Aquests alumnes que ningú vol …


L’opinió de Javier Gallart a XarxaTIC.

aquells alumnes que ningú vol

En tots els instituts (almenys en els públics) hi ha un petit nombre d’alumnes, als quals tots anomenem “conflictius” que cap professor no vol ni sentir parlar d’ells. Són alumnes capaços de destrossar qualsevol classe, capaços d’enfrontar-se a qualsevol, alumne, professor, inclòs el director, fins i tot a la policia en casos puntuals.

Després, un arriba a casa i al engegar la tele veu, al programa de “Hermano Mayor”, com un jove de 20, 22 anys és capaç de destrossar casa seva, d’insultar a la seva família, de PICAR! als seus propis pares. I tots ens quedem horroritzats, no donem crèdit, pensem que això mai ho veuríem amb els nostres ulls. I és real, sí, passa. És veritat que són casos extrems, però dóna una idea de per on va la nostra societat. Cal preguntar-se, què ha fallat ?, qui ha fallat ?, què hem fet, o deixat de fer, per arribar a això?

Quan analitzes aquests casos, te n’adones que sempre acaben explicant sobre la seva desestabilització familiar des que eren nens (fallen els pares, se separen, no hi són …) i d’altra banda que tot va començar a torçar-se de forma definitiva quan tenien 13, 14 o 15 anys.

Quina solució donen els instituts a aquests alumnes? Ara, els professors posen amonestacions rera amonestacions, càstigs i més càstigs, així fins omplir l’expedient per a perdre’ls de vista el més aviat possible. I és que, tal com està muntat el sistema no et queda altra opció.

Quina solució dóna la societat? La societat, les lleis, de l’únic que es preocupen és que estiguin en els centres. El que passi dins, doncs és igual, però això sí, si un policia veu a un menor pel carrer, en menys de 5 minuts, el tens al centre.

Doncs jo crec que ens estem equivocant. Per a mi, si fóssim capaços d’atendre aquests alumnes, de donar-los-hi molta més atenció (i afecte) des de la infància, i sobretot quan són adolescents, estaríem fent una societat a curt i a llarg termini molt millor. I per això, què cal?, doncs una veritable atenció a les famílies d’aquests alumnes així com a ells mateixos (i ho estenc a altres menys problemàtics), dotant als centres escolars i instituts d’assistents socials, diversos i en plantilla, que atenguessin de forma profunda cada cas, amb estreta relació amb els professors, psicòleg i equip directiu del centre, perquè els que hi ha ara fan el que poden i està demostrat que no funciona. Totes les altres martingales, que si PACG, que si PQPI, que si ACIS, que si FPB, res d’això funciona si no anem a l’arrel del problema, l’atenció personal de l’alumne. I fer això és una tasca dura, ho sé, però ens evitaríem que Pedro García Aguado hagués de enfrontar-se amb semblants monstres 6 o 7 anys després.

I una altra cosa, no menys important, faríem una mica (bastant) més feliços a uns alumnes que, en la majoria dels casos, no són responsables de la seva conducta i que suporten el menyspreu de tota la societat.

Finalment dir que sí, caldria una gran inversió en llocs de treball, però els asseguro, que d’altra banda ens estaríem evitant el sou de molts policies en el futur, perquè estaríem evitant la formació de nous delinqüents. N’estic segur.

Javier Gallart Sóc professor de Secundària, de Matemàtiques. Inquiet per naturalesa. M’agrada ser actiu en la meva professió. Dialogant, que no discutidor. Gaudeixo amb tertúlies sobre educació i altres temes (llegiu política, futbol …). Sóc corredor de muntanya i m’encanta la natura. Alt i prim (bé, això diuen).

Publicat a XarxaTIC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: