Les noies treuen millors notes, però els nois les superen en els exàmens


nois-noies-examens

Normalment les noies treuen més bones notes que els nois, i fa temps que està explicat i acreditat que tenen un expedient acadèmic més brillant. Però aquesta diferència de gènere es dilueix, i fins i tot es reverteix, quan elles i ells s’enfronten a exàmens d’“alta pressió”, com poden ser la selectivitat, unes proves finals o una competició acadèmica. Com més hi ha en joc, més baixa el rendiment de les noies respecte de les notes que obtenen en un context escolar neutre i més puja el rendiment dels nois.

Ho reflecteixen les investigacions de l’economista i professora de la Universitat del País Basc (UPV), Nagore Iriberri, amb un marc general d’estudi que és analitzar els perquès de la bretxa salarial entre homes i dones al mercat laboral per combatre-la. Es tracta d’una bretxa que, d’acord amb aquests estudis, ja es podria covar a les etapes escolars. Els resultats d’aquestes investigacions –explica Iriberri– indiquen que ja portem una motxilla quan s’arriba al mercat laboral”. Indica que és rellevant saber-ho per buscar-hi solucions i per plantejar-se si és una qüestió de les expectatives que es posa en els nens i en les nenes, de la socialització, dels missatges que reben de l’entorn, de l’autoconfiança o de les maneres d’avaluar.

Iriberri ha estudiat els resultats de nois i noies en diferents contexts acadèmics en què s’introdueix una pressió afegida, i les conclusions sempre tenen el mateix fil conductor. En un dels seus principals informes, fet amb Caterina Calsamiglia, professora del Centre d’ Estudis Monetaris i Financers, van analitzar les notes obtingudes en un centre escolar de Barcelona durant més d’una dècada pels estudiants de 12 a 18 anys. Al llarg del curs els alumnes feien tres tipus de proves amb diferents nivells d’impacte en el currículum de l’any. Exàmens mensuals (pressió baixa), trimestrals (pressió mitjana) i finals (pressió alta). A continuació s’observaven els resultats obtinguts a la selectivitat (prova considerada de pressió molt alta).

L’anàlisi dels resultats indica que les noies superaven els nois amb una desviació estàndard de 0,18 a les proves de menys pressió, però que aquesta des­viació es reduïa a 0,11 en exàmens de pressió alta. En les qualificacions de la selectivitat, la bretxa s’invertia, ja que eren els nois els que superaven les noies amb una desviació del 0,02, una diferència que estadísticament no és important, però sí rellevant per explicar aquest canvi de tendència. En aquesta pri­mera investigació es va escollit un context en què l’alumnat no competeix entre si, és a dir, en què la nota d’un no influeix en la de l’altre.

Rere aquesta radiografia escolar, les autores es pregunten quines conseqüències pot tenir uns anys després al mercat laboral. Si la resistència enfront de situacions de pressió competitiva es vincula amb més productivitat, es dibuixa, indiquen, un marc en què les dones tindran sous més baixos. Així mateix, les persones amb una tolerància baixa a aquest tipus de pressió poden tenir la tendència a evitar postular-se per determinats llocs de treball, cosa que podria explicar, segons les autores, la baixa representació de dones en algunes professions, fruit també de l’elecció d’uns determinats estudis universitaris. Iribaeri no vol donar receptes, però assenyala que a Anglaterra ja s’està debatent quines són les fórmules més adequades per avaluar el rendiment, si cal vincular-lo a la pressió competitiva.

Al segon gran estudi realitzat, aquesta investigadora i Pedro Rey-Biel (UAB) van prendre com a referència la competició de matemàtiques que cada primavera se celebra a la Comunitat de Madrid. Així, es tria un context competitiu amb dues eliminatòries en què l’alumne no només treballa per la seva nota, sinó també “en contra” dels altres. Tot i que les noies participants partien d’una qualificació de matemàtiques més alta, la bretxa de gènere es va invertir en les dues fases de la compe­tició. Hi va haver més nois que van passar la primera ronda eliminatòria, i la diferència encara es va ampliar més quan es va ­observar qui va arribar a la fase final (vegeu el quadre superior).

Aquest context de competició, indiquen els autors, es dóna en moltes estructures laborals. Un professor associat competeix amb altres professors per una plaça fixa, s’assenyala a tall d’exemple, en unes organitzacions jeràrquiques en què moltes vegades cal “escalar” i en què es repeteixen models de poder dominats normalment pels homes. Però és millor el professor que ha competit per una plaça o qui escala en una empresa?

El concurs de matemàtiques de la Comunitat de Madrid tenia 40.000 participants a la primera fase, 2.800 van arribar a la segona i 146 van ser seleccionats com a guanyadors. A la fase inicial, un 44% dels concursants eren dones, un percentatge que va descendir al 13% entre els guanyadors. Els investigadors no treuen conclusions tancades sobre aquests resultats, però plantegen diversos interrogants. Les nenes redueixen el seu èxit o és que els nens l’augmenten? És un tema de falta de confiança? Pesa en aquest cas la creença socialment apresa que les matemàtiques són una disciplina més masculina que femenina? És diferent l’ànim que reben ells i elles dels professors i de les famílies?

La reflexió sobre aquests interrogants és clau per afrontar la lluita contra la bretxa salarial, ja que amplia el camp sobre el qual cal actuar, més enllà del que es pugui analitzar en les dinàmiques del mercat laboral. I també convida a pensar sobre un model econòmic i social basat en la competició.

CRISTINA SEN – LA VANGUARDIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: