Fòbia a la lletjor

Psicòlegs i psiquiatres alerten de l’auge del trastorn dismòrfic corporal i l’excessiva obsessió per l’aparença.

LAB WORKER CHECKS SILICONE IMPLANT IN RIO DE JANEIRO

La malvada madrastra de Blancaneu -la del “mirallet, mirallet, qui és la més bella?”- seria avui, si cobrés vida, carn de bisturí. Quan la bellesa es converteix en obsessió i es produeix una preocupació excessiva per algun defecte imaginat o real de l’aspecte físic, entrem en un conte de malson: el trastorn dismòrfic corporal (TDC) o dismorfofòbia. O sigui, fòbia a la lletjor. Psicòlegs i psiquiatres alerten d’aquesta malaltia i de l’auge de casos subclínics més lleus, en la societat de l’aparença, mentre els quiròfans s’omplen de persones a la recerca de l’ideal de bellesa i del mite de l’eterna joventut.

“Quan un pacient és reincident i et demana corregir coses que ni tan sols nosaltres detectem, comencem a estar davant un problema”, admet Vicente Paloma Mora, cirurgià plàstic del Centre Mèdic Teknon de Barcelona. S’entra llavors en un situació “molt incòmoda”. “Hem de dissuadir-los i fer-los entendre que necessiten l’ajuda d’un psicòleg. Moltes vegades no ho entenen o s’arriben a enfadar. Són pacients que no estan mai contents i et donen més disgustos que no pas alegries”, confessa, i detalla un perfil habitual: “És l’anomenat ‘Simón’: pacient solter, immadur, masculí, amb expectatives excessives i narcisista”. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

%d bloggers like this: