Hi ha res més estrany que un tió?


Poques cultures poden presumir de tradicions nadalenques tan extravagants com el tronc defecador de regals, però hi ha rivals.

Tio de Nadal cagant al carrer

Va ser àmpliament comentada al seu dia la menció que va fer a la televisió l’actor britànic Stephen Fry d’aquestes dues tradicions nadalenques catalanes: el caganer i el tió. Llavors presentava el programa concurs de la BBC QI (Molt interessant en anglès), i en una emissió va sorgir el tema. Naturalment, la revelació -per a alguns ho era- que als pessebres d’aquest racó d’Europa hi havia homenets ajupits defecant, i que per Nadal la gent donava cops a un tronc amb ulls exhortant-lo a evacuar va ser rebuda amb riallades per part del públic. “És estrany, però és cert”, deia Fry davant la sorpresa general.

No és estrany que tant el caganer com el tió siguin esmentats sistemàticament a cada llista que apareix a internet sobre tradicions nadalenques rares. De fet, les haurien d’encapçalar. Hi ha res més estrany que això? Els recopiladors de rareses solen mencionar els 13 yules d’Islàndia, una colla de follets nòrdics que no defequen els regals ni perpetren res d’escatològic, però tenen noms islandesos impronunciables i amb significats extravagants. A la menció dels yules per telèfon, el Consolat d’Islàndia a Barcelona en remet tota la informació.

De bruixes i dimonis

Els follets en qüestió responen a noms com Bjugnakraekir (el lladre de salsitxes), Huroaskellir (el picador de portes) o Gatapefur (l’ensumador). Encara és més curiós el trio de llepadors: Pottasleikir (el llepador d’olles), Askasleikir (el llepador de bols) i Pvörusleikir (el llepador de culleres). Etcètera. Els 13 follets viuen a la muntanya amb els seus pares. Cada nit, entre el 12 i el 24 de desembre, s’alternen per portar regals als nens islandesos, de manera que tenen un regal per nit fins a arribar a 13. Als que no fan bondat els porten patates podrides.

Hi ha llocs on els encarregats de portar els regals són 13 follets, altres on és un avi obès amb uniforme vermell i altres on ho fa una bruixa amb una berruga al nas vestida com una captaire. “Vola amb una escombra i als nens entremaliats els porta carbó”, diu Ana María Ciaravola, italiana radicada a Barcelona involucrada en temes culturals. No ha de ser agradable ser nen a Itàlia i rebre carbó de part d’una maga pèrfida i lletja, però és menys amable ser nen a Àustria i viure la vigília de festes amb l’amenaça de ser segrestat pel Krampus, la nèmesi del gras de vermell. La seva missió és emportar-se els nens dolents i llançar-los a l’infern.

Els japonesos i el pollastre

No té l’encant d’un defecador nadalenc, però resulta excèntric poder dir que un ve d’un país on el Nadal és sinònim de pollastre, i a més: pollastre de menjar ràpid. Ho confirmen fonts de la comunitat japonesa de Barcelona: al Japó no ho celebren al voltant d’un gall dindi, el centre de la taula és una cistella de KFC. “Al Japó -expliquen- es va importar la idea del gall dindi nadalenc per a la nit del 24, però com que no és habitual menjar-ne, als supermercats no n’hi ha, així que es va transformar en pollastre”. La cadena nord-americana fa grans campanyes nadalenques i els japonesos solen reservar el seu pollastre amb antelació. Altres països produeixen imatges hivernals on hi ha garlandes, gent carregada amb bosses o famílies patinant sobre el gel; al Japó es poden fer fotos de llargues cues nadalenques als locals del coronel Sanders. El Nadal nord-americà no s’ha exportat només en la forma del típic Pare Noel.

De fet, s’ha exportat a si mateixa d’una altra manera ben xocant: a Suècia, per Nadal, pares, mares, fills i avis tenen el costum de reunir-se davant el televisor cada dia 24, sempre a les tres de la tarda, a veure l’ànec Donald. Per mirar, en concret, el programa especial de Disney ‘L’ànec Donald i els seus amics us desitgen un feliç Nadal’, que la televisió pública sueca emet religiosament el mateix dia i a la mateixa hora des del 1959. No és un programa diferent cada any. Miren el mateix programa, any rere any. Hi ha suecs que se saben els diàlegs de memòria. I no és difícil imaginar Stephen Fry a la BBC dient: “És estrany, però és cert”.

Però potser no produiria les mateixes riallades que el tió, un tronc entranyable, un tronc cagador entranyable; un tros d’arbre que, segons l’artesana de tions del Montseny Anna Rodon, representava en principi una cosa tan mística com un regal de foc. “El que regalaven els troncs era la calor, s’encenia el tronc i el regal era la calor. A partir d’aquí ha anat evolucionant i ara caga regals”. No hi ha res igual.

Mauricio Bernal – EL PERIÓDICO

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: