Ser mare de nens de 12 anys: el més difícil


Les dones amb fills preadolescents són les que presenten més nivells d’angoixa i insatisfacció amb la vida.

Ser mare de nens de 12 anys és el més difícil

La tempesta perfecta sobre les mares plana quan els seus fills arriben als 11 i 12 anys. El despertar de la preadolescència o, en llenguatge anglosaxó, quan arriben a ­tweens (de twelve), coincideix amb els nivells més alts d’angoixa de les mares i els indicadors més baixos de satisfacció amb la vida. Així es constata en l’estudi What’s, de les professores Suniya S. Luthar i Lucia Ciciolla (Universitat d’Arizona). Publicat aquest 2016 a ­ Developmental Psychology l’informe aporta nous punts de vista i, sobretot, canvia el focus i el situa sobre els sentiments de les mares.

Ni l’explosió que produeix l’arribada d’un nadó, ni la síndrome del niu buit, ni l’apogeu de l’adolescència no són els moments més complexos en el trajecte de la maternitat. Les investigadores basen el seu treball en 2.250 entrevistes realitzades a dones amb estudis universitaris (aquest segment social està poc estudiat, assenyalen, i para­doxalment és el que més temps dedica als seus fills encara que treballi) i indiquen que són diversos els elements que conflueixen en un moment en el qual aquestes mares estan també arribant a la mitjana edat i es pregunten per les seves vides i els seus futurs.

A partir aproximadament dels 11 anys, nens i nenes (encara que no coincideixin exactament els ritmes) comencen a bregar amb la pubertat, els canvis hormonals, els primers canvis físics, i planen els riscos sobre el consum d’alcohol, drogues i les relacions sexuals. Aquesta situació es dóna en un context escolar complex. Nois i noies passen de l’educació primària, de tenir un mestre referencial, a la secundària amb un professor en cada matèria, un ambient més fred, fins i tot un altre tipus d’edifici escolar, amb unes aules més impersonals i una pressió acadèmica més forta. Les dones, que continuen sent les que estan en primera línia en la cura dels fills, perceben i fan seva aquesta si­tuació de canvi i de ­fragilitat dels nens, però en un moment en el qual el llenguatge habitual i la gestualitat de l’ afecte amb els fills comença a no ­funcionar.

Evidentment aquesta situació crea confusió i moltes preguntes sobre si s’ha educat correc­tament els fills en les etapes prèvies. I, sobretot, les investigadores afirmen que és el moment en què es produeix la “separació que més dol”, que no és quan abandonen el niu “físicament” sinó quan ho comencen a fer “psicològicament” que és en aquesta preadolescència. Les actituds rudes i de rebuig dels fills “fereixen profundament” les mares.

El focus es posa en les dones, que encara afronten aquesta etapa dels seus fills amb moltes obligacions que continuen re­caient principalment sobre la seva esquena, en un enèsim exemple de la desigualtat i de les “tasques invisibles”. Elles continuen organitzant les activitats dels nens, encara cal portar-los sovint d’un lloc a l’altre en una etapa de la vida en la qual, segons els estudis previs realitzats, la satisfacció en la relació amb la parella (si es té) descendeix als nivells més baixos, i els en­frontaments són més alts. El sentiment que més es descriu és el de buit.

Per això, i a partir d’estudis previs, se subratlla la necessitat que les dones enriqueixin i ­busquin suport a la seva xarxa d’amistats –més enllà de la parella i de la família– per compartir punts de vista i ànim en uns ­moments que qualifiquen d’“esgotament de l’ego”. Per recordar que abans que mares són persones, la línia de treball d’aquestes investigadores posa en qüestió les tesis propagades aquests ­últims anys sobre les mares “helicòpter” o “fill-cèntriques” en entendre que la seva recerca del benestar va molt més enllà del seu paper maternal.

Val també la pena que mares i pares observin aquesta etapa de la pubertat, molt menys estudiada que l’adolescència, amb altres ulls, explica la psicopedagoga Nora Rodríguez. És una etapa de vulnerabilitat per als nens i les nenes, però també imprescindible per sortir després a la societat –allò que seria l’ado­lescència–. És un assaig per a la vida, un moment evolutiu en què els éssers humans assoleixen un alt nivell d’adaptabilitat, assenyala l’autora Neurociència per a pares. Cal mirar-la així de manera positiva i no sempre posant l’accent en l’enfrontament amb els pares o la ruptura de les normes, perquè aquesta és només una petita part.

Si es valoressin aquestes “capacitats evolutives positives” i s’hi insistís tant com s’insisteix en les “ mancances”, tindríem a nois i noies més confiats i segurs de si mateixos, indica. I pares més tranquils. Potser és el moment que mares i pares recu­perin passions i aparquin en la mesura que els sigui possible el cansament i la preocupació. I s’adrecin als fills d’una altra ­manera, tot relatant-los detalls sobre ells que només els pares coneixen.

Però cal tornar al punt inicial, a aquest complex moment vital en què coincideixen molts factors i on es plantegen dues preguntes: “Ets vista i estimada com la persona que realment ets? En moments d’angoixa, et sents reconfortada? La relació amb la parella, segons l’estudi Who ­mothers mommy (Luthar i ­Ciciolla), és important, però no determinant, ja que les relacions estretes amb les amistats actuen també com a protectors emo­cionals. I els beneficis d’estar casats (en parelles heterosexuals), s’indica, són inferiors per a la ­dona que per a l’home. Millor, doncs, unir-se davant la tempesta perfecta.

CRISTINA SEN – LA VANGUARDIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: