No sóc una supermare! – #assholeparents


Proliferen les webs, els llibres i els perfils en xarxes socials que afronten la maternitat de manera irreverent i plena d’ironia.

assholeparents 000

Laura Baena confessa que una de les coses que desitja els caps de setmana és “que arribi el dilluns per poder descansar”. De fet, té altres desitjos secrets, com poder-se depilar les dues cames el mateix dia. Són desitjos que fins fa molt poc eren inconfessables perquè la imatge de la mare era la d’una dona gairebé perfecta que podia amb tot. “Ara això s’ha acabat”, diu Baena, que a principis del 2014 va crear el Club de las Malas Madres, que s’articula amb una web i una presència molt activa a les xarxes social, on compta amb milers de seguidors, sobretot dones, que comparteixen les seves vivències com a mares imperfectes, s’esbraven i troben suport en altres dones en la mateixa situació. “Tenim clar que no som superdones, sabem que no arribem a tot i no ens volem martiritzar”, destaca Baena, que creu que el concepte de maternitat ha canviat molt. “La visió ensucrada de la maternitat que ens han intentat transmetre xoca amb la realitat -diu-. No som pitjors mares pel fet de no saber cosir un botó o fregir unes croquetes. Des del nostre club lluitem contra els patrons establerts, i això fa que moltes dones s’identifiquin amb nosaltres i hagin sortit de l’armari. Hi havia una gran necessitat d’espolsar-se aquesta pressió social de sobre, i això es veu reflectit en el club i diàriament”.

Aquesta anàlisi sobre els canvis en la maternitat el comparteix Beatriz Revelles, professora de la UOC. “El perfil de mare ha canviat molt en els últims anys. D’una banda, per factors socioculturals, com que les mares treballen, tenen responsabilitats laborals i moltes inquietuds, i, de l’altra, per factors socioeconòmics com ara que es tenen menys fills i tots dos pares treballen a jornada completa. Tot i això, la criança dels fills encara recau sobretot en les mares, que han de ser supermares, supertreballadores, súper en tot… Una exigència que crea molta pressió i estrès”, explica.

assholeparents 001

Compartir vivències

L’escriptora i periodista Anna Manso, autora del llibre La pitjor mare del món. El manual (Columna), també creu que és “molt important compartir les vivències de les mares”. Ella, que escriu cada dissabte una columna al suplement Criatures, sota l’epígraf La pitjor mare del món, confessa que es veu així. “Sóc una mare imperfecta i reivindico aquesta imperfecció. Reivindico que tirem de congelats i que no passa res”, diu. Manso reconeix que sobre les mares hi ha molta pressió “externa i interna, perquè nosaltres també ens exigim molt, i això ho complica tot”. Per això creu que és molt necessari “desdramatitzar” aquesta experiència vital i “compartir-la”, que és el que fa ella al seu llibre, als seus articles i al programa Para todos, de La 2, i el que farà aquest estiu amb una secció al programa de les tardes de RAC1. “Crec que compartir és fonamental, perquè als parcs infantils es diuen moltes mentides. N’hi ha quatre que els surt tot bé i tenen el discurs monopolitzat, i això no pot ser. Cal que ens desacomplexem i acceptem que ser mare o pare no es correspon amb la imatge idíl·lica que ens havien venut, hi ha dies en què un no sap ni com fer-ho -confessa-, i per això només cal explicar la veritat, res més”.

En la mateixa línia, Laura Baena explica els motius pels quals va crear el Club de las Malas Madres. “Quan em vaig incorporar a la feina després de tenir la meva primera filla vaig començar a viure en primera persona les dificultats per conciliar i poder dur a terme la meva vida personal, laboral i familiar. Em vaig adonar que no arribava a tot i vaig obrir un compte a Twitter on explicava totes les anècdotes que provocava la impossibilitat de conciliar. A la xarxa em vaig poder esbravar, i vaig trobar el suport d’altres males mares que se sentien com jo. El club es va convertir en una comunitat emocional on desmitifiquem la maternitat i ens enriem de nosaltres mateixes”. Per a Baena, que ara acaba de publicar el llibre Soy buena malamadre (Lunwerg), que es presenta com el llibre de capçalera d’una nova generació de dones, “és més fàcil sincerar-te a la xarxa que amb la teva veïna; és més fàcil trobar-hi complicitat i zero pressió”. Aquest és precisament el motiu de l’èxit d’aquesta iniciativa i altres de similars que proliferen, sobretot als EUA, al voltant de la maternitat, segons explica Beatriz Revelles. “La xarxa, tot i ser pública, t’ofereix un cert anonimat i la tranquil·litat d’estar envoltada de gent com tu, que té els mateixos problemes que tu i que, per tant, no et jutjarà, com sí que et pot passar amb una veïna, una tieta o una mare de l’escola”. Per a Revelles, la clau de l’èxit d’aquestes plataformes digitals és “el gran sentiment de culpa que tenen les mares pel fet de no ser perfectes”. “Les mares poden compartir la seva història, els seus secrets, les seves pors… sense que les jutgin o les critiquin. A les xarxes s’alliberen de les culpes i combaten la soledat, i això és molt sa i molt beneficiós”.

assholeparents 006

Asshole parents

Una de les últimes iniciatives que està triomfant a les xarxes és el compte d’Instagram Assholeparents, creat per la bloguera nord-americana Kristen Howerton. Durant dos anys aquesta escriptora i mare de quatre fills es va dedicar a penjar a les xarxes, sota aquesta etiqueta, les rebequeries de les seves criatures, enfadades per motius com “comprar unes sabates que no tenien llumeta” o “servir un dinar en un plat rosa, amb un got rosa però amb una forquilla groga”. Howerton va veure com aviat centenars de pares començaven a compartir imatges dels seus fills sota l’etiqueta #assholeparents i va decidir crear un compte a Instagram, que té gairebé 200.000 seguidors. Allà hi podem veure criatures enfadadíssimes perquè els seus pares els treuen una piruleta perquè no s’ofeguin, no els deixen jugar amb les escombraries, els fan compartir les llaminadures o no els deixen menjar plastilina.

Però què passarà amb totes aquestes iniciatives a la xarxa? Com evolucionaran? La resposta no és clara. Per a Beatriz Revelles és probable que algunes d’aquestes comunitats avancin cap a contactes reals, per fomentar encara més l’ajuda i el suport. D’altres trobaran traducció en formats més tradicionals com els llibres o el marxandatge, com és el cas del Club de las Malas Madres, que ja tenen samarretes amb els seus eslògans estampats. Sigui quin sigui el futur, Revelles veu el fenomen ara mateix amb bons ulls. “És beneficiós i sa, ajuda moltes mares a alliberar-se de la culpa”. Benvingudes, doncs, mares imperfectes.

assholeparents 005

54 minuts de temps lliure al dia

Les mares tenen a la seva disposició 54 minuts al dia de temps lliure. Temps que no estan treballant, ni tenint cura dels fills ni ocupant-se de les tasques domèstiques. És una de les primeres conclusions de l’enquesta Concilia13F, organitzada pel Club de las Malas Madres, que vol fer un retrat de la situació de la conciliació a l’Estat. Una altra de les conclusions és que més de la meitat de les enquestades -un 51%- han tingut experiències negatives a la feina a causa de la seva maternitat, i un 35% de les que treballen per compte d’altri decideixen fer-ho a jornada parcial per poder dedicar més temps a la família. Pel que fa a la satisfacció amb l’organització horària, la qualifiquen amb un 3,9 sobre 10.

assholeparents 004

I els pares, quin paper hi juguen?

Molts dels blogs, les webs o els perfils a les xarxes parlen només de maternitat i exclouen els pares i tot el que fa referència a la paternitat. L’escriptora i periodista Anna Manso no ho veu amb bons ulls. Manso afirma: “Ens hem d’adreçar als pares, sempre, perquè ells també assumeixen la paternitat, pateixen i són imperfectes com nosaltres i també volen sentir experiències com les seves perquè això els ajuda”. Al Club de las Malas Madres, en canvi, tot s’adreça més cap a les dones. Per a Laura Baena, la creadora del club, els homes “són bons pares”, però afegeix: “No saben combinar els colors, no cuinen però ho intenten i a la nit estan sords com una tàpia”. Però la realitat és que els pares també hi volen dir la seva i per això estan proliferant alguns blogs on ells expliquen les seves experiències en primera persona. Un d’aquests és Vadepares.cat, on cinc homes hi aboquen reflexions plenes d’humor i tendresa sobre el que significa ser pares. Un altre és el blog d’Enric Bastardas, Personetes Creatives, o el de Carles Escudero, Un Pare com Darth Vader, al portal Criatures, on expliquen, sempre amb un punt d’ironia, les vicissituds dels pares d’avui dia.

THAÏS GUTIÉRREZ – ARA

assholeparents 007

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: