Pares i escola: el tàndem perfecte


L’educació és responsabilitat de tots, i per això hem de tractar de fer-la possible i satisfactòria.

Pares-escola-tandem-perfecte_1975012657_51878003_800x535

Educar és una feina molt important que ens correspon tant a la família com a la comunitat educativa i a la societat, i l’hem de dur a terme de la manera més correcta possible perquè els infants arribin a tenir els valors i actituds necessaris per conviure en societat. L’educació no és només emmagatzemar coneixements, sinó que és la formació integral dels nens i no tan nens.

En aquest procés educatiu, les dues figures que més destaquen són la família i els docents: és en la família on s’arrelen els primers vincles emocionals i els primers aprenentatges socials bàsics; i una vegada que l’infant està escolaritzat, és amb els docents amb qui passa gran part del dia i són ells els que li faciliten un desenvolupament integral i una formació contínua i permanent. Els infants han de rebre d’aquestes dues figures una educació global, amb la qual puguin obtenir els coneixements i les habilitats necessaris per aconseguir autonomia i poder espavilar-se en el dia a dia i aconseguir un nivell de benestar.

Existeixen molts models de relacions entre aquestes dues representacions, que van des dels que pensen que la família és l’única font d’educació fins als que veuen l’escola com l’únic agent exclusiu. Però podem dir que, en la societat actual en què vivim, de cada vegada més ha anat guanyant força la perspectiva en la qual es relaciona l’escola amb la família, i totes dues tenen la mateixa importància. No fa tant, quan nosaltres, els pares, estudiàvem, l’escola i la família estaven totalment allunyades i els mestres només complien la missió d’ensenyar coneixements, mentre que els pares no tenien veu dins les escoles. Cadascú desenvolupava rols diferents. Ara com ara, però, és evident que l’educació dels infants és una responsabilitat compartida entre tots. Aquesta participació que ha d’existir entre pares i escola no només es refereix a acudir a les tutories pertinents amb els mestres, sinó a participar en les activitats que proposa el centre, en els consells i associacions de pares i mares, i sobretot a propiciar i prendre part en una relació de confiança i ajuda entre pares i professors perquè així els professors puguin realitzar la seva funció de manera efectiva i completa per al benefici dels nostres fills. Aquesta cooperació afavoreix l’autoestima dels estudiants, fa créixer la motivació cap als estudis, ajuda a millorar l’acceptació dels objectius i evolució, apuja el rendiment escolar dels alumnes, es redueixen els conflictes, hi ha menys resistència al canvi, augmenta la productivitat i milloren les relacions entre pares i fills, alumnes i mestres. No només són beneficis cap als alumnes, sinó que als professionals aquesta coordinació els permet conèixer millor el seu alumnat i així adaptar els aprenentatges a les característiques i necessitats dels seus alumnes.

És evident que l’educació dels infants és una responsabilitat compartida entre tots

D’altra banda, és una realitat que aquesta coordinació i participació moltes vegades és difícil. Molts pares, a causa de la feina, tenen poc temps per dedicar a l’educació dels seus fills, o bé les fractures existents entre pares i docents fa complicada la comunicació entre ells; també pot succeir que alguns docents no estiguin oberts a aquesta col·laboració o que la falta de recursos materials i personals a l’escola dificulti aquesta relació. És funció de l’escola, però, promoure aquesta relació mitjançant projectes originals, atractius, en els quals els pares es puguin sentir part de l’educació escolar dels seus fills, encara que no en tinguin cap coneixement professional.

Entre les famílies i l’escola existeixen diversos tipus de participació: el model expert, en què el professional assumeix per complet el control de la situació, pren les decisions i només demana la col·laboració de la família en cas necessari; el model trasplantament, en què el mestre traspassa la seva experiència als pares i els considera importants, però ell és qui pren les decisions; i el model usuari, en què el mestre respecta els pares i són ells els encarregats de prendre les decisions.

El que hem de fer és intentar buscar un equilibri entre tots i tenir molt clar que les funcions i responsabilitats de cada institució són diferents, però s’ha de fer buscant el punt d’unió entre totes dues i complementar-se de manera que les aportacions de les dues parts siguin positives cap als infants.

Xisca Aguiló és pedagoga de Creix

Criatures

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: