L’abandonament, un problema poc escolar


abandonament escolar 001

Opinió – MIQUEL PUIG – ara

El problema més important del nostre sistema educatiu no són els resultats, que sense ser bons són tolerables (obtenim millors resultats PISA que Suècia i similars als de Noruega o la Gran Bretanya); ni el cost, que és baix; ni les llengües vehiculars (els resultats PISA de castellà són similars als de la resta d’Espanya); ni, en la meva opinió, la concertació escolar, que és relativament equitativa. El problema més important és l’abandonament prematur, és a dir, la proporció d’alumnes que deixen d’estudiar en acabar l’ESO (o abans). Aquesta proporció (22,2%) és més del doble que l’objectiuEuropa 2020 (10%), el triple que la que tenen països com Àustria, Holanda, Irlanda o Suècia i el quàdruple que Suïssa. Sembla que Jovellanos va sentenciar que els països valen el que val la seva gent, i que la seva gent val el que sap. Les nostres taxes d’abandonament escolar (per sobre del 34% en els anys de la bombolla) són incompatibles amb una societat pròspera (perquè els treballadors poc formats són poc productius), equitativa (perquè guanyen poc) i amb un estat del benestar potent (perquè no generen prou impostos per pagar-lo).

És sorprenent que, sent el problema tan important, tinguem idees tan poc clares sobre les seves causes i els seus remeis. Una creença popular és que el que determina l’abandonament és l’atur juvenil. Així, per exemple, trobem cròniques periodístiques que diuen coses com la següent: “ El fin de los años dorados de la construcción […] ha disparado el paro juvenil […]. Esto explica que la tasa de abandono caiga desde hace tres años y haya llegado a su nivel más bajo de los últimos 12 años” ( El País, 5-9-12). En canvi, dins del Govern, la responsable de lluitar contra el fenomen és la consellera d’Ensenyament. Per la seva banda, la bibliografia que estudia el fenomen se centra en la caracterització de l’alumne que abandona (noi, immigrant, amb entorn familiar de nivell social, econòmic i cultural baix) amb l’objectiu de trobar les claus per reduir-lo i, invariablement, conclou que cal aportar més recursos al sistema. Pel que fa a programes electorals, no hi he sabut trobar cap idea concreta en aquest sentit.

Un encàrrec de la Fundació Jaume Bofill, que m’ha ocupat part de les vacances d’estiu, m’ha permès analitzar què ens diu l’evidència empírica sobre això.

El primer que ens diu és que l’abandonament escolar té molt poc a veure amb els diners: no hi ha cap correlació entre els recursos (públics i privats) que els diferents països europeus dediquen a l’ensenyament secundari inferior (la nostra ESO) i el nivell d’abandonament. Tampoc, i contra una altra creença popular, té a veure amb la proporció d’immigrants, i això tant si els considerem tots com si només els nascuts en països pobres. Ni a nivell europeu, ni a nivell de les comunitats autònomes: Catalunya, Andalusia i Castella-la Manxa tenen un abandonament altíssim; la primera té molts immigrants, les segones molt pocs. Tampoc té a veure amb la pobresa, i això tant si la mesurem amb la proporció de joves per sota del “llindar del risc de pobresa” com si la mesurem amb la proporció de renda que rep el 20% més baix de la població.

El nivell d’abandonament té a veure amb l’atur, però poc. És cert que a Catalunya i a Espanya l’abandonament ha baixat a mesura que creixia l’atur, però tenim el mateix atur que fa vint anys i un nivell d’abandonament, afortunadament, molt més baix que aleshores. A nivell europeu, tampoc no hi ha cap relació rellevant entre una cosa i l’altra.

¿Significa tot això que les causes de l’abandonament són tan complexes que no hi podem trobar relacions amb cap altre fenomen? Tot el contrari. El nivell i sobretot l’evolució dels índexs d’abandonament, a Europa i a les diferents comunitats espanyoles, segueixen de molt a prop un paràmetre del mercat de treball: quina proporció de llocs de treball estan ocupats per persones amb una titulació que com a màxim sigui la secundària inferior (l’ESO).

En definitiva, si Suïssa té les taxes d’abandonament escolar més baixes d’Europa no és perquè els suïssos gastin molt en ensenyament (que no ho fan), sinó perquè per fer de cambrer cal un títol de secundària superior. No és qüestió d’idiosincràsia, ni de recursos, ni de tradicions culturals, sinó de regulació del mercat laboral.

Sento dir que és difícil que Junts pel Sí i la CUP es posin d’acord perquè les seves diferències ideològiques són molt grans. Fa molts anys que vaig arribar a la conclusió que l’eix esquerra-dreta és sobretot estètic, i que respecte del que és realment important les persones de bona fe es podrien posar d’acord fàcilment si deixessin de banda els respectius prejudicis. L’abandonament escolar no és una excepció.

Opinió – MIQUEL PUIG – ara

abandomanet escolar 02

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: