Susana Jiménez-Murcia: “Els videojocs et poden desorganitzar tota la vida”


La coordinadora de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge adverteix de la creixent addicció als jocs ‘online’ i insta a educar en l’ús saludable des de ben petits.

susana-jimenez-Murcia- foto addicicio videojocs

Susana Jiménez-Murcia, coordinadora de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge, adverteix de la creixent addicció als jocs ‘online’. L’especialista insta a més a educar en l’ús saludable d’aquest tipus de productes des de ben petits.

L’addicció als videojocs afecta cada vegada a persones més joves?
És cada vegada més motiu de consulta. La prevalença el 2018 ha sigut un 3,7% més alta que l’observada el 2005; s’ha multiplicat per quatre.

Quin perfil tenen els pacients?
Majoritàriament, homes (90,9%), amb estudis primaris (48,9%) o secundaris (45,5%) i solters (88,6%). Tenint en compte que la nostra Unitat de Joc Patològic és d’adults, l’edat mitjana és de gairebé 23 anys, amb una edat d’inici del problema als 19 anys.

Algun consell per als pares?
Han de fer un bon ús de les noves tecnologies, ja que són models de conducta per als fills. Implicar-se i familiaritzar-s’hi, amb els fills i educar en l’ús saludable des de ben petits. Es desaconsella que els nens i adolescents tinguin els dispositius a l’habitació. No s’han d’utilitzar per aïllar-se dels altres. Cal limitar-ne el temps i controlar-ne els continguts, negociar a quins videojocs jugarà, quan i quant de temps.

Quins límits de temps proposa?
Un màxim d’1-2 hores al dia, després dels deures escolars. La limitació del temps és una de les estratègies de prevenció més consensuades, ja que una gran dedicació és un dels principals factors de risc. S’aconsella monitorar el temps. Una de les característiques d’internet és la capacitat de desconnexió de l’entorn i la disminució de la percepció del temps transcorregut. No s’aconsella jugar abans d’anar-se’n a dormir.

La poca consciència de malaltia n’és un dels agreujants?
Aquest és el gran problema que, en moltes ocasions, retarda el diagnòstic i complica la resposta al tractament. Seria aconsellable que els pediatres exploressin també aquest hàbit. Un diagnòstic precoç, tant de l’addicció als videojocs, com dels problemes emocionals i trastorns associats, com ansietat, depressió, TDAH…, són fonamentals per reduir el fracàs escolar, les dificultats socials, l’aïllament… que s’observen en els pacients amb aquesta patologia.

Què els fa tan addictius?
El videojocs amb més potencial són els MMORPG, és a dir ‘online’, de rol i multijugador. Requereixen una implicació molt elevada, en temps i dedicació i, com a conseqüència, alteracions en la funcionalitat personal i social. Altres factors de risc són els problemes acadèmics, experiències vitals traumàtiques i estressants, conflictes familiars, etcètera. També s’ha descrit l’associació amb determinats trets de personalitat, com la impulsivitat, dificultats en les relacions socials, símptomes depressius i d’ansietat.

Per a molts és una dosi d’autoestima?
Sí, molts pacients expliquen que, en l’entorn virtual del videojoc, se senten hàbils, capaços, admirats, sense responsabilitats i sense la possibilitat de fracassar. Afirmen que a mesura que t’hi vas implicant més i més, adquireixes més habilitat i vas progressant en tots els nivells. També de manera progressiva, el videojoc acaba organitzant, o desorganitzant, tota la teva vida, sense espai per a res més. D’altra banda, diuen que resulta molt frustrant dedicar esforç a alguna activitat, acadèmica, per exemple, perquè després tinguis mals resultats. O ja no dediques atenció a aquesta tasca, perquè saps per endavant que no tindràs èxit. Cosa que fa que sentis que amb els videojocs tens l’èxit assegurat. Tot el temps que t’hi dediques, tot el temps que avances.

Algunes claus per poder desconnectar-se?
El primer repte és reconèixer que hi ha un problema, que es tracta d’una conducta que se’ns escapa de control i que potser necessitem ajuda. Tot i que és una activitat estimulant i gratificant, hem de pensar en tot el que estem deixant de fer. La família i els amics hi tenen un paper crucial. És important comprendre, recolzar, no etiquetar, així s’afavoreix una primera consulta. Els terapeutes sabran com gestionar la falta de motivació i l’escassa consciència del problema. Una pregunta important serà: ¿T’imagines així els propers anys? ¿És això el que volies?

RICARD CUGAT – EL PERIÓDICO

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: