L’escola que ve, la tendència renovadora en l’ensenyement


Una pila de centres, públics i privats, inicien una revolució pedagògica amb nous mètodes. Els pioners del nou model treballen sense llibres, sense assignatures, sense horaris ni exàmens.

És un fenomen sense marxa enrere, afirmen uns; un primer pas cap a una transformació més profunda, vaticinen altres. En un món en què tot canvia tan de pressa, amb uns joves que tenen inquietuds completament noves i que accedeixen a quantitats ingents de coneixements, ja no és possible que l’escola segueixi ancorada en el model del segle XX… o del XIX, «amb un professor que dicta la lliçó i amb uns alumnes que van passant de curs en curs a mesura que acumulen informació», indica el pedagog i sociòleg Jaume Carbonell.

«Vivim en una modificació constant, en una societat completament diferent i aquesta escola ja és obsoleta, no serveix», coincideix María Acaso, professora a la Universitat Complutense i autora del llibreREDUvolution. «En els pròxims 10 anys -aventura la pedagoga-, el procés serà imparable». «Cada vegada són més les presones que s’adonen que el model actual, especialment el de l’educació secundària, que és on es concentra el fracàs escolar, està esgotat», afegeix el també sociòleg Xavier Martínez-Celorrio. Per aquest motiu, alguns ja han començat a innovar, a aplicar nous mètodes.

L’escola que ve serà una escola sense llibres, sense assignatures, sense horaris i sense exàmens. Bé, d’exàmens sí que n’hi haurà, els mínims, però el que prevaldrà serà l’avaluació contínua. «Disruptiva», l’etiqueten alguns pedagogs.«És una tendència clarament en auge», explica Joan Ramon Borrell, membre del jurat del premi Ensenyament del Cercle d’Economia.

L’escola que ve treballa per projectes i centres d’interès, mitjançant grups d’alumnes que col·laboren entre si, amb dos o tres professors de diferents matèries a cada aula, però que no ofereixen classes magistrals, sinó que acompanyen l’estudiant mentre treballa. «És una escola on també hi ha memorització i ortografia, que segueixen sent necessàries tot i que no prioritàries, però en què els temes que es tracten a classe sorgeixen a partir de les preguntes dels mateixos alumnes », detalla Jordi Musons, director del col·legi Sadako de Barcelona, que ha guanyat el premi Ensenyament d’aquest any precisament pel treball de renovació pedagògica que ha desenvolupat.

L’escola que ve

UNA LLARGA TRADICIÓ

«De fet, Catalunya és un territori ric en innovacions didàctiques, on ja fa més d’un segle que parlem d’això. Quan la Mancomunitat va construir les seves escoles, es van establir unes bases que van durar fins que el franquisme les va demolir. Afortunadament, en els últims anys de la dictadura hi va haver moviments de mestres renovadors, com el de l’associació Rosa Sensat, que els va actualitzar i els va tornar a traslladar a les aules», explica Jaume Carbonell, exdirector de la revista Cuadernos de Pedagogía i autor del recent llibre Pedagogías del siglo XXI.

El que ha passat és que ara, en poc temps, s’han produït dos elements que han donat visibilitat al que algunes escoles i instituts ja han estat fent en els últims anys, assenyala María Acaso, que també és coordinadora de l’Escola d’Educació Disruptiva de la Fundació Telefónica. La implantació d’aquestes metodologies a les aules dels jesuïtes de Catalunya i la convocatòria del premi Global Teacher Prize, que ha propiciat que es parlés d’innovació educativa en programes de televisió de gran audiència, han permès donar a conèixer una realitat que -com en tantes altres coses- va un pas més endavant del de l’Administració.

«A primària, aquest model no és nou, té una certa tradició a l’escola catalana, tant en la privada com en la pública. Potser el més innovador és el que estan fent, des de fa set o vuit anys, instituts públics com el de Sils, al Gironès, o el Quatre Cantons de Barcelona, que treballa així des de fa quatre anys», explica Joan Maria Girona, mestre, psicopedagog i membre del consell de formació de Rosa Sensat.

La educació que ve

CANVI DE MENTALITAT

Necessàriament, el model (que no és únic, ni tampoc exclusiu, precisament perquè fuig de qualsevol encotillament o etiqueta), necessita un canvi de mentalitats. «Hi ha dos agents fonamentals: el suport de les famílies dels alumnes i un equip cohesionat de professors», avisa Jordi Musons a partir de la seva experiència a Sadako.

«Jo no crec, com critiquen alguns, que aquest sigui un model elitista, únicament dirigit a fills de pares molt conscienciats o per als alumnes de professors molt motivats i molt ben preparats, en absolut», reflexiona en aquest sentit Martínez-Celorrio. «És una alternativa inevitable que està creixent a llocs molt diversos i que, en contra del que es podria pensar, com que no es tracta d’un sistema academicista fins i tot podria funcionar molt bé en centres educatius d’alta complexitat social i econòmica», opina aquest sociòleg especialitzat en qüestions educatives.

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ – EL PERIÓDICO

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: