Quan internet es feia a mà…


‘Mundaneum’, el primer motor de cerca de la humanitat, fa 120 anys

mundaneum 02

1895 d.C. i a.G. (després de Crist i abans de Google): en l’apogeu de la revolució industrial, dos juristes belgues amb vocació humanista, Paul Otlet i Henri La Fontaine, es llancen a una empresa tan original com ambiciosa: reunir i organitzar el coneixement de la humanitat i impulsar la seva difusió universal. En aquest moment de la història se situa, a la llum de les últimes investigacions, un moment clau de la història oblidada d’internet i la societat de la informació. Conceptes com la transmissió d’informació i la comunicació en xarxa, l’hipertext, el crowdsourcing o l’ambient multimèdia apareixen perfilats a l’obra d’Otlet i La Fontaine.

Van passar a la història com a creadors de la Classificació Decimal Universal (CDU), però la seva empresa més grandiosa, el Munda­neum, que avui podríem resumir com el primer motor de cerca de la humanitat, un autèntic avantpassat de Google de fusta i paper, va caure en l’oblit més absolut durant dècades. “Va fer falta que les seves vi­sions es realitzessin perquè es reconegués el seu mèrit”, comenta Delphine Jenaert, directora adjunta de l’actual Mundaneum, recuperat i reconvertit en un gran centre d’arxius a Mons (Bèlgica). Allà hi ha els 12 milions de fitxes amb referències bibliogràfiques del total de 18 milions que van arribar a atresorar aquests pioners de la xarxa, col·locades en 15.000 calaixos de bonics armaris de fusta de castanyer, i part dels seus arxius.

Van ser els anys d’esplendor del Google de paper. L’Oficina Bibliogràfica Internacional es va convertir al Palau Mundial o Mundaneum, una espècie de centre del saber on s’acumulaven incomptables documents de tota mena, s’organitzaven conferències, exposicions… El Mundaneum també va disposar d’un exitós servei de recerca d’informació a distància. Qualsevol podia enviar-los una petició de dades sobre un llibre, un autor, una temàtica. Les sol·licituds, unes 1.500 a l’any, arribaven per correu o telègraf. A canvi d’una petita taxa, els empleats enviaven la resposta a les seves recerques. Van tenir peti­cions de tot el món.

Otlet i La Fontaine estaven convençuts que la difusió universal del coneixement contribuiria a millorar les relacions internacionals i fomentaria la pau mundial. Voluntaris a diversos països s’ocupaven d’alimentar la base de dades del Mundaneum, com un segle després es redacta la Viquipèdia . Conceptes com el treball i la discussió “en xarxa” i l’intercanvi de continguts multimèdia apareixen a l’obra més vi­sionària d’Otlet, Tractat de documentació (1934), si bé sempre amb un enfocament jeràrquic (de dalt a baix) absent avui a internet. “Sobre la taula de treball ja no hi ha llibres. Al seu lloc s’aixeca una pantalla i, ben a mà, un telèfon. A la llunyania, en un edifici immens es troben tots els llibres i totes les informacions. Des d’allà es fa reaparèixer sobre la pantalla la pàgina que s’ha de llegir per tenir la resposta a la pregunta plantejada per telèfon”, vaticina més de mig segle abans que internet es posés a caminar.

Mundaneum 00

L’any 1934 va marcar tot i això el declivi del seu projecte. El govern belga, que li va donar tot el suport pensant que l’ajudaria a aconseguir la seu de la Lliga de les Nacions (l’aposta del país per acollir institucions internacionals ve de lluny), va perdre interès en el projecte i els va retirar el suport. La inacabable tasca de classificar el saber universal per mitjans analògics es va començar a veure com una empresa fracassada. Quan els nazis van entrar a Brussel·les el 1940, van destruir milions de fitxes del Mundaneum, que van retirar per col·locar una exposició d’art del Tercer Reich. Otlet va morir quatre anys després oblidat, arruïnat i frustrat. Expliquen que, encara que sol, no va deixar mai de redactar fitxes bibliogràfiques per, fins al final, mirar de completar el seu projecte.

Més de 20 anys després, el 1968, un jove investigador australià arribat de Chicago, Warden Boyd Rayward, va sentir parlar a la Universitat de Brussel·les de la història d’Otlet i La Fontaine i es va interessar per la sort del seu llegat. Després de molt indagar, ho va trobar, cobert de pols i amuntegat, a l’Institut Anatòmic del parc Leopold. El 1975 va publicar a Moscou L’univers de la informació, una obra clau de la documentació que recupera els postulats otletians i els seus mètodes tecnològics. Boyd Rayward ha dedicat la seva vida a investigar les aportacions d’Otlet.

Durant anys, les autoritats belgues no van saber què fer amb l’estrany i monumental fòssil. El llegat va tornar a acabar arraconat, emmagatzemat en pèssimes condi­cions; als anys 80 va reposar oblidat en un magatzem subterrani de l’estació de metro de Rogier. Quan internet va començar a semblar-se al que avui dia és, un ambiciós polític natural de Mons, Elio Di Rupo, en va impulsar el trasllat a la ciutat, amb l’ambició de realçar el seu perfil cultural. Di Rupo es va convertir anys després en alcalde de la ciutat i primer ministre del país. I Mons ha estat aquest any capital cultural ­europea, amb la reobertura d’un modernitzat Mundaneum com una de les seves cartes més importants. La reivindicació que la institució fa d’Otlet i La Fontaine no es deu tant al seu afany de reconeixement com al plantejament de reivindicar, en una era tan automatitzada com l’actual, la cara humana de la informació i la tecnologia, explica Jenaert. “El coneixement ha de continuar sent cosa de les persones”.

El cercador més popular del món, Google, acaba d’homenatjar el Mundaneum amb un dels seus doodles, adaptant el disseny del seu logotip per un dia, ajudant així a difondre l’aventura dels seus avantpassats. “La història convencional de la informàtica deixa fora alguns pensadors clau”, afirma Alex Wright, especialista en internet i autor d’una biografia sobre Otlet que és part del seu afany per localitzar els pioners oblidats d’internet. “Faríem bé de no oblidar que rares vegades la història avança en línia recta; abunden més aviat els falsos començaments i atzucacs. De vegades el millor camí endavant es troba fent uns passos enrere, o cap als costats -escriu a The Atlantic-. Explorant camins oblidats potser encara descobrim que la història del web no és un fet tan consumat com pensem”.

Font: La Vanguardia via COEINF.cat

SONY DSC

SONY DSC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: