Els límits del càstig als fills


Els experts consideren que el clatellot i tancar el menor a l’habitació és passat; ara es pren al nen el que no s’ha guanyat

Yamato Tanooka LV

Yamato Tanooka, de 7 anys, va ser abandonat pels seus pares en un bosc del Japó com a càstig. El nen viatjava amb la família amb cotxe i el seu pare va aturar el vehicle a la meitat de la carretera i el va obligar a baixar. La intenció dels progenitors era fer un escarment al seu fill pel mal comportament. Deixar-lo una estona allà, i després anar-lo a recollir. Però quan van tornar al lloc el seu fill havia desaparegut. Va passar sis dies perdut al bosc. El càstig se’ls va escapar de les mans.

Com al matrimoni de Madrid, jutjat fa uns dies, per colpejar i tancar la seva filla, de 16 anys, en un traster sense finestres per arribar tard a casa després d’una festa d’aniversari. La mare de la menor va intentar també tallar-li el cabell i després de passar dos dies tancada al traster la van traslladar a la seva habitació, a la porta de la qual van col·locar un cadenat. La noia va llançar un paper per la finestra demanant ajuda i l’adolescent va ser alliberada per la Policia. Els pares s’enfronten ara a una petició de pena per part de la Fiscalia de sis anys de presó.

Són dos exemples de càstigs desproporcionats, que ratllen el delicte. Però, on és el límit? El càstig als fills és necessari? S’ha de tenir en compte l’edat del nen? Preguntes que segur es fan molts pares quan els seus fills es porten malament i volen esmenar aquelles conductes. Aplicar la mesura correcta i fer-ho a més en el moment oportú no sempre és una tasca fàcil. I més en una societat, com l’actual, amb una exagerada sobreprotecció amb els fills.

Álvaro Bilbao, doctor en Psicologia, neuropsicòleg i autor de El cervell del nen explicat als pares, afirma que “la neurociència ens diu que els càstigs són poc eficaços”. Bilbao és conscient que molts pares els pot xocar aquesta afirmació, però insisteix que nombrosos estudis coincideixen que els nens aprenen millor la lliçó amb altres tècniques, com posar límits o reforçar les conductes positives, que amb un càstig”. Arantxa Coca, psicopedagoga familiar afirma, per la seva part, que “el límit està en la forma del càstig”. I afegeix: .” No està prohibit castigar, de fet en la vida adulta el càstig també existeix imposat per lleis que et multen i sancionen si et portes malament. Així que el càstig com a manera de sanció no és reprovable en si mateix, però sí que ho pot ser la forma en com es dugui a terme o l’acció aplicada”.

Álvaro Bilbao apunta, sobre això, que “tot pare ha de tenir al cap i molt clar que hi ha altres opcions per resoldre els conflictes amb els fills i, si finalment decideix castigar, no pot sobrepassar certs límits com per exemple l’agressió física o emocional. El dolor emocional que pot suposar insultar un fill o humiliar-lo pot ser molt més durador que un càstig físic”, afirma.

Aquest neuropsicòleg aconsella “posar normes clares a casa, explicar al nen el comportament que esperem d’ell o a ella i reconèixer i fixar-nos en aquelles ocasions en què el menor va tenir un bon comportament. Si ens centrem només –continua Bilbao– a dir al nen el que no fa bé, el seu comportament possiblement empitjori. Mentre que si ens fixem en el positiu el seu comportament tendirà a millorar. El cervell funciona així”.

És millor desplegar, per tant, una política de premis que tenir sempre preparada la llista de càstigs? Contesta Arantxa Coca: “Premiar és estimular, incen­tivar, provocar un efecte a un ­esforç, una cosa que també hi ha en la vida adulta amb la qual cosa és lògic que estigui també present en la vida del nen per reforçar les seves motivacions i, ­encara més important, educar-lo en la cultura de l’esforç, això últim molt escàs en les noves generacions”.

Si no queda més remei que castigar, Coca insisteix que “el càstig correcte és aquell amb el qual s’apren alguna cosa, no el que únicament reprimeix o priva”. I afegeix que “ha de servir per ensenyar, no per obtenir obediència a través de la por”.

La psicòloga infantil Silvia Álava coincideix amb Arantxa Coca en afirmar que “el nen ha d’entendre, quan se’l castiga, que amb aquella mesura no se li treu ni prohibeix res. Simplement no li permetem que gaudeixi d’una cosa que no s’ha guanyat”. I el càstig ha d’estar a més relacionat amb la conducta que es vol sancionar. Si el conflicte el genera el telèfon mòbil, la resposta ha d’estar relacionada amb l’ús d’aquell aparell. L’error és castigar aquella acció amb una altra mesura, com podria ser no sortir de l’habitació durant una tarda, sense cap relació amb les normes sobre l’ús del telèfon. “De res no serveix castigar retirant-li el telèfon mòbil si aquell aparell no té cap relació directa amb la falta comesa pel menor”, insisteix Arantxa Coca. La tendència de dir “et castigaré traient-te el que més t’agrada perquè et dolgui” no ensenya res als fills. “L’únic que s’aconsegueix –continua Coca– és generar ressentiments contra els pares”

Álvaro Bilbao revela que una de les claus de l’èxit en la difícil tasca d’educar els fills és no confondre reforç amb premi. “Reforç significa reconeixement i arriba després d’un bon comportament, mai com a condició a l’acció correcta. Per exemple, quan el meu fill recull la taula li dic que ho ha fet molt bé”. L’error de molts pares està en dir als fills que si recullen la taula tindran un premi. “És llavors quan els nens interpreten que només han de fer bondat si després arriba la recompensa”, afegeix Bilbao. Un altre error repetit entre molts pares és el d’aplicar els càstigs a deshora. La mesura s’ha de prendre tot seguit i s’ha de deixar clar que és per una acció concreta. Aquests experts desaconsellen, així mateix, la imposició de càstigs per llargs períodes en entendre que aquella mesura desvirtua la finalitat educativa de la resposta a una conducta inapropiada.

Una altra pregunta inevitable és si abans, quan ningú no s’escandalitzava per una bufetada feta en el moment oportú, s’educava millor. Álvaro Bilbao considera que ara “ dediquem més esforços, que les generacions passades, en aconseguir que els nostres fills se sentin estimats.

Tot i això –continua– cometem errors nous com curullar els desitjos dels nens pel temor a què puguin sentir frustració i això provoca que els nostres fills entrin massa aviat en la societat de consum”. Així que segons Bilbao “la criança és avui una mica millor, però l’educació una mica pitjor”.

Arantxa Coca opina, sobre això, que fa unes dècades “els pares eren més ferms en el compliment de normes i a l’hora de marcar límits”. Encara que considera que aquella fermesa tenia una part negativa, “perquè moltes vegades s’aconseguia amb una clatellot a casa o la humiliació pública a l’escola”.

JAVIER RICOU – LA VANGUARDIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: