Dibuixos 20 anys després, l’artista que recrea la seva pròpia infància

kiddie-arts-telmo-pieper-8

Fa algun temps es parlava de l’artista de Vancouver, Wendy Tsao, que converteix els dibuixos dels nens en les joguines. Telmo Pieper, muralista holandès, fa una cosa similar: amb l’ajuda de Photoshop, recrea digitalment els seus antics dibuixos en les versions realistes segons la seva imaginació infantil.

La sèrie Kiddie Arts compta amb alguns dels animals més estranys, on pots trobar: una balena en forma de sabata, un cargol amb la closca més petita del món, i una mosca a la recerca extraterrestre. Una gran col·lecció de típics dibuixos infanils.

Pieper va dibuixar les imatges originals quan tenia només 4 anys d’edat, i ara mostra com han evolucionat les seves habilitats de pintura tot mantenint l’esperit de  la versió original. Ara treballa com a muralista amb la parella artística “Telmo Mel” a Rotterdam i pot dir que un somni d’infància s’ha fet realitat!

Lloc web:  telmopieper.com  (h/t: Juliz3737)

Via boredpanda

kiddie-arts-telmo-pieper-1

kiddie-arts-telmo-pieper-2

kiddie-arts-telmo-pieper-3

kiddie-arts-telmo-pieper-4

kiddie-arts-telmo-pieper-5

kiddie-arts-telmo-pieper-6

kiddie-arts-telmo-pieper-7

kiddie-arts-telmo-pieper-9

kiddie-arts-telmo-pieper-10

Nus de l’art clàssic retocats amb Photoshop per assemblar-se al cànon de bellesa actual

Les Tres Gràcies actualitzades

Les dones de plàstic que apareixen avui en cartells i anuncis de revistes s’adhereixen a un estàndard de bellesa molt particular, un que, a la vida real, resulta gairebé impossible d’assolir. Des de les diminutes talles de pantalons als rostres sense una sola imperfecció, el ​​suposat ideal contemporani de les dones s’assembla més a les maniquís de plàstic que a les dones amb les que ens creuem cada dia en aquest, el món real. Lauren Wade ha volgut cridar l’atenció sobre això amb l’ajuda d’alguns dels més bells nus de la història de l’art.

Priscilla FRANK / EL Huffington Post

photoshop-history-520-1

Jean Auguste Dominique Ingres, “La Gran Odalisca,” 1814 – retocat per Lauren Wade

Wade, editora de fotografia a la revista web TakePart, es va preguntar què hauria passat si les muses nues d’artistes com Tiziano i Rafael haguessin estat exposades a les pressions de les dones d’avui dia. Com moltes models abans que elles, aquests retrats haurien passat per un tractament amb Photoshop, transformant la Odalisca en modelesca . Wade curta i retalla les seves corbes naturals i la carn que ¿sobra? fins a deixar convertides a Les Tres Gràcies de Rafael en models d’una desfilada de Marc Jacobs.

photshop-history-520-2

Rafael, “Les Tres Gràcies,” 1504-1505 – retocat per Lauren Wade

” Tant si es tracta de retallar mitxelins, suavitzar les línies de la mandíbula, engrandir els ulls i els llavis, difuminar la cel·lulitis o substituir totalment un rostre de l’altra, ho he fet tot des del punt de vista d’un editor fotogràfic“, explica Wade en TakePart. Per demostrar com els retocs corporals passen cada vegada més desapercebuts, va decidir realitzar-los en retrats clàssics, estimats i coneguts per tots. “Hem passat un pinzell digital consciència capa a capa pels nus femenins més celebrats, tallant i llimant a consciència. Potser es notin certs sacrilegis, però podria dir el mateix de la nostra idea contemporània de la bellesa”, afirma.

Tizan-3

Tiziano, “Danaë amb Eros,” 1544 – retocat per Lauren Wade

No cal dir que alguna cosa es perd irremeiablement quan els contorns de la pell, i tota la llum i l’ombra que projecten en la seva superfície, es tallen i es deixen amb un acabat que sembla de plàstic. Els sorprenents GIFs mostren quant ha canviat la nostra percepció de la bellesa en els últims segles, i també com de extrema és la “normalitat” d’avui. Quan es tracta de cossos bells, sempre estarem del costat de Botticelli.

Si vols veure més fotos de nus sota l’afilada fulla del Photoshop, pots veure el treball complet en TakePart .

Francisco_de_Goya_LucientesThe_Nude-3

Boushra Almutawakel. Fotògrafa iemenita que explora les dones i el vel que porten.

Bouchra Almutawakel dones i vel

Boushra Almutawakel   (Iemen,   1969) Fotògrafa iemenita. Va estudiar als Estats Units i va tornar al Iemen el 1994. Des de 1998 ha estat una fotògrafa a temps complet amb  gran quantitat de projectes que s’han centrat, principalment, en les interpretacions socials de la cultura al Iemen.  Porta treballant   més de deu anys en la representació de les dones.

Un dels seus projectes a llarg termini és la sèrie Hijab. En aquesta sèrie, que consta de diverses sub-sèries, explora les dones i el vel que porten. El vel s’ha convertit en una icona per a Occident de la repressió, però Boushra Almutawakel  vol posar l’accent en què sota el vel, les dones són individuals i variades, i les raons per a l’ús del vel varien enormement.

Bouchra Almutawakel hombre

Boushra combat tant els prejudicis del món occidental com l’extremisme islàmic al món àrab. “No vull alimentar estereotips negatius sobre les dones amb vel, diu. La gent sovint s’imagina que totes les dones amb vel són febles, estan oprimides, són  ignorants i endarrerides “.

yemeni 3 de bouchra Almutawak

A ella li agrada portar un mocador al cap per dues raons: ho veu com a part de la seva cultura i, sobretot, com una protecció al seu país ultraconservador. Segons la seva opinió: ” Hi ha alguna cosa molt més gran que el vel de l’opressió, com no tenir el dret d’anar a l’escola, veure obligada a casar-se o  no tenir dret a la justícia.

Als països occidentals, hi ha massa pressió sobre les dones per tenir un aire eternament  jove,  ser guapa i prima. És també una opressió  que augmenta la inseguretat de les dones. No és això una forma d’opressió en nom de la llibertat? “ens diu Boushra Almutawakel. Com a dona, artista i vetllada de vegades, tracta de mostrar imatges que juguen amb els gèneres, els codis, les cultures,  l’humor i la política.

yemeni 0 del Bouchra

Personalment crec que comparar la  pressió que hi ha sobre les dones occidentals per tenir un aire eternament jove,  ser guapa i prima, amb l’opressió i manca de llibertat de moltes dones als països musulmans no es justifica. Les imatges parlen per si soles.

Que cada persona interpreti la realitat a la seva manera …

Poemicides, del Txeiks

El Tigre i la Neu - Atilio a la seva classe de poesia

Del bloc SOMA del Txeiks

La poesia es va morir amb una carta d’amor  escrita en Times New Roman de 12 punts, en un cut & paste de paraules que van tenir sentit en altre temps, quan encara hi havia algú que creia que les paraules s’havien d’escriure amb la pròpia sang.

La poesia va morir atropellada per la pressa; va ser la immediatesa, amb un click de ratolí, amb l’alarma d’un rellotge, amb una glopada de cafè, amb un embús a les Rondes, amb un gest d’impaciència. La pressa va desnaturalitzar les formes, la tendresa es va extingir en nom del progrés. L’acció va engolir la contemplació.

La poesia es va morir amb l’hedonisme de les imatges que s’explicaven per si mateixes, amb un bombardeig inintel·ligible de sensacions que no ens deixava trobar les paraules, amb una música que no ens deixava escoltar la lletra, amb un disc dur que va fer inútil la memòria d’uns records retocats amb Photoshop.

La poesia va morir ofegada en un preservatiu, quan l’amor va deixar de ser una aposta a tot o res. En aquell moment es va acabar el misteri, la subtilitat, la metàfora i la seducció. Aquell dia va desaparèixer la tinta de les cartes de Keats i la Beatrice va abandonar el cel per la porta de servei.

Quan vam deixar de creure en la veritat, allà va ser on vam matar la poesia. La veritat és una pretensió absurda i perillosa que pot portar els homes a la mort, així que vam decidir que ja no tenia sentit que un home morís pel poble, la poesia havia de morir per nosaltres. La poesia va agonitzar amb la metafísica, quan vam deixar de creure que les coses eren simplement el que són i vam començar a sospitar que tot plegat eren només això, opinions, percepcions subjectives en un espai i un temps individual. Aquell dia la poesia va deixar de ser un llenguatge universal i es va convertir en el dialecte buit i fred dels erudits.

Música per millorar els resultats escolars

Música per millorar els resultats escolars

Una tesi doctoral de la UAB prova que l’ensenyament de música millora l’assoliment de competències dels nens de primària. Experts veuen aquestes matèries claus per a la formació integral dels alumnes.

“El sistema educatiu que dóna molta importància a la música és un sistema de més qualitat”. Amb aquesta sentència resumeix la professora Maria Andreu i Duran la principal conclusió de la seva tesi doctoral sobre L’assoliment de les competències bàsiques en alumnes de centres integrats de primària i música . Aquesta investigadora del departament de didàctica de l’expressió musical, plàstica i corporal de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha aconseguit demostrar que els ensenyaments musicals en alumnes de primària els ajuden a obtenir millors resultats i a assolir millor les competències bàsiques.

ARA –  EDUCACIó – SÒNIA SÁNCHEZ

L’estudi d’Andreu compara l’adquisició de competències per part d’alumnes de primària que van a centres ordinaris i la que assoleixen els alumnes d’escoles integrades, que són aquelles on la part generalista del currículum ocupa el mínim requerit per l’administració i tota la part de lliure disposició del centre es dedica als ensenyaments musicals. Sotmesos a una mateixa prova, el 91% dels nens que van a centres integrats de música i primària superen la prova, mentre que als centres ordinaris només ho fa el 47,83%.

També amb l’extraescolar

Per assegurar els resultats, l’estudi selecciona un grup d’alumnes dels dos tipus de centres que tenen contextos socioeconòmics i familiars idèntics, com són els pares amb estudis i feines estables i accés a internet a casa, per exemple. En aquest cas, el 50% dels alumnes que van a centres ordinaris supera la prova, davant del 100% dels nens de centres integrats amb el mateix entorn sociocultural.

Però, a més, entre els alumnes de centres ordinaris, els que fan música com a assignatura extraescolar també obtenen millors resultats que els seus companys, ja que un 67% supera la prova, tot i que encara queden per darrere dels alumnes de centres integrats. “La música estructura el cervell. Aquest estudi demostra que un tipus d’ensenyament en què hi hagi molta presència de la música millora la formació dels alumnes com a persona, com demostren els bons resultats des del punt de vista competencial”, explica la investigadora.

De fet, de les vuit competències bàsiques avaluades en la prova que la professora ha fet específicament als alumnes de l’estudi, en la que hi havia més diferència a favor dels alumnes dels centres integrats era la que avaluava la “competència en autonomia i iniciativa personal”.

Formació integral

De fet, segons el secretari de l’associació Rosa Sensat, David Altimir, els ensenyaments musicals “no fan que els nens siguin més bons en matemàtiques, sinó que els fa individus més complets i sencers”. Aquesta és una característica que comparteixen també altres aprenentatges del tipus artístic, com la plàstica, la dansa i el teatre. “La música, com la resta de llenguatges creatius, dóna als nens altres instruments per entendre el món i per expressar-lo”, assenyala Altimir.

En la mateixa línia, l’autora de la tesi doctoral defensa que “l’educació musical i l’artística en general ajuden a la formació de la persona”. “No podem tornar a un tipus d’ensenyament que només dóna valor a les matèries instrumentals com la llengua i les matemàtiques”, alerta, en al·lusió a la reforma educativa que prepara el govern espanyol.

Si bé és cert que la millora significativa de resultats, com conclou l’estudi de la UAB, es produeix quan s’integra la música de manera substancial dins el currículum, i no com una assignatura o una activitat extraescolar més, Andreu remarca que en tot cas “no estudiar gens de música seria nefast”.

En les escoles integrades de música que s’analitzen a l’estudi, que són l’escola Oriol Martorell de Barcelona i l’Escolania de Montserrat, els alumnes treballen cada dia amb un instrument musical, a primària com si fos una escola de música (a més del currículum general) i a secundària com si fos un conservatori. “Tingui deures o no, cada dia l’alumne ha de dedicar una estona a tocar i això genera uns hàbits de treball, responsabilitat i compromís molt importants en l’educació. Si es tracta de tocar en grup o cantar en una coral, per exemple, aprenen a seguir unes pautes, assoleixen unes habilitats socials i molts altres aspectes que es treballen de manera natural”, explica la professora.

La llei Wert treu pes a la música i les arts

L’avantprojecte de la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (Lomce) que prepara el govern espanyol ha aixecat protestes també entre els mestres i professors de música i ensenyaments artístics, ja que el pes d’aquestes matèries es redueix a primària i secundària.

Si amb la llei orgànica d’educació (LOE), encara vigent, l’assignatura d’educació artística formava part del currículum bàsic de primària, amb la Lomce passa a ser una matèria específica i optativa. Així, en lloc de ser obligatòria per a tots els alumnes, si s’aprova la llei tal com proposa el ministeri d’Educació, cada nen triarà entre aquesta assignatura i una segona llengua estrangera, o si vol, podrà optar a fer-les totes dues. A l’ESO, l’assignatura de música era també una matèria obligatòria des de primer, però la reforma del ministre José Ignacio Wert la torna a convertir en assignatura específica i, dins d’aquest grup -que té menys temps en el currículum global que les assignatures troncals-, la situa entre les matèries optatives, amb d’altres com tecnologia, educació plàstica i visual, segona llengua estrangera, activitat emprenedora i cultura clàssica. A la Lomce, de totes aquestes matèries, l’alumne en podrà escollir tres com a màxim.

El MoMA exposa com art videojocs com Tetris i Portal

Pac-Man

El Museu d’Art Modern de Nova York comença a exposar videojocs en considerar una disciplina artística.

El Museu d’Art Modern de Nova York MoMA ha decidit exposar videojocs, que consideren una disciplina artística i tot un exemple dins del món del disseny.

La col·lecció inicial, en la qual figuren Pac-Man , Tetris o Portal , es compon de 14 videojocs. Està previst que ascendeixi a 40, amb la incorporació de jocs com Pong o Minecraft.

Paola Antonelli, del departament de disseny i arquitectura del MoMA, ha justificat la incorporació de videojocs a la seva oferta cultural. ”Els videojocs són art? I tant que ho són”, ha explicat Antonelli, abans de destacar també la seva èmfasi pel disseny, que ha estat clau a l’hora de triar els títols exposats.

“Els videojocs han estat escollit com a exemples excepcionals de disseny interactiu, un camp que MoMA ja ha estudiat i recollit àmpliament”, ha dit. Els criteris del MoMA, per tant, posen l’accent “no només en la qualitat visual i l’experiència estètica de cada joc”, sinó també la de molts altres aspectes, des de la “elegància del codi al disseny del comportament del jugador”. Pac-Man (1980), Tetris (1984), Another World (1991), Myst (1993), SimCity 2000 (1994), VIB-ribbon (1999), The Sims (2000), Katamari Damacy (2004), EVE Online (2003), Dwarf Fortress (2006), Portal (2007), Flow (2006), Passage (2008) i Canabalt (2009) són els primers videojocs que ha incorporat el MoMA al seu col · lecció.

En els propers anys, el museu té previst afegir: Spacewar! (1962), una selecció de títols de la consola Magnavox Odyssey (1972), Pong (1972), Snake (original dels 70, la versió de Nokia per a telèfons mòbils és de 1997), Space Invaders (1978), Asteroids (1979 ), Zork (1979), Tempest (1981), Donkey Kong (1981), Yars ‘Revenge (1982), MULE (1983), Core War (1984), Marble Madness (1984), Super Mario Bros (1985), The Legend of Zelda (1986), NetHack (1987), Street Fighter II (1991), Chrono Trigger (1995), Super Mario 64 (1996), Grim Fandango (1998), Animal Crossing (2001) i Minecraft (2011).

Noticia publicada a  www.lavanguardia.com

pac-man-starry-night ART

%d bloggers like this: