L’educació a casa reclama ser legal


Les famílies de “homeschooler” demanen un registre que els regularitzi com ja passa en part d’Europa i els EUA.

homeschooler-martha-el-pais

Martha toca el bombardí costat dels seus pares Lluís i Esther a casa de Cornellà

Martha aquest setembre no ha tornat a l’escola. Si estigués en un col·legi hauria entrat a 1r d’ESO, però els seus pares -Lluís Vives, professor d’anglès de secundària i Esther, mestra de primària-, van decidir educar-la a casa com havien fet amb els seus dos fills grans: Ona, de 19 , que somia amb ser acròbata, i Pol, de 22, que acaba de graduar a la Universitat. Els Vives sabien que en decidir educar els seus fills a casa podria incórrer en problemes amb els serveis socials, però van seguir endavant. “No hem tingut por, mai” explica Vives. Tampoc van tenir problemes.

La normativa espanyola fixa l’escolarització obligatòria excepte tres supòsits: malaltia de l’alumne, vida itinerant o residència a l’estranger. La resta s’equipara la majoria de les vegades a l’absentisme encara que hi ha casos, com el de la família Vives, que passen desapercebuts al sistema. El Tribunal Constitucional va asseure un precedent en 2010 i va rebutjar donar empara a altres pares que volien ser mestres dels seus fills . Tot i això, l’Associació per la Lliure Educació i la Plataforma Catalana pel Reconeixement de l’homeschooling estimen que 800 famílies tenen als seus fills desescolaritzats i demanen que es regularitzi la seva situació com ja han fet Itàlia, França, Regne Unit, Portugal o els Estats Units.

El Ministeri d’Educació no preveu canvis normatius però ofereix a aquests pares educació a distància a través dels Centres per a la Innovació i el Desenvolupament de l’Educació a distància (CIDEAD) on poden matricular-se els alumnes “que no puguin assistir de manera regular a classe“després d’una prèvia autorització de les comunitats autònomes.

Vives explica que el seu fill Pol, que s’acaba de treure el títol d’INEF, és un esportista incansable. Van decidir desescolarizarle quan estava a 1r d’ESO, arran de la trobada amb un matrimoni canadenc que educava a casa. “Al col·legi, els estudiants tenen fins a 13 assignatures i pot ser que no coincideixin amb el que volen”. Després de prendre la decisió, els Vives van demanar una cita amb l’alcalde de Cornellà (Barcelona), on viuen. I asseguren que no hi va haver cap inspecció ni denúncia després.

Francisco Javier Fernández Tarrío, advocat expert en aquests casos, explica que els pares poden enfrontar-se a un procediment civil, que es pot resoldre amb l’escolarització forçada, o penal per abandó familiar . En els últims quatre anys, aquest lletrat ha assistit a cinc famílies que han hagut de seure a la banqueta.Entre els casos més greus, el d’un matrimoni d’Orense per a qui el fiscal va demanar presó, encara que van ser absolts.

No existeixen estadístiques oficials sobre el nombre de pares que han hagut de respondre a la justícia. Lluís Vives assegura que, en treballar per les tardes en un institut de Formació Professional, pot compartir les tasques d’educació de la seva filla amb la mare, emprada a mitja jornada. Intenten que la seva filla aprengui de totes les tasques diàries perquè consideren que no hi ha separació entre el que s’aprèn amb els llibres i en la vida: anar de compres amb el pare pot ser una classe de Matemàtiques. “Ahir vam estar en un taller de química amb altres famílies de homeschoolers“, explica el pare. Al matí, la filla menor treballa en lectura i comprensió. “Tenim unes pautes, però no són fermes” afegeix, “No tenim diumenges i dilluns”.

El sociòleg especialitzat en educació Mariano Fernández Enguita alerta del risc d’exclusió social d’aquests menors si no hi ha control de l’Administració. Aquest catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid proposa l’opció d’oferir una “excepció raonable i ordinària” a l’escolarització que compti amb la vigilància de les administracions. A Itàlia, hi ha un miler de homeschoolers, amb permís oficial des de 2004 mitjançant el control d’un institut o col·legi públic, com Portugal.Al Regne Unit les lleis varien segons la regió. A França aquestes famílies han de passar una inspecció anual.

Pol es va reincorporar a l’escola amb 16 anys, va treure el Batxillerat i va anar a la Universitat. Ona va estar en el col·legi només un any i amb 19 anys somia amb anar-se’n a una escola de circ a França. “Sabem que no estem fent res dolent però que ens hagi anat bé a nosaltres no vol dir res”, conclou Vives, “Mentre no hi hagi una llei, és com una loteria”.

DOS ANYS MÉS SI ES VOL TREURE EL TÍTOL

Alguns homeschoolers opten per matricular-se en els últims anys de curs, altres esperen dos anys i es presenten als exàmens per lliure per treure un títol. La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) permet obtenir amb 20 anys el títol de Batxillerat (en comptes dels 18 habituals) “sempre que demostrin haver aconseguit els objectius establerts” i amb 18 anys (en lloc de 16) el d’ESO. Altres opten per matricular els seus fills en un institut estranger que els formi a distància i, obtingut el títol, procedeixen al reconeixement a Espanya.

DENISE ZANI – EL PAÍS

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: