Cinefòrum familiar · “The Croods” · 7 de Maig de 2014 · Casa del Mar

Projecció de la pel·lícula “The Croods”. Adreçada a pares, mares fills i filles i que comptarà amb la participació d’alguns dels personatges de la pel·lícula. – Una família de cavernícoles s’embarca en el viatge de la seva vida quan la cova que sempre els ha protegit del perill queda destruïda.

Amb motiu del 20è aniversari d’EDUVIC i de l’Any Internacional de les famílies, us convidem a participar a l’activitat de Cinefòrum el proper dia 7 de maig a la Casa del Mar, dirigida a tots els pares i mares i els seus fills i filles. Aquesta activitat està organitzada amb el suport de la Secretaria de Família del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Projecció de la pel·lícula “Los Croods” i fòrum de debat obert per tots els participants una vegada hagi finalitzat la pel·lícula. Es comptarà amb la participació d’alguns dels personatges de la pel·lícula.

Sinopsis: Una família de cavernícolas s’embarca en el viatge de la seva vida quan la cova que sempre els ha protegit del perill queda destruida. Viatjant per uns paissatges espectaculars, els Croods descobreixen un increible nou món replet de criatures fantástiques. La seva forma de veure la vida canviarà per sempre quan coneguin a un nòmada ple de noves idees.

Una pel·lícula que planteja la necessitat de l’adaptació als canvis, la necessitat de transformar-se per adaptar-se a les noves situacions, a les noves necessitats. I ho fa, a través de la caracterització d’una família de cavernícoles, una família acostumada a protegir-se i refugiar-se del perill en comptes d’enfrentar-se a ell.

Cinefòrum familiar “the Croods” (pdf)

cineforumthecroods

Així va néixer el Petit Príncep

el petit prinecep planeta

Dibuixos i textos inèdits descobreixen la creació del personatge de Saint-Exupéry. Se sentia malament: no parlava anglès, li deien traïdor i el seu matrimoni era fràgil. El narrador del llibre és el seu jo d’adult i el Petit Príncep és ell mateix de nen.

XAVI AYÉN –  LA VANGUARDIA

Antoine de Saint-Exupéry no era feliç a Nova York. Escrivia cartes llargues als amics i als marges o reversos els dibuixava un homenet ros, primer amb ales, després amb bufanda… Una espècie d’àlter ego infantil, despentinat, que li permetia expressar coses que al seu personatge d’escriptor prestigiós i aviador adult li hauria costat de dir. Alguns d’aquests amics el van animar que, un dia, donés vida pròpia a aquest noiet.

Aquest dibuix al marge acabaria sent El Peit Príncep, l’obra literària més traduïda del segle XX -a 257 llengües-. L’autor la va publicar a Nova York, el 6 d’abril del 1943, en una doble edició: traduïda a l’anglès i en l’original francès. Tanmateix, els compatriotes a França no la van poder llegir fins que es van alliberar de l’ocupació nazi i Gallimard la va imprimir a París l’abril del 1946, dos anys després de la mort de l’autor en ésser enderrocat el seu avió en un vol de reconeixement per als aliats a prop de Marsella.

Ara, l’editorial Salamandra publica -just abans que s’acabi l’any en què es commemoren els 70 anys de la primera edició- La historia completa de El Principito, que, a banda del text i les aquarel·les que Saint-Exupéry va crear per a la història, inclou un assaig d’Alban Cerisier, que ha coordinat, a més a més, els treballs d’altres autors, els testimonis directes de l’època i, sobretot, diversos dibuixos i cartes inèdites de l’autor, que fan llum sobre la gènesi del llibre.

el petit prinecep home negocis

L’aristòcrata Saint-Exupéry se sentia profundament aïllat i vulnerable: la seva vida conjugal era inestable, no tenia notícies sobre la família, el seu país -que simbolitzava els ideals de llibertat i d’una cultura emancipadora- estava ocupat pels alemanys i ell, que no parlava ni una sola paraula d’anglès, no s’adaptava a l’estil de vida dels Estats Units, paradigma dels valors utilitaris del capitalisme. A sobre, els exiliats francesos el van calumniar llançant-li acusacions de col·laboracionisme amb el govern de Vichy. L’actriu Annabella, esposa de Tyrone Power, explica que, arran del rebuig que va patir de De Gaulle mateix, que el va acusar de treballar per als alemanys, “Antoine es va refugiar en la puresa del Petit Príncep perquè no podia aferrar-se a un home, De Gaulle”. “És molt curiosa la desesperació. Necessito renéixer”, escriu ell.

I renéixer significava recuperar el nen que portava a l’interior. L’angoixa de Saint-Exupéry contrastava amb el fet que era vist pels nord-americans com un triomfador i un heroi: va fer cinc vols d’anada i tornada entre els dos continents, les seves novel·les tenien un gran èxit i una, Vol nocturn, fins i tot havia estat adaptada al cinema, protagonitzada per Clark Gable.

Saint-Exupéry va dirigir nombroses cartes d’amor a una dona de qui estava enamorat; les firmava amb la cara del Petit Príncep i la seva bufanda, i feia parlar el personatge en lloc seu. Després de ser animat per diversos amics, que veien una història en aquell personatge que apareixia dibuixat no només a les cartes, sinó també a les agendes de l’autor i en qualsevol anotació, es va posar a escriure l’estiu del 1942 i, a la tardor, n’havia acabat la primera versió, aquarel·les incloses. Escrivia -i dibuixava- de matinada, des de la mitjanit fins a les set del matí, com va observar André Maurois, convidat a la mansió que Saint-Exupéry tenia a Long Island: “En plena nit, ens cridava per ensenyar-nos algun dibuix de què estava content”. Al seu amic Pierre Lazareff li va llegir el final plorant, “com si pressentís que el seu propi final s’assemblaria al del Petit Príncep”.

el petit prinecep fanaler

Intranquil per la situació mundial (“el meu primer error és viure a Nova York quan els meus són a la guerra i moren”) va aconseguir a la fi que els aliats el mobilitzessin de nou -amb 43 anys, era el més vell de la tropa- per a diverses missions aèries a l’Àfrica i Europa des del febrer del 1943.

L’origen del llibre se situa en l’accident que va viure al desert de Líbia, el desembre del 1935, i la consegüent llarga errància per les dunes, amb al·lucinacions visuals i auditives provocades per la set que li van fer entaular un diàleg entre els seus dos jo: el que creu que no hi ha esperança i el que sí que en té, el que raona i el que imagina.

Segons va escriure en les seves memòries, tan sols tenia, per alimentar-se -amb el seu company André Prevot- raïm, dues taronges i una mica de vi. La deshidratació els va fer deixar de transpirar el tercer dia, assegurava. Al final, els va poder rescatar un beduí a camell.

De fet, l’obra comença, com se sap, amb un aviador accidentat al desert que es troba amb el misteriós petit príncep; un dibuix finalment no inclòs a la novel·la mostra el martell de l’aviador en plena reparació, amb una mà de l’home, que s’endevina en la posició del dibuixant.

Antoine-de-Saint-Exupéry-Le-Petit-Prince-le-boa-et-léléphant

Es mostren, així mateix, els dos fulls manuscrits inèdits que van ser subhastats el 16 de maig del 2012 a París i que són un capítol no inclòs al llibre final que narra la trobada del personatge amb un senyor que fa crucigrames (i del qual reproduïm un fragment en aquesta pàgina).

Consuelo Suncín, l’esposa de Saint-Exupéry, s’identifica en una carta de l’octubre del 1943 amb la rosa envanida de quatre espines que el Petit Príncep cuida al seu planeta: “Mai no ha estat fàcil, no ho és, el meu amor, el meu estimat nen (…) Ni el mal de les nostres naturaleses ardents i boges ens ha matat. Llavors, estimat, pensa (…) quantes alegries hi haurà per a la teva rosa, la teva rosa orgullosa que et dirà: ‘Sóc la rosa del rei, sóc diferent de totes les roses, ja que ell em cuida, em fa viure, em respira…'”.

Quan, al llibre, el Petit Príncep comprèn que el llaç que s’ha creat entre la rosa i ell és únic, diu: “Hi ha una flor, crec que m’ha domesticat”. Aquesta flor encarna l’amor, les seves alegries i patiments, i és una referència de la llar que, en l’agitada vida dels homes, convida al retorn. Les infidelitats, que tant prodigava Saint-Exupéry, són el camp atapeït de flors que el Petit Príncep troba a la Terra, i que al principi observa fascinat encara que al final s’adona que amb l’única rosa del seu planeta té uns llaços únics. Delphine Lacroix assegura al llibre que “la parella (Antoine i Consuelo) va reconciliar la seva complicada vida a través d’aquest conte per a nens”.

el petit prinecep guineu

Altres dibuixos són més anecdòtics, com els esbossos que va prendre d’un amic estirat a terra, al jardí, per crear després, a partir d’allà, un dibuix del personatge.

La identificació de l’autor amb el protagonista de la història és clara en diverses cartes. Saint-Exupéry, que va caure en profunds avencs de tristesa i fins i tot un temps en l’alcoholisme, dibuixa un Petit Príncep que plora, a diferència de les persones grans, però que també esclata en un riure capaç de despertar l’univers.

El maig del 1944, li escriu a una amiga (Madame de Rosa): “Hi ha gent-carretera nacional i hi ha gent-senders. La gent-carretera nacional m’avorreix. (…) Van cap a una cosa precisa, un guany, una ambició. Al llarg dels senders, al contrari, hi ha avellaners, i s’hi pot passejar per rosegar-ne els fruits”.

el petit prinecep jardi roses

Els viatges del Petit Príncep a altres planetes reflecteixen les idees que tenia l’autor sobre la humanitat. Primer, visita diversos planetes habitats per un únic ésser, amb “homes convertits en illots”, escriu als seus quaderns, on “les relacions humanes s’empobreixen”: hi ha un rei que vol exercir el poder, un vanitós que només aspira a rebre elogis, un borratxo que beu per oblidar la vergonya que sent perquè beu, un home de negocis que somia que posseeix totes les estrelles, un fanaler que segueix contínuament una consigna absurda… I, ja a la Terra, apareixerà un guardaagulles o un “mercader de píndoles”, que representen, en paraules de Lacroix, “l’absurd de la condició humana, submisa al progrés tecnològic i al desenvolupament de la civilització”.

El 1944, l’autor es pregunta: “Què en quedarà, de la nostra civilització, on el vessant espiritual ha estat massacrat? Què en quedarà, de nosaltres, si no sabem alçar el nostre entusiasme més enllà dels monstres de la mecànica, resultat del cervell dels nostres enginyers? Això és, sembla, la civilització. Aquesta civilització és idiota”.

Léon Werth, el crític i assagista a qui està dedicat El Petit Príncep, diu: “Saint-Exupéry no havia extirpat de si mateix la seva infantesa. Els adults no coneixen els seus semblants més que per petits fragments mal units, mal il·luminats per una llum dubtosa. Però el nen els veu sota una llum absoluta, amb la mateixa claredat que l’Ogre veu la Bella Dorment. (…) Saint-Exupéry tenia l’art de tornar als homes aquesta certesa”. Potser per això, 70 anys després, continua sent un dels llibres més venuts.

petit princep gif

Un capítol inèdit

Fragment no inclòs en l’obra final, el manuscrit es va subhastar a París el 2012 .

(…) “On són els homes?”, Es preguntava el Petit Príncep des que va començar a viatjar.

Va trobar al primer d’ells en una carretera. “Ah! Ara sabré què és el que pensen sobre la vida en aquest planeta -es va dir-. Mira, potser aquest sigui un ambaixador de l’esperit humà …”.

-Bon dia -va dir amb alegria.

-Bon dia -va dir l’home.

– Què fas?

-Estic molt ocupat -va replicar l’home.

– Què fas?

-Estic molt ocupat-va replicar l’home.

“És clar que està molt ocupat-va pensar el Petit Príncep -, ja que habita en un planeta molt gran. Hi ha tantes coses per fer …” I ell no volia molestar massa.

-Potser et pugui ajudar -li va dir però, ja tenia moltes ganes de ser útil.

-Potser-va contestar l’home -. Fa tres dies que treballo sense resultats. Busco una paraula de sis lletres que comença per G i que significa “gargarisme”.

-Gargarisme -va dir el Petit Príncep.

-Gargarisme -va dir l’home.

Imatge-manuscrit-dAntoine-Saint-Exupery-Artcurial_ARAIMA20120504_0135_20

El fundador de Viquipèdia exalça la versió catalana

wikipedia catala

Jimmy Wales afirma que la Viquipèdia és una de les més potents en relació amb el nombre de parlants.

En una recent conferència sobre ciència oberta, celebrada a la Vrije Universiteit de Brussel·les, el nord-americà Jimmy Wales, fundador de la Viquipèdia, ha posat de manifest que la Viquipèdia en català exemplifica a la perfecció que moltes llengües considerades minoritàries tenen no obstant usuaris molt actius: “La Viquipèdia catalana és molt més gran del que un s’imaginaria quant al nombre de persones que parlen català”. Des de la perspectiva de Wales la raó està en el fet que ”als catalans els apassiona la seva llengua”.

La Viquipèdia en català va ser la segona a crear-se el 2001 i en l’actualitat ocupa la 15a posició en nombre d’articles. L’edició en català ha aconseguit el reconeixement de Viquipèdia “perfecta” per tenir 1.000 articles amb contingut de notable qualitat.

Evolució

El 4 de gener del 2007 aquesta Viquipèdia va arribar als 50.000 articles, i va arribar als 100.000 el 18 de gener del 2008. A data de 21 de setembre del 2009 va sobrepassar els 200.000 articles. I actualment ja ha arribat als 400.000.

Entre les Wikipedia de més de 100.000 articles la versió catalana és la vuitena edició, amb la millor taxa de parlants per article.

El primer article va ser creat el 17 de març del 2001 per un usuari anònim i el primer usuari registrat va ser Cdani, que segons sembla es correspon amb el primer usuari anònim.

Font: El Periódico via COEINF.cat

Día de los Muertos, curt d’animació per entendre la festa mexicana

Día de los Muertos és un curt d’animació sobre una nena que visita la terra dels morts, on aprèn el veritable significat de la festa mexicana del Dia dels Morts.

Dia-de-los-Muertos-Animated-Short-film-01

Curtmetratge guanyador de la medalla d’or en els premis Student Academy Award 2013 , realitzat per Ashley Graham, Kate Reynolds, and Lindsey St Pierre estudiants del Ringling College of Art and Design.

Dia-de-los-Muertos-Animated-Short-film 02

Produït i realitzat per Ashley Graham, Kate Reynolds, i Lindsey St Pierre.

Dia-de-los-Muertos-Animated-Short-film-03

Música Corey Wallace, so de Maurici D’Orey

Dia-de-los-Muertos-Animated-Short-film-04

Traduït de Sonrisas y Vida 

La Diada de Sant Jordi

llibre rosa senyera

.

.
La diada de Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires,

i les veus que van pel vent:

“Sant Jordi mata l’aranya”.

L’aranya que ell va matar

tenia molt mala bava,

terenyinava les flors

i se’n xuclava la flaire,

i el mes d’abril era trist

i els nens i nenes ploraven.

.

……………………………

.

Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:

perxò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires.

.

Joan Maragall (1860-1911)

.

Diada-de-Sant-Jordi-roses-i-llibres

Poemicides, del Txeiks

El Tigre i la Neu - Atilio a la seva classe de poesia

Del bloc SOMA del Txeiks

La poesia es va morir amb una carta d’amor  escrita en Times New Roman de 12 punts, en un cut & paste de paraules que van tenir sentit en altre temps, quan encara hi havia algú que creia que les paraules s’havien d’escriure amb la pròpia sang.

La poesia va morir atropellada per la pressa; va ser la immediatesa, amb un click de ratolí, amb l’alarma d’un rellotge, amb una glopada de cafè, amb un embús a les Rondes, amb un gest d’impaciència. La pressa va desnaturalitzar les formes, la tendresa es va extingir en nom del progrés. L’acció va engolir la contemplació.

La poesia es va morir amb l’hedonisme de les imatges que s’explicaven per si mateixes, amb un bombardeig inintel·ligible de sensacions que no ens deixava trobar les paraules, amb una música que no ens deixava escoltar la lletra, amb un disc dur que va fer inútil la memòria d’uns records retocats amb Photoshop.

La poesia va morir ofegada en un preservatiu, quan l’amor va deixar de ser una aposta a tot o res. En aquell moment es va acabar el misteri, la subtilitat, la metàfora i la seducció. Aquell dia va desaparèixer la tinta de les cartes de Keats i la Beatrice va abandonar el cel per la porta de servei.

Quan vam deixar de creure en la veritat, allà va ser on vam matar la poesia. La veritat és una pretensió absurda i perillosa que pot portar els homes a la mort, així que vam decidir que ja no tenia sentit que un home morís pel poble, la poesia havia de morir per nosaltres. La poesia va agonitzar amb la metafísica, quan vam deixar de creure que les coses eren simplement el que són i vam començar a sospitar que tot plegat eren només això, opinions, percepcions subjectives en un espai i un temps individual. Aquell dia la poesia va deixar de ser un llenguatge universal i es va convertir en el dialecte buit i fred dels erudits.

Homenatge a Anna Lizaran

Arxivat a Cultura. 1 Comment »
%d bloggers like this: