La tribu – Article d’opinió de Carles Boix


Les declaracions d’Anna Gabriel sobre el seu model ideal de vida familiar no m’han generat cap escàndol, rebuig o simpatia, sinó simplement perplexitat.

La família no és “conservadora”. És un dels pocs dics de contenció que ens queden contra la mercantilització imperant.

tribu_ara_Carles Boix.jpg

CARLES BOIX – ara

Les  declaracions d’Anna Gabriel sobre el seu model ideal de vida familiar (“un grup que decidís tenir fills en comú i en col·lectiu” i on “la tribu” educaria els nanos, com passa “en moltes altres cultures del món”) no m’han generat cap escàndol, rebuig o simpatia (les reaccions predominants arreu) sinó simplement perplexitat. Perplexitat perquè avui en dia la criança i l’educació dels nostres fills (i filles) ja es troba en mans de la tribu. De la tribu en forma d’estat, escoles, televisions i mitjans socials. Perplexitat perquè, com sabem tots els pares (i mares), i sembla que ignoren els qui no ho són, el nostre temps d’interacció personal i de fregament humà amb els nostres nanos (de “control”, segons alguns, sobre els nostres fills) és limitadíssim.

Un dia qualsevol comença sempre de la mateixa manera. La primera batalla familiar consisteix a arrencar els fills del llit. La segona batalla varia amb l’edat: amb els petits, vestir-los; amb els adolescents, treure’ls de la dutxa. En qualsevol cas, el temps de l’esmorzar queda reduït a la mínima expressió. La mainada ha de córrer a escola. L’únic contacte físic amb els pares es produeix quan els nens reben, com a esmorzar de mig matí, un llonguet de dos pams embolicat en paper de plata. Després, almenys per als progenitors, es fa un buit immens: fins a primera hora de la tarda, els fills desapareixen pel forat de les aules, en un temps i un espai hiperregulats per l’estat (la tribu institucionalitzada) i regentats per mestres i modes pedagògiques sobre les quals els pares no poden fer res.

Acabada l’escola i les activitats extraescolars, toca (amb extensió i èxit variables) fer els deures (inventats i imposats per la tribu). Aquí i allà, el nano interactua amb el telèfon mòbil (¿o és potser a l’inrevés?): afegeix una foto a Instagram; repassa què hi han posat els amics socials; prem el botó d’aprovació; compta quanta gent ha aplaudit la cara de mico que hi ha penjat; envia missatges; comparteix l’última trivialitat (que no pas tribalitat) del famós/famosa de la temporada; en una paraula, afirma la seva pertinença a la tribu/colla. Quan la llum del dia s’aprima, amb els pares finalment arribats de la feina, la família sopa. A la majoria de les llars, però, l’àpat és curt, gairebé monosil·làbic, distorsionat per la televisió (la caixa tonta de la tribu). Després d’això ve una nova interacció de telèfons mòbils i, finalment, el silenci nocturn fins que calgui córrer novament a escola. És aleshores que sovint penso que la criança dels nanos està tan tribalitzada i socialitzada que l’únic acte autènticament revolucionari al nostre abast seria tallar amb el món, escolaritzar els nostres fills exclusivament a casa, alliberant-los de Zuckerbergs i dels ministres d’Educació de torn.

Què deu voler dir, doncs, tenir els fills en comú per a la diputada de la CUP? Si excloem la solució radical de Plató (“els fills ho seran de tots, de manera que cap pare no sabrà qui és el seu fill ni cap fill qui és el seu pare”, La República, llibre V, 457d), l’única cosa que ara mateix ens queda per tribalitzar en la criança d’infants i joves és posar-los a dormir en un espai comú, separat del dels pares. Al darrere hi hauria la idea, inspirada vagament en Marx i Engels, que a les primeres societats humanes hi va imperar la lògica del “comunisme primitiu”, amb la propietat comuna de terres i eines, la igualtat de gènere absoluta, i una corresponent absència d’explotació entre individus.

Deixant de banda el cas d’Esparta, la ciutat més militarista de la Grècia antiga, el dormitori comú és un invent modern: els internats (per a fills de famílies acomodades); els orfenats de tall dickensià; algunes comunitats mil·lenaristes als Estats Units al segle XIX; i els quibuts.

Acomençaments del segle XX una fracció dels jueus que van emigrar a Palestina va establir-se en kibbutzim (el plural de kibbutz o, en català, quibuts) amb el propòsit de crear una nova societat guiada per principis socialistes i sionistes. Cada quibuts era una comunitat d’entre uns centenars i un miler de persones, governada democràticament, amb la propietat conjunta de la terra i de les eines de producció. Tots els membres adults hi treballaven en benefici del quibuts i rebien, a canvi, allotjament, menjar, roba, serveis sanitaris i educatius i una quantitat (irrisòria) per al seu lleure.

Influïts per Marx però sobretot per la teoria psicoanalítica de Freud, els quibuts van reconfigurar també el model familiar tradicional. Amb l’objectiu de trencar amb la figura dominant dels pares, i els complexos i repressions que suposadament generaven, van apostar per escindir la criança dels fills dels seus progenitors. A més de ser escolaritzats a temps complet, infants i joves dormien en comú, en una àrea pròpia i allunyada de les minihabitacions dels pares. Als quibuts més estrictes el temps compartit per la família biològica es restringia exclusivament a l’hora de berenar, a mitja tarda.

Aquesta separació rígida entre pares i fills, hegemònica als quibuts de la primera onada, no va durar més enllà d’una o, a tot estirar, dues generacions. Cap als anys cinquanta, els mateixos membres d’aquells col·lectius van començar a tornar els fills als pares i a acceptar l’existència de nuclis familiars estables, integrats dins del quibuts, allotjats en apartaments més grans. A començaments dels anys 90 només l’1% de tots els quibuts (3 d’uns 260) mantenien el sistema de dormitori en comú. La tribu integral havia deixat pas a la tribu de famílies nuclears.

Com explica la sociòloga Yonina Talmon en un llibre esplèndid, Family and community in the kibbutz (Harvard University Press, 1972), la reemergència de la família clàssica es va produir per diverses raons. Algunes són organitzatives i potser trivials: per exemple, la dificultat de posar a dormir tots els nens alhora. D’altres són psicològiques i més decisives. Alimentats pel zel revolucionari de primera hora i a causa de la seva composició bàsicament masculina, als quibuts inicials els va ser fàcil mantenir un règim de vida comunitària estricta. La creació i estabilització d’Israel i el creixement de quibuts amb una distribució equilibrada de sexes va tenir, però, dos efectes. D’una banda, una demanda creixent de les mares dels quibuts per recuperar els seus fills. D’altra banda, un augment de la tensió entre les aspiracions col·lectivistes del quibuts i la tendència natural de cada parella a establir un espai vital privat. A mesura que la vida eròtica i, més generalment, la convivència de dues persones es consolida, el resultat inevitable és la creació d’uns vincles més forts que els lligams que aquells individus mantenen amb la resta de la comunitat. Aquesta diferenciació xoca amb les exigències absolutistes que imposa una col·lectivitat que vol la comunió total d’esperits. L’amor romàntic, que s’ha convertit en un dels centres neuràlgics de l’home contemporani, és l’escull principal per arribar al comunisme integral. Potser per això les úniques comunitats totals estables (des de fa segles) són les d’homes i dones cèlibes vivint com eunucs en monestirs i convents.

¿Va tenir algun impacte psicològic el model de criança comunitària del quibuts? Segons el metaestudi (una anàlisi de tots els estudis observacionals i experimentals existents) d’Ora Aviezer i coautors (“« Children of the Dream » revisited: 70 years of collective early child care in Israeli kibbutzim ”, publicat a Psychological Bulletin l’any 1994), no. Cito textualment: “L’educació col·lectiva no ha produït un nou tipus d’ésser humà i les diferències entre adults que van créixer dins i fora de quibuts han estat mínimes. De fet, els estudis existents indiquen que un sistema de dormitori en comú per a nens afecta negativament el seu desenvolupament socioemocional i genera una personalitat més ansiosa i reprimida”.

La realitat és que la família no és ni “pobra” ni “conservadora” ni causa del capitalisme competitiu sinó un dels pocs dics de contenció que ens queden contra la mercantilització absurda que impera avui en dia. Al capdavall, els pares i mares són dels pocs agents socials que, amb totes les imperfeccions que vulgueu, internalitzen les necessitats i preocupacions dels nanos sense demanar res a canvi, contràriament al que fan empreses, partits i agències de publicitat. Reconeixent la realitat de la naturalesa humana (i la seva impossibilitat de crear aquella ciutat que, en paraules de Sòcrates, “ha de ser com un sol home”), deixem, doncs, d’oposar tribu i família i lluitem per una societat que reforça la família i, amb ella, les possibilitats de tothom. Al Manifest comunista Marx es va reservar les seves paraules més mordaces per als socialistes utòpics, que ni tenien teoria ni feien servir cap evidència empírica. Doncs això mateix.

CARLES BOIX – ara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: