Els reptes TIC en l’àmbit educatiu

La competència digital és clau en qualsevol entorn laboral actual, però… com s’han d’entrenar les habilitats TIC dels infants,considerats els veritables nadius digitals, des de l’escola? Quins reptes suposen per als docents, les editorials i els altres actors que intervenen en el sistema educatiu?

Que les TIC són una realitat que ha arribat per quedar-se i facilitar-nos el nostre dia a dia és innegable. Les possibilitats són exponencials, sobretot pel que fa a l’àmbit educatiu, però… quins són els beneficis tangibles que aporten en l’aprenentatge d’infants i adolescents? “Encara no es coneixen del tot, però en tot cas queda clar que per conèixer els beneficis de qualsevol cosa s’ha de provar amb certa continuïtat i amb voluntat explícita que funcioni”, subratlla la vicepresidenta del Clúster Edutech, Elisabet Marill.

No hi ha dubte que la potència i la versatilitat dels continguts digitals o els projectes de base tecnològica tenen efectes positius en aspectes “com la motivació dels alumnes, la personalització de la tasca educativa i la facilitat que ofereix per fer feines col·laboratives”.

Cada centre educatiu ha reaccionat lliurement al paradigma digital que, a poc a poc, dibuixaven les TIC. Hi ha qui les ha ignorat de ple, qui les ha anat utilitzant de manera progressiva i qui s’ha llançat de cap a aquesta nova realitat. Una realitat que intensifica el rol dels alumnes com a subjectes actius i decisius del seu propi aprenentatge, i que dota els professors d’un nou paper que els allunya de les classes magistrals per passar a treballar de manera més col·laborativa, guiant els alumnes, motivant-los i acompanyant-los en els seus aprenentatges.

El més important és crear un ecosistema tecnològic propi, com el de l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues de Llobregat, en el qual fa deu anys que treballen. Al centre, les tecnologies -considerades pel seu director, Jordi Carmona, com “un tractor de la didàctica”- esdevenen una eina incorporada amb total naturalitat des d’infantil fins a segon de batxillerat, en funció de les necessitats de cada etapa. A partir de cinquè de primària tots els alumnes disposen del seu dispositiu i els alumnes d’ESO i batxillerat poden utilitzar el mòbil a l’aula, “sempre que se’n faci un bon ús”, destaca Carmona. Com educa el centre en aquest bon ús de les TIC, les xarxes socials i els telèfons mòbils? “Molt simple, a través de la llibertat i de la responsabilitat, ja que prohibir no educa”.

Flexibilitat i diversitat

A la Garbí Pere Vergés d’Esplugues no treballen amb llibres de text, sinó que els docents elaboren el seu propi contingut i el desen al Moodle, on passa a estar a l’abast d’alumnat i professorat. D’aquesta manera, diu Carmona, “les tecnologies no són només una eina de consulta, sinó que també serveixen per dissenyar el dossier d’aprenentatge de l’alumne i per desar i compartir els continguts elaborats a classe”. L’escola també treballa per projectes globals i interdisciplinaris, fet que facilita que “la tecnologia entri a l’aula de manera natural i sigui un element formatiu i competencial més”. Així, els alumnes poden fer servir la tauleta per fer un disseny a plàstica, una gràfica a matemàtiques o calcular una velocitat a educació física, entre d’altres. “Tot això, al final, lliga de ple amb la idea d’educació inclusiva, que respecta i respon als diferents talents, diversitats i dificultats d’aprenentatge coexistents a l’aula”, conclou Carmona.

Un reflex de la realitat

En línies generals, cal que la comunitat docent aculli aquestes eines amb naturalitat i, sobretot, observant com es fan servir també en la societat. Considerar l’escola com un entorn diferent del social significa per a Elisabet Marill, d’Edutech, “anar contra el que és l’assumpció natural d’una nova eina, que, evidentment, s’ha de dotar d’una finalitat educativa i integrar-la dins els processos d’aprenentatge”.

En aquests nous entorns d’aprenentatge, però, hi ha algunes indústries, com l’editorial i la de les mateixes TIC, que han hagut d’anar de bracet de les escoles a l’hora d’implementar tots els recursos didàctics que requereixen. És el cas de Digital-Text, que ja va néixer com a editorial digital per resoldre un dels reptes cabdals que suposa l’ús de les TIC en l’àmbit educatiu. “Vam elaborar una proposta curricular que permetés a docents i alumnes disposar del contingut digital que desenvolupava la proposta curricular de cada matèria i curs”, explica Aitor Mensuro, el seu director. L’editorial va crear contingut digital interactiu, motivador, multimèdia, autocorregible, etc. “Uns continguts que es plantejaven sobretot pensant en l’ús del material digital que el professor faria des de la pissarra digital, que posteriorment l’alumnat podria treballar des de casa”, continua Mensuro.

L’altre gran repte de l’ús educatiu de les TIC era crear una infraestructura que permetés el flux dels elements que conformen aquest nou escenari i que connectés centres escolars, docents, alumnat i famílies. Un àmbit en el qual treballa Clickedu, que l’any 2005, juntament amb l’Escola IPSE, de Barcelona, va començar a imaginar un entorn de comunicació i col·laboració entre família i escola i entre alumnes i mestres. La plataforma que la companyia posa a l’abast de les escoles per crear el seu propi ecosistema tecnològic no és, segons els seus directors, Montserrat Brau i Ignasi Nogués, “un vestit a mida, però sí un pret-à-portercapaç d’incorporar i configurar noves aplicacions en funció de les necessitats de les escoles”.

ESTHER ESCOLÁN – ARA CRIATURES

Les noves cares de l’anorèxia: noies més joves i nois més visibles

És la malaltia mental amb major mortalitat per sobre d’esquizofrènia o el trastorn bipolar

anorexia veure's grossa al mirall

Un de cada 250 adolescents patirà algun trastorn alimentari. El més greu d’ells és l’anorèxia, una malaltia mental que cada vegada s’inicia en noies més joves (entre 13 i 14 anys) i que, gràcies a un millor diagnòstic, s’està fent més visible en els nois.

“Minimitzar aquest tipus de trastorns pot portar a conseqüències nefastes”, ha advertit la doctora Montserrat Graell, coordinadora del servei de psiquiatria i psicologia de l’Hospital Niño Jesús de Madrid, en el qual s’integra la unitat de trastorns d’alimentació del nen i de l’adolescent .

Amb motiu de la celebració el 30 de novembre, del Dia Internacional contra els trastorns alimentaris, aquesta psiquiatre “en poques paraules” defineix l’anorèxia com “una alteració mental que deriva en una alteració de la conducta consistent en l’obsessió per perdre pes i en tenir una imatge corporal distorsionada “.

A l’Estat espanyol pot haver unes 400.000 dones amb anorèxia nerviosa i, encara que la prevalença de la malaltia es manté estable des dels anys 90, el destacable ara és l’avançament en l’inici de la malaltia, des dels 15 anys fins als 13-14 i, fins i tot, abans.

Això té a veure, segons la doctora Graell, amb l’avançament de la menarquia (primer episodi de la menstruació) que s’està produint en tots els països occidentals. I és que l’entrada a la pubertat “encén”, d’alguna manera, la vulnerabilitat genètica que pot existir.

Tampoc es pot afirmar que s’estigui produint un increment de la prevalença en els homes. La proporció de 9 noies per cada noi es manté.

El que sí està passant, ha explicat aquest psiquiatre, és que la malaltia està ara menys estigmatitzada en els xavals i s’ha avançat en el diagnòstic d’aquests: es detecta abans i de forma més precisa. “Els xavals s’han fet visibles”, ha resumit.

L’anorèxia és la malaltia mental amb més mortalitat (5%), per sobre d’altres com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar. La primera causa són les complicacions cardiovasculars derivades de la desnutrició i, en segon lloc, els suïcidis.

No obstant això, la doctora Graell vol llançar un missatge d’esperança.Quan es detecta precoçment, en un 60% dels casos s’aconsegueix una remissió total dels símptomes i en un 20% es cronifica.

En el curs de la malaltia també hi ha hagut “un canvi important”.Mentre en els 80 la majoria dels pacients eren diagnosticats en un estadi avançat que requeria la seva hospitalització, ara gràcies al diagnòstic precoç “arriben menys deteriorats i poden rebre tractament ambulatori”, bé en els centres de salut o als hospitals de dia.

Per a Carlos Mur, coordinador científic de l’Estratègia de Salut Mental del Sistema Nacional de Salut (SNS), en l’anorèxia crònica “cal recuperar el concepte de persona” i la funcionalitat que l’afectat ha perdut com a conseqüència de la malaltia.

Amb aquest objectiu, l’estratègia del Ministeri de Sanitat preveu la creació d’un programa d’atenció domiciliària, posant en marxa pisos terapèutics que permetin la separació de l’entorn familiar.

“Això és important perquè moltes vegades l’àmbit familiar perpetua i cronifica el trastorn de conducta alimentària”, ha explicat a Efe el doctor Mur, que ha destacat que aquest tipus de pisos potencia l’autonomia del pacient i el desenvolupament d’hàbits saludables per anar recuperant poc a poc les responsabilitats acadèmiques, laborals i socials.

Estarien destinats a pacients amb trastorn alimentari crònic, que tenen ja una pauta alimentària, hàbits més saludables en la ingesta i, en el cas de les persones amb bulímia, que hagin eliminat ja la conducta purgativa.

En el document en què treballa el Ministeri de Sanitat es fa també especial èmfasi en la creació de programes dirigits a la prevenció de la conducta suïcida, a través del control d’impulsos i autolesions i en les teràpies familiars i de parella “que tenen un paper important en el manteniment de conductes patològiques “.

Mur ha subratllat que l’anorèxia és també un trastorn de la identitat, que va més enllà de la mera aparença física. “Permetre a la persona construir un projecte vital i regenerar les seves relacions personals i familiars” és fonamental.

“El sentit de la vida que la persona ha de recuperar és base. No obstant això, la resta és posar pedaços. Qui té un per què per viure pot suportar qualsevol com i aquest ‘per què’ és el que cal atorgar a la persona amb trastorn alimentari crònic”, ha destacat.

Font Deia

anorexia masculina

El gihadisme apunta a l’escola

La propaganda de l’ Estat Islàmic arremet contra la laïcitat francesa. La llibertat de pensament, l’imperi de la raó, la igualtat de sexes… els islamistes abominen els principis de l’escola republicana laica.

Liberté escola laica francesa_CAT

Puntal de la República, el sistema d’educació nacional francès serà el pròxim objectiu d’atemptats de l’ Estat Islàmic (EI) a França? Així ho anuncia la propaganda de l’organització, amb demencials crides a fer atacs contra els ensenyants que propaguen una laïcitat considerada “diabòlica”.

Les autoritats i agències de seguretat prenen mesures amb certa discreció, evitant que s’escampi l’alarma en un terreny tan sensible i que afecta de ple les famílies del país, però el sistema educatiu és, des de fa anys, un ­espai de tensions que van en ­augment.

A una banda hi ha els partidaris d’una laïcitat estricta i rigorosa que adquireix un caire semblant a una “antireligió d’ Estat”, com diu el filòsof esquerrà Regis Débray. A l’altra, els qui reivindiquen les seves creences religioses musulmanes com a dret bàsic i denuncien la laïcitat, hereva de la il·lustració, com una tapadora ideològica de la xenofòbia l’estigmatització i la islamofòbia.

En els dos camps es detecta una agressivitat en alça, i és en aquesta bretxa on sembla voler incidir l’ Estat Islàmic.

“És clar que els ensenyants de l’educació nacional que propaguen la laïcitat estan en guerra oberta contra la família musulmana”, es llegeix en l’últim número de la revista Dar , l’ òrgan de propaganda de l’ Estat Islàmic, de 58 pàgines a tot color i en llengua francesa.

Qualificada de “judeomaçò­nica”, l’educació laica francesa té per objectiu “inculcar en els nens i adolescents els comportaments més abjectes”, explica la revista, el titular general de la qual és “ França agenollada”.

La laïcitat, la carta de la qual estableix, entre altres coses, que “està prohibit portar signes o indumentàries amb què els alumnes manifesten ostensiblement una pertinença religiosa”, és un sistema “construït contra la ­religió”, assenyala la revista. En qualitat d’“única religió veritable, l’islam no pot coexistir amb la ­laïcitat”, afirma. “Homes i dones no són iguals (…), les dones ­vir­tuoses són obedients als seus marits”, diu. “El caràcter mixt de les escoles propicia la forni­cació”, continua per acabar: “Si portes el teu fill a l’escola republicana, acceptes que s’ empassi aquestes farinetes de descreença corrupta que el porta a l’infern”.

L’amenaça directa que aquest discurs mostra ha portat les autoritats a adoptar mesures excepcionals. Des de fa mesos les agències de seguretat mantenen contactes regulars amb els quadres educatius per incentivar la detecció d’elements radicals a les escoles.

Després dels atemptats del ­gener passat contra la revista ­satírica Charlie Hebdoel sistema educatiu va jutjar a la baixa els incidents contra els minuts de silenci mantinguts als centres. A l’escola de formació de professorat d’una de les banlieues de París va esclatar llavors un conflicte per la norma contra el vel, una d’aquestes indumentàries prohibides, que afecta l’ensenyament mitjà però no la universitat. Algunes graduades en pràctiques acudien als cursos amb vel. El professorat ho va prohibir perquè considera que els alumnes, remunerats pel sistema d’educació, tenien estatus de funcionari. La prohibició va ser considerada “humiliació” pel sindicat d’es­tudiants, que va denunciar “observacions racistes i el rebuig d’acceptar les dones velades en els cursos”.

“Evito anar a la feina amb cotxe”, explicava un professor del centre del bàndol antivel que va demanar protecció policial per sentir-se amenaçat.

A Lió, dues estudiants de ­Pedagogia velades que van sol·licitar fer les pràctiques a Bèlgica, van tornar fa uns mesos sota control policial, per haver dedicat les pràctiques a mantenir contactes amb mitjans gihadistes de la ­ciutat belga de Verviers. El centre de Lió va adoptar sancions contra elles i poc després els seus directius van rebre amenaces de decapitació, explica un dels ­responsables en condicions d’anonimat.

Després dels atemptats del 13 de novembre de París, el minut de silenci observat als centres d’ensenyament ha estat presentat com a obligatori, amb els rectors demanant els professors que assenyalessin els alumnes que adoptessin comportaments hostils al dol.

Des de dimarts, un pla de vigilància per a les escoles de la regió de París ha introduït el control visual de bosses de mà a l’entrada dels centres, la comprovació sistemàtica de la identitat de les persones alienes als establiments, la prohibició d’aparcar als voltants d’escoles i liceus (instituts), així com la crida a informar de qualsevol comportament o objecte sospitós.

L’obvi objectiu per a França de l’ Estat Islàmic és propiciar l’autodestrucció de la seva societat, assenyalen els observadors, és a dir: convertir aquestes tensions existents en un veritable i obert conflicte intern nacional que degeneri en un enfrontament generalitzat entre la majoria de tradició cristiana, que es va espolsar la religió amb la Revolució del 1789, i la voluminosa minoria de ciutadans i immigrants, nacionalitzats o no, principalment magribins de tradició musulmana heretada del passat colonial.

Per més que el missatge que la propaganda gihadista llança contra la laïcitat sigui universalment percebut com a demencial, una evolució lliberticida i intolerant contra tot el musulmà enmig de l’ambient d’ unió nacional que propicia el decretat estat d’emergència, podria ser letal i abonar la divisió. Els francesos de cultura musulmana viuran aquest am­bient com una grau més de la seva estigmatització.

RAFAEL POCH – LA VANGUADIA

AMPA IPSE NEWS #074

AMPA IPSE NEWS #074

un espai per a la comunicació i per a la participació

03/12/15

Cliqueu aquí per descargar-vos l’aplicació APP pel mòbil de l’AMPA IPSE.
L’OCDE retreu a Espanya la falta d’avaluacions als professors L’OCDE retreu a Espanya la falta d’avaluacions als professors

La Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha retret a Espanya la falta d’avaluacions als docents. L’organisme incideix que l’únic control s’estableix en els exàmens…
La importància de ‘Merlí’, la sèrie revelació de TV3 La importància de ‘Merlí’, la sèrie revelació de TV3

El valor de Merlí és que, mentre la LOMCE ha convertit Història de la filosofia en una optativa per als alumnes de batxillerat, la sèrie de TV3 legitima la seva existència. Recorda que, si parlem…
L’esport infantil alliçona els pares agressius L’esport infantil alliçona els pares agressius

El Baix Llobregat impulsa una classificació que prioritza l’esportivitat al marcador. El model busca alliberar els nois d’una pressió que els impedeix formar-se i disfrutar….
Quan arriba el primer suspens Quan arriba el primer suspens

Els experts insisteixen a no vincular un suspens amb un fracàs, sinó amb una oportunitat de superar-se. Un suspens pot ser una oportunitat si som capaços d’aprendre dels nostres errors. I us expo…
El rock i la música clàssica són pràcticament iguals quan s’expressen en 0 i 1 El rock i la música clàssica són pràcticament iguals quan s’expressen en 0 i 1

Per als matemàtics, els detalls d’un missatge són irrellevants. L’única cosa que importa és que el missatge es pugui considerar com un conjunt ordenat de símbols. Fa molt que els matemàtics…
Qui treballa 12 hores diàries, caps de setmana i vacances? L’experiment sobre els deures escolars que sorprèn la xarxa Qui treballa 12 hores diàries, caps de setmana i vacances? L’experiment sobre els deures escolars que sorprèn la xarxa

L’OCDE assegura que fer més de quatre hores setmanals de deures és ineficaç…
Robòtica, per on començar? Els 5 millors kits per iniciar-se Robòtica, per on començar? Els 5 millors kits per iniciar-se

La robòtica és una matèria que a molts els dóna autèntic pànic. Pensen en les grans fàbriques, en aquests monstres de metall capaços de realitzar desenes d’operacions per minut perfectam…

L’OCDE retreu a Espanya la falta d’avaluacions als professors

professors que pensen de la professió

En l’informe presentat aquest dimecres sota el títol Panorama de l’Educació, l’OCDE detalla que en tres quartes parts dels 34 països objecte d’estudi l’avaluació del professorat està legislada o és un requisit, en gairebé la meitat d’ells els professors que obtenen mals resultats en les proves han de tornar a examinar-se, en 11 afecta al seu salari, i en una desena de països se’ls obliga a millorar la seva formació. “A Espanya, l’única conseqüència d’un mal resultat en una avaluació és no aconseguir la certificació per al lloc com a docent”, diu el document en al·lusió a la falta de noves proves un cop obtinguda la plaça.

El filòsof i pedagog José Antonio Marina, al qual el Govern ha encarregat el Llibre blanc de la funció docent va obrir el debat sobre la necessitat d’avaluar els professors que exerceixen a Espanya al començament d’aquest mes, quan va proposar que una part de la seva retribució estigués “relacionada amb l’avaluació del centre sencer, de manera que es fomenti la implicació de tots els professors en un projecte educatiu”. La idea ja té partidaris i detractors: els sindicats d’ensenyament s’oposen, el Govern diu que l’estudiarà i el PSOE ja ha inclòs en el seu programa electoral mesures similars. Per a l’OCDE, els sistemes d’incentius estan concebuts “per a seleccionar un grup de professors amb resultats excel·lents i reconèixer la seva feina”.

Per sobre en estudis superiors, i en atur

L’estudi recull, així mateix, diverses variables que tracten d’esbossar un mapa de la situació educativa dels països membres i associats. A Espanya, la proporció d’adults entre 25 i 64 anys amb estudis de FP superior i universitaris (35%) és lleugerament superior a la mitjana dels països de l’OCDE (34%), si bé es mostra una bretxa més gran amb què tenen menys estudis: gran part de la població d’aquesta franja d’edat, el 43%, només ha cursat l’ensenyament obligatori, davant del 23% de mitjana de l’OCDE per sota d’aquest llindar.

Malgrat que la xifra de joves d’entre 15 i 29 anys que estudien supera a Espanya els nivells de 2005 i 2010, i ja són el 45,5%, el fenomen nini segueix latent. El 25,8% de les persones d’aquesta edat no estudien ni treballen, 10 punts per sobre de la mitjana de l’OCDE, amb dades molt similars entre homes (26%) i dones (25,7%). D’entre els països de la UE, només Grècia (28,3%) i Itàlia (27,6) tenen xifres superiors, amb Turquia liderant l’estadística en l’OCDE amb un 31,6% d’inactius en aquesta franja d’edat.

Les elevades dades d’atur segueixen sent els que més allunyen Espanya de països de mida i nivell de desenvolupament similar. Amb dades de 2014, l’informe situa Espanya com el segon país de l’OCDE amb més atur en adults d’entre 25 i 64 anys independentment dels estudis realitzats. Entre els que no han anat més enllà de l’ensenyament obligatori, només Eslovàquia té major percentatge d’aturats (39,2%) que Espanya (31,4%), totes dues molt per sobre del 12,8% de mitjana de l’OCDE. Espanya ha retrocedit respecte al 2010, quan la proporció era del 24,5%, i està lluny del 9,3% del 2005, abans de l’arribada de la crisi econòmica.

EL PAIS_sumario_normal

Entre la població amb estudis de batxillerat i FP de grau mitjà només hi ha més aturats a Grècia (27,6%). Espanya (21,6%), pràcticament triplica la mitjana de l’OCDE (7,7%) i ha empitjorat des del 17,2% del 2010. Finalment, entre aquells que com a mínim tenen un títol universitari o de FP superior, la xifra ha passat del 10,4% al 13,8% d’aturats, en una estadística negativa també liderada per Grècia amb el 19,1%. La mitjana d’atur d’aquests titulats és del 5,1% en el conjunt de l’OCDE. En tots els nivells de formació, la manca de treball a Espanya afecta més els joves.

L’informe, una de les radiografies més completes sobre el sector educatiu a nivell global, reflecteix, malgrat això, les possibilitats de tenir feina i ingressos més alts augmenten com més gran és la formació. “Els adults espanyols amb educació terciària tenen més possibilitats (24% més) d’estar entre el 25% amb més guanys mensuals, que aquells el nivell educatiu més alt és la segona etapa de secundària”, explica.

En altres variables com la despesa anual per estudiant, el percentatge del PIB dedicat a educació, o la mitjana d’alumnes per classe, Espanya segueix sense arribar a la mitjana de l’OCDE. A primària hi ha 22 alumnes per aula, ia secundària 25 estudiants, en ambdós casos un per sobre de la mitjana. Sí millora al conjunt de països de l’organització en la ràtio d’alumnes per docent tant en l’educació primària (14 estudiants davant els 15 de l’OCDE) com a secundària (11 enfront de 13).

Reduir la desigualtat, prioritari

L’OCDE ha emfatitzat que el principal objectiu dels governs ha de ser reduir les desigualtats que encara persisteixen en matèria d’educació i centrar-se en fer els sistemes més eficients per assegurar que cada nen, allà on visqui, pugui desenvolupar tot el seu potencial i beneficiar-se de una bona educació. 

L’informe revela dades esperançadors, com que el 41% de les persones d’entre 25 i 34 anys ara tenen educació superior. Malgrat això, les desigualtats encara es mantenen: el 2014, menys del 60% dels adults sense educació secundària estava treballant enfront del 80% dels que tenen estudis superiors. Aquests últims també es beneficien de millors salaris. Segons l’informe, tenen un 23% més de probabilitats d’estar entre la quarta part de la població millor pagada que els adults amb una formació inferior. “El somni d’una educació de qualitat per a tots no és encara una realitat”, ha lamentat el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, durant la presentació de l’estudi a París. “La manca d’una educació de qualitat és la forma més poderosa d’exclusió social i exclou la gent dels beneficis del creixement econòmic i el progrés social”, ha afegit.

ÁLVARO SÁNCHEZ – EL PAÍS

La importància de ‘Merlí’, la sèrie revelació de TV3

Mentre la LOMCE converteix Història de la filosofia a optativa, la sèrie legitima la seva existència

merli-01

Al principi aquest havia de ser un text sobre les claus de l’èxit de Merlí. Quan una sèrie aconsegueix penetrar en la societat catalana com aquesta, alguna cosa bona ha de tenir. És líder cada dilluns quan la resta de canals emeten els seus grans apostes. Però més enllà del seu component moral, de la tensió entre Bruno i Pol, i el sentit de l’humor del protagonista, hi ha la filosofia. Merlí recorda, bàsicament, perquè la filosofia és tan important just en un moment en què cal reivindicar-la.

El creador Héctor Lozano va plantejar una estructura que bé podria traduir-se com el temari de filosofia de batxillerat si no fos per alguna excepció. Cada episodi té el nom d’algun gran pensador, ja sigui Plató, Maquiavel o Schopenhauer (o un recuperat Guy Debord). De forma bastant accessible, el Merlí (Francesc Orella) del títol explica les seves idees més populars que qualsevol antic estudiant pot recordar com el mite de la caverna o el “només sé que no sé res” de Sòcrates.

Els transmet amb un sentit pràctic i amb certa gosadia (un servidor va tenir un tutor clavat). El secret? No ven als seus alumnes que sigui un ésser moralment superior per dominar aquestes qüestions sinó que reconeix ser un potinga de contradiccions i incerteses. L’objectiu és que no posin una barrera entre ells i el contingut del temari. Com mai ens havien ensenyat fins a aquest moment que una pregunta pot no tenir una resposta tan clara com el resultat d’una equació, resultava una assignatura desconcertant.

Merlin3

Perspectiva

En el món de la ultra-especialització, resulta refrescant una assignatura que obre portes

El valor de Merlí és que, mentre la LOMCE ha convertit Història de la filosofia en una optativa per als alumnes de batxillerat, la sèrie de TV3 legitima la seva existència. Recorda que, si parlem de lliçons imprescindibles durant la formació de l’ésser humà, aquesta és una d’elles. Quan érem estudiants pot ser que no entenguéssim què ens feien estudiar alguna cosa tan ambigu, on gairebé cada autor plantejava qüestions que negaven idees anteriors i on cada interpretació era un món totalment diferent.

Però gràcies a aquest amic que és el temps, que regala el do de la perspectiva, tenim la resposta i Merlí fa sentir-la. Fomenta, com alguna vegada ens van dir, el pensament crític. Això és una cosa que el professor de la ficció entén, més enllà de les seves conviccions personals i dels seus defectes com a pare, amic i amant. Ell sap que el més important que pot tenir un ésser humà és la capacitat de pensar per si mateix i de plantejar-se el sentit que té qualsevol pregunta i tria que hagi de prendre al llarg de la seva vida. En dies com aquests, on la tragèdia va arribar acompanyada del fanatisme, té encara més importància la idea del pensament propi, del arribar a conclusions per un mateix.

Sí, no cal estudiar filosofia per ser capaç de tenir pensament crític, però sí contribueix. Com negar als futurs estudiants la possibilitat de desenvolupar millor aquests conceptes? Les idees que destaca Merlí, de fet, sorprenen perquè de cop i volta ens adonem de com interioritzem algunes d’elles. I, en un món cada vegada més procliu a la ultra-especialització en tots els sectors, resulta refrescant tenir una assignatura on cada pregunta obre noves portes.

La filosofia és una cosa sense límits perquè obliga a plantejar-nos la nostra pròpia naturalesa, a buscar dins de nosaltres mateixos i d’allò que ens envolta. I, tenint en compte que passarem pràcticament la resta de la nostra vida amb aclucalls com si fóssim cavalls que no podem desviar-nos del camí establert, està bé que una assignatura ens obligui a replantejar absolutament tot. És l’eina que el dia de demà ens recordarà, com fa el protagonista, perquè fem el que fem. Ell, com la filosofia, ofereix les eines.Després és cosa de cadascú triar el camí a seguir.

PERE SOLÀ GIMFERRER – LA VANGUARDIA

merli mestres

%d bloggers like this: