Per què som hiperpares


Una atenció excessiva i una supervisió constant caracteritzen el model de criança d’una nova generació de pares sobreprotectors amb els seus fills fins a límits que no s’havien vist mai.

LARA BONILLA – ara

per-que-hiperpares_987x555

Hem aprovat l’examen. Tenim classe de piano. No ens agraden les verdures. ¿Ets dels que parla en plural quan et refereixes als teus fills? ¿Els fas els deures? ¿Els persegueixes amb el menjar a la mà? ¿Els has planificat l’agenda dels pròxims cinc anys? ¿I quan van néixer ja tenies un pla de vida previst per a ells? Si és així, tens números per ser un hiperpare.

Així és com es coneix el model de criança que practica una nova generació de pares i que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Com diu la periodista Eva Millet, responsable de la popularització del termehiperpaternitat, hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, als quals venerem. Els prestem una atenció excessiva i els supervisem constantment. Aquest model de criança originari dels Estats Units és propi de les classes mitjanes i altes, que són les que més temps i recursos tenen per invertir en uns fills que són també un símbol d’estatus. Que el teu fill parla xinès als 4 anys? El meu als 3 ja tocava el violí. Ja no es tracta només de tenir l’últim model d’iPhone o la casa més gran, sinó que la competició també es trasllada als fills. Pares cada cop més intervencionistes estan criant una generació de nens amb una visió inflada de si mateixos, insegurs, amb pors i amb baixa tolerància a la frustració.

Ets un hiperpare o una hipermare? Fes el test!

La hiperpaternitat produeix nens poc autònoms a qui els seus pares resolen tots els problemes. “Quan li porto la motxilla o faig els deures per ell el que li estic comunicant és: ho faig jo perquè tu no pots”, diu Cristina Gutiérrez Lestón, autora del llibre Entrénalo para la vida. El resultat són nens amb baixa autoestima. Segons Gutiérrez Lestón, que dirigeix la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera per on cada any passen 10.000 nens des de P3 fins a l’ESO, mai abans havia vist tants nens amb tanta “falta de confiança”. Un exemple: “Un dia de molta calor una nena pregunta si es pot treure la jaqueta. Quan li diem que ella mateixa s’ho pot respondre, ens diu que no perquè es podria equivocar. Si no pot decidir si s’ha de treure o no la jaqueta, imagina quan hagi de triar carrera!”, explica. També ha percebut que el fenomen és més accentuat en els infants de ciutats grans, més sobreprotegits -no van sols als llocs, per exemple- i amb menys eines per ser autònoms.

Hi ha dos tipus de pares. Els que preparen el camí perquè el seu fill no caigui i els que preparen el fill per al camí. “És a dir, li ensenyen aquelles habilitats que necessitarà per a la vida perquè les complicacions les haurà de resoldre ell. Si no el deixes caure, no se sabrà aixecar”, reflexiona Gutiérrez Lestón. Els hiperpares també experimenten un sentiment de culpabilitat per no ser el pare perfecte. “I el que hem de fer és educar amb més tranquil·litat i més humor perquè el nen no és de vidre i sabrà adaptar-se a les dificultats si li donem l’oportunitat de fer-ho”, subratlla Gutiérrez Lestón.

Però com hem arribat a convertir-nos en hiperpares?

Perquè tenim menys fills i més tard

El primer motiu és demogràfic. En les famílies amb deu fills, l’atenció sobre ells es repartia i uns ajudaven a criar els altres, mentre que ara, amb 1,39 nens de mitjana per dona, tot el focus recau sobre un únic fill -o, amb sort, dos-. Així és més fàcil convertir-se en els anomenats pares helicòpter, aquells que sobrevolen contínuament sobre els seus fills per aplanar-los el camí i evitar que tinguin qualsevol contratemps, fins al punt que fan les coses en lloc seu. Els fan els deures o la preinscripció a la universitat, segons l’edat. Convertits en pares xofer, guardaespatlles, mànager o animadors culturals, els nens no tenen cap necessitat d’esforçar-se o agafar les regnes de la seva vida. Les dones es converteixen en mares cada cop més tard, cosa que també vol dir que han tingut més temps per planejar com serà el seu futur fill, ja que si les coses no surten com han previst potser no tindran cap altra oportunitat de tenir-ne més.

Perquè desapareix la família extensa

Les famílies són cada cop més reduïdes. Abans, germans, tiets, cosins, avis i fins i tot veïns participaven en la criança. “Hi havia unes rutines que després les mares reproduïen, però ara, amb la família nuclear tan petita, no hi ha models. Has vist criar criatures de visita”, opina la sociòloga Marina Subirats, que apunta que aquesta falta de models provoca també angoixa en els pares sobre si ho deuen estar fent bé. A més, també se substitueixen els referents familiars per una sobreoferta de mètodes. “La tribu és avui virtual”. En el mateix sentit s’expressa Eva Millet. “El model familiar s’ha blindat. Abans passaves més temps amb la família extensa, hi havia una tribu, però ara són pare, mare i fill, i si algun familiar gosa opinar sobre la criança del nen, se surt a la defensiva”. No s’accepten interferències. “A la meva família paterna som 24 cosins i no se’ns feia cas. L’àvia deia que se’ns havia de tractar com si fóssim mobles, i ara hem passat a tractar els nens com si fossin el Rei Sol al voltant del qual gira la família”, explica Millet, autora del llibre Hiperpaternitat.

Perquè no hi ha límits

Segons Subirats, els pares d’ara són més permissius i posen el nen al centre de les seves vides. “T’ha costat tant tenir aquest fill que el tractes com una joia, com un tresor”, diu. Els fem creure que són especials i excepcionals. Hi ha una falta de límits que ve donada per la sobreprotecció. “Són pares que no suporten veure patir el seu fill. Plora el fill i ploren ells, per nimietats”, diu Cristina Gutiérrez Lestón. Els pares són sobreprotectors per por. Por que el nen s’enfadi, por que no sigui feliç, por que pateixi, por que ho passi malament si suspèn, por que no pugui fer alguna cosa, por que no tingui amics… “I la por és tan invasiva que acaba sent ella la que educa, perquè es contagia”, els diu Gutiérrez Lestón als pares. Una altra tendència d’aquest tipus de criança és preguntar i consultar-ho sistemàticament tot als fills en edats en què no estan preparats per donar la seva opinió. ¿Vols banyar-te? ¿Vols sopar? Què vols menjar? I, segons Millet, la família “no és una institució democràtica”.

Perquè tenim dificultats de conciliació

Els fills abans simplement “arribaven”. I ara “es calcula molt quan i quants”, apunta la sociòloga Marina Subirats. “Tenir fills ja no és una cosa que et passa, sinó que l’has volgut i calculat i l’has hagut d’encaixar dins de la teva vida i els teus horaris”, afegeix. I, per contra, tot i ser una decisió molt meditada, es té menys temps per dedicar-los. Les normes i els límits han sigut substituïts per una “complicada enginyeria per conciliar” (qui el porta a l’escola, qui el recull, qui el porta al metge…) que provoca angoixa en els pares.

Per un excés d’informació i d’inseguretat

¿Deixar que s’adormi sol o adormir-lo en braços? ¿Farinetes o menjar a trossos? ¿Moviment lliure o joc dirigit? Els pares d’avui dia tenen més informació que mai al seu abast, però també estan més perduts dins de l’allau de corrents i tendències de criança, cosa que provoca molta inseguretat en les seves capacitats com a progenitors. Això pot desembocar en estrès i infelicitat, ja que els pares estan contínuament pensant que ho podrien fer millor. D’això se n’aprofita el mercat i cada cop hi ha més oferta de cursos per fer de pares, de mètodes per educar i de gadgets per protegir els nens. “Hi ha una oferta aclaparadora i és un negoci: des de les extraescolars fins a matalassos per evitar la mort sobtada”, apunta Millet. “Sembla que per ser bon pare o mare els hem de donar de tot tan aviat com puguem i hi ha molta pressió perquè si no ho fem ara no seran aquests fills perfectes que sembla que la societat requereixi”, diu Millet, que està en contra de l’estimulació precoç. La seva recepta és fàcil: “Deixar tranquils els fills, no tenir un pla de vida preconcebut i no pressionar-los per triomfar. És la incongruència de la hiperpaternitat. D’una banda volem que siguin els millors, però de l’altra els neguem l’autonomia donant-los-hi tot fet”.

Perquè són un símbol d’estatus

“És molt difícil conciliar i ens sentim culpables. Per això hem passat dels nens hiperregalats -a qui se’ls comprava de tot- a nens hiperestimulats -com que no tinc temps l’apunto a extraescolars perquè sigui millor que els altres-, reflexiona Eva Millet. La pressió porta els hiperpares a invertir en els nens des que són ben petits per convertir-los en els fills perfectes fins al punt que s’han acabat convertint en un símbol d’estatus. Ja no es tracta només de tenir una feina, una casa i un somriure 10, sinó també de tenir el fill perfecte a qui se li ha de proporcionar una infància ideal perquè tingui una “vida única i triomfadora”, en paraules de Marina Subirats. “I faci allò que nosaltres no vam poder fer”, afegeix Gutiérrez Lestón. Hi ha pares que es reafirmen a través dels fills, i dones que abandonen les seves carreres per dedicar-se a ser mares a temps complet, oblidant altres facetes de la seva vida anterior. A més, la competitivitat laboral s’ha traslladat al món de la criança. Es trasllada als fills la pressió per sobresortir i obtenir premis i resultats per sobre de la cultura de l’esforç. La paternitat s’ha professionalitzat. “Si ara es parla de gestionar fills i tot!”, expressa Eva Millet. Fins i tot s’han importat hàbits laborals com ara fer un Excel a l’hora de triar escola o fer networking al parc.

Perquè els volem preparar per al futur

La inseguretat laboral i la inseguretat respecte al futur dels nostres fills provoca, segons autors com Carl Honoré -pioner en l’estudi dels pares helicòpter-, que els vulguem preparar com més aviat millor per a la vida adulta. En conseqüència, la criança es converteix en un camp d’entrenament per fer que el nostre fill triomfi o, com a mínim, destaqui. I per fer-ho cal estimular-lo precoçment des que neix i carregar-lo d’extraescolars quan és més gran. “Als tres anys no cal fer anglès, ja passen massa hores asseguts, cal córrer”, diu Gutiérrez Lestón. En aquest afany que “facin coses” per preparar-los per al futur, s’oblida el més fonamental, que tinguin temps per jugar. I el resultat són nens que van accelerats i a qui els costa gaudir del moment. Tant, que a la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera els han de tapar els ulls quan estan sobre un cavall perquè es concentrin, ja que si no estarien tota l’estona preguntant: i què farem després?

LARA BONILLA – ara

Per saber-ne més

Creus que ets un hiperpare i vols deixar de ser-ho?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: