tot el que comporta obrir la veda a les relacions sexuals? Té prou maduresa una criatura de 13 o 14 anys per fer front a aquestes pressions i més si venen de part d’un adult? És realment un alliberament trivialitzar el sexe, repartir condons a mansalva i servir barra lliure de píndoles del dia després entre els menors?

Llegir mes …

Dona i universitària

La presència de la dona a la universitat és massiva, són majoria en algunes facultats i completen millor els estudis que els homes. Però la normalitat no és encara completa pel que fa als càrrecs acadèmics, ja que hi tenen una representació menor. El camí de la dona a les aules no ha estat fàcil, fins al 1910 no van poder matricular-s’hi oficialment, tenien vetada l’educació.

Cap a la normalitat

La normalitat no s’ha assolit plenament si considerem les proporcions diferents d’homes i dones en els càrrecs acadèmics.

Joaquim Prats J. PRATS, catedràtic de la UB i President d’AQU Catalunya – LA VANGUARDIA.

Només van ser unes quantes desenes. S’havien d’esperar a l’entrada de la facultat fins que el bidell les acompanyava a l’aula. No podien seure amb la resta d’estudiants, sinó en una cadira al costat del professor. En acabar, res de comentar als passadissos, el bidell les tornava a acompanyar al carrer. Per matricular-se necessitaven un permís especial del Consell de Ministres. Un cop titulades, no podien exercir com professionals.

La situació va canviar el 1910: el Govern del liberal progressista José Canalejas va publicar una ordre que permetia a les dones matricular-se oficialment en totes universitats. Tot i així, van ser molt poques les universitàries. Una raó era que gairebé no hi havia alumnes en el batxillerat (1%) que era el títol necessari per a l’accés a l’ensenyament superior. Ja en la República, les aules van començar a veure’s nodrides de dones, majoritàriament a Filosofia i Lletres. Mai no van passar d’un 10%. A les escoles de magisteri (en aquella època estudis no universitaris) ja hi havia un nombre important, encara que inferior al d’homes.

La normalització de l’accés de la dona a la universitat s’ha produït els últims trenta-cinc anys. A mitjan dècada dels setanta no arribaven a una tercera part de l’alumnat; avui superen el 56%. El percentatge augmenta lleugerament en els estudis de postgrau, especialment en els nous màsters. Aquesta distribució (56% alumnes dones, 44% alumnes homes) s’ha mantingut estable els últims deu anys, amb lleugers alts i baixos, i és similar a la dels països europeus del nostre entorn.

Si bé les xifres globals mostren una normalitat aparent, hi ha diferències en la distribució segons les carreres: les dones constitueixen la immensa majoria (entre el 70% i el 82%) en Ciències de la Salut, algunes titulacions d’humanitats, magisteri i en carreres dedicades a serveis socials. En ciències, homes i dones estan equiparats. Al contrari passa en les tècniques, especialment en enginyeries, en què els homes constitueixen més del 70% de l’alumnat. Disminuir les diferències entre carreres feminitzades i masculinitzades és una assignatura pendent.

Els rendiments acadèmics de les dones són clarament superiors als dels homes. Sis de cada deu estudiants (un 61%) que assoleixen el títol superior són dones. En doctorat hi ha un empat tècnic: el curs passat, a Catalunya, el 49% dels nous doctors van ser dones.

Les causes més importants que expliquen la incorporació vertiginosa de la dona a les aules universitàries han estat els profunds canvis de la societat en els últims quaranta anys. L’extensió de les classes mitjanes, que identifiquen el fet d’estudiar a la universitat com un mitjà de millora social, ha provocat una afluència massiva d’estudiants. Actualment set de cada deu alumnes procedeixen de famílies en les quals els pares no tenen estudis superiors.

Inicialment l’accés massiu a la facultat va ser protagonitzat pels homes però, a partir de la dècada dels vuitanta, les famílies van enviar, en igualtat de condicions, les filles.

Hi ha també un component ideològic que considera l’educació com una via d’emancipació de la dona. Aquesta idea, defensada des de fa dècades pel moviment feminista, ha agafat en el conscient i el subconscient de les noves generacions. Aquest factor podria explicar, també en bona part, l’èxit femení per sobre del masculí en els resultats acadèmics. S’han de considerar també factors demogràfics, d’estructura del mercat de treball i de maduresa democràtica de la nostra societat.

Però la normalitat no s’ha assolit plenament si considerem les diferents proporcions d’homes i dones en els càrrecs acadèmics i en els nivells alts del professorat: el 80% dels catedràtics són homes, i menys del 40% de dones són professorat estable. Aquesta circumstància es deu al lent procés de relleu dels llocs docents. La diferència a favor dels homes, com assenyala la directora de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, Inma Pastor, no està sustentada en una discriminació clara i directa “sinó en mecanismes subtils i poc explícits”. Poder igualar aquestes proporcions en el càrrecs acadèmics i en el professorat és un dels últims passos que queden per poder afirmar que hem assolit la normalitat.

Si l’actiu més valuós d’una societat és el coneixement, factor que explica el grau de desenvolupament social i econòmic, l’accés de la dona als estudis superiors ha constituït un pas destacat en aquesta direcció . Si valorem la qualitat democràtica en termes d’igualtat d’expectatives socials i professionals, la presència de la dona a la universitat, iniciada per aquelles desenes de dones que lluitaven pel dret a aprendre, és un avenç decisiu que ja és totalment irreversible.

Alumnes i professores

En carreres com Infermeria i Magisteri el nombre de dones supera el 90%; en enginyeries no arriba al 20%.

LA CLAU Esther Giménez-Salinas E. GIMÉNEZ-SALINAS, catedràtica en Dret Penal i Criminologia ESADE-URL – LA VANGUARDIA.

Amitjans del segle XIX Concepción Arenal assistia a classes de la facultat de Dret disfressada d’home, amb l’oposició de la seva mare i la complicitat d’un lletrat que després es convertiria en el seu marit. Avui diríem que les poques dones universitàries ho eren des de la “clandestinitat”. De 9 alumnes a començaments del segle XX, es va passar a 2.558 el 1936. Fins al 1945, el total d’estudiants no va superar els 32.500, dels quals només 5.000 eren dones, això és, un 13%. El 1960 suposen ja un 19% i als setanta passen a un 30%. Finalment, el 1990 assoleixen el 50% i en l’actualitat superen els homes amb un 56% d’alumnes matriculades. Un recorregut impressionant si tenim en compte que només han transcorregut cent anys des que legalment es van poder matricular. Però les universitats existeixen des de fa vuit segles, són, doncs, molts anys de desavantatge respecte a l’educació i la cultura que han rebut els homes.

En algunes carreres com Infermeria, Magisteri i Treball Social, el nombre de dones supera el 90% de l’alumnat; tanmateix, en l’àmbit de les enginyeries no arriba al 20%. Medicina és un cas molt especial, amb gairebé un 75% de dones i una nota de tall molt alta, només hi accedeixen els millors expedients, majoritàriament de dones.

Les dones completen millor els estudis que els homes, els acaben un 60% davant del 40% dels homes. En la lectura de tesi s’igualen i a partir d’aquí es produeix l’anomenat efecte tisora: en aquest punt la distribució entre professors titulars ja és d’un 37% de dones enfront d’un 63% d’homes i el percentatge de catedràtiques tan sols arriba a un 19%. Finalment, el 92% dels rectors són homes davant un escàs 8% de dones.

Davant d’aquestes xifres resulta difícil trobar explicacions que no caiguin en tòpics. El tema de la conciliació hi influeix però no és l’únic. El ple creixement professional se situa entre els trenta i quaranta anys, edat que coincideix en les dones amb la maternitat. Però no és tant la dificultat de treballar, sinó de fer una carrera professional. La investigació, la competitivitat o els horaris provoquen que moltes dones abandonin, no una feina, sinó una carrera professional, perquè no compensen tantes renúncies. I així es va obrint una bretxa, un discurs, una ideologia que tendeix a fer tornar les dones a l’esfera privada. Aquesta realitat suposa no només una gran pèrdua econòmica pel talent desaprofitat, sinó un greu risc per al model de societat que volem construir, no fos cas que haguem de recuperar aquell vell refrany: la dona, per filar i no per estudiar.

Llegir noticia a: Dona i universitària (pdf)

Experts demanen endarrerir l’hora per millorar la conciliació i la productivitat

Tornar a Greenwich?

DECISIÓ POLÍTICA No va ser fins al 1942 que Espanya va decidir adoptar el fus horari d’Alemanya

RESULTAT Jornades interminables, poc descans i escàs temps personal HORARI INCONGRUENT Si es dina a les 14 h i se sopa a les 21, caldria començar a treballar a les 10

PRODUCTIVITAT S’ha demostrat que la conciliació augmenta la productivitat un 19%

POC EFECTIU Quan els europeus se’n van a dinar els espanyols treballen, i viceversa

INCOMPRENSIBLE Tot i que les dades mostren que l’horari espanyol és perjudicial, continua

La Vanguardia – CELESTE LÓPEZTornar a Greenwich (pdf)

La idea no és nova, però cada vegada que Nuria Chinchilla, professora del departament de Direcció de Persones a les Organitzacions i directora del Centre Internacional Treball i Família de l’IESE Business School, l’explica, el debat es revifa. En poques paraules, la proposta de Chinchilla es basa en el fet que Espanya adopti l’horari de la Gran Bretanya i Portugal, tal com li correspondria per la seva situació respecte al meridià de Greenwich, amb la més que honrosa finalitat de millorar la conciliació de la vida laboral, personal i familiar dels ciutadans i augmentar la productivitat de les empreses. Objectius que, segons experts en gestió del temps, empresaris i treballadors, són clau per sortir d’una crisi econòmica que tenalla i escanya a la societat.

Però, és possible alinear-nos amb l’horari britànic? “És evident que sí. De fet, havia estat l’horari espanyol des del 1884, any en què es va celebrar una conferència internacional on es va acordar que el meridià de Greenwich seria el de referència per establir el dia universal”, assenyala Chinchilla. Però aquest fus horari es va modificar el 1942, quan l’Espanya de Franco va decidir ubicar-se en el fus horari d’Europa central pel suport que proporcionava a l’Alemanya de Hitler, tal com va explicar al VII congrés nacional per racionalitzar els horaris espanyols, celebrat aquesta setmana a Madrid, en què han participat 200 persones del món econòmic, mediàtic, polític, sindical, social i de la societat civil.

Per això, tot i que el meridià de Greenwich passa per Castelló, Espanya té l’horari de països tan distants com Suècia, Dinamarca, Alemanya o Txèquia, i es regeix per unes hores allunyades de la solar. Per això, a València hi ha una hora de diferència respecte a la que li correspondria a l’hivern i dues a l’estiu, i a Galícia n’hi arriben a haver fins a dues a l’hivern i tres a l’estiu.

Això té conseqüències nefastes per al desenvolupament normal de la vida dels espanyols, sobretot laboral. Per què? “Perquè si dinem entre les dues i les tres del migdia i sopem entre les nou i les deu del vespre, hem de començar a treballar entre les deu i les onze del matí. Això seria el més lògic. Però no ho fem. Al contrari, ens llevem d’hora i allarguem el matí d’una manera eterna, cosa que dóna com a resultat una jornada interminable”, assenyala la professora de l’IESE.

El resultat d’aquesta situació és ben conegut: jornades laborals que no tenen final, que impossibiliten que el ciutadà pugui tenir una vida més enllà de la feina, que l’angoixa i el crema i que, a sobre, no es tradueix en un benefici per a l’empresa, al contrari. La baixa productivitat de les empreses espanyoles, tal com reiteren una vegada i una altra els estudis internacionals, n’és una prova.

Quina és la solució? Segons Chinchilla, que el Govern espanyol no modifiqui el rellotge en el proper canvi d’hora de l’estiu, el 31 de març del 2013. “Així ens situaríem a l’hora d’estiu d’Europa Occidental, la nostra! La mateixa que Portugal, la Gran Bretanya i el Marroc”, assenyala la professora Chinchilla. Segons els seus càlculs, això permetria guanyar una hora de vida familiar i personal. “Si aquesta mesura, que té cost zero, s’uneix a la reducció del temps de dinar de les dues hores actuals a una, es guanyaria molt més… Així, els espanyols tindrien més temps per a ells mateixos, estarien més satisfets amb la seva vida i la seva feina, menys estressats i les empreses augmentarien la productivitat.

Hem vist la teoria d’aquesta experta, però què en pensen els empresaris? Pel que sembla, la unanimitat és absoluta: cal racionalitzar els horaris laborals perquè són “inhumans” i perquè llasten la productivitat de les empreses. Així ho van indicar els ponents d’aquest congrés, entre els quals hi havia directius d’empreses com La Caixa, Vueling, Once o Euskaltel, i representants, de consumidors (OCU), de grans superfícies comercials (Anged), de detallistes (Cecoma), d’autònoms (ATA), d’empresàries, de periodistes (Fape)… Tots van lloar els avantatges de racionalitzar els horaris, inclosa la tornada a l’horari de Greenwich, màxim en uns moments de crisi.

L’empresari Juan Pablo Lázaro, vicepresident de la Confederació Espanyola de Petites i Mitjanes Empreses (Cepyme), ho explica de manera clara: “Perquè uns horaris racionals, humans, retenen el talent, permeten la formació del treballador, redueixen els costos estructurals de les empreses, redueixen l’absentisme, milloren l’organització de l’empresa. És una bona eina de màrqueting i, sobretot, harmonitzar els horaris espanyols amb els europeus va acompanyat d’un estalvi considerable”. Perquè, segons Lázaro, els costos empresarials a Alemanya són un 33% més barats que a Espanya perquè tenen uns horaris laborals més compactes.

En la mateixa línia es va manifestar María José Marinar, presidenta de la Federació Espanyola d’Empresàries BPV Spain, que va mostrar la seva perplexitat perquè, malgrat les evidències i les dades objectives, Espanya continuï apostant per uns horaris que perjudiquen clarament el país. I va posar sobre la taula algunes xifres que deixen en evidència una classe política, empresarial i una societat que, malgrat la realitat, sembla obstinada a mantenir un fus horari perjudicial: encara que Espanya és dels països en què més hores es treballen (1.663 hores anuals, davant les 1.419 dels alemanys, per exemple) la seva productivitat deixa molt a desitjar. “Un informe recent efectuat en 142 països ens situa al lloc 36, i volem ser la vuitena potència econòmica del món?”, es pregunta Marinar.

La presidenta de la Federació Espanyola d’Empresàries BPV insisteix que els horaris s’allarguen en extrem, cosa que impedeix el descans (els espanyols dormen de mitjana uns 50 minuts menys que la resta dels europeus) i el manteniment d’una vida personal i familiar òptima, tot i que està demostrat que només són efectives “la meitat de les hores dedicades a la feina”, assenyala. “Els estudis diuen que la conciliació augmenta en un 19% la productivitat”, insisteix Mainar, que reitera que una de les causes de l’absència de dones als càrrecs directius empresarials es deu a aquests horaris irracionals. “Tot i que les dades avalen que la presència de dones augmenta la productivitat, continuem ignorant la meitat de la població… Com pot ser que continuem fent les coses de la mateixa manera?”.

Per Luis Bolz, director de recursos humans de La Caixa a Madrid, insisteix que cal revisar els horaris ara més que mai per intentar sortir de la crisi, perquè “s’està prioritzant la presència davant l’eficiència”. Com es pot fer? Bolz és partidari de tornar al fus horari de Greenwich, però també d’“abordar canvis culturals”.

I, pels que es puguin mostrar crítics sobre el canvi de rellotge, Chinchilla fa una última reflexió: “Els espanyols estem desfasats respecte a Europa: quan ells mengen nosaltres treballem, i viceversa”.

Per un gran pacte social

El congrés nacional de racionalització d’horaris, organitzat per Ignacio Buqueras, es va celebrar al Ministeri de Sanitat i Serveis Socials, cosa que es tradueix en el “compromís del Govern espanyol” en aquest assumpte. Segons el secretari d’Estat de Serveis Socials, Juan Manuel Moreno, racionalitzar els horaris laborals significaria no només el reconeixement del valor que té “la vida fora de la feina” en els àmbits social i econòmic, sinó també la promoció de la coresponsabilitat dels homes en tasques domèstiques, en l’atenció als fills i en l’assistència als grans. Moreno advoca per “un gran pacte” que faci realitat el que, a parer seu, és “una clara millora de la qualitat de vida”. La societat s’ha d’implicar en un objectiu que, a banda de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, permetrà a les empreses guanyar en productivitat, especialment ara que a Espanya el presentisme laboral suma adeptes, va indicar el secretari d’Estat. Diversos estudis assenyalen que “el 45,8% dels treballadors reconeixen que els seus companys es queden més temps als llocs de treball per por de perdre la feina”. El secretari d’Estat aposta per canviar el rumb i reconèixer “el valor social i econòmic de la vida que té lloc fora de la feina”.

Els esclaus del segle XXI

Si es canvia l’horari laboral, els centres comercials tancaran abans

La Vanguardia – CELESTE LÓPEZ –Tornar a Greenwich (pdf)

Els comerços tradicionals vaticinen la seva fi davant la imposició del model asiàtic

Un dels problemes d’Espanya, segons els experts, és que l’economia espanyola es basa gairebé exclusivament en el sector de serveis, cosa que es tradueix en horaris laborals interminables perquè el comprador sempre trobi la porta oberta i compri el que necessiti. Aquesta característica és en la que s’agafa el secretari general de l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució (Anged), Fernando Olascoaga, per defensar la “necessitat” d’una flexibilitat horària “més gran del comerç”, que, a parer seu, a Espanya no hi ha. A més a més, insisteix, és el que reclamen els consumidors. Per aquest enginyer representant de les grans superfícies, els horaris comercials s’han d’adaptar al temps de què disposen els consumidors. “Si les jornades laborals fossin fins a les sis de la tarda, no hi hauria necessitat d’obrir fins a les deu del vespre”, indica.

Però, normalment, tothom ho veu d’una manera diferent. Mentre que les grans superfícies defensen la llibertat d’obrir quan vulguin i les hores que vulguin, els petits comerciants parlen del final del comerç minorista en un futur gens llunyà. “Perquè la situació és insostenible”, indica Alfonso Tezanos, president de la Confederació de Comerç Minorista, Autònoms i de Serveis de la Comunitat de Madrid, precisament l’autonomia que permet als comerços obrir les 24 hores al dia, els 365 dies de l’any. De moment, les grans superfícies ja obren tots els diumenges, inclosos els dies festius, com aquest 12 d’octubre.

“Si qualsevol sector està afectat per uns horaris irracionals, en el cas del comerç això és una bogeria. Ens hem convertit en els esclaus del segle XXI… No tenim temps per a res, ni per a lleure, ni per a la família…, res”.

Tezanos es va mostrar molt crític al congrés celebrat a Madrid amb els empresaris de les grans superfícies, “empresaris, no pas comerciants, que advoquen per la liberalització d’horaris, ja que ells no seran al comerç a aquelles hores”.

El president dels comerciants minoristes de Madrid creu que s’està imposant el model asiàtic de comerç, que va totalment en contra de qualsevol tipus de racionalització horària. Al final, vaticina, només sobreviuran quatre o cinc firmes grans al món del comerç. Tezanos va anunciar que treballarà per uns horaris més humans per a tothom, però si això no s’aconsegueix, lluitarà perquè ampliïn la jornada la resta de sectors de serveis, com la banca. O tots o cap.

%d bloggers like this: