S’hereten els traumes dels pares?


Diverses investigacions assenyalen que els fills naixerien amb marques biològiques de les experiències dels seus progenitors. La transmissió de trets desfavorables és reversible i es pot prevenir.

dona-fugint-amb-el-seu-fill

Els fills de les víctimes de l’holocaust nazi o de fams severes tenen més predisposició a un conjunt de malalties. Segons estudis recents, això no es deu només al contacte amb pares traumatitzats. Les experiències vitals deixarien marques a l’ADN que es podrien transmetre als fills. Els nens naixerien amb càrregues biològiques heretades. No obstant, aquestes no serien inamovibles. Un ambient amorós i estimulant podria esborrar-les. A més, també es transmetrien els efectes d’experiències positives.

“Si aquests resultats es confirmessin, seria una revolució no només en biologia, sinó també en política, economia, sociologia…”, afirma Roser Nadal, investigadora de l’Institut de Neurociències i de la facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i coorganitzadora del congrés Early Life Experiences celebrat a Barcelona a finals d’octubre.

El condicional és obligatori: aquest tipus d’herència s’ha comprovat només amb animals de laboratori. Amb humans és molt més difícil separar herència biològica i educació. A més, fins i tot amb animals no és fàcil desentranyar el paper de factors no hereditaris: per exemple, l’estrès sofert per la mare durant l’embaràs o els efectes de la fecundació in vitro (en el cas d’usar aquesta tècnica). Alguns estudis amb ratolins han detectat fins i tot que les mares tractarien pitjor els fills concebuts amb mascles traumatitzats.

roser-nadal-investigadora-de-l-institut-de-neurociencies

Roser Nadal, investigadora de l’Institut de Neurociències.

EVIDÈNCIES PERTORBADORES

No obstant, les evidències presentades en el congrés són pertorbadores. Una de les participants, Rachel Yehuda de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, va demostrar el 2015 que els descendents de supervivents de l’Holocaust tenien perfils d’hormones de l’estrès diferents de la resta de la població, que podrien predisposar-los a l’ansietat. Els treballs de Yehuda formen part d’un degoteig d’evidències acumulades en els últims anys: els nens amb pares i avis exposats a fam, tabac o obesitat presentarien més predisposició a malalties cardiovasculars i metabòliques o diabetis.

Els estudis amb animals de laboratori suggereixen una possibilitat inèdita. Alguns d’aquests trets estarien presents des de la concepció. Isabelle Mansuy, investigadora de la Universitat de Zurich, va presentar un estudi del 2016 en què va exposar cries de ratolí a una vida imprevisible (com prendre’ls la mare en un moment del dia al atzar). Les cries desenvolupaven comportaments depressius, antisocials, arriscats i problemes de memòria.

Entre els ratolins traumatitzats, els mascles es van creuar amb femelles no traumatitzades i després es van separar de les seves cries (tal com passa en la naturalesa). Malgrat l’absència de contacte amb els pares masculins, les cries exhibien símptomes semblants. Al reiterar aquest procés al llarg de l’experiment, “els símptomes es propagaven fins almenys la quarta generació”, explica Mansuy.

L’experiència estressant deixaria en les cèl·lules dels ratolins un conjunt de canvis epigenètics, molècules que alteren l’expressió de l’ADN. Aquestes molècules estarien presents en l’esperma dels ratolins traumatitzats i es transmetrien a l’embrió.

La transmissió del trauma, però, no seria un destí inevitable. En primer lloc, els descendents de ratolins traumatitzats també exhibeixen comportaments més avantatjosos en situacions perilloses. Per exemple, fugen millor de la subministració de descàrregues elèctriques.

En segon lloc, estudis anteriors ja van revelar que un entorn amorós i estimulant podia revertir els efectes en els fills. L’últim treball de Mansuy apunta a la possibilitat de prevenir-los. Si els pares es posen en ambients estimulants (grups socials amplis, gàbies grans amb joguines) els símptomes i les molècules (almenys les que s’han controlat en l’estudi) desapareixen.

Aprendre i desaprendre a témer certes olors també es transmetria

En els treballs de Kerry Ressler, investigador de l’Escola Mèdica de Harvard (EUA) i participant en el congrés, el trauma aplicat als ratolins pares és l’associació d’una olor d’una descàrrega elèctrica. Encara que els fills no estiguin en contacte amb els seus pares i mai hagin rebut descàrregues, tan aviat com perceben l’olor, fugen.

Els pares traumatitzats tenen canvis epigenètics en els seus receptors de l’olor, que semblen transmetre’s als fills. Ressler va exposar alguns dels pares a una espècie de psicoteràpia, abans de la concepció. És a dir, els va exposar a l’olor durant un temps sense subministrar descàrregues. Els fills d’aquests ratolins ja no neixen tement l’olor. “Si poses remei a la por de forma eficient abans que l’animal es reprodueixi, aquest remei també es transmet”, expica l’investigador.

MICHELE CATANZARO – EL PERIÓDICO

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: