El ‘co-teaching’, una forma d’educar amb compromís


Aquesta innovació a l’escola suposa introduir un concepte de contracte basat en la negociació per obtenir una major eficàcia.

co-teaching

En les últimes dècades les innovacions educatives a l’escola s’han multiplicat. La majoria procedeixen de l’àmbit anglosaxó. Una d’elles es diu ‘co-teaching’ i es defineix com el compromís que dos o més docents subscriuen per aconseguir els objectius d’instrucció en un mateix grup d’alumnes. És una mena de contracte d’ensenyament, basat en la negociació.

El ‘co-teaching’ no equival al treball en equip o una simple experiència de col·laboració (encara que col·laborar, per descomptat, sigui imprescindible). Es tracta més aviat de distribuir els objectius d’aprenentatge entre maneres diferents d’enfocar l’activitat, les estratègies, els recursos i les metodologies a l’aula.

El pragmatisme com a referència

Per exemple, un dels docents es concentra en explicar els conceptes bàsics del temari, mentre que l’altre es dedica a posar exemples o exercicis pràctics per facilitar la comprensió. No treballen junts per fer el mateix sinó que gestionen entre dos el treball a l’aula per obtenir una major eficàcia, dividint les tasques.

En el context cultural del món anglosaxó, inspirat en el rendiment, el model de ‘co-teaching’ funciona bé perquè la relació amb l’altre és ja de per si bastant funcional. El pragmatisme constitueix la referència per a aquest tipus d’innovació escolar orientada a resultats.

L’adaptació

A Catalunya, dins del moviment Escola Nova XXI, algunes escoles han unit dos grups d’alumnes en una sola aula amb dos mestres.

Què passa quan es desplaça aquesta idea a un altre context? A Catalunya, dins el moviment d’Escola Nova XXI, es practica el ‘co-teaching’. Algunes escoles han unit dos grups d’alumnes en una sola aula amb dos mestres. S’ha modificat l’arquitectura dels edificis escolars enderrocant parets mitgeres entre classes. No obstant això, en un medi cultural mediterrani, on la relació social no passa exclusivament per l’orientació a resultats, en què el pragmatisme deixa molt a desitjar, el fet que hi hagi ‘co-teaching’ a l’aula ha tingut efectes força divertits.

Dos millor que un

A Catalunya, els alumnes que reben ‘co-teaching’ identifiquen als seus mestres com a nous parents: podrien ser uns cosins que no coneixien. Es fixen en com els atenen, en el seu caràcter i la seva personalitat. Els nens i nenes confirmen que és millor tenir dos mestres a l’aula, encara que no precisament per l’eficàcia en la consecució dels objectius curriculars. Diuen que quan un no està de bon humor, pot ser que l’altre si. Potser un sigui normalment més pacient i acollidor que l’altre, o expliqui millors acudits. Potser un dels dos sigui més simpàtic i enrotllat i l’altre més seriós i distant. Com a casa i amb els pares, sempre és millor que hi hagi dos.

Una relació transferencial

Així doncs, i per mitjà del ‘co-teaching’, ha sorgit, en la vida social escolar un nou “feeling” i això sí que és una novetat.

Gràcies al ‘co-teaching’, els alumnes consideren que ha augmentat la família. A això ho anomenem relació transferencial. És una atribució fictícia gràcies a la qual l’amor circula i afavoreix el desig de saber. Dit d’una altra manera: hi ha més mestres per conèixer i als quals agradar. Així doncs, i per mitjà del co-teaching, ha sorgit, en la vida social escolar un nou “feeling”. Això sí que és una veritable innovació.

ANNA PAGÈS – LA VANGUARDIA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: