La concertada, al servei de l’educació

triaescolacristiana2016_2

OPINIÓ – JOSEP M. ROMAGOSA PRESIDENT CONF. CRIST. AMPAS

Ja fa un temps que s’observa com es desenterren vells discursos d’oposició entre escola pública i concertada que crèiem superats i propis d’altres èpoques. Des del màxim respecte a l’escola pública, que valorem i considerem imprescindible, defensem també el paper de l’escola concertada i, en concret, de l’escola cristiana en el sistema educatiu de Catalunya. No podem acceptar, doncs, la discriminació a què de vegades se la vol sotmetre.

Sentim que s’està covant un atac a l’escola concertada presentant-la com la font de tots els mals de la pública, oblidant la llibertat de les famílies a triar l’escola i el model educatiu que volen per als seus fills en un marc de diversitat.

Les darreres setmanes hem assistit, arran del cas dels Maristes, a un “espectacle” que semblava buscar el vessant morbós per desacreditar l’escola concertada, quan el que cal és que tots junts treballem per tal que els infants esdevinguin forts i disposin dels coneixements, mitjans i suports que els permetin denunciar immediatament qualsevol abús o agressió.

L’escola concertada no només és clau des del punt de vista econòmic per al sosteniment del sistema. La seva eliminació, com alguns pretenen (fins i tot s’ha presentat una ILP en aquest sentit), suposaria el col·lapse i impossibilitaria el pluralisme educatiu i la llibertat d’elecció de centre per part de les famílies, fet que enviaria a centres sense cap finançament públic tan sols aquelles famílies que ho poguessin pagar. Per tant, el suposat contingut social contra l’escola concertada no deixa de ser un plantejament fal·laç.

Defenso l’escola concertada com un model d’èxit al servei de l’educació dels infants del nostre país i no es pot veure com un negoci mercantil. Aquesta visió és tronada. Un gruix important de l’escola concertada i, en concret, de l’escola cristiana, parteix de la iniciativa social, amb una tradició en molts casos centenària, que ha estat capdavantera en molts àmbits, com ara la formació de les nenes i en la introducció i vivència d’uns valors vers la formació integral de la persona; valors d’inspiració cristiana socialment assumits i valorats que, amb diferents perspectives, s’han incorporat a l’ensenyament.

Estem convençuts que aquest model d’educació plural necessita la col·laboració pública-privada. Parlem d’universalització de l’ensenyament gratuït, si bé als centres concertats aquesta gratuïtat no està garantida perquè no reben un finançament suficient, per la qual cosa han de convidar les famílies a donar suport a l’escola per tal que pugui oferir el servei educatiu que proposa per garantir-ne la supervivència.

Si bé estem d’acord que els recursos públics s’han d’orientar a garantir l’equitat educativa i la igualtat d’oportunitats, també considerem que han de garantir la diversitat i la llibertat d’elecció de les famílies. Aquest “dret a decidir” de les famílies forma part de la igualtat d’oportunitats. Demagògicament, i amb mala intenció, es confon igualtat amb igualitarisme i equitat amb uniformisme. I aquest és un debat propi d’altres èpoques i d’altres models ben allunyats de la democràcia i la pluralitat.

Publicat a EL PUNT AVUI+  – Imatge de Tria escola cristiana

Superavis, un mite?

Sociòlogues de la UB relativitzen la magnitud de l’ajuda de la gent gran a les seves famílies a Espanya en un context de crisi.

Superavis un mite

Espanya és el país europeu en què les transferències a generacions més joves en temps i recursos són menys freqüents. Els estudis dels que es disposen sobre els fluxos de solidaritat intergeneracional revelen que la idea estesa a Espanya i Catalunya que la majoria de avis es dediquen intensivament a cura dels néts i són indispensables matalassos familiars “és un mite“. Amb aquesta contundència i després de l’anàlisi de les dades disponibles a la Unió Europea, sociòlegs vinculats principalment a la Universitat de Barcelona (UB) han publicat diversos treballs en els quals indiquen que “els avis ajuden, però no tant”.

Els matisos dels estudis són importants però el marc general d’anàlisi es basa en una comparativa amb la resta de països europeus amb dues dades clau. Espanya és el país europeu analitzat on una menor proporció d’avis (a partir de 50 anys o més) diuen tenir cura dels seus néts en l’últim any, un 36,8% enfront del 55,9% de Dinamarca. En canvi, la intensitat dels que ho fan és molt alta (un 14,1% s’hi dediquen cada dia), una intensitat només superada per Itàlia. “S’ha exagerat -explica Sandra Escapa, professora de Sociologia (UB) – el paper de matalàs familiar que s’ha atribuït a la gent gran en aquesta crisi, el seu paper generalitzat com a xarxa de seguretat de les famílies en dificultat”.

Sandra Escapa i la sociòloga Marga Marí-Klose (UB) van publicar un extens estudi a la revista Panorama Social (Funcas) a la fi del 2015 que critica el discurs “familista” a l’entendre que serveix com a excusa perquè l’Estat no inverteixi en polítiques públiques d’ajuda real a les famílies, a l’atur o, entre moltes altres qüestions, a pal·liar la pobresa infantil. A partir d’aquest treball, el dimecres Escapa va publicar una nova versió en Agenda Pública. Hi ha una enorme distància, subratlla la sociòloga, entre el relat públic que s’ha construït a la crisi i les evidències de què disposem sobre la magnitud dels ajuts econòmics i la cura dels avis, així com la seva rellevància com a suport enfront de la vulnerabilitat de les famílies joves. No és una crítica, el que es subratlla és que la seva capacitat per respondre a les necessitats en un context de crisi és limitada i discontínua, el que genera “llacunes de desprotecció” necessàries de pal·liar amb polítiques públiques.

A partir de les dades de la Survey of Health Ageing and Retirement (Share) del 2013, els països en què més persones grans diuen haver-se ocupat dels seus néts en l’últim any són Dinamarca, Suècia i Holanda. Els canvis que s’han produït en els últims anys en els països familistes (Sud d’Europa) han pogut influir en les pautes de solidaritat familiar, expliquen les sociòlogues: les necessitats dels receptors, les oportunitats dels proveïdors per ajudar, les noves formes de família o la incorporació de la dona al mercat laboral.

Evidentment durant la crisi ha augmentat de manera general el temps que els avis dediquen als seus néts, però moderadament. Pel que fa a les transferències econòmiques, Espanya segueix la mateixa pauta: són menys freqüents però més intenses quan es necessiten.

L’esquema familiar pesa en aquesta anàlisi. L’extensió de la convivència entre pares i fills. molt alta a Espanya, pot condicionar aquestes xifres menors de suport econòmic o de cura directa, ja que tindria lloc dins de la mateixa llar. Malgrat aquests matisos, les investigadores indiquen que hi ha una gran distància entre el relat sobre la solidaritat intergeneracional i l’impacte de les ajudes que han pogut oferir els avis. “En cap cas es vol menysprear el seu paper”, indica Escapa. Es tracta de cridar l’atenció sobre les situacions de vulnerabilitat de moltes famílies, que no poden arreglar la gent gran.

Majors ingressos, més ajuda als fills

Els pares que es troben en una situació més benestant són els que més ajuden econòmicament els seus fills. L’informe ‘Solidaritat intergeneracional en època de crisi: mite o realitat?’ (Marga Marí-Klose i Sandra Escapa) indica que els fills emancipats amb pares amb ingressos alts tenen una probabilitat dues vegades major de rebre 250 euros o més anuals. La constatació és lògica, però de nou (veure text principal) està en la línia de corroborar que la solidaritat dels avis té els seus límits, i que molts no estan en condicions de fer-ho pel que són necessàries polítiques públiques d’ajuda a les famílies . En aquesta línia, les persones jubilades que cobren una pensió tenen una probabilitat més alta de ser donants. Les transferències econòmiques entre llars, indiquen les sociòlogues, són poc freqüents i se centren sobretot en els moments de dificultats econòmiques per desocupació.

CRISTINA SEN – LA VANGUARDIA

superavis un mite 2

Les notes a primària suspenen

Alguns experts afirmen que avaluar amb un número no segueix cap criteri pedagògic i estigmatitza l’alumne.

notes-primaria-suspenen_ara_651x366

Just abans de començar les vacances de Setmana Santa, els pares amb fills a primària han rebut les temudes o aplaudides -segons l’alumne- notes. L’informe qualifica amb un número el nivell de matemàtiques, de llengua o d’anglès que té el fill. Però treure un 5 vol dir que ha assumit el 50% de la matèria que havia d’aprendre? És un bon mètode avaluar amb un número nens d’entre 5 i 12 anys? “Des del punt de vista pedagògic és absurd traduir l’evolució d’aquest alumnat en una nota”, deixa clar Enric Roca, director de l’associació Edu21, que treballa per promoure la millora de l’educació. Segons Roca, posar una xifra a un alumne és “estigmatitzar-lo”: “Al nen que treu un 8 o un 9 se li dóna un prestigi social, però el que té un 2 o un 3 pot veure afectada la seva autoestima”.

França està immersa en ple debat sobre el redisseny del seu procés d’avaluació, també basat en notes. El debat va començar fa més d’un any, quan el que era ministre d’Educació, Benoît Hamon, va anunciar la creació d’un comitè per reformar el sistema.

“La qualificació numèrica tradicional no és tan objectiva com sembla. No assenyala si l’alumne ha progressat i no indica què ha de fer per avançar”, va dir en el seu moment als mitjans de comunicació. Aquest mateix mes de març la Conferència Nacional per a l’Avaluació de l’Alumnat ja ha recomanat la desaparició de les notes a primària -el punt més polèmic de la reforma-, però l’actual ministra d’Educació rebutja la idea.

Les proves externes no ajuden

Joaquim Prats, catedràtic de didàctica de la Universitat de Barcelona (UB), va més enllà i denuncia que l’avaluació per notes és “excessivament esquemàtica” per saber com evoluciona l’aprenentatge de l’alumne i, alhora, està “massa influenciada” per proves externes, com les PISA o els exàmens de competències que es fan a finals de primària i que de moment elabora Ensenyament. “Aquestes proves busquen estàndards de rendiment que intenten unificar tots els aprenentatges i la comparació amb els altres”, lamenta.

Seguint aquesta mateixa línia, una directora de l’escola Barrowford, a Nelson (Anglaterra), va escriure una carta als seus alumnes en què es mostrava molt crítica amb aquest tipus de proves externes. El text -que s’ha fet viral- el va escriure després que els nens s’acabessin d’examinar del KS2, uns exàmens que es fan a Anglaterra entre els 8 i 11 anys. La carta deia: “Els resultats dels KS2 els trobareu al final. Estem molt orgullosos dels coneixements que heu demostrat tenir al llarg d’aquesta setmana tan complicada. Tot i així, pensem que aquests exàmens no avaluen sempre allò que us fa especials i únics. La gent que va idear aquestes proves i els que les avaluen no saben res de vosaltres en comparació amb els vostres professors i familiars. Ells no saben que molts de vosaltres parleu dos idiomes. No saben que podeu tocar un instrument, ballar o pintar un dibuix […] Així que gaudiu dels vostres resultats i estigueu-ne molt orgullosos. Però recordeu que hi ha moltes maneres de ser intel·ligent”.

Sense notes fins a 5è de primària

Segons el director d’Edu 21 és especialment absurd avaluar els nens d’entre 1r i 4t de primària. “És molt més efectiu valorar-los amb un «Felicitats, has fet una gran feina» o «Esforça’t una mica més» que amb un número que l’únic que fa és fomentar la competitivitat, un tret que en l’educació inclusiva actual no té gaire sentit”. De fet, a Finlàndia, país pioner en molts aspectes educatius i en el qual sempre s’emmiralla Catalunya, l’alumnat no té notes ni exàmens fins a 5è de primària.

Tant Roca com Prats coincideixen a assenyalar que l’avaluació hauria de ser un instrument “d’autoconeixença” en què l’alumne pugui veure quins són els seus punts forts per aprofitar-los al màxim i quins són els aspectes en què té més dificultats per proporcionar-li ajuda o aplicar altres metodologies. En aquest sentit, Prats és més partidari d’un sistema d’avaluació més similar al que es va implantar amb la llei d’ordenació general del sistema educatiu (Logse) i en què a l’alumne se’l valorava amb un “progressa adequadament” o “necessita millorar”. “Potser era massa pobre però era una avaluació més personalitzada”, assegura. El fet, però, que només es valorés en dos ítems i la pressió de les famílies perquè no quedava clar quin era el nivell del seu fill van fer que es recuperés la fórmula d’insuficient a excel·lent al segon semestre del 2007, que estava avalada per la llei orgànica d’educació (LOE).

Precisament per a Pedro García Aguado i Francisco Castaño, autors dels llibre Aprender a Educar 2, l’error dels pares és valorar els fills per la nota. “El que han de tenir en compte és l’esforç que han fet. El número no ha de ser l’objectiu, és només un indicador”, conclouen el coach de programes com Hermano mayor i el professor de secundària, respectivament.

Sigui com sigui, mentre cada cop hi ha més escoles que aposten per revolucionar els mètodes d’aprenentatge, el pròxim mes de juny els alumnes rebran, de nou, una avaluació per notes, una supervivent que, amb anades i vingudes, fa més de 40 anys que forma part del sistema educatiu.

ELISABET ESCRICHE – ara.cat

L’avaluació al servei de l’aprenentatge

L’avaluació al servei de l’aprenentatge

Per aprofitar tot el potencial de l’escola hem de repensar els exàmens.

Ens resulta difícil d’imaginar una escola sense exàmens i notes. Tot i que només són dues eines al servei de l’aprenentatge, a vegades sembla que la principal finalitat de l’escolaritat consisteixi a superar avaluacions que permetin obtenir el títol corresponent. Els alumnes esperen que els docents els recompensin en forma de “notables” o “excel·lents” i alguns creuen que si els alumnes no temessin suspendre no s’esforçarien de la mateixa manera.

Al món d’avui cada vegada veurem més avaluacions per millorar l’educació, i ja no només dels alumnes sinó també dels centres, dels mestres i del sistema. Ens hem de preguntar quin tipus d’avaluació serveix realment per millorar l’aprenentatge de l’alumne i el seu esforç i compromís actiu. L’avaluació és molt poderosa: qui controla què s’avalua acaba controlant quines prioritats té el mestre i quins esforços incentivem en l’alumne.

La primera fita de millora és en els usos que fem dels exàmens. Sovint se centren en una selecció de coneixements molt concrets de cada matèria, els més fàcils d’avaluar i corregir de forma inequívoca. Molts exàmens es limiten a comprovar si l’alumne ha memoritzat uns conceptes concrets. Això pot ser positiu sempre que no estiguem sobreentrenant la memòria de curt termini en detriment de la comprensió profunda de conceptes complexos o d’aplicar mètodes i raonaments més sofisticats en cada àmbit o de tipus interdisciplinari. L’abús d’aquests tests com a principal font d’avaluació és una mala pràctica. Ara mateix a Catalunya estem modernitzant el currículum per orientar-lo a les competències. Si l’avaluació segueix massa orientada als continguts aquest canvi serà virtual.

El risc de la substitució

En segon lloc cal revisar què avaluem. Diuen que allò que no es mesura a la llarga es menysvalora, i en educació tendim a mesurar les competències lectora, matemàtica i científica. Totes tres són fonamentals però insuficients per a una educació de qualitat. Per exemple, encara no sabem avaluar amb fiabilitat les anomenades “competències del segle XXI”: comunicació, pensament crític i resolució de problemes, col·laboració, creativitat, ciutadania i educació del caràcter.

Finalment cal gestionar el risc que l’esforç dels alumnes per les notes substitueixi la curiositat intel·lectual i l’esforç per aprendre. La pressió que posem als mestres per millorar resultats en unes proves determinades comporta distorsions com el teach to the test : ensenyar els continguts i destreses per maximitzar el resultat a la prova despreocupant-se dels aprenentatges més valuosos. O podem promoure alumnes que només s’esforcen en allò que creuen que els serà preguntat a l’examen. Són models que cultiven la mediocritat: les avaluacions massa sumatives i estandarditzades desincentiven qui es queda massa enrere i fomenten l’acomodació de qui ja treu bones notes en relació a la mitjana de la classe (no en relació al seu potencial).

No cal inventar res nou

Com seria una bona avaluació a l’escola primària? Hi ha partidaris de suprimir tots els exàmens i d’altres que aposten per models mixtos. No caldrà inventar res nou, només generalitzar les pràctiques exitoses que molts mestres ja estan fent a Catalunya. Totes parteixen de promoure una avaluació en què l’alumne en sigui un protagonista actiu. Donen prioritat a l’avaluació continuada i formativa enfront de l’avaluació final per tal que l’estudiant tingui moltes ocasions per conèixer l’evolució del seu aprenentatge al llarg del curs i modificar les seves estratègies. En lloc d’abusar de les famoses notes, promouen avaluacions qualitatives i personalitzades, centrades en l’esforç i el progrés de l’alumne i més orientades a assessorar que a sancionar.

Els alumnes saben clarament què se’ls valorarà. Prioritzen les proves que avaluen competències per sobre de les que només valoren memorística. Avaluen la competència matemàtica i lectora contextualitzada i miren de valorar també altres capacitats com les comunicatives o socioemocionals. Combinen els exàmens amb altres fórmules d’avaluació més profunda (treballs, projectes o exposicions a l’aula o en esdeveniments) i sempre aprofiten l’enorme potencial de l’autoavaluació de l’alumne o l’avaluació entre iguals. Podem imaginar una escola sense exàmens, però no una escola amb aprenentatges superficials.

ISMAEL PALACÍN – Director de la Fundació Jaume Bofill – ara.cat

Qui us ha dit que estimar és patir?

Violència masclista a l’adolescència. Els agents desmunten mites sobre les relacions juvenils per combatre la violència de gènere.

VIOLÈNCIA MASCLISTA EN L’ADOLESCÈNCIA_LaVanguardia_20160323

En Chema i la María Jesús parlen i parlen amb els nanos en el seu mateix llenguatge. No els jutgen, no els recriminen les ac­cions… només parlen i pregunten. Si no fos per l’uniforme, el blau fosc propi de la Policia Nacional, qualsevol espectador pensaria que és davant de dos psicòlegs especialitzats en adolescents. I dels bons. I en certa manera hi ha part d’això després de passar-se de dilluns a divendres recorrent escoles i instituts del districte Puente de Vallecas de Madrid fent xerrades sobre assetjament escolar, ciberassetjament, ús legal de les tecnologies, violència de gènere… “Les temàtiques varien, però de fet sempre és la mateixa: respecte al proïsme”, assenyala en Chema , delegat de Participació Ciutadana en aquest districte madrileny, caracteritzat per la multiculturalitat a més de presentar un dels índexs més baixos de renda per càpita de la ciutat.

Els trobem a l’institut Domínguez Ortiz. Els nanos ja estan acostumats a la presència de les motos a l’aparcament. “Venim molt, a aquest i a tots els de la ­zona. Aquest matí estem amb els de 3r d’ESO i després, a una escola , amb nens de 5è de Primària . És clar que cal començar aviat perquè a aquestes edats ja estan més que acostumats a les xarxes socials i aquí sorgeixen molts problemes. Als més petits no els parlem de violència de gènere com a tal, sinó que ens centrem en el respecte, la base de tot”, diu en Chema.

Als de 3r d’ESO sí que els parlen de violència de gènere, perquè a aquestes edats comencen els primers festejos i ja es donen casos de violència masclista. És possible als 14 o 15 anys? “No ho dubtis. Hi ha casos i sembla que van a més. El problema és que les noies tenen una idea de l’amor que porta aparellada certa submissió, fer el que ell digui, anul·lar-se en poques paraules. I ells defensen la gelosia com a instrument d’amor i, d’aquí, a la submissió”, afirma la jove agent, que reconeix que en més d’una ocasió, durant el transcurs de les xerrades que fan, han detectat casos entre els mateixos alumnes tant de patir violència de ­gènere com de viure a casa seva situacions d’aquestes característiques.

LVTE01A23_CAS

La xerrada comença amb preguntes: “Sabeu el que és la violència de gènere?” Comencen les respostes col·lectives fins que arriba la definitiva. Sí, la que exerceix un home a la seva parella o exparella. “Per què no ho és la d’una dona cap al seu marit?” Més respostes col·lectives fins a descobrir que l’origen d’aquesta violència té a veure amb el masclisme, amb una ideologia masculina basada en la submissió femenina, en la idea que la dona és propietat de l’home.

D’aquí es passa a la realitat dels quinze anys, al primer nòvio /a, al paper que exerceixen elles i al que exerceixen ells… i a la pregunta clau arran que n’hi ha alguns als quals no els agrada que les seves nòvies agradin a altres nois: “Què en penseu, de la gelosia?” Alguns adolescents clamen que “una mica de gelosia és bona”. “Què és una mica?”, pregunta la María Jesús . Els dubtes afloren entre els estu­diants assistents. El fet de parlar de la qüestió obliga a reflexionar-hi, ja no valen les respostes a la babalà.

La María Jesús els colla en aquest punt i en Chema dóna el cop de gràcia : “Trobes que està bé que tu que has conegut la teva novieta amb malles i que t’encantava així li prohibeixis que se les posi perquè no la mirin els teus amics?” Silenci . “I tu, que t’encanta vestir així, per què en fas cas?, li diries al teu pare que el teu nòvio no et deixa posar les malles?”, pregunten els policies. Resposta unànime: Noooo. “Potser –diu en Chema – és perquè sabeu que el que ell us està demanant no està bé”. Una jove aixeca la mà i afir-ma que no, que ella no deixarà que ningú li prohibeixi vestir com vulgui, perquè això aniria en contra seva. “Deixaria de ser jo”.

Un altre noi diu que ell no prohibiria mai res a la seva nòvia , “primer, perquè m’agrada i, segon, perquè confio en ella”. La cosa s’anima. Confiança en la parella, aquí hi ha la clau. I en Chema insisteix: “Si la teva nòvia no et deixa veure els missatges o les fotos que penja en privat, què fas?” La defensa que es feia segons abans de la confiança s’esvaeix: “M’enfadaria perquè això voldria dir que amaga alguna cosa”. Però, per què ha d’amagar res? Si està amb tu, deu ser perquè ho vol ­així. Si no, marxaria…

Novament les paraules de la María Jesús els fan reflexionar. I ella els explica que en Chema i ella ­–cadascú té la seva parella­– dinen plegats tot sovint quan acaben el torn. “Som amics i les nostres parelles ho saben. Ells confien en nosaltres perquè si no ho fessin els provocaria un gran patiment. Qui us ha dit a vosaltres que estimar és ­patir?” Alguns es remouen inquiets als seients. Pensar sempre provoca inquietud i més en aquestes edats en què la informació, procedent majoritàriament dels seus iguals, flueix de manera desordenada i no sempre de manera adequada.

En Chema projecta una sèrie en vídeo, petits curts en què es veuen dones colpejades, trencades, mortes de por, i homes convertits en animals que, tot i això, no deixen de dir que estimen la dona angoixada. Amor? “No, ­això no pot ser mai amor. Qui t’estima no et pot fer patir”, clamen uns nanos. Al seu costat, d’altres fan que sí a aquestes paraules, amb entusiasme, encara que sempre reflexius. La María Jesús mira l’escena amb deteniment. Es fixa molt en cadascun dels assistents, sobretot, entre els que callen, en els que durant tota la sessió (i especialment durant la projecció dels vídeos) es van fent petitons al seient.

Aquests nois són els que ens interessen, indica, perquè són els que tenen problemes. “En les nostres xerrades hem detectat noies que estan patint violència de gènere, a les quals el nòvio les té bloquejades, les controla constantment. I quan són aquí, es veuen projectades en la xerrada i en el vídeo. Així que s’acaba, marxen corrent, amb por de trobar-se amb nosaltres. O bé nanos que ho estan vivint a casa seva… En aquests casos parlem amb la directora i en fem un seguiment … I tornem. Tenen la vida per davant, hem d’intentar-ho”, diu en Chema.

CELESTE LÓPEZ – LA VANGUARDIA

AMPA IPSE NEWS #081

AMPA IPSE NEWS #081

un espai per a la comunicació i per a la participació

24/03/16

Cliqueu aquí per descargar-vos l’aplicació APP pel mòbil de l’AMPA IPSE.
Acabem ja amb el Dia del Pare (i de la Mare) a les escoles! Acabem ja amb el Dia del Pare (i de la Mare) a les escoles!

No m’he atrevit a explicar als altres pares i mares que no li veig cap sentit a un regal fet expressament pels adults en nom dels alumnes. Però, aquest no és el major inconvenient. Les nenes i nenes…
El boli ja no escriu El boli ja no escriu

Quan escrivim a mà anem més lents que quan ho fem amb el teclat i fem un esforç més gran per integrar i prioritzar conceptes, i podem incloure fletxes, guions i marcadors que ens permeten rela­ci…
Evites plorar davant dels teus fills? Aquest és el cost d’amagar les teves emocions Evites plorar davant dels teus fills? Aquest és el cost d’amagar les teves emocions

Un estudi de la Universitat de Toronto alerta de les conseqüències d’adoptar sempre una falsa felicitat davant dels fills. Si detecten que se’ls està mentint o que se’ls amaga alguna cosa acabaran …
L´AMPA dels Maristes de Girona «confia plenament» en la direcció del centre en el cas del germà apartat L´AMPA dels Maristes de Girona «confia plenament» en la direcció del centre en el cas del germà apartat

L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) del col·legi Maristes de Girona va assegurar ahir que «confia plenament» en la direcció del centre en el cas del germà apartat per presumptes abuso…
Canvis en el calendari de vacunació: s’introdueixen el pneumococ i la varicel·la Canvis en el calendari de vacunació: s’introdueixen el pneumococ i la varicel·la

Salut Pública preveu que el nou calendari s’implanti a partir de l’estiu i que s’apliqui als nascuts a partir de gener d’aquest any. El cost de les vacunes l’assumirà la Generalitat….
El repte d’entendre l’adolescent El repte d’entendre l’adolescent

Els experts no dubten a afirmar que l’adolescència és una de les etapes més meravelloses de la vida, fins i tot la més creativa i enriquidora. Es tracta d’una etapa d’evolució i d’aprenentatge qu…
Molt més que robots a la final de la desena edició de la Lego League a Girona Molt més que robots a la final de la desena edició de la Lego League a Girona

Es van aplegar cinc-cents joves talentosos en la final de la desena edició de la Lego League celebrada al col·legi Maristes de Girona. Més enllà dels premis, s’hi fomenten les vocacions científiq…
¿Què vols estudiar l’any que ve? ¿Què vols estudiar l’any que ve?

El Saló de l’Ensenyament presenta els primers graus de tres anys i una nova FP industrial entre les novetats educatives per al curs 2016-2017. La fira ofereix un nou servei d’orientació en els estud…
Els adolescents veuen més televisió fora de casa Els adolescents veuen més televisió fora de casa

Els dispositius mòbils estan prenent part de l’espai que al llarg dels anys ha ocupat la televisió convencional a escala internacional i propicien que el consum s’estengui més enllà de la llar…

Acabem ja amb el Dia del Pare (i de la Mare) a les escoles!

200347313-001

L’ABSURD DELS DIES MUNDIALS – Carles Marco

Fa uns dies se celebrava el dia del pare, i fa uns quants més el de la dona treballadora, i falta el de la mare o el clàssic maig 1, dia del treballador … Anem celebrant dies en pla festiu i vam rebre amb to jovial les felicitacions, en el meu cas el últim era com a pare que sóc, i per norma tots i totes oblidant altres realitats socials com que no totes les famílies són com abans. Ai! Què voleu que us digui? Es necessita això? Tal com deia Ivà, a través del seu personatge Makinavaja:  En aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l’estètica. Són d’aquelles frases iròniques que tenen molt a dir. Ens movem en aquest món d’aparences boniques que et diuen el esplèndid que és el món mundial o com hauria de ser-ho. Són finalment desitjos que es queden en això i no en fets. Quant als fets a part de culpar polítics, estaria bé que ens culpéssim a nosaltres mateixos per no reivindicar el que és just en el dia a dia en lloc d’anar celebrant dies que ens imposa el nostre calendari.

Jo vull fets com que en el dia a dia, per exemple, es demostri que els pares puguin tenir un permís de paternitat com “Déu mana”. Vull fets com que hi hagi polítiques d’igualtat cap a la dona per exemple en l’àmbit laboral. Vull fets com que el treballador o treballadora tingui aquests drets que sempre es parlen però queden en això … al final, i que per posar un exemple simplement es pugui aconseguir aquesta conciliació familiar i laboral sempre anhelada. Mentre que tot això no passi, em sembla una absurditat la celebració d’aquests dies esporàdics en to festiu de coses que són lluites de tota una vida i que es minimitzen en simples moments. No tenim memòria, vivim el curt termini, l’aquí i l’ara i ningú recorda el que va passar fa uns dies. En fi …! El post d’avui va dedicat a tota mena de famílies, que celebren el seu dia els 365 de l’any a la seva manera.Comparteixo una interessant reflexió de la periodista Maika Àvila titulat Acabem ja amb el Dia del Pare (i de la Mare) a les escoles!  publicat a El Huffington Post.

Dia del Pare

“Hi ha dues coses que creia desterrades des de feia temps de les escoles: els polls i els regals per a pares i mares del món. Em vaig equivocar.

Cada mes de març, arriba la mateixa comèdia de regals embolicats primorosament en paper de cel·lofana per entregats professors. Alumnes que decoren ventalls, estampen a color les seves manetes o elaboren estranys collages en cartolines en forma de cor. De vegades, repeteixen tòpics sexistes, amb corbates dibuixades per als pares i flors bucòliques per a les mares. Com més roses, millor.

Regals clonats com guerrers de Xi’an. El tema dels polls ho deixaré per a més endavant. No em sento preparada encara. També creia que la malaltia de l’escarlatina era una cosa que s’havia quedat al segle XIX, però tots els anys arriben circulars del col·legi alertant de la presència del bacteri. És evident que cal abordar un especial d’Educar en Salut (i primers auxilis).

A vegades, el regal es queda orfe poc després de néixer. No hi ha pares o mares que ho puguin rebre. Les raons són diverses, pot ser que mai hagin existit o que, malauradament, morissin. Fills i filles amb dos pares o dues mares, o només una mare, o només un pare. Només són per a famílies com les anomenades tradicionals o “de tota la vida”, que creia també que era un concepte ancorat en el passat i anacrònic fins que, a l’escola de la meva filla, van començar a celebrar el Dia del Pare (i de la mare) des de la tendra infància dels cinc mesos.

He de dir que sóc una covarda. No m’he atrevit a explicar als altres pares i mares que no li veig cap sentit a un regal fet expressament pels adults en nom dels alumnes. Però, aquest no és el major inconvenient. Les nenes i nenes sense pares o sense mares què fan? Miren al company? Es fan els tontos? O celebren el dia de l’oncle o de la tia? És un sense sentit.

La meva filla Clara, de cinc anys, ja ficada en feina de tanta festa, ha proposat instaurar el seu propi dia, el de la filla. Vagin buscant dates perquè, és clar, també necessitem fer forat al calendari per al Dia del Fill. I l’Primo i de la prima. I de la núvia de la mare o del pare, o del nuvi de l’àvia o l’avi.

No és una broma. El Dia del Pare se segueix celebrant i, de vegades, el carrega el diable.

Aquesta setmana, Pablo, de set anys, ha arribat a casa de les seves mares d’acollida amb un treball i amb moltes preguntes. El regal és un reguitzell de frases que lloen l’amor d’un pare al seu fill. Es dóna la circumstància que el de Pau ni ho vol, ni en té cura, ni el mima, ni res de tot el que diu el foli que ha pintat. Simplement es va desentendre i no té intenció de veure-ho. Pau, que abans vivia en un centre de menors, li preguntava a les seves mares d’acollida per què tots els seus companys tenien uns pares tan fantàstics i ell no, per què havia hagut de pintar unes frases que no eren veritat.

Lucas, amb any i mig, ha passat la setmana decorant un magnífic marc per al seu pare. Només hi ha un petit inconvenient: Lluc no té pare. Així que el regal el compartiran les seves dues mares.És l’acord al qual van arribar amb la professora. L’any que ve es tornarà a plantejar el tema. O potser abans perquè, ¿no hauria de Lucas fer dos regals per al proper Dia de la mare al maig?

Des GALEHI, Associació de Famílies LGTB, es planteja celebrar el Dia de la Família i eradicar els de pares i mares. Aquestes són algunes de les seves raons:

No marcaria com a diferent a l’alumne o alumna que no compleix els requisits estàndards, que és tenir pare i mare i viure amb ells a la mateixa casa.

Es reconeixeria a l’alumnat que és part d’una família monoparental, als quals són part d’una família homoparental, als que pertanyen a una família reconstituïda i conviuen amb la nova parella d’un dels seus progenitors o amb les noves parelles dels dos progenitors al mateix temps, als que no tenen cap relació amb el seu pare o amb la mare i viuen amb algú de la seva família extensa o en centres de menors, als quals estan convivint en famílies d’acollida, i un llarg etcètera de casuístiques diferents.

Aquest dia no està relacionat comercialment amb la idea de celebració, amb la qual cosa es crearia distància davant agressives campanyes publicitàries que aprofiten, fomenten i emfatitzen supòsits de família que molts nens no compleixen.

L’alumnat no hauria de fer regals per a una persona que no existeix en la seva vida, o per a una figura, pare o mare, que poden complir més d’una persona. Posar en valor la figura d’un dels seus progenitors i després menystenir sota afirmacions com “ja que com el teu pare no hi és, l’hi dónes al teu avi o al teu oncle” o “has de decidir si l’hi dónes al teu mare oa la nova parella del teu pare “o” decideix a quin dels teus mares s’ho dónes “, en el cas de parelles de dones, suposa crear una confusió a l’alumnat que li fa sentir fora de la norma.

Lucía Ruiz, mare d’Hugo, de set anys, ha hagut de suportar aquests dies com altres mares li espetaban: “Jo respecto totes les opcions, però em sembla fatal que ens hagueu tret el Dia del Pare i de la Mare”. El col·legi Sant Albert Magne de Madrid no els celebra des d’aquest curs. I hi ha decepció.

Lucía els respon a les mares que, si elles volen fabricar un treball manual als seus marits, que ho facin a casa i, de passada, gaudeixen d’un temps preciós amb els seus fills. És el que ella mateixa recomana com a mestra d’Educació Infantil i des de la seva escola. Quan s’acosta el dia, envia a les famílies diferents propostes de regals per a la mare o el pare. Queda encara molt camí per recórrer. “Fa deu anys que ens podem casar però, a l’hora d’omplir els papers per demanar un col·legi, en els documents segueixen posant pare i mare com a única opció”, explica.

Des GALEHI estan embrancats ara en l’elaboració d’un projecte educatiu per portar els col·legis.Inclou xerrades sobre diversitat, la celebració del Dia de la Família, la creació d’un segell distintiu per als centres, i plans per a fomentar el llenguatge inclusiu. Una cosa tan simple com canviar el “estimats pares” per “estimades famílies” en l’encapçalament de les circulars de les escoles és més efectiu del que pugui semblar.

Perquè al final, com deia Tolstoi en l’arrencada d’Ana Karenina, totes les famílies felices s’assemblen, i les que són infelices ho són cadascuna a la seva manera. Visquem i celebrem el que estimem tots els dies de l’any. Que la felicitat ja és una altra cosa. I sol tenir poc a veure amb els regals.”

Ja sabeu que l’humor és un clàssic en aquest bloc! Comparteixo un vídeo per compartir unes rialles sobre aquest dia del pare … !!!

Traducció del Post “L’ABSURD DELS DIES MUNDIALS” del bloc “Juega en equipo” den Carles Marcos.

El boli ja no escriu

L’abandonament de l’escriptura a mà acabarà modificant el nostre cervell i les nostres habilitats motrius.

el boli ja no escriu

Cada dia s’escriu menys a mà i en menys àmbits. Es fa tan poc que és ­fàcil no haver vist mai la lletra dels amics i companys de feina in­corporats els últims anys. Per vacances s’envien selfies en lloc de postals; els aniversaris es feliciten per watsap i no amb targetes; els avisos i informes s’envien per correu electrònic i no pas manuscrits; es programen les cites al mòbil sense anotar-les a cap paper…

El resultat és que una part important de la població reconeix haver perdut l’hàbit d’escriure a mà tret de si fan la llista de la compra. Un estudi realitzat per la consultora Ipsos per a Samsung el 2014 mostrava que ja només escriu a mà de manera habitual el 58% dels espanyols, mentre que el 75% escriu al mòbil diàriament. I com qualsevol habilitat que no es practica, la de fer servir el bolígraf s’està perdent. “Des de fa algun temps prenc les notes de les entrevistes a l’ordinador perquè ja no entenc la meva lletra”, confessa la periodista Teresa S. “Cada vegada em costa més de prendre apunts a mà, em canso de seguida, m’exigeix molt d’esforç”, diu l’advocada Susana P.

Els especialistes en la matèria asseguren que no és només destresa manual el que estan perdent. Neuropsicòlegs, grafòlegs i pedagogs consideren de summa importància que no s’abandoni l’hàbit d’escriure a mà perquè amb ell s’activen multitud de processos cognitius que ajuden l’organit­zació d’idees, la construcció d’estructures gramaticals i l’activació dels processos motors encarregats de produir els corresponents signes gràfics, una funció que no s’activa en escriure amb eines digitals. Així ho van explicar en una taula rodona sobre la importància de l’escriptura manuscrita celebrada en el marc del VI organitzat fa unes setmanes l’ Associació Catalana d’Estudis Psicològics ( ACEP). “Hi ha importants diferències entre escriure a mà o en teclat; la primera tasca ­requereix més esforç cognitiu i més destresa en coordinació sensoriomotora que la segona, i hi ha estudis de neuroimatge que mostren una activació més gran del cervell quan escrius a mà que quan tecleges; de fet, quan escrivim a mà s’activen àrees cerebrals si­milars a les que intervenen en la comprensió i en la producció del llenguatge”, explica Marta Portero, especialista en Neurociències de la UPF.

La neuropsicòloga Beatriz Fagundo assegura que el salt que els humans van fer per passar del llenguatge parlat a l’escrit va ser molt complex i va obligar el cervell a dedicar determinades estructures i circuits a la lectoescriptura. “Ara, si deixem d’escriure a mà, les conseqüències no es limitaran a perdre habilitat i destresa, que resulti més difícil escriure o tinguem pitjor lletra; a llarg termini també perdrem determinades connexions o les tindrem més atrofiades, perquè el cervell veurà que la funció d’escriure a mà ja gairebé no es fa servir, no és necessària, i la seva plasticitat el portarà a adaptar-se i a dedicar aquests recursos neuronals a altres tasques”, apunta. Fagundo subratlla que, una vegada adquirida en la infantesa, la capacitat d’escriure a mà no es perdrà per el fet que passem a escriure en teclat, però sí que s’atrofiaran els circuits ce­rebrals que la fan possible en la mesura que no se’ls demani que s’activin. “Si passat algun temps tornes a escriure a mà i tornes a utilitzar aquest circuit, la pràctica farà que recuperi la seva funció”, detalla.

A causa d’aquesta plasticitat del cervell, tant Fagundo com Portero creuen que el transcendental no és si els adults fem servir més o menys el bolígraf, sinó que els nens continuïn aprenent a escriure a mà. “És un procés especialment important en els nens durant el desenvolupament del llenguatge; com que quan escrivim s’activen àrees similars a les de la comprensió i producció del llenguatge, l’aprenentatge de l’escriptura pot retroalimentar-se amb el de la lectura i la comprensió lingüística”, diu Portero.

Un estudi realitzat a la Univer­sitat d’Indiana ( EUA) va mostrar que quan els nens escriuen a mà s’activen tres àrees del cervell –el gir fusiforme esquerre, el gir frontal inferior i l’ escorça parietal posterior–, que són les mateixes que es posen en marxa quan els adults llegeixen i escriuen. Hi ha altres estudis que també suggereixen que escriure a mà ajuda a aprendre millor i més de pressa i entrena el cervell. Els seus autors apunten que això es deu al fet que cal processar i replantejar tota la informació abans d’escriure-la, que quan escrivim a mà hem de planificar i executar una acció per tal que el resultat ­sigui la forma d’una lletra o una ­paraula.

“Quan escrivim a mà anem més lents que quan ho fem amb el teclat i fem un esforç més gran per integrar i prioritzar conceptes, i podem incloure fletxes, guions i marcadors que ens permeten rela­cionar conceptes i transcriure idees amb més flexibilitat, i per això els estudis indiquen que els conceptes manuscrits es recorden més que els teclejats”, justifica Portero. Fagundo detalla que en escriure a mà es posen en joc dos tipus de memòria, la visual i la verbal o del llenguatge, i l’una reforça l’altra, la qual cosa fa que sigui més efectiva per retenir alguna cosa.

Per no perdre tot aquest entrenament cerebral, investigadors en neurociències i grafòlegs sugge­reixen recuperar la pràctica diària de l’escriptura. Diuen que no es tracta de fer-ho per nostàlgia, sinó com a un exercici cognitiu, de la mateixa manera que moltes persones fan sudokus, càlcul mental o exerciten la memòria per mantenir actiu el cervell.

“Els adults no perdrem l’escriptura per falta de pràctica perquè la tenim assimilada, però hauríem de dedicar deu minuts al dia a copiar algun text o a escriure a mà alguns paràgrafs, com qui va al gimnàs a exercitar els músculs, perquè aquesta pràctica és important per activar àrees del cervell que estan relacionades amb la psicomotricitat fina, la memòria, la visió i la perso­nalitat”, argüeix Pilar Mélich, ­grafòloga de la UAB que també va participar en la taula rodona. Carme Font, presidenta de l’ ACEP, explica que en aquest debat es va posar de manifest que l’abandonament de l’escriptura a mà no només implica la pèrdua d’una eina necessària per al desenvolupament cognitiu sinó també per a la comunicació inconscient, ja que de l’anàlisi dels traços, la pressió i altres aspectes escripturals els grafòlegs poden arribar a determinar les característiques de la personalitat d’una persona o ­signes que alertin d’alteracions psíquiques o somàtiques.

De tota manera, la tecnologia que ens ha allunyat del bolígraf i el llapis potser acabi im­pulsant de nou l’escriptura manual amb les noves aplicacions i dispositius per escriure a mà sobre pantalles o paper i fer servir després aquest text en format digital (vegeu la informació de la pàgina següent).

MAYTE RIUS – LA VAGUARDIA

Evites plorar davant dels teus fills? Aquest és el cost d’amagar les teves emocions

Un estudi de la Universitat de Toronto alerta de les conseqüències d’adoptar sempre una falsa felicitat davant dels fills. Si detecten que se’ls està mentint o que se’ls amaga alguna cosa acabaran desconfiant i patint angoixa. Quan amaguem el nostre estat d’ànim davant dels fills no només els estem protegint a ells, sinó també a nosaltres mateixos.

Evites-plorar-davant-dels-fills 00

Milions de persones perden la feina al llarg de les seves vides. Una mala notícia amb múltiples conseqüències en tota mena d’àmbits, des de la seguretat econòmica fins al nivell de vida no només de la persona afectada sinó del seu grup de relacions i, evidentment, de la seva família. En aquesta situació, moltes persones reaccionen amagant o traient ferro a la situació amb l’objectiu de protegir els nens del trauma. Un instint, el protector, que juga una mala passada tant als pares com als fills perquè amagar totalment o parcialment informació dolorosa és negatiu per als uns i per als altres, segons un nou estudi de la Universitat de Toronto.

Les intencions poden ser bones, però el resultat no ho és tant. Això és el que passa en el cas dels pares i mares que emmascaren la realitat quan aquesta és negativa i s’han d’enfrontar als seus fills. Alguns fan veure que no passa res, tot i que sigui mentida. Altres fingeixen una falsa felicitat i s’empassen la tristesa o el dolor per evitar que els nens s’espantin. Però comportar-se amb normalitat quan les coses no són normals és negatiu per a les dues parts.

L’instint protector

Evidentment, no és que els pares vulguin enganyar els nens. El que volen ésprotegir-los, estalviar-los els mals moments, les situacions tristes. A aquest instint de protecció, atàvic i molt fort, s’afegeix la pressió actual per fer que el nen estigui entretingut, que s’ho passi bé. Que sigui feliç. Si els pares se senten culpables quan els nens s’avorreixen, què no han de fer per evitar que estiguin tristos? Això els porta a empassar-se les llàgrimes, a callar el seu dolor, a posar-se una careta quan són davant dels nens. Per què preocupar-los, diuen, si només són nens.

És aquesta una actitud tan comprensible com equivocada, segons les conclusions de l’estudi, publicat al ‘Personality and Social Psychology’. Emily Impett, la doctora que l’ha dirigit, alerta que “amagar les emocions negatives i exagerar les positives davant dels nens té un cost”. Un doble cost, de fet.Els pares i mares que emmascaren la realitat se senten pitjor encara, de forma que cada cop han de fingir més i més, i entren en un cercle viciós que pot acabar amb un problema seriós.

nens-detecten-nostres-estats-danim_1540656118_27872406_1500x1001

Però els nens també paguen un cost, ja que les cares de falsa felicitat dels seus pares erosionen el vincle de confiança existent entre uns i altres. La raó és senzilla. Que siguin petits, que callin molt o que no s’expressin amb seguretat no vol dir que els nens no s’adonin del que passa al seu voltant. Són astuts, són observadors, coneixen els pares i saben que alguna cosa no acaba de funcionar. Si els pares els diuen la veritat de forma sensata i sense alarmismes es tranquil·litzaran. En canvi, si detecten que se’ls està mentint o que se’ls amaga alguna cosa acabaran desconfiant i patint angoixa.

Hi ha un altre factor a tenir en compte: els nens no aprenen per allò que se’ls diu, sinó per allò que veuen. El que busquen són models. Si el que veuen a casa són sempre bones paraules i cares de felicitat no sabran reaccionar davant dels problemes de la vida. És normal que pares i mares mostrin punts de desacord, que passin moments d’incomoditat i tensió. Si són madurs, els solucionaran de forma constructiva i, en fer-ho, ensenyaran una lliçó important als seus fills: que els problemes es poden resoldre.

Empatia

Tenim una capacitat innata de sentir empatia pels altres. A això cal afegir una mena de sisè sentit que ens fa detectar ràpidament com se senten les persones més properes. Som com antenes sintonitzades en un mateix punt de l’espectre. Per això sabem sovint què pensa o què li passa a un ésser estimat encara que no ens expliqui res. Doncs bé, els nens també tenenvincle, i saben molt bé com se senten els seus pares. Amagar-los la informació és fàcil. Enganyar-los, no tant.

“No em passa res”. Quantes vegades hem donat aquesta resposta quan algú s’interessava pel nostre estat d’ànim? Un fet que demostra fins a quin punt estem acostumats a amagar els nostres sentiments, no només davant dels nens, sinó de forma general. Els motius són diversos: la tendència a no acceptar la realitat, a no voler molestar els altres… De fet, la prova més clara que algú no està bé és el seu silenci. Callem i amaguem per un motiu molt concret: evitar el dolor emocional que ens produeix allò que ens ha desestabilitzat. No és fàcil que acceptem en públic que algú ens ha fet mal, que ens han ferit l’orgull… Els homes callen encara més que les dones, per por de mostrar-se febles, de sentir-se ridículs. Sovint, callem no només pels altres, sinó per nosaltres mateixos; som nosaltres els que no volem escoltar segons quines coses. Les pensem, però no volem verbalitzar-les. Això vol dir que quan amaguem el nostre estat d’ànim davant dels fills no només els estem protegint a ells, sinó també a nosaltres mateixos.

incertesa-amoina-especialment-als-nens_1540656119_27872472_1500x977.jpg

Com dir la veritat als nens?

El cert és que a la vida passen coses negatives i sovint imprevistes. Quedar-se sense feina, la mort d’un familiar, la pèrdua de l’habitatge. El problema és com dir-ho als nens, com fer compatible el fet de no enganyar-los amb el de no angoixar-los. Aquestes són algunes claus per i ntentar dir la veritat als nens evitant preocupar-los de forma innecessària:

  1. Explica el que ha passat o el que et preocupa de la forma més objectiva possible, intentant desvincular-te’n. Estigues tranquil. No es tracta d’amagar les teves emocions, sinó de controlar-les. Si estàs trist no dissimulis, però recorda que ets tu qui els has de consolar a ells, i no a l’inrevés.
  2. Explica les coses a grans trets, sense entrar en detalls innecessaris. Es tracta que entenguin la gravetat del que ha passat, no cal que coneguin de forma precisa tot el que implica.
  3. No els pressionis. Cada nen reacciona de forma diferent. Alguns poden plorar, o mostrar-se agressius. Pot ser que et culpin a tu de les males notícies, com un divorci. D’altres sembla que ignorin el que acabes de dir; segurament t’han entès, però necessiten assimilar-ho. Has de ser pacient, perquè les seves reaccions acostumen a ser imprevisibles.
  4. Els nens petits necessiten informació molt breu i clara. Els més grans et demanaran que t’expliquis més. No parlis més del compte i espera que ells et preguntin si ho consideren necessari. El tema tornarà a sortir un altre dia, quan menys t’ho esperis.
  5. Tranquil·litza’ls, sobretot si els dones notícies que afecten la pèrdua de l’habitatge o, encara pitjor, una malaltia greu. Tot i les dificultats, s’han de sentir segurs. Si són petits, parla amb ells en un lloc agradable, la seva habitació, amb les seves joguines. Escull també el moment: evita l’hora d’anar-se’n a dormir, o d’anar a escola. El moment, com el lloc, ha de permetre una conversa tranquil·la.
  6. Mantingues la rutina. Justament perquè el que necessites és tranquil·litzar-los, és important que vegin que les coses no canvien. Als més petits els ajudarà veure com tot segueix més o menys igual. Als més grans els permetrà aprendre una lliçó important: que, tot i les dificultats, la vida continua.
  7. Com tu, els teus fills poden tendir a amagar els seus sentiments. Fes-los saber que no passa res per sentir-se trist o enfadat, que no passa res per plorar o per cridar. Digues que, passi el que passi, sempre et tindran a tu (o a alguna altra persona propera, en el cas que les males notícies afectin la teva salut).
  8. Finalment, recorda que els nens i els adults coincidim en un mateix punt: no hi ha res que ens amoïni més que la incertesa, el fet de no saber. És justament per això que és tan important que els informis del que està passant. Senzillament, fes-ho de forma sensata, compartint amb ells la informació sense desbordar-los.

ISIDRE ESTÉVEZ – ara.cat

L´AMPA dels Maristes de Girona «confia plenament» en la direcció del centre en el cas del germà apartat

trenca el silenci maristes

L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) del col·legi Maristes de Girona va assegurar ahir que «confia plenament» en la direcció del centre en el cas del germà apartat per presumptes abusos sexuals quan era a Barcelona. El president de l’associació, Jaume Veray, ha explicat que confien totalment en la direcció del col·legi «en la gestió d’aquesta situació».

Altres pares i mares d’alumnes, en àmbit individual, també han expressat la confiança en l’equip directiu i en el centre gironí, que ha decidit apartat al germà P. després que una exalumna denunciés abusos en un centre de Barcelona per part d’aquesta persona, als anys noranta.

A finals de la setmana passada, el centre va ser informat que s’investigava aquest germà, que havia arribat feia uns dos anys a la ciutat de Girona i que actualment es dedicava, sobretot, a tasques de manteniment i feia de suport en algunes classes de literatura castellana de batxillerat fent lectures. Sempre anava acompanyat.

El divendres de la setmana passada hauria estat el primer dia en què el germà acusat ja no va trepitjar el col·legi gironí, situat a tocar de les hortes de Santa Eugènia, perquè ja estava apartat.

El mateix centre va informar aquest dilluns les mares i els pares amb un comunicat curt on explicaven que s’havia «apartat de forma cautelar aquest germà del centre educatiu i del seu domicili actual, i de tota presència entre menors fins que s’aclareixin els fets», seguint els protocols de protecció de la infància.

De fet, ahir mateix, la Fundació Champagnat va reiterar a Diari de Girona que «s’ha aplicat de manera estricta el protocol intern». També que «quan a Maristes se li requereix informació sobre una persona a causa d’una denúncia interposada per una exalumna, la Institució aparta de manera cautelar aquesta persona del centre educatiu i de tota presència de menors fins que s’aclareixin els fets».

Diari de Girona

col legi Maristes de Girona 00

Abusos, tolerància zero

Aquests dies tots estem trasbalsats per l’allau d’informacions sobre abusos a menors en l’àmbit escolar; un trasbals que s’eixampla perquè es posa en qüestió l’acció global de la comunitat marista a Catalunya, i se la vincula, intencionadament o no i de manera generalitzada, als casos de pederàstia i de vulneració dels drets dels infants.

Segons les institucions europees, els abusos sexuals afecten el vint per cent dels infants, bàsicament en l’àmbit familiar, però també en l’escolar i en qualsevol altre àmbit de la societat. Si per als professionals de l’educació ja és prou difícil conviure amb un problema social d’aquesta dimensió, ara els educadors i educadores maristes han hagut de suportar etiquetes com les que aquests dies s’han difós i amb les quals s’intenta, sense cap verificació, fer creure que les escoles maristes de Catalunya toleren, amaguen o fins i tot promouen qualsevol forma d’abús infantil.

La nostra acció continuada en defensa dels drets dels infants demostra una realitat ben diferent. Ja fa temps que els maristes estem plenament compromesos amb la lluita contra els abusos sexuals. L’any 2011, l’Institut Marista, a escala mundial, veu la necessitat d’abordar decididament aquest tema. Es posen en marxa equips de protecció de la infància arreu on som presents els maristes i s’aproven protocols locals amb dos eixos clarament diferenciats: prevenció i actuació. Una actuació sempre d’acord amb la legislació vigent. I sempre en col·laboració amb les institucions, administracions i agents implicats.

Aquest compromís d’actuació es materialitza també en eines pròpies de denúncia que garanteixen la confidencialitat del denunciant a través de la pàgina web www.maristes.eu/15 i de l’adreça electrònica maristes.15@maristes.org.

Els abusos sexuals als nens vulneren violentament i traumàticament els seus drets fonamentals. La consternació és evident perquè no s’ha pogut garantir la seva seguretat i la seva integritat. Precisament per aquesta consciència, la comunitat educativa marista és activa a l’hora d’abordar els abusos sexuals. Actua amb transparència, denuncia els fets quan en té constància (ho vàrem fer des del primer moment), i atén i acull les víctimes. Aquests darrers dies, a l’hora d’informar, en tot moment hem prioritzat l’atenció a la comunitat educativa, professorat, altre personal del centre, associacions de pares, vocals de curs i el conjunt de les famílies i dels alumnes. No podem confondre transparència amb ritme mediàtic.

La unitat d’acció i la confiança mútua entre les institucions, públiques i privades, és bàsica. No podem mirar cap a una altra banda. Desitgem que la justícia i les administracions competents actuïn amb contundència, eficàcia i celeritat contra aquells que hagin abusat de menors.

La nostra col·laboració amb les institucions, amb les administracions i agents implicats sempre serà plena i sense cap escletxa. Hem de consolidar ponts de col·laboració entre totes les parts implicades i hem de demostrar fermesa per potenciar la prevenció i el treball en xarxa.

El punt avui+

trenca el silenci no estas sol - maristes

Canvis en el calendari de vacunació: s’introdueixen el pneumococ i la varicel·la

S’implantaran a partir de l’estiu i s’aplicaran als nascuts a partir de gener d’aquest any 2016

Canvis-vacunacio-sintrodueixen-pneumococ-varicella_2016

Canvis en el calendari de vacunes del 2016. La conselleria de Salut ha anunciat aquest dilluns que avança a l’estiu el nou calendari i que incorporarà la vacuna del pneumococ i la de la varicel·la. Salut Pública preveu que el nou calendari s’implanti a partir de l’estiu i que s’apliqui als nascuts a partir de gener d’aquest any. El cost de les vacunes l’assumirà la Generalitat.

La vacuna contra el pneumococ –al gener ja es va anunciar que s’inclouria en el calendari vacunal– s’administrarà als 2, 4 i 11 mesos d’edat. I la vacuna contra la varicel·la s’inclourà als 15 mesos i als 3 anys, i es mantindrà per a nens d’11 i 12 anys –sisè de primària– si no han patit la malaltia o si no han estat prèviament vacunats.

Reajustament de dates

El nou calendari també preveu un reajustament de les dates i de les dosis d’algunes vacunes: l’ hexavalent, que fins ara s’administrava als 2, 4 i 6 mesos d’edat, passarà a donar-se als 2, 4 i 11 mesos, i la DTPa (contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina) – VPI(injectable contra la poliomielitis) s’administrarà als 6 anys quan estigui disponible a escala estatal.

La triple vírica – xarampió, rubèola i parotiditis– s’administrarà als 12 mesos, com fins ara, però la segona dosi quedarà fixada als 3 anys d’edat. La vacuna contra el meningococ Cconjugada, que es posava als 2, 6 i 15 mesos, ara es farà als 4 i 12 mesos, i es manté la dels 11-12 anys.

La dosi de la vacuna contra l’hepatitis A, que s’administrava als 12 mesos, ara passa als 15 mesos; la vacuna pentavalent desapareix del calendari perquè s’ha observat que amb les tres dosis d’hexavalent “ja no era necessària”, i la vacuna antipneumocòccica 23-valent es començarà a administrar a partir dels 65 anys.

ara.cat

%d bloggers like this: