És millor ser ’empollon’ que bona persona?

S’han de treballar globalment les dimensions social, ètica i racional de l’escola per ajudar a créixer i preparar-se per viure en comunitat.

Un twitt de no fa gaires dies mencionava un estudi que concloïa, i així el titulava, la “col·laboració crea mediocres, no pas excel·lents”. Tot llegint l’estudi, em venien a la memòria dues vivències recents.

Primera: en una classe de segon d’ESO li preguntàvem a un alumne “excel·lent”, si per a ell, treballar amb equips cooperatius li semblava positiu i/o l’ajudava a aprendre. La resposta va ser clarament negativa: “No, treballant tot sol aprenia més matemàtiques.” La seva mestra li va tornar a preguntar: “I no et sembla que treballant amb equip aprens més coses, altres coses també interessants: dialogar, ajudar, cooperar, parlat en públic…” El xicot no va dubtar a afirmar que efectivament, era evident que aprenia altres coses, “però aquestes altres” són coses que no cal que s’aprenguin a l’escola.”

APRENDRE A SER MILLOR PERSONA

Segona: fa pocs dies, una família m’explicava que estava molt contenta de l’escola.  Tenim un fill a primer d’ESO i una filla a cinquè de primària.  El xicot és, em deien textualment, és molt “aplicat”, des que ha començat a treballar cooperativament, continua aprenent molt, però ara, encara que a vegades es queixi, també aprèn a ser millor persona. A la filla petita els estudis li costen més, deia la mare, te bones habilitats per relacionar-se i es preocupa pels altres; ara tal com treballeu, aprèn millor i li agrada més venir a l’escola. “Felicitats pel què feu!”

A l’escola i en especial a l’escola obligatòria, què volem dir quan diem “excel·lents”? Què volem dir quan diem “mediocres”? Aquesta és la pregunta clau.

ELS ASPECTES EMOCIONALS I ÈTICS

És millor ser “empollón” que bona persona? A l’escola sobretot ens han de preocupar els aprenentatges racionals, mantenint o deixant a un segon nivell els aspectes emocionals i ètics?

Quina és i ha de ser la missió de l’escola?

Jo diria que la resposta és clara i suficientment fonamentada: cal treballar globalment les dimensions social, ètica i racional. Separar-les pensant que es poden treballar de forma independent, des d’espais diferents, no podrem ajudar a fer créixer persones  preparades per a viure en comunitat i implicades en millorar el seu entorn.

Si creiem que una persona es més excel·lent perquè té una de les tres facetes molt més dimensionada que les altres dues, no anem per bon camí.

INDIVIDUALISME I FALTA DE COMPROMÍS

La missió de l’escola és global.  Per això, l’escola excel·lent és la que treballa i acompanya els nois i noies a desenvolupar aquestes tres dimensions de forma harmònica.

No serà que  hi ha persones i institucions, també universitàries, que ens volen demostrar que és molt millor i més eficaç l’individualisme, la manca de compromís amb els altres i menys amb els més febles…? Què és més excel·lent: una escola i un sistema educatiu neutres, que ensenyin sense educar, que no transformin la persona ni s’impliquin en la constitució d’un món millor?

O més aviat, en aquests casos sí que sí que caldria parlar, i amb propietat, de “mediocritat”?

EL PERIÓDICO – PERE VILASECA – Director de l’Àrea Pedagògica de l’Escola Pia de Catalunya