Bullying a casa, quan és excessiva la rivalitat entre germans?

bullying germans 00

L’assetjament entre germans és un tema poc conegut. En part, perquè forma part de la intimitat familiar, però també per la negativa dels pares a reconèixer el problema.

“Em pica cada dia”. “Es burla constantment de mi”. “Sempre em fa crits i m’empeny”.“Em diu que sóc grassa i lletja i que no em mereixo tenir amics”.“Emtrenca les joguines expressament”. “M’espanta”.“Emfa coses horribles i ploro cada nit; de vegades, tinc ganes de desaparèixer”… Si aquests testimonis de nens i nenes d’entre onze i quinze anys tinguessin l’origen a l’escola, no hi hauria dubtes a l’hora de qualificar-los com a casos d’assetjament escolar: un acte intencionat d’agressió, física o psicològica, que es repeteix durant un període de temps i en el qual un individu o un grup se situen en una situació de poder sobre l’altre. Tot i això, què passa quan aquests fets tenen lloc a casa, entre germans? Com s’anomena això?

Eva Millet – LA VANGUARDIA

Al món anglosaxó cada vegada són més els experts que comencen a utilitzar el terme bullying en el context familiar. Les relacions fraternes, sovint esquitxades per la gelosia, i en les quals, per la diferència d’edat, hi sol haver un desequilibri físic i intel·lectual, són un terreny adobat per a aquest tipus de dinàmiques. Així, aquest concepte, que habitualment s’aplica en els entorns educatius, expandeix el radi d’acció.

Dos estudis realitzats als Estats Units confirmen aquesta afirmació. El primer es va publicar a la prestigiosa revista nord-americana Pediatrics, sota el títol “Relació entre agressions entre germans i problemes mentals a l’adolescència”. El treball, liderat per la psicòloga Corinna Tucker, va entrevistar 3.500 nens i joves i va descobrir que, comparativament, hi havia més situacions de bullying a la família que a escola: un terç a la llar enfront d’un quart a les aules. L’informe, que va ser ressenyat per l’Acadèmia Americana de Pediatria, també destacava que mentre que la intimidació entre companys d’escola és un problema reconegut, quan passa entre germans és despatxat com una cosa normal.

Les agressions identificades variaven de l’abús psicològic al físic, en diversos graus (dels cops al robatori i el trencament de joguines, passant pels insults). En general, eren percebudes pels pares com una cosa corrent; fins i tot, saludable: una manera d’ensenyar als fills a lluitar davant les situacions difícils que els oferirà la vida. Tot i això, l’estudi també concloïa que els nens i les nenes que havien patit agressions d’aquest tipus tenien més possibilitats de patir problemes mentals.

“La violència entre germans és un tipus de violència prevalent en les vides de molts nens i nenes, però se sap molt poc d’aquest fenomen”, destaquen a la publicació Journal of Interpersonal Violence, especialitzada en l’anàlisi de la violència. Aquesta entitat, que també ha publicat un estudi sobre l’impacte del bullying a casa, denuncia així mateix que s’hagi fet molta investigació sobre aquesta qüestió a l’escola però que amb prou feines no s’ha reparat en l’assetjament en família. El Journal va entrevistar gairebé una trentena de parelles de germans, de les quals el 78% va assegurar que havia estat assetjat durant la infantesa (un terç, durant diversos anys). Molts van assegurar haver estat tant víctimes com perpetradors. Com l’estudi publicat a Pediatrics, aquest també destaca que els índexs d’assetjament són més elevats dins de casa que a les aules. Així mateix, assenyala que el 85% dels entrevistats va assegurar que veia aquest tipus de violència com una cosa normal.

Les relacions entre germans, competidors naturals per l’atenció dels pares, pot ser d’amor i d’odi alhora.Per això, és lògic, gairebé una mica natural, que hi hagi baralles. Tot i això, com va assenyalar Robin Kowalski, autor de l’estudi del Journal of Interpersonal Violence: “Hi ha una cosa que són els desacords normals en les relacions fraternals i una altra que és el bullying”.

Ell assegura que no sap on cal marcar la línia entre els dos conceptes, mentre que Corinna Tucker utilitza el terme agressió entre germans per denominar aquestes situacions. Tot i això, en alguns casos, aquesta última accepció sembla massa suau… Arran de la difusió dels estudis en els mitjans internacionals, van aparèixer alguns testimonis de violència fraterna que fan esgarrifar.

Comel de Charlotte, que al web de la BBC explica que, de nena, pegava “molt fort” la seva germana menor, cada dia. Assegura que se sentia encara malament per això i que la seva culpa no la mitiga que la pegués, també amb regularitat, el seu germà més gran.També se sent malament Louise, un altre testimoni, que recorda constants baralles amb el seu germà durant la infantesa: “un cercle viciós” de cops i insults terribles, l’un a l’altre, que, segons, ella, són la conseqüència del distanciament i els problemes que ell té.“Em sento responsable i no crec que sigui capaç de deixar de sentir-me culpable si no aconsegueixo disculpar-me per les coses que li vaig dir”, escriu. Un jove no identificat, de 21 anys, recorda com era assetjat a casa per un germà més gran que semblava “encantador” a ulls de tothom, però que, quan estaven sols, li pegava amb regularitat. “Encara tinc por d’ell”, afirma. June, la tercera de cinc germans, recorda el germà més gran com“un pinxo i un pervers”, però el que pitjor suportava és que la mare l’afavorís sempre davant els altres quatre. A l’Anna també li passava una cosa similar en la infantesa: la germana els assetjava constantment a ella i als altres tres germans, però els pares n’ignoraven les queixes. “No em van fer cas fins que la mare la va sentir com manava al meu germà que em colpegés amb una fusta: si no ho feia, li trencava una joguina”.Per la seva part, Deborah, nord-americana i mare de dos nois de 16 i 17 anys, ja s’ha adonat que alguna cosa passa a la seva família: “Els meus dos fills són molt populars, van a una escola boníssima, però a casa tenim un veritable problema: el més gran és un assetjador”. Entre altres coses, Deborah explica com va clavar un bolígraf a l’estómac al seu germà, a qui “amenaça de mort constantment”, pega i en destrossa les pertinences. “Té un temperament psicòtic”, assegura.

Alguns d’aquests casos, en especial aquest últim (on el jove també agredeix la mare), són molt extrems, però sorprèn que s’hagi arribat fins a situacions com les descrites. On són els límits en les baralles entre germans? Quan cal dir prou? Quan cau el primer mastegot? “Jo crec que abans, molt abans”, afirma la psicòloga Mireia Trias Folch. “Encara que aquests són casos excepcionals, sempre cal procurar que ningú no pegui ningú, perquè pegar és una falta de respecte a l’altre, al seu cos, i en un nen, el seu cos és el seu jo. En les desavinences i discussions entre germans la línia vermella està sempre en la falta de respecte”.

Trias creu que el bullying entre germans és un tema “aspre” i que potser passa més desapercebut perquè els pares el justifiquen amb un “està gelós” o un “ja passarà”, mentre que a l’escola, on ja fa una dècada que se’n parla, hi ha molt més control. “Per això, el que és molt important és la prevenció, i per fer-ho les dues eines principals són l’educació, la dels pares, en concret, i la cultura, en un sentit més general”, afirma aquesta especialista. Per a ella, la clau també està en posar límits clars i sense ambigüitats: “Avui, es busca donar una educació moderna, s’intenta que els nens facin cas amb extenses explicacions gairebé per a adults… I sovint són discursos que no serveixen, o bé perquè encara no tenen l’edat per com prendre’ls o perquè ja es pot estar dins d’una espiral de violència amb el germà”.

Per a Maribel Martínez, del centre Terapia Breve-Sentirse Bien, és important distingir entre una relació de germans mal portada i un trastorn. “Respecte a l’entorn familiar és important, primer, definir el que és el bullying: és el germà que t’agafa la joguina i tu et sents fatal? És una discussió pel programa de la tele…?”.Per a la psicòloga, situacions com aquestes són habituals en la sociabilització fraterna, mentre que alguns dels aspectes que s’esmenten en aquest reportatge impliquen un trastorn disocial. “Una altra cosa –afegeix– és com les dinàmiques familiars poden portar a relacions de germans molt disfuncionals, amb violència fins i tot: és allà on es pot incloure moltes famílies i on un es pot sentir identificat”. La línia vermella, llavors, es marca quan hi ha patiment: “Perquè una mateixa situació pot ser viscuda per un com una manera de fer-se fort i de defensar-se, però per un altre,com un patiment. Llavors sí que cal actuar”.

La normalitat amb què culturalment es veuen les baralles entre germans és un dels obstacles perquè l’assetjament entre ells es reconegui com un problema.Enocasions, els mateixos que el van patir, com Juan, ho veuen com a una manera d’enfortir el caràcter: “El meu germà més gran m’assetjava tot el temps i era terrorífic”, recorda. “Però considero que és part natural de la rivalitat entre germans i, malgrat el malament que em vaig sentir, ara sé que puc enfrontar-me al pitjor de la gent”. Juan considera que el bullying va ser una espècie de “lliçó de vida” i assegura que es porta bé amb el seu germà, quatre anys més gran que ell.

Però és necessari aprendre així les coses? Per a Mireia Trias, en absolut. “Que un germà sigui viscut coma terrorífic no és part natural de la rivalitat fraternal”, afirma rotunda. La psicòloga afegeix que encara que les baralles fraternals es vegin com a normals, perquè és el primer escenari de rivalitat entre semblants en la vida, això no justifica que la violència hagi de ser la dinàmica. Per això insisteix que els pares han d’estar molt atents. “Uns pares que procuren tenir una bona salut mental i dels seus vincles familiars deixaran passar coses en les relacions dels germans, perquè hi ha coses que ells mateixos han de resoldre, però també sabran veure en quin moment s’ha d’intervenir posant un límit, marcant una pauta moral i dient: ‘Per aquí, no’”.

L’observació és fonamental també per a Maribel Martínez, encara que apunta que, per als pares,“veure els defectes dels fills és tasca difícil”. La dita que l’amor és cec pot aplicar-se sense complexos amb la prole, però resulta una feble excusa per justificar la inòpia, la negació, fins i tot, amb què viuen alguns progenitors situacions de violència. “Sí, són dinàmiques molt penoses”, coincideix Mireia Trias, que assenyala que és freqüent que en una situació de maltractament físic es digui a qui la pateix que se l’està inventant, revictimitzant-lo.

Com apunta l’estudi de Corinne Tucker, les conseqüències d’una infantesa trufada de violència fraternal no són saludables.No només per l’impacte que implica patir agressions en un lloc teòricament segur,comés la llar, sinó, amés, pel que suposa per a un nen que els adults passin per alt un tema que els afecta molt. Mireia Trias afegeix que el resultat de no posar-li fre pot danyar tant el que l’ha patit com el que l’ha infligit. “Dins de qui l’ha patit, hi ha qui té prou resiliència per sortir-se’n, però, també, qui pot quedar-se amb el que psicopatològicament se’n diu estrès posttraumàtic. Entre els que la infligeixen hi ha des del perfil més malalt fins a qui després se sent molt culpable i l’arrossega tota la vida, pensant en el que va fer”.

En cridar l’atenció sobre una qüestió de la qual es parla poc, el missatge dels experts per als pares és que l’agressió entre germans no ha de minimitzar-se, sinó tractar-se com una cosa potencialment nociva. Posar límits clars i ferms i estar atent a les dinàmiques entre els fills són dues eines imprescindibles per posar límit a una violència que es sorgeix dins la família, però que, precisament per això, és encara més inadmissible.

bullying germans 01

EL PUNT MITJÀ

Mentre que hi ha pares que semblen no voler assabentar-se de dinàmiques de bullying entre la seva prole, n’hi ha d’altres als quals qualsevol aldarull entre germans els sembla inacceptable. Entre els dos pols, assenyala la psicòloga Maribel Martínez, cal trobar el punt mitjà. “Sens dubte, no es pot permetre ser còmplice d’una relació d’assetjament entre germans, però també és sa deixar que siguin els fills els que resolguin les seves diferències: és part de la vida”. Per a ella, de vegades els pares s’equivoquen en intervenir immediatament davant qualsevol conflicte: “Comen situacions en les quals el petit demana ajuda i l’adult, sense veure-ho, ja el veu coma víctima. En intervenir estem potenciant que la pròxima vegada passi el mateix: salvar l’un i culpabilitzar l’altre sense saber què ha passat”. L’especialista diu que quan això es repeteix en el temps, els pares s’han de qüestionar si la seva actuació està cronificant o empitjorant el problema. Els pares han d’estar atents, recalca, i posar el límit davant l’agressió en tota regla, però no intervenir davant la primera desavinença.

NONOMÉS COPS

L’assetjament entre germans no és només físic. L’abús moral, aquell germà o germana que, per exemple, sempre diu a l’altre que tot ho fa malament, és molt habitual. “Són el fruit d’inseguretats per part del que agredeix verbalment, i esperem que el que les rep tingui bona autoestima per encaixar-les. Però una vegada més, el paper dels pares, que validen les conductes i les actituds dels fills entre ells, té un valor fonamental perquè hi hagi l’assetjament o resulti desactivat”, comenta Mireia Trias. La tendència d’empetitir l’altre, opina, no és només producte de la competitivitat natural entre germans sinó, també, un signe dels temps: “Avui els nens són tan autoexigents, hi ha tanta competitivitat ja des de petits, que els casos de ressentiment cap a l’altre s’han aguditzat”, lamenta Trias.

Avui empollons, demà caps i tenen molt bona memòria

Molts dels nens que pateixen bullying a les escoles són considerats uns frikis o nerds, però resulta que molts d’ells treuen molt bones notes. Aprenen a ser aplicats en els seus estudis i a tolerar la frustració, aspecte aquest últim molt important per a la vida.

Arran d’aquesta idea, han creat aquest vídeo per conscienciar tant assetjadors com a assetjats. Mai et fiquis amb un friki o un nerd perquè és molt probable que acabi sent el teu cap.

nerds_today_bosses_tomorrow_and_i_have_a_great_memory

Aquesta campanya ha estat creada pel canal de vídeos VH1, aquí teniu l’original. El títol de la cançó és I will survive (“Sobreviuré”).

Espero que els adolescents que avui dia estiguin sent assetjats no utilitzin aquesta terrible situació per la qual estan passant com a arma venjativa en el futur i aprenguin a superar aquesta situació sense rancors. Només així sortiran veritablement victoriosos d’aquesta etapa.

Segons dades de l’Observatori de Violència a les Escoles (a Argentina), el 32% dels estudiants de secundària han patit algun tipus de trencament del seu material i entre un 12 i un 14% ha patit algun tipus de violència verbal. Font

Si no ets ni assetjador ni assetjat, no siguis passiu davant aquesta problemàtica ja que el teu silenci et fa còmplice. Avisa als responsables que puguin aturar aquesta situació o sigues un valent i retreu als assetjadors seva actitud. Aquesta acció et farà ser més gran.

Vist a numaniaticos / SonrisasyVida.

nerds_today_bosses_tomorrow

L’assetjament escolar és violència, no ho permetis!

El acoso escolar es violencia

El assetjament escolar i el ciberassetjament  (en anglès bullying icyberbullying respectivament), són formes de violència entre iguals que es donen tant a l’escola – assetjament – com a la Xarxa – ciberassetjament – a partir de les relacions que emergeixen en la vida escolar.

L’assetjament escolar i el ciberassetjament que pateixen molts nens i nenes tenen repercussions negatives en el seu benestar, en el seu desenvolupament i en l’exercici dels seus drets. Els governs, les autoritats educatives, els centres educatius, els professors i les professores, les famílies i els mateixos nens i nenes podem fer esforços perquè això no passi.

Save the Children Espanya treballa per acabar amb l’assetjament escolar perquè considera que tots els nens i les nenes sense excepció tenen dret a ser protegits de totes les formes de violència i al desenvolupament de tot el seu potencial d’aprenentatge en un ambient segur.

Recordant a Rehtaeh Parsons, víctima de ciberassetjament.

Justicia per a Rehtaeh Parsons

Nous cas fatal d’assetjament a internet. El suïcidi d’una noia violada i ciberassetjada pels propis companys de classe sacseja el Canadà.

Rehtaeh Parsons, de 17 anys, se suma a una creixent llista de víctimes de la xarxa. Els sistemes escolar, policial, mèdic i judicial, en la diana de les crítiques.

Ser víctima d’una violació en grup als 15 anys després d’haver begut massa crea, sense cap mena de dubte, un trauma. L’efecte s’eleva quan una foto d’aquella agressió amb un dels suposats violadors somrient amb els polzes aixecats i la víctima vomitant es converteix en un fenomen viral a la teva escola i a la teva comunitat, i això dispara l’abandonament d’amics i les humiliacions al carrer i a la xarxa fins i tot després de mudar-se de ciutat. I la inacció d’autoritats escolars, policials i mèdiques, fins i tot sent conscients que el que va passar i està passant és, simplement, inaguantable.

Noticia: EL PERIÓDICO – IDOYA NOAIN
Imatge: Remembering Rehtaeh: Candlelit VigilA community comes together to mourn the suicide of a Nova Scotia teen. Rehtaeh Parsons took her own life after she was raped by four boys and then endured a year-and-a-half of bullying by her schoolmates. Friends of Rehtaeh Parsons embrace outside St. Mark’s Anglican Church at her funeral in Halifax on Saturday, April 13, 2013.

Ho va ser, almenys, per a Rehtaeh Parsons, una adolescent canadenca que una nit de novembre del 2011 va començar a viure aquest malson a Cole Harbour (Nova Escòcia). Diumenge, una mica més d’un mes després d’intentar suïcidar-se penjant-se, va ser desconnectada pels seus pares de les màquines que la mantenien artificialment amb vida.

«No va ser la violació el que la va empènyer a l’abisme: va ser la humiliació pública i la vergonya que va arribar des del seu grup d’amics, que tothom veiés una foto en què era violada», ha declarat alDaily Mail Leah

Parsons, la mare, que ha creat una pàgina a Facebook en honor a la seva filla, on fins i tot ha seguit rebent missatges que la insultaven (cosa que va portar la mateixa adolescent a abandonar la seva activitat a les xarxes socials).

«La meva filla no va ser assetjada fins a la mort, va ser decebuda fins a la mort», ha dit també el seu pare, Glen Canning, amb qui es va mudar a Halifax en un dels seus intents per sortir del forat negre de depressió i ràbia en què es va veure immersa i pel qual va decidir voluntàriament ingressar en un hospital.

Bona part de la ràbia de la família i dels indignats pel cas es dirigeix a les autoritats escolars (Parsons mai va tornar a l’institut on anava quan va tenir lloc l’agressió i mai ha contactat amb la família). També hi ha rancor per les autoritats mèdiques (l’adolescent es va queixar que a la clínica on va ingressar la van tractar com si fos una addicta). I no falten dits que acusen els sistemes policial i judicial, que van trigar mesos a interrogar els sospitosos i van creure no tenir proves per portar el cas a judici, i això malgrat considerar que no es va tractar de sexe consentit. Això és el que al·lega almenys un dels sospitosos, que ha intentat veure’s en persona amb la mare, a qui ha relatat la seva por de ser ara ell l’exposat i ciberassetjat.

LLISTA CADA VEGADA MÉS LLARGA

El cas de Parsons ha tornat a sacsejar el món només sis mesos després que Amanda Todd, una altra adolescent canadenca que es va suïcidar als 15 anys després de ser ciberassetjada, provoqués que molts fessin examen de consciència amb un vídeo tan senzill com demolidor relatant amb cartells la seva tragèdia. I els seus noms formen part d’una llista cada vegada més llarga.

Grace McComas es va suïcidar als Estats Units fa un any, als 15, i en el seu honor l’estat de Delaware acaba de batejar una llei que converteix en falta (no delicte) utilitzar ordinadors i dispositius mòbils per assetjar repetidament i maliciosament menors de 18 anys. Audrie Pott, també de 15 anys i també violada en grup després d’haver begut més del compte, es va suïcidar el 10 de setembre (un cas pel qual aquesta setmana hi ha hagut tres arrestos a Califòrnia). I el mes passat, dos jugadors de futbol d’un institut de Stuebenville (Ohio) van ser condemnats per violar una adolescent de 16 anys. També van distribuir fotos de l’assalt.

Vuit pistes per detectar a casa que el teu fill pateix assetjament escolar

L’onada de suïcidis d’adolescents víctimes de bullying posa en alerta les famílies.

Primer va ser el suïcidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd, de 15 anys, després el de Gauthier, un jove francès de 18, el va seguir el de la jove novaiorquesa Felicia García, de 15, a aquesta li va succeir el de l’holandès Tim Ribberink, de 2n anys, i ara li ha passat a una menor de 16 anys a Espanya. L’onada de suïcidis per casos d’assetjament escolar ha convertit aquesta tardor en el més negre que es recorda. Però, ¿és possible detectar-lo a temps a casa? El professor de psicologia de la Universitat Abat Oliba CEU (Barcelona), Paulino Castells, autor del llibre «Víctimes i matons», ens ajuda a descobrir determinats canvis en l’adolescent que poden portar els pares a oferir ajuda als seus fills.

1. Observar si hi ha un canvi de caràcter sobtat en el nen o adolescent. «Això sempre és un toc d’atenció als pares que alguna cosa li està passant al noi», indica aquest expert. «Si el nen abans era obert, bromista, expressiu … i de sobte es torna esquerp, introvertit, reservat …és que alguna cosa passa». Castells adverteix que detectar això també dependrà molt de «la fluïdesa de comunicació que hi hagi en aquesta família, i de la capacitat receptiva dels pares davant qualsevol informació que aportin els fills. Si és alta i hi ha confiança, hi haurà major precocitat a l’hora de detectar l’assetjament, que si és un xaval reservat».

2. Si el noi mai convida amics a casa. “Si no porta mai a companys de classe a casa, si no li conviden a cap festa … En aquest cas, cal indagar què passa», adverteix Castells. Segons la seva opinió, el ​​nen solitari sense amics «és com una llum vermella que diu:” veniu, veniu i ataqueu-me, estic sol i indefens”». La solitud, prossegueix, «és un motiu d’atracció per a qualsevol “brètol” o “botxí” escolar. I és un factor que implica de forma automàtica la inhibició dels companys».

Aquest especialista en adolescents assenyala que un altre detonant de l’inici d’assetjament pot ser que la víctima sigui «una mica diferent dels altres. Qualsevol defecte físic, com que porti ulleres, que tingui orelles en nansa, que presenti una mica de sobrepès … ».

3. Roba o material escolar trencat. Si el nen torna a casa sempre amb la roba o el material excessivament deteriorats i no sap donar explicacions clares sobre això.

4. Presenta ferides freqüents en llocs rars. Aquest psicòleg aclareix que normalment, si un noi es fa una ferida ell sol, se la fa a la part frontal del cos. No obstant això, si la hi provoca un tercer, sol ser en la part posterior, a l’esquena, les natges.

5. Manifesta por a l’escola o presenta símptomes psicosomàtics com mal de cap, panxa, fins febre … Especialment el matí del dilluns o després d’un festiu. «Quan hi ha un salt en el nivell d’ansietat la nit abans, o es produeix una vigila davant el pròxim dia escolar. Jo l’anomeno la “síndrome de diumenge nit”.».

6. Quan el jove escull itineraris estranys per anar al col·legi.«Perquè l’assetjament no només passa al pati, també a les portes dels centres, quan no a casa per internet», recorda Castells.

7. Canvi en el caràcter . El noi està trist, pensatiu i, fins i tot, gemega i plora quan està adormit.

8. Demana amb freqüència diners extres per «comprar» amistats o donar-lo als matons que l’extorsionen.

Noticia publicada a l’ABC.

Imatge de “Los 11 casos más dramáticos de bullying en el cine”.

Una víctima de ‘bullying’ explica el seu patiment per ajudar altres joves

“Sóc l’objecte que algú es va oblidar”

PREMI UNIVERSITARI La Universitat de Girona premia la recerca de la Carla sobre l’assetjament EL BUCLE “Com més s’humilia una persona, més mal es deixa fer”

LA VANGUARDIA – CRISTINA SEN – 15/9/2012

LVG201209150281LC (pdf)

Carla Herrero és també Silay Alkma. Avui són la mateixa persona, una noia feliç de 17 anys. Però durant molts anys van ser dues. Carla, la nena, l’adolescent que va patir bullying durant vuit anys, i Silay, la nena, l’adolescent que escrivia amb metàfores sobre el dolor fosc. Fins que van veure d’on provenia el dolor, perquè no ho sabien.

“Em sentia inútil, creia que no era ningú, tenia angoixa, desesperança, depressió…, m’humiliaven psicològicament, també físicament, em van convertir en la seva diversió”. Ho explicava ahir la Carla, que, diu, ha perdonat i s’ha perdonat a si mateixa i que considera que haver patit és un do que ara té –juntament amb el de l’alegria– per poder entendre les persones. Va convertir la seva història en el treball de recerca de batxillerat i ha guanyat el premi Consell Social en temàtiques de joventut de la Universitat de Girona. Vol compartir la seva experiència i el que ha estudiat sobre el tema per ajudar els que es troben perduts.

El bullying va començar quan tenia vuit anys a l’escola de Tordera (Barcelona). Era una mica grassoneta, diu, i de seguida es va quedar sola, cada vegada més sola. Llavors es va anar tancant en si mateixa, no s’atrevia a parlar, ni a mirar els altres als ulls. Anar a escola era horrible, però mai no va dir res –els seus pares se’n van assabentar quan va publicar el treball i el vídeo que l’acompanya–. Ningú no se’n va adonar, cap professor, i ella va sentir –recorda– que no existia.

Pesava tant la solitud que als onze anys va fer tot el possible per integrar-se en un grup, i llavors va començar la persecució grupal contra ella, orquestrada per la líder i seguida a cegues per les altres. En aquesta etapa de pas de la infantesa i de l’adolescència, en què es pren consciència de la mateixa personalitat, la Carla assegura que no sabia qui era, ni què li agradava, ni què volia, però no sabia per què. “El grup inicia una pressió psicològica subtil que provoca una confusió en la víctima –escriu al seu treball–. Aquest és el primer pas que permetrà la inhabilitació del pensament propi de manera gradual. Després, amb comentaris sarcàstics, s’intenta situar aquesta persona en una posició d’inferioritat i seguidament la hi continuen sotmetent a maniobres hostils i degradants que la convertiran en un simple objecte fàcil de manipular”.

Les noies del grup quedaven, recorda, per orquestrar com humiliar-la. I la Carla vivia en un món cada vegada més negre. Li van posar tota mena d’etiquetes, es considerava una nul·litat escolar, una noia problemàtica…, i com més s’humilia una persona, diu, més mal es deixa infligir. I llavors es fan coses que no s’haurien de fer, com un crit de desesperació… Però ningú no escoltava.

Per això, per la Carla el més important és trencar el silenci en què un mateix s’ha envoltat i intenta fer-ho entendre al seu treball A la recerca de la pròpia identitat i especialment amb el vídeo El dolor silenciós. Trencar, sobretot, la por d’expressar-se i d’expressar que un, potser, és diferent dels altres.

La protagonista d’aquesta història va començar a veure a poc a poc que les coses no quadraven, que gaudia més parlant amb altres persones que amb les del seu grup, fins que un dia, quan s’acabava l’ensenyament secundari, algú li va preguntar què volia estudiar. La Carla ni s’ho havia plantejat, pensava que com que li deien que era inútil no podria fer el batxillerat, i li va cridar l’atenció no saber ni què volia, ni quines eren les seves habilitats. Va pensar que sí que podia estudiar, i va començar a obrir els ulls.

Amb el batxillerat va arribar un canvi de centre educatiu. Podia començar de nou, ningú no la coneixia. Va començar a parlar, la relació amb els companys va ser bona i es va adonar del que li havia passat, que ningú abans no li havia explicat què volia dir la paraula amistat. Pensava que al seu grup hi tenia les seves amigues.

“Sóc l’objecte que algú es va oblidar. Sóc el titella d’unes bruixes amargades”, ha escrit Silay al seu diari recordant els anys de bullying. El treball de l’institut li va servir per estudiar científicament l’assetjament escolar i avui Silay Alkma és el pseudònim literari de Carla Herrero, una persona que diu que se sent en pau i que vol enviar missatges positius, d’ànim i de superació, en els molts circuits en la xarxa que en parlen i en els quals expressen el seu dolor els adolescents. Fer-ho amb la seva experiència perso-

nal, propera i de noia jove, i no ex càtedra. El problema existeix però sembla, opina, que es deixa passar, i que hi ha pocs professors que es preocupen tot i que, recorda, pot acabar en suïcidi.

“El ‘ciberbullying’ és més fàcil d’aturar”

LA VANGUARDIA – Javier Urra, psicòleg – 15/9/2012

LVG201209150291LC (pdf)

El psicòleg i primer defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, Javier Urra, nega que el bullying sigui un fenomen –“antic”, aclareix– en augment. Una altra cosa ben diferent, assenyala, és el ciberbullying (persecució a través de les xarxes socials). Però, com assenyala l’autor de Mi hijo y las nuevas tecnologías, la bona notícia és que la fustigació a la xarxa és molt més fàcil d’aturar, encara que per això cal que el menor ho expliqui als pares i que ells ho denunciïn.

Fa anys que parlem del bullying, de com prevenir-lo i aturar-lo. S’ha reduït?

En termes numèrics els percentatges actuals no han variat en excés, entre un 2% i un 3%, però el que sí que ha canviat és la implicació del professorat, la conscienciació social. I això sempre és positiu perquè permet prevenir i, en cas que passi, actuar.

I el ciberbullying?

És més complicat saber la seva implicació i segurament les xifres són més alts.

Què és més difícil de detectar, el bullying o el ciberbullying?

Són dos processos similars en el sentit que fan molt de mal a la víctima, però alhora diferents, ja que canvia el medi en el qual es produeix i la repercussió que té. Mentre que el bullying se circumscriu a l’escola i implica dos, quatre o sis nois, el ciberbullying es desenvolupa fora de les aules, per la qual cosa no hi ha agressió física. En els dos casos, la detecció depèn en gran mesura de la relació de la víctima amb els pares i els professors, que sigui capaç d’explicarho, fet que no sempre és fàcil perquè l’assetjat té por, vergonya, angoixa, es veu feble…

I més fàcil de combatre?

Sense cap dubte, el ciberbullying és més fàcil de combatre. Si un nen es veu assetjat a la xarxa, ho diu als pares i ells posen una denúncia. És qüestió d’hores que el perseguidor sigui detingut. Sempre deixen alguna empremta.

%d bloggers like this: