“El professor del segle XXI ha d’ensenyar el que no sap”


Peter Senge, professor del MIT, creu que per innovar en educació cal crear un model pedagògic en el qual docent i alumne aprenguin alhora.

peter-senge-despres-d-impartir-un-curs-a-la-universitat-camilo-jose-cela

Peter Senge, californià de 69 anys, creu que el principal problema del sistema educatiu és que es basa en el model de la revolució industrial. Aquest professor de l’escola de negocis del Massachusetts Institute of Technology critica que els escoles a diferents parts del món continuen replicant un model d’aprenentatge passiu, en què els docents parlen i els estudiants romanen asseguts i callats, “com si se’ls estigués entrenant per treballar en una fàbrica”.

Considerat per The Economist com un dels 50 pensadors més influents del món en l’àmbit de la gestió empresarial, Senge es va començar a interessar per l’educació després de l’èxit en diferents universitats d’Estats Units del seu best-seller La Quinta Disciplina. Publicat el 1990, el llibre conté les claus per fer competitiva qualsevol institució amb una estratègia d’aprenentatge dissenyada pel propi Senge.

El 1991, va fundar la Society for Organizational Learning (SOL), una xarxa d’innovació en l’aprenentatge en la qual participen més de 19 empreses i organitzacions i mil escoles públiques i privades de diferents part del món. Senge ha visitat Madrid per impartir un seminari de lideratge als professors de la Institució Educativa SEK.

Pregunta. Quines són les principals transformacions que ha d’afrontar l’escola?

Resposta. El més important és que arribi el final de l’escola tal com la coneixem. Tots hem anat al mateix tipus d’escola, no importa si el centre educatiu està a Espanya, Regne Unit o la Xina. La fórmula sempre és la mateixa: els professors tenen el control i els alumnes no són proactius. Ningú sap del cert com hauria de ser, de fet no crec que hi hagi un model únic, però sí un principi clar: adults i nens aprenent alhora. La idea que els professors tenen les respostes i per això lideren l’aprenentatge ja no serveix, ningú sap com es resoldran els problemes que ja ens afecten avui, com, per exemple, el canvi climàtic. Els nens ho saben i per això no s’enganxen a l’escola, perquè el professor actua com si tingués totes les respostes. L’aprenentatge en el col·legi se centra a evitar cometre errors. El context autoritari dins de l’escola és tal que els nois només volen complaure al mestre.

P. Com pot funcionar una escola pretenent que alumnes i professors tinguin els mateixos interessos?

R. Els docents han de crear noves fórmules pedagògiques perquè els nens aprenguin coses sobre les quals no hi ha respostes clares. Singapur va començar l’any 2000 el seu procés de transformació del model educatiu i l’eix va ser crear un entorn en el que tothom aprengués: professors, alumnes i pares. Va suposar un canvi radical, tenint en compte que havien heretat el model britànic, molt professor-cèntric. L’aprenentatge girava al voltant de la figura de l’expert. Van dir prou i ara els professors plantegen reptes reals i els estudiants aporten solucions. No només es plantegen problemes artificials per resoldre a l’aula. Als alumnes els motiva ajudar a la seva comunitat a ser més efectiva. La forma de fer-ho amb un nen de vuit anys o un adolescent de 18 és diferent,

P. Com ha d’afrontar el professor el seu dia a dia a l’aula?

R. Solem dir que el professor del segle XXI ha d’ensenyar el que no sap. Aquí comença la innovació. El primer que han de fer és desaprendre, oblidar els mètodes pedagògics tradicionals. És molt difícil perquè tenen una identitat molt forta i se senten orgullosos d’estar al capdavant de la classe. Creuen que mantenir l’ordre i l’atenció en el seu discurs és el que els fa bons professors i potser sigui aquest el problema, les lliçons magistrals brillants. Perquè es produeixi el canvi ha d’haver una massa crítica d’aquests adults a les escoles que digui prou. Això no va sobre decidir bones o dolentes respostes, sinó sobre afrontar problemes reals. Aconseguir que un nen de 12 anys entengui per què hi ha problemes de drogoaddicció al seu barri.

P. Quin paper té la tecnologia en la transformació del model?

R. Tecnologia moderna i pedagogia antiquada, aquest sol ser el patró. Moltes escoles estan gastant grans quantitats de diners en comprar ordinadors per als alumnes perquè creuen que la tecnologia ho canvia tot, i no és així. Cal innovar en les tècniques d’aprenentatge.

P. Creu que els continguts estàtics com les matemàtiques o la literatura s’haurien de modificar dins dels programes acadèmics?

R. Cal ensenyar aquests continguts de forma diferent. Els bons professors de matemàtiques saben la diferència entre l’aprenentatge mecànic, en què els nois aprenen a escriure equacions, i el profund, en el qual entenen el perquè. Un dels docents de la nostra xarxa SOL, que treballa en un col·legi públic de Boston, ha desenvolupat un mètode en el qual els nens s’ensenyen àlgebra entre si. Ha dedicat més de 20 anys a crear problemes molt complexos i ni els millors estudiants d’àlgebra poden resoldre’ls per si sols. En el primer mes del curs imparteix classes magistrals curtes per ensenyar els fonaments bàsics, i la resta de l’any els alumnes treballen en grups de quatre. El docent és important perquè ha dissenyat la metodologia, no actua com un professor sinó com un facilitador.

P. Amb quines escoles està treballant?

R. La Society for Organizational Learning, que vaig fundar el 1991, és una xarxa d’investigadors i professors en actiu de diferents parts del món. Sobretot treballem amb col·legis públics d’Estats Units, perquè és aquí on hi ha les mancances més greus, però també col·laborem amb col·legis privats que siguin innovadors. Estem en contacte amb més de mil escoles al món. La nostra missió és buscar innovadors per connectar-los entre si, perquè entenguin que no estan aïllats. Hi ha una revolució que està passant, centenars de professors fan servir Flipper Classroom (classe invertida) o l’aprenentatge per projectes. El problema és que no hi ha vies de comunicació entre ells.

P. La clau per al canvi, la tenen els governs o les escoles?

R. A Singapur, per la naturalesa del país, el Govern va liderar la transformació. Però no és una bona referència, és un territori molt petit, gairebé com una ciutat. En la majoria de llocs, els líders han estat els directors dels centres i els docents, grups petits que han volgut donar un gir a la seva cultura d’aprenentatge. El canvi ha d’arrencar a l’escola, que funciona com una institució local.

P. Quin model educatiu actual creu que hauria de replicar?

R. No es tracta de copiar a Finlàndia o Singapur. Cal ser menys rígids amb l’edat perquè els nens avancen a diferents velocitats. No té sentit dividir-en cursos per edat. L’escola industrialitzada, aquest és el problema. En les línies d’assemblatge tothom es movia al mateix ritme i precisament va ser l’era de la industrialització la que va fer que els nens lents es considereressin estúpids. Fa uns anys vaig conèixer als Alps a un físic austríac que havia treballat amb el Nobel de Física danès Niels Bohr -li van concedir el premi de 1922-, probablement el físic més brillant de la història. Li vaig preguntar com era treballar amb ell i em va dir que era molt lent, però que quan entenia alguna cosa, realment ho entenia. La majoria de científics són pacients, reflexionen, es prenen el seu temps.

P. Creu que la certificació suposa un fre per a l’aprenentatge?

R. L’avaluació més efectiva és la del propi alumne analitzant el seu progrés, l’autoavaluació. Però ara aquest rol l’assumeix el professor. Els bons docents creen un entorn en el qual els estudiants milloren constantment i poden jutjar de forma objectiva com estan evolucionant. Als Estats Units, als professors se’ls col·loca en rànquings en funció dels resultats que els seus alumnes obtenen en els exàmens estàndard. Tot el que està massa mecanitzat no té sentit. El problema no és l’eina, sinó l’ús que es fa d’ella. L’objectiu hauria de ser estudiar quines tècniques d’ensenyament funcionen millor que altres i per què.

P. El pedagog britànic i conferenciant Ken Robinson critica que l’escola mata la creativitat. Quina creu que és l’explicació?

R. Els nens deixen de ser curiosos per la por a cometre errors, i com a conseqüència d’això, també deixen de ser creatius. En les meves classes acostumo a preguntar als meus alumnes quants d’ells van decidir als deu anys que no se’ls donava bé cantar, o que no eren molt bons en dibuix. La gran majoria aixeca la mà. Entre els cinc i els deu anys s’internalitzen aquests pors a no donar la talla i els nois simplement deixen de fer-ho. Fa uns anys, un educador em va dir que no tenim ni idea del drama que pateixen els nens a l’escola. Els professors estan en una posició d’autoritat i poden fer molt de mal si no s’adonen de l’impacte que poden tenir els seus missatges.

ANA TORRES MENÁRGUEZ – EL PAÍS

peter-senge-a-la-universitat-camilo-jose-cela

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: