Per saber si tens dislèxia, fes-me un algoritme


La intel·ligència artificial, al servei de la detecció i tractament del trastorn

Per saber si tens dislèxia

Jocs per aprendre. La investigadora Luz Rello, envoltada de nens de Baeza (Jaén) que han testat el programa Dytective amb èxit.

 La nostra cultura d’aprenentatge es basa en la lectura i l’escriptura. Aprenem amb textos i som avaluats mitjançant escrits. Com deu ser la vida escolar per als nens que tenen dificultats cerebrals per comprendre els signes que veuen els seus ulls i per representar gràficament el que pensen? “No s’esforça prou”, “no atén a classe”, “ha de treballar l’ortografia”, “més dictats a casa, sisplau!”, “convé que llegeixi amb freqüència per millorar”… Tenen tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i deu anys, i aquests escrits d’advertència dels seus mestres, acompanyats de notes de qualificacions baixes, subratllades en vermell, es repeteixen reiteradament curs rere curs. Com si fosin nens miops sense ulleres als qui s’exigís llegir una frase a la pissarra: amb la mateixa miopia emocional se’ls demana que adquireixin coneixement. I, tot i això, l’origen del seu fracàs no té res a veure amb el seu interès i curiositat pel món, el seu comportament, la seva presumpta desídia o mandra, ni, sens dubte, el seu quocient intel·lectual. El problema és al cervell i, en el cas dels dislèctics, només concerneix la seva dificultat per afrontar la paraula escrita.

És així de senzill. Però el nen dislèctic ha de fer tant d’esforç en aquesta tasca que tendeix a fatigar-se, a perdre la concentració, a distreure’s, a rebel·lar-se o entristir-se, a creure que ell, a diferència de la resta dels seus iguals, no val, no arriba al lloc al qual els altres sí que arriben, el mateix lloc on els adults, professors i pares esperen que arribin.

“El fracàs escolar amaga molts trastorns d’aprenentatge no considerats”, assenyala Josep Maria Sopena, professor de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Els estudis apunten que la dislèxia afecta entre el 10% i el 17% de la població en edat escolar. “Parlem de 600.000 nens a Espanya”, calcula Luz Rello ( Sigüenza, 1984), investigadora en lingüística i intel·ligència artificial de la Universitat de Carnegie Mellon ( Pittsburgh, EUA). “Amb menys prejudicis i més atenció per part dels professors es podrien detectar les dislèxies a una edat primerenca, cosa que permetria començar a millorar l’aprenentatge i evitar el elevat fracàs escolar”, afirma Anna Sans, neuropediatra de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i coordinadora de la Unitat de Trastorns de l’ Aprenentatge ( UTAE). “N’hi hauria prou que observessin el nen i ­que els pares omplissin un qüestionari, cosa que avaluaria el risc de dislèxia”, continua, “i a partir d’aquí es podria derivar a un ­especialista per realitzar el diagnòstic i el posterior tractament”, acaba.

A parer de Sans, amb el Protocol de detecció i actuació en la ­dislèxia, que està penjat al web del Departament d’Ensenyament, passa com amb el protocol contra els abusos sexuals: són normes que hi són, però no es compleixen. De manera que la mitjana de detecció de dislèxia està situada entre els 9 i els 10 anys, “la mateixa mitjana que fa tretze anys, quan el trastorn es podria detectar quan el nen tenia tres anys, encara que el diagnòstic final no s’obtingués fins als cinc”.

La investigadora Rello és dislèctica. També ho és la filla del professor Sopena. Tots dos han utilitzat aquesta motivació i els seus coneixements professionals per crear eines de detecció de riscos i de tractament. Tots dos han estat destacats amb premis i ajuts ( Sopena va obtenir el premi Antoni Caparrós de la Fundació Bosch i Gimpera; i Rello acaba d’entrar en el programa d’ajuda als projectes d’emprenedoria ­social de La Caixa). En tots dos casos ha estat fonamental per al desenvolupament dels projectes l’aplicació de la intel·ligència ­artificial.

Rello ha desenvolupat un ­programa prototip que permet detectar el risc de la dislèxia als 5 anys d’edat. Un sistema fàcil, ­divertit i ràpid que en pocs ­minuts avalua el risc (el diagnòstic ho han de fer els especialistes) que el nen tingui dislèxia. Amb el 90% d’encerts provats en una mostra de 10.000 nens del Brasil, Co­lòmbia, Xile, l’Argentina i ­Es­panya. Aquestes dades han estat aconseguides gràcies a una ­extensa xarxa de voluntaris mo­tivats i implicats amb el trastorn (com el cas de Maribel Dolcet, la mare d’un nen dislèctic que, en situació laboral d’atur, va ac­cedir a gran nombre d’ escoles i va aconseguir la firma de 800 famílies).

Dytective app

El joc Dytective es basa en l’elaboració de patrons d’errors comesos per diversos grups de dislèctics. Analitza, en tot just 15 minuts, 200 variables, des del moviment del ratolí fins a la seva acceleració, passant pel nombre d’errors i el temps de reacció. Gràcies a la comparació amb una base de dades de milers de nens diagnosticats, un algoritme d’aprenentatge automàtic alerta de possibles dificultats de llenguatge i escriptura. Detecta les paraules en què comunament es cometen errors.

“Els dislèctics són cecs als errors”, explica Rello, però el programa eye-tracking, que segueix els ulls d’un usuari durant la lectura, “ens va revelar que l’ull dislèctic, com el no dislèctic, sí que s’ atura en la paraula mal escrita però no el perjudica el seu nivell de comprensió”. Els nens no dislèctics que en llegir comprenen un 90% del text baixen al 60% quan es troben paraules escrites de forma errònia. En canvi, els dislèctics, malgrat que “veuen” la fallada, mantenen la seva comprensió lectora al mateix nivell que en un text sense errors, és a dir, el 70%. Després d’aquest descobriment, “ vam seleccionar textos i els vam analitzar –explica la investigadora–, vam extreure patrons lingüístics. En quines paraules fallaven en escriure? Aquestes que els professors ratllen en color vermell. Aquestes ens donarien les claus per descobrir la seva dislèxia”. Només faltava convertir-lo en joc, divertit i ràpid, perquè no haguessin de patir “aquestes proves avorrides de diagnòstic que els dislèctics hem patit”. Rello és doctora per la UPF i la seva tesi DysWebxia va ser conduïda per Ricardo Baeza-Yates, actual vicepresident d’ Investigació de Yahoo Labs.

“Ara necessitem portar-lo a la realitat perquè arribi de forma gratuïta a pares, professors, especialistes per poder baixar a 5 anys la detecció de la dislèxia i evitar el patiment i el fracàs escolar,” indica. El programa requereix una inversió de 20.000 euros que està intentat obtenir mitjançant el crowdfunding (changedislexia) o patrocinis empresarials. “El meu objectiu és rebaixar-lo a l’edat de 3 anys”. En aquest projecte han participat quaranta investigadors de diverses universitats del món (entre les quals, la UAB, la UPC i la UPF), però està liderat pel departament de Computer Science de Carnegie Mellon, un dels tres centres més prestigiosos del món en intel·ligència artificial.

També les sofisticades xifres han aconseguit desenvolupar mètodes de reeducació per a dislèctics mitjançant divertits jocs d’ordinador. El sistema dissenyat per Josep Sopena, Binding, es basa a ensenyar a llegir entrenant certes habilitats: la descodificació, la memòria de treball, el vocabulari, la morfologia, la sintaxi i un conjunt d’estratègies efectives per millorar la comprensió. L’ordinador mesura l’ avanç de l’aprenentatge de forma mil·limètrica. I, en funció de l’ assoliment, proposa les sessions que el nen ha de realitzar l’endemà. Fins que no s’adquireix la velocitat suficient de resolució del joc no es passa a la pantalla següent. Els jocs que es presenten tenen 250 pantalles que s’aniran superant durant un període de sis mesos amb una dedicació diària de quinze minuts.

Les sessions es fan a casa amb l’ordinador personal i la presència d’un dels pares, atès que l’investigador descriu que “és molt important per consolidar la relació entre tots dos”. Darrere del joc hi ha un psicòleg, que connecten cada dia amb l’adult, i un equip matemàtic que utilitza algoritmes per decidir la sessió de l’endemà.

“S’han atès més de 3.000 nens amb un èxit del 95%”, indica el professor del d epartament Psicologia Bàsica de la Universitat de Barcelona, que afegeix que, en finalitzar el programa, augmenta la motivació escolar i la competència lectora. “La nostra experiència mostra que tres de cada quatre nens es converteixen en lectors perquè ja no senten aversió a la lectura, han superat la seva dificultat”, opina amb satisfacció l’investigador, “i millora l’entorn afectiu perquè es potencia l’empatia dels pares”.

El programa Binding s’aplica amb menys èxit en 60 escoles ­catalanes en alumnes de P5 i primer de primària. Sopena creu que la complexitat en la implementació impedeix que els resultats siguin equivalents als aconseguits a casa.

El Binding, com altres programes informàtics que reeduquen els nens dislèctics, ajuden en les intervencions terapèutiques a temps que els nens no caiguin en el fracàs escolar, amb tot el patiment personal que representa.

CARINA FARRERAS – LA VANGUARDIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: