Ponència de Carles Capdevila a Barcelona: “Educar cada dia és més difícil, però no impossible”

Carles Capdevila va parlar dels seus 19 anys d’experiència com a pare subratllant la diferència entre adolescents i nens (“si algú té dubtes sobre la diferència entre un nen i un adolescent, que vingui a casa perquè tenim dos de cada. Quan arribo a casa, dos m’abraçaran i dos no. Quan faig una gràcia dos riuen i dos no. Quan faig un sermó de pare, dos escolten amb atenció i dos se’n van”), de la reinvenció de la teoria de la relativitat (“fa dinou anys, esterilitzàvem el xumet cada vegada que pensàvem que havia fregat el terra. Amb el segon, si el xumet havia caigut en un lloc molt brut, el passàvem sota l’aixeta. Amb el tercer, si hi havia caigut en un lloc molt molt brut i hi havia almenys tres testimonis, el passàvem una mica per la camisa”) i de com va descobrir quina era la seva missió en la vida conversant amb un paquet de bolquers al que va dir ” T’odio, no et vull en la meva vida” i de compreses al que va dir” No et parlo a tu, et vull veure cada mes”. Així, confessa, va descobrir “quina és la meva missió a la Terra: espavilar els petits i controlar als grans, encara que després, matisa, va perfeccionar aquesta idea: “és espavilar els petits i intentar controlar els grans, perquè l’adolescent és un ésser estrany que et diu que no ha fet res, no ha anat enlloc ni ha quedat amb ningú. Un adolescent no té cap perill perquè és un ésser que es passa el dia enlloc, amb ningú i fent res”.

Carles subratlla la importància de l’humor en l’educació dels nostres fills i insisteix que “els pares supermotivats tenim de vegades certs complexos o angoixes fruit de saber tant i oblidem aquesta missió més simple que és espavilar, controlar i divertir-nos”. Per això, apel·la a cinc sentits molt elementals: el sentit comú, el sentit del ridícul, el sentit de la responsabilitat, el sentit moral i el sentit de l’humor.

El sentit comú (que ens diu que “els nostres fills entenen que el món funciona segons les reaccions que tinguem al que fan. Quan assenyali una piruleta i decidiu que no la compreu, i comenci a plorar i no la compreu, es tiri a terra i no la compreu i es posa morat (per l’enrabiada) i no la compreu i treu la llengua (ofegat) i es quan la compreu, aquest nen als seus amics els hi dirà “M’ha tocat una casa en què cal jugar-se la vida, et compren la piruleta quan estàs al límit”, ens explicava entre rialles).

El segon sentit és el del ridícul, que de vegades perdem, com els pares baixets d’un nen baixet preocupats perquè el seu fill era baixet i que van anar al pediatre a demanar-li vitamines. El sentit del deure el porta a Carles a parlar de les persones que es plantegen tenir fills i li pregunten amb por si això et canvia la vida: “Si no vols fills, no els tinguis, però si els tens cal educar-los. Això de voler ser pares però la resistència al fet que canviï la teva vida em sorprèn, perquè és impossible i perquè canviar està bé. Aquesta obsessió per la pràctic … No tenir fills és molt pràctic. Tenir fills no és pràctic, és apassionant, meravellós, divertit, aventura fantàstica … Els teus amics sense fills el dilluns presumeixen que han anat al cinema i tu has anat a urgències”.

El quart sentit és el sentit moral: “als nostres fills hem d’educar-los en valors, i els valors s’imiten”, ens recorda Carles, tot i que subratlla que “de vegades abandonem algun dels valors i ens despistem perquè el nostre fill no li falti de res“. El cinquè sentit és el sentit de l’humor: “Si practiquem la ironia des de la seguretat que serà que no, ells ho entenen”. Li va dir una vegada al seu fill: “Sí, és clar, anirem a veure el Barça per celebrar el teu 1,9 en Mates”. I ell li va contestar: “D’acord, ja ho he enxampat, em poso a estudiar ara”.

Una de les idees que més va voler subratllar Carles és que “pensar que som millors pares perquè estem tensos i angoixats no ens ajudarà”. A preguntes del públic sobre la seva frenètica activitat (dirigeix ​​un diari, col·labora en ràdio, escriu i sobre és pare de quatre fills, Carles ens va dir que intentava “viure cada cosa com una oportunitat i no com un marró” i que “pares i mares hem de dir-nos coses boniques a nosaltres mateixos en lloc de explicar-nos el malament que ho passem”. Per a aquest periodista, “l’educació dels meus fills és el més transcendent que faré per la Humanitat i cal fer-ho divertint-se i per això necessites la distància que et dóna la ironia, prendre-t’ho molt seriosament però riure’t dels teus fracassos”. Per això ressalta que “educar cada dia és més difícil, però no impossible, i si ho fem amb sentit de l’humor potser ens surtirà bé “.

Gestionando hijos

Carles Capdevila Gestionando Hijos

Estressats en sortir de l’escola?

Cal preguntar-se si mercantilitzem i colonitzem el temps lliure dels infants. Més extraescolars no milloren el rendiment acadèmic del menor, però sí la seva actitud cap a l’aprenentatge, segons diversos estudis.

extraescolars 02

En la nostra societat creiem que el temps és or i el volem rendibilitzar. Fins i tot el temps lliure dels infants i adolescents pateix una competència ferotge. Els números no quadren quan sumes tot el que se suposa que hauríem d’encabir en l’horari des del moment que surten de l’escola: dormir, conviure i fer activitats en família, els deures, jugar, llegir i el temps creixent de connexió a internet. Us sembla excessiu? Encara hi hem d’afegir les moltes activitats d’educació extraescolar. Ja han esdevingut un estàndard per a la majoria dels infants, i les famílies han après a valorar la diversitat i la qualitat de l’oferta existent.

Les motivacions per participar en aquestes activitats són molt diverses. En alguns casos esdevenen un veritable currículum paral·lel a l’escolar d’una gran qualitat pedagògica (activitats de música, informàtica, llengües o art), en d’altres un suport per garantir el rendiment acadèmic (reforç escolar o psicopedagògic) o cultiven la sociabilitat i les aficions dels infants (a la gran xarxa d’esplais, associacionisme juvenil i clubs esportius). També fan una altra funció: gestionar la incompatibilitat típica del nostre país entre els temps laborals, escolars i familiars. Aquest desfasament fa que tinguem tants “infants amb superagenda”, sobrecarregada d’activitats instructives, com els anomenats nens de la clau, els que passen masses hores sols sense supervisió fins que els pares tornen a casa.

El primer repte que tenim com a famílies és preguntar-nos si estem colonitzant i mercantilitzant el temps lliure dels infants amb el nou consumisme de l’oci i la formació. ¿Fins a quin punt tanta oferta proporciona més oportunitats de desenvolupament personal i social? ¿Desconfiem en excés dels temps poc pautats i regulats? ¿Quins espais els deixem per conversar, explorar lectures i experimentar el potencial educatiu d’aprendre a descobrir els propis interessos? Al meu parer, si les activitats van en detriment d’aquestes oportunitats o del temps en família, cal esponjar-les. I molt millor apostar per activitats complementàries a l’escola i les que promouen l’autonomia, la sociabilitat i els interessos de l’infant. De fet, la recerca que s’ha fet en diversos països no aconsegueix demostrar que més extraescolars millorin el rendiment acadèmic, encara que poden millorar les actituds envers l’aprenentatge. Les famílies poden promoure l’èxit escolar de manera més efectiva cultivant bons hàbits, creant un ambient lector a casa, parlant de l’escola i projectant altes expectatives sobre les capacitats dels seus fills.

El segon repte el tenim com a societat. Aquestes activitats estan generant noves desigualtats educatives per la baixa accessibilitat de les famílies amb menys capital econòmic o instructiu. Un de cada quatre infants no participa en cap activitat de lleure educatiu. En molts barris i territoris socialment desafavorits trobem una oferta de lleure feble i poc diversificada que ha sofert les pitjors retallades de pressupost públic perquè encara forma part d’un dret poc reconegut. Haurem de crear noves polítiques que garanteixin la cobertura i l’accessibilitat per a totes les famílies amb beques, suport a les activitats organitzades per les AMPA, promoció d’oferta comunitària o models de tarifació social en funció de la renda. En els darrers anys en molts països s’estan creant programes i polítiques públiques innovadores que integren l’oferta comunitària amb els projectes educatius de les escoles i difuminen les antigues fronteres entre els temps lectius i els educatius.

ISMAEL PALACÍN – ARA

%d bloggers like this: