L’escola com a fàbrica d’independentistes


Qualsevol proposta que pretengui resoldre la crisi catalana ha de partir d’un bon diagnòstic sobre per què una porció tan elevada de catalans ha decidit donar l’esquena al projecte en comú amb Espanya.

escola fabrica independestistes

És freqüent escoltar en el debat públic l’argument que un dels principals responsables de la crisi catalana és el sistema educatiu català. Segons aquesta tesi, els diferents governs nacionalistes haurien utilitzat l’educació pública com una fórmula de fomentar la identitat nacional catalana i l’adhesió al separatisme. Des d’aquesta perspectiva, el procés sobiranista seria fruit d’una estratègia planejada des de fa dècades amb la finalitat de posar les aules al servei de la construcció d’una majoria independentista.

Els qui avalen aquesta tesi consideren que la millor fórmula per afrontar el repte independentista és intervenir l’educació catalana i acabar especialment amb el model d’immersió lingüística. Fins i tot la Moncloa sembla simpatitzar amb aquesta idea, segons va confirmar ahir el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo.

Però, realment l’adoctrinament a les aules és el responsable de l’actual crisi catalana? Intervenir l’educació catalana és una fórmula per posar fi al procés sobiranista? Qualsevol proposta que pretengui resoldre la crisi catalana ha de partir d’un bon diagnòstic sobre per què una porció tan elevada de catalans ha decidit donar l’esquena al projecte en comú amb Espanya. I aquest diagnòstic ha de realitzar-se lliure de prejudicis i amb les dades en mà.

Si l’educació estigués darrere de l’adhesió a l’independentisme, llavors hauríem d’observar un augment lent i progressiu del sentiment nacionalista català derivat del reemplaçament de les velles generacions per les noves educades amb el model impulsat pels governs de Jordi Pujol. No obstant això, les sèries d’opinió pública de les quals disposem mostren just el contrari. L’augment de l’independentisme no s’ha produït de forma gradual al llarg d’aquestes tres dècades d’immersió lingüística sinó que va créixer de forma abrupta durant el període 2010-2013. A més, les sèries demoscòpiques amb què expliquem mostren que el sentiment nacionalista català ha crescut de forma molt similar a les diferents cohorts. En efecte, el ritme de creixement de l’independentisme entre els joves “adoctrinats” a les escoles catalanes i entre els majors de 65 anys que van ser escolaritzats durant el franquisme ha estat pràcticament idèntic. De fet, les preferències territorials dels catalans estan avui menys relacionades amb l’edat que anys enrere.

L’auge de l’independentisme en els últims anys tampoc és un fenomen exclusiu “dels de casa” (o dels catalans de tota la vida). Entre els catalans nascuts a altres parts d’Espanya la preferència per un Estat independent s’ha multiplicat per tres des del 2010 i entre els nascuts a Catalunya però amb pares provinents d’altres regions s’ha pràcticament duplicat, aconseguint el 40 per cent. Així doncs, el procés sobiranista ha tingut un impacte transversal i ha aconseguit penetrar en col·lectius molt dispars de la societat catalana, al marge del seu origen o de si es van educar durant el franquisme o amb l’actual sistema educatiu català.

En definitiva, les dades no semblen deixar massa dubtes sobre aquesta qüestió. Els elevats nivells d’adhesió a la independència no responen tant a un efecte cohort (o de reemplaçament generacional) com a un efecte període, doncs es tracta d’un canvi que ha afectat a tota la població, independentment de la seva edat. No és fàcil determinar les causes de l’actual crisi catalana però el més probable és que estiguin vinculades a la conjuntura de crisi econòmica i política que patia  Espanya en el moment de produir-se aquest important augment d’adhesions al sobiranisme.

Amb això, no pretenc negar el paper que té el sistema educatiu en la construcció d’identitats. No hi ha dubte que tots els Estats han usat, des de sempre, l’educació com un instrument per afermar la consciència nacional. Catalunya i Espanya no tenen per què ser una excepció. Els escèptics només han de recordar la polèmica proposta de l’exministre d’Educació, José Ignacio Wert, d’utilitzar l’educació per “espanyolitzar” els alumnes catalans.

Certament, pot ser que l’educació fomenti la identitat nacional. Però una altra qüestió és afirmar que després de les elevades xifres d’adhesió a l’independentisme es troba el model educatiu impulsat per Convergència. El 2010, encara que el model d’immersió lingüística feia ja gairebé tres dècades que estava actiu, la preferència per una Catalunya independent es trobava molt lluny de ser majoritària.

En el debat públic s’airegen amb excessiva freqüència teories i afirmacions mancades de rigor i sense cap evidència que les avalin. Això és particularment cert quan la discussió se centra en la crisi territorial catalana. Un bon exemple d’això és la tesi que les escoles catalanes són responsables de donar alè al procés sobiranista. Els partits polítics tenen plena legitimitat a plantejar models educatius alternatius a l’actual, però posar la immersió lingüística en l’epicentre de la crisi catalana només pot respondre a una estratègia deliberadament oportunista.

EL PAÍS – Lluís Orriols és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: