Evites plorar davant dels teus fills? Aquest és el cost d’amagar les teves emocions


Un estudi de la Universitat de Toronto alerta de les conseqüències d’adoptar sempre una falsa felicitat davant dels fills. Si detecten que se’ls està mentint o que se’ls amaga alguna cosa acabaran desconfiant i patint angoixa. Quan amaguem el nostre estat d’ànim davant dels fills no només els estem protegint a ells, sinó també a nosaltres mateixos.

Evites-plorar-davant-dels-fills 00

Milions de persones perden la feina al llarg de les seves vides. Una mala notícia amb múltiples conseqüències en tota mena d’àmbits, des de la seguretat econòmica fins al nivell de vida no només de la persona afectada sinó del seu grup de relacions i, evidentment, de la seva família. En aquesta situació, moltes persones reaccionen amagant o traient ferro a la situació amb l’objectiu de protegir els nens del trauma. Un instint, el protector, que juga una mala passada tant als pares com als fills perquè amagar totalment o parcialment informació dolorosa és negatiu per als uns i per als altres, segons un nou estudi de la Universitat de Toronto.

Les intencions poden ser bones, però el resultat no ho és tant. Això és el que passa en el cas dels pares i mares que emmascaren la realitat quan aquesta és negativa i s’han d’enfrontar als seus fills. Alguns fan veure que no passa res, tot i que sigui mentida. Altres fingeixen una falsa felicitat i s’empassen la tristesa o el dolor per evitar que els nens s’espantin. Però comportar-se amb normalitat quan les coses no són normals és negatiu per a les dues parts.

L’instint protector

Evidentment, no és que els pares vulguin enganyar els nens. El que volen ésprotegir-los, estalviar-los els mals moments, les situacions tristes. A aquest instint de protecció, atàvic i molt fort, s’afegeix la pressió actual per fer que el nen estigui entretingut, que s’ho passi bé. Que sigui feliç. Si els pares se senten culpables quan els nens s’avorreixen, què no han de fer per evitar que estiguin tristos? Això els porta a empassar-se les llàgrimes, a callar el seu dolor, a posar-se una careta quan són davant dels nens. Per què preocupar-los, diuen, si només són nens.

És aquesta una actitud tan comprensible com equivocada, segons les conclusions de l’estudi, publicat al ‘Personality and Social Psychology’. Emily Impett, la doctora que l’ha dirigit, alerta que “amagar les emocions negatives i exagerar les positives davant dels nens té un cost”. Un doble cost, de fet.Els pares i mares que emmascaren la realitat se senten pitjor encara, de forma que cada cop han de fingir més i més, i entren en un cercle viciós que pot acabar amb un problema seriós.

nens-detecten-nostres-estats-danim_1540656118_27872406_1500x1001

Però els nens també paguen un cost, ja que les cares de falsa felicitat dels seus pares erosionen el vincle de confiança existent entre uns i altres. La raó és senzilla. Que siguin petits, que callin molt o que no s’expressin amb seguretat no vol dir que els nens no s’adonin del que passa al seu voltant. Són astuts, són observadors, coneixen els pares i saben que alguna cosa no acaba de funcionar. Si els pares els diuen la veritat de forma sensata i sense alarmismes es tranquil·litzaran. En canvi, si detecten que se’ls està mentint o que se’ls amaga alguna cosa acabaran desconfiant i patint angoixa.

Hi ha un altre factor a tenir en compte: els nens no aprenen per allò que se’ls diu, sinó per allò que veuen. El que busquen són models. Si el que veuen a casa són sempre bones paraules i cares de felicitat no sabran reaccionar davant dels problemes de la vida. És normal que pares i mares mostrin punts de desacord, que passin moments d’incomoditat i tensió. Si són madurs, els solucionaran de forma constructiva i, en fer-ho, ensenyaran una lliçó important als seus fills: que els problemes es poden resoldre.

Empatia

Tenim una capacitat innata de sentir empatia pels altres. A això cal afegir una mena de sisè sentit que ens fa detectar ràpidament com se senten les persones més properes. Som com antenes sintonitzades en un mateix punt de l’espectre. Per això sabem sovint què pensa o què li passa a un ésser estimat encara que no ens expliqui res. Doncs bé, els nens també tenenvincle, i saben molt bé com se senten els seus pares. Amagar-los la informació és fàcil. Enganyar-los, no tant.

“No em passa res”. Quantes vegades hem donat aquesta resposta quan algú s’interessava pel nostre estat d’ànim? Un fet que demostra fins a quin punt estem acostumats a amagar els nostres sentiments, no només davant dels nens, sinó de forma general. Els motius són diversos: la tendència a no acceptar la realitat, a no voler molestar els altres… De fet, la prova més clara que algú no està bé és el seu silenci. Callem i amaguem per un motiu molt concret: evitar el dolor emocional que ens produeix allò que ens ha desestabilitzat. No és fàcil que acceptem en públic que algú ens ha fet mal, que ens han ferit l’orgull… Els homes callen encara més que les dones, per por de mostrar-se febles, de sentir-se ridículs. Sovint, callem no només pels altres, sinó per nosaltres mateixos; som nosaltres els que no volem escoltar segons quines coses. Les pensem, però no volem verbalitzar-les. Això vol dir que quan amaguem el nostre estat d’ànim davant dels fills no només els estem protegint a ells, sinó també a nosaltres mateixos.

incertesa-amoina-especialment-als-nens_1540656119_27872472_1500x977.jpg

Com dir la veritat als nens?

El cert és que a la vida passen coses negatives i sovint imprevistes. Quedar-se sense feina, la mort d’un familiar, la pèrdua de l’habitatge. El problema és com dir-ho als nens, com fer compatible el fet de no enganyar-los amb el de no angoixar-los. Aquestes són algunes claus per i ntentar dir la veritat als nens evitant preocupar-los de forma innecessària:

  1. Explica el que ha passat o el que et preocupa de la forma més objectiva possible, intentant desvincular-te’n. Estigues tranquil. No es tracta d’amagar les teves emocions, sinó de controlar-les. Si estàs trist no dissimulis, però recorda que ets tu qui els has de consolar a ells, i no a l’inrevés.
  2. Explica les coses a grans trets, sense entrar en detalls innecessaris. Es tracta que entenguin la gravetat del que ha passat, no cal que coneguin de forma precisa tot el que implica.
  3. No els pressionis. Cada nen reacciona de forma diferent. Alguns poden plorar, o mostrar-se agressius. Pot ser que et culpin a tu de les males notícies, com un divorci. D’altres sembla que ignorin el que acabes de dir; segurament t’han entès, però necessiten assimilar-ho. Has de ser pacient, perquè les seves reaccions acostumen a ser imprevisibles.
  4. Els nens petits necessiten informació molt breu i clara. Els més grans et demanaran que t’expliquis més. No parlis més del compte i espera que ells et preguntin si ho consideren necessari. El tema tornarà a sortir un altre dia, quan menys t’ho esperis.
  5. Tranquil·litza’ls, sobretot si els dones notícies que afecten la pèrdua de l’habitatge o, encara pitjor, una malaltia greu. Tot i les dificultats, s’han de sentir segurs. Si són petits, parla amb ells en un lloc agradable, la seva habitació, amb les seves joguines. Escull també el moment: evita l’hora d’anar-se’n a dormir, o d’anar a escola. El moment, com el lloc, ha de permetre una conversa tranquil·la.
  6. Mantingues la rutina. Justament perquè el que necessites és tranquil·litzar-los, és important que vegin que les coses no canvien. Als més petits els ajudarà veure com tot segueix més o menys igual. Als més grans els permetrà aprendre una lliçó important: que, tot i les dificultats, la vida continua.
  7. Com tu, els teus fills poden tendir a amagar els seus sentiments. Fes-los saber que no passa res per sentir-se trist o enfadat, que no passa res per plorar o per cridar. Digues que, passi el que passi, sempre et tindran a tu (o a alguna altra persona propera, en el cas que les males notícies afectin la teva salut).
  8. Finalment, recorda que els nens i els adults coincidim en un mateix punt: no hi ha res que ens amoïni més que la incertesa, el fet de no saber. És justament per això que és tan important que els informis del que està passant. Senzillament, fes-ho de forma sensata, compartint amb ells la informació sense desbordar-los.

ISIDRE ESTÉVEZ – ara.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: