Estem criant una generació d’inútils?


estem-criant-ganduls

Cal cridar-los diverses vegades en el matí perquè vagin a l’escola. S’aixequen irritats, perquè se’n van a dormir molt tard connectats a Internet. No s’ocupen que la seva roba estigui neta i molt menys ajuden en res que tingui a veure amb ‘arreglar alguna cosa a la casa’.

Idolatren als seus amics i viuen posant ‘defectes’ als seus pares, als quals acusen a diari de “els seus traumes”. No hi ha qui els parli d’ideologies, de moral i de bons costums, ja que consideren que ja ho saben tot. Cal donar-los-hi la seva ‘paga de la setmana’ o propina, de la qual es queixen diàriament perquè -‘això no m’arriba’-. Si són universitaris, surten el cap de setmana.

Definitivament estem rendits i la taxa de retorn s’allunya cada vegada més, doncs el dia en què aconsegueixen una feina cal seguir mantenint-los. Em refereixo a un segment cada vegada més gran dels nois de classes mitjanes urbanes que solen estar entre els 16 i els 24 anys i que poden formar part de la tristament cèlebre Generació dels NINI’S, que ni estudien ni treballen, o estudien i treballen molt a pesar seu.

En què fallem?

Per als nascuts en els anys quaranta i cinquanta, l’orgull reiterat era que s’aixecaven de matinada a munyir les vaques amb l’avi; que havien de netejar la casa; que llustraven les seves sabates; alguns van ser camàlics i repartidors de diaris; altres portaven al taller de costura la roba que elaborava la nostra mare o tenien un petit salari a l’església on ajudaven a oficiar la missa cada matinada.

El que li va passar a la nostra generació és que nosaltres mateixos “vam elaborar un discurs” que no va donar resultat: ‘JO NO VULL QUE EL MEU FILL PASSI ELS TREBALLS I NECESSITATS QUE JO vaig passar!’. Però … Vostè per què té el que té? Doncs perquè li va costar el seu esforç … molts sacrificis, i així és com vam aprendre a valorar els esforços dels nostres pares al “veure i compartir” el seu esforç, en lloc de “ocultar-ho” i fer veure que tot a la vida és “color de rosa” . No obstant això, NOSALTRES acostumem ALS NOSTRES FILLS A REBRE TOT PER OBLIGACIÓ, SENSE CAP ESFORÇ O MÈRIT DE LA SEVA PART.

Els nostres fills mai han conegut l’escassetat en la seva exacta dimensió, s’han criat malbaratant ….

El ‘dóna’m’ i el ‘compra’m’ sempre són generosament complaguts i ells s’han convertit en habitants d’una pensió amb tot inclòs, (TV d’Alta definició, Internet, Tablet, Smartphone, Pc, Videoconsoles i menjar al llit, recollint tot el que deixen perquè sempre se’ls fa tard per sortir, etc…) i després pretenem que la nostra casa sigui una llar … i ens preguntem, per què els nostres fills s’aïllen?, per què no comparteixen res amb nosaltres?, per què qualsevol cosa és millor que els seus pares o una activitat familiar?

Però … Qui els va subministrar tot això als nostres fills? … Nosaltres mateixos, solets I SABENT QUE NO ESTAVA BEN. Al final, se’n van quan troben parella i al primer problema que sorgeix o quan veuen que la vida fora de casa dels seus pares no és color de rosa, tornen a la llar divorciats o perquè la cosa ‘els va malament’ a la seva nova vida.

Els que tinguem fills petits, posem-los els diumenges a fer tasques de la llar i a netejar les sabates … a guanyar-se les coses. Un pagament simbòlic per això pot generar una relació en les seves ments entre treball i benestar. Víktor Frankl diu que “EL QUE CAL ÉS EDUCAR EN L’AMOR AL TREBALL (CREATIU)”. La música de moda, els concerts, la tele, la moda i tota l’electrònica de la comunicació han creat un marc de referència molt diferent al que ens va tocar a nosaltres, i ells s’aprofiten de la nostra suposada des-informació per a sortir-se amb la seva; doncs ara els ‘FILLS MANEN I ELS PARES obeeixen’, perquè ara som pares ignorants amb fills informats -mal- però amb informació, a fi de comptes. Serà cert que:

“SOM LA GENERACIÓ QUE DEMANAVA PERMÍS ALS PARES I ARA DEMANA PERMÍS ALS FILLS?”

Estem forçats a revisar els resultats, si vam ser molt permissius o si senzillament hem treballat tant, que la cura dels nostres fills queda en mans de mainaderes, mestres, i en un medi ambient cada vegada més deformant i, suposadament pel nostre càrrec de consciència de no tenir molt de temps amb ells, esmenant-ho amb coses materials.

MAI ÉS TARD PER CANVIAR

Font: esnoticia – aldeaviral

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: