El col·legi sense llibres entusiasma però planteja dubtes

Els nous mètodes pedagògics sumen suport entre pares i professors. L’adaptació a futures etapes educatives, principal objecció dels escèptics.

Sense llibres, sense assignatures, sense horaris, sense exàmens, per projectes i amb professors que acompanyen l’alumne en el seu aprenentatge… Aquesta és la carta de presentació de la que s’ha etiquetat com l’escola que ve, un model que alguns centres públics de primària i algun institut ja apliquen des de fa anys. «Aquesta manera de treballar potencia la creativitat dels nens i els aporta la capacitat de reaccionar de manera diferent davant de diferents reptes, i això a la vida és una habilitat per al futur», defensa amb entusiasme Ernesto Serrano (professor universitari. 43 anys). Un entusiasme que és majoritari en el debat obert aquesta setmana per EL PERIÓDICO sobre els nous mètodes pedagògics. Encara que també hi ha qui no ho veu clar, com la Mònica Fabà (mestressa de casa. 35 anys), que en una conversa amb l’Ernesto va exposar els seus dubtes sobre què passarà quan els alumnes s’hagin d’adaptar a l’ensenyament tradicional en altres etapes educatives o simplement «al que exigeix la vida».

«Benvinguda aquesta escola, més que nova, viva. I no per fer l’ensenyament més divertit, sinó perquè servirà a les persones d’ara com l’escola tradicional va servir a les de llavors», escriu per la seva banda Sergio S. Sánchez (mestre. 38 anys. Vilanova i la Geltrú). És l’escola que cada vegada més pares i professors reivindiquen per a aquesta transformació de mètodes didàctics esperada amb candeletes, si bé té els seus detractors -«S’ha de tornar a l’escola de sempre, amb exàmens, amb respecte al professor», diu Rosa Gutiérrez (dependenta. 44 anys. L’Hospitalet de Llobregat); «ara només es busca el que és fàcil i agradable (Joaquín Durall. 73 anys. Banyoles)-. Però aquest no és un debat que es redueixi a detractors i defensors, sinó més aviat de professionals i pares entusiastes i escèptics.

AL SEU RITME

L’Ernesto va apostar per l’escola pública La Llacuna, al Poblenou, per al seu fill Erol (7 anys, a segon de primària). Llavors, admet, no sabia què era això de treballar per projectes. «La metodologia quadrava i quadra amb la meva visió de l’educació: als nens se’ls ha d’acompanyar en l’aprenentatge i no deixar-ho tot en mans del professor». Com l’Ernesto, altres pares i professionals creuen en els avantatges d’aquest sistema perquè fa «que l’aprenentatge es basi en els interessos del nen, que sigui ell quie decideixi què vol aprendre, com i quan (Tatiana Rodríguez. Educadora infantil. 22 anys. Barcelona); perquè permet «consolidar el coneixement amb debats moderats per formadors i en entorns interdisciplinaris» (Carles Par. Antropòleg. 57 anys. Bar-celona); perquè ajuda a «desenvolupar totes les capacitats de manera transversal donant un verdader significat als seus aprenentatges», diu l’Ernesto, i això implica motivació.

A la Mònica li costa fer-se’n a la idea. Ella va escollir per als seus fills -Xavi (8 anys) i Emma (3 anys)- l’escola Joan Roca, un centre concertat que, malgrat la seva aposta per les noves tecnologies i altres mètodes innovadors, es regeix per un sistema tradicional. Sí, deures cada dia, exàmens, avaluacions, assignatures ben delimitades, llibres, horaris…

EL FUTUR

La Mònica es fa ressò d’una sèrie de dubtes comuns a altres pares que, com ella, no és que estiguin en contra d’aquesta nova metodologia, sinó que no li acaben de veure l’encaix en una societat com l’actual. «És bonic que aprenguin jugant i a la seva manera, però la vida t’exigeix un ritme de treball, estar molt amunt… Crec que si comencen des de petits és millor que entrar de cop en aquesta realitat», exposa. Per altra banda, el sistema dels seus fills, tot i que rígid a simple vista, també deixa espai per a la creativitat i, tot i que hi ha molt esforç individual, es potencia el treball en grup, les emocions i els valors, diu. I més a curt termini, es pregunta per la continuïtat més enllà de primària: «Si els meus fills segueixen aquest mètode sense exàmens ni deures, ¿es podran adaptar a un institut tradicional?».

Però l’Ernesto fa dies que va resoldre aquests dubtes -sí, en va tenir-. La primera promoció de La Llacuna ja ha deixat l’escola i saben, pels resultats, que els nens s’han adaptat als instituts, la majoria de metodologia tradicional. «Hi ha una gran confusió: una escola per projectes no és una escola anàrquica», diu l’Ernesto. No hi ha cadires per a tots a l’aula perquè «no s’asseuen tots alhora a escoltar la lliçó, es reparteixen per espais», aprenen al seu ritme («sí, guiats i sota supervisió») i no hi ha avaluacions, però sí que hi ha informes i uns objectius per complir marcats pel Ministeri d’Educació.

Són dos tipus d’escola, dues metodologies amb un mateix objectiu. L’Ernesto no té clar que, com diuen, aquesta nova escola sigui la del futur. Per a ell és més aviat una alternativa diferent que pot obrir una finestra a una altra manera de veure les coses. «Si vols canviar la societat has de tenir gent preparada per fer-ho i aquesta pot ser una manera de contribuir-hi», diu. Per a la Mònica, en canvi, és una aposta d’incertesa inviable sense canvis en aquesta societat. D’una banda, entusiasme i implicació; de l’altra, la por al desconegut.

INMA SANTOS HERRERA – EL PERIÓDICO

Imatges de LA ESCUELA DEL FUTURO – TARINGA