Moda i l’eròtica de la infància


Per què les marques de luxe pretenen que la temporada vinent les dones abracin la moda infantilista?

erotica de la infancia 00

Moschino vol que la primavera i l’estiu de l’any que ve ens convertim en la Barbie. Per això ha fet una col·lecció càpsula inspirada en la nina més famosa de Mattel: serà la vida en rosa (xiclet) i algunes fashionistesamb una visió estrambòtica i desmesurada de la moda, com l’editora en cap de Vogueal Japó, Anna Dello Russo, ja s’han avançat a la tendència i s’han disfressat de Barbie Moschino. Pot semblar estrany que facin aquest homenatge ara, quan la bellesa i la perfecció de la Barbie han quedat, estudi rere estudi, cada cop més posades en entredit i distanciades de la realitat dels mortals, i quan fins i tot ha irromput a les nostres vides la Lammily, una nina creada amb una campanya de micromecenatge i que té mides reals i problemes reals, com acné i cel·lulitis.

Però el cert és que moltes marques de luxe s’han fixat en el món infantil per fer les seves noves col·leccions per a la temporada vinent: Jeremy Scott n’ha creat una per a Moschino inspirada en Bob Esponja i una altra en els Simpsons; Dolce & Gabbana ha estampat les seves creacions amb la cara de Mickey Mouse, i Au Jour Le Jour amb ossets de peluix… Per què voldríem pagar milers d’euros per anar vestides com nenes que acaben de sortir de la botiga de Disney? És bonic? És atractiu? Doncs es veu que sí.

Seducció per contrast

“El destape ja no és cap novetat. Les dones ens permetem la promiscuïtat sexual, el desvergonyiment s’ha convertit en un clàssic i estem inundats d’ inputs sexis. En aquest context la ingenuïtat i el decòrum resulten realment atractius”, explica la psicòloga Elia Quiñones, que cataloga aquest fet com a “seducció per contrast”. La també psicòloga, a més de dissenyadora de moda, Eva Maldonado, afegeix: “Quan la moda converteix una cosa en tendència ho enalteix, ho empodera, ho fa exclusiu i ho erotitza perquè ho posa al cos de les dones model i, per tant, es relaciona amb el que és atractiu i eròtic. El que es mostra en aquestes col·leccions és l’infantil erotitzat”, diu Maldonado, ja que gairebé totes les peces són mini: minifaldilles, tops, minivestits de punt…

De manera implícita el rol de les dones queda supeditat al mandat masculí amb aquesta moda perquè si elles no són adultes, no poden prendre decisions i, per tant, se’ls suposa “una falta de responsabilitat i de maduresa que recorda en cert sentit la dona d’aparador, la dona objecte dels anys 50, i no deixa de ser un camí perillós”, avisa Maldonado.

erotica de la infancia 01

Ser petit és un luxe

En canvi, Quiñones atribueix aquesta moda a una crida silenciosa del gènere femení, que està disposat a perdre passió per guanyar dolçor. El seu lema seria “Més amor i menys desig”, i llança aquesta pregunta: “¿Les dones estem demanant una mica més de tendresa? ¿Volem sentir-nos estimades, a part de desitjades, en aquest despietat bucle d’embolics d’una nit?” I s’ho qüestiona perquè “el cervell dels éssers humans està codificat perquè determinats trets físics i comportaments dels nens ens resultin encisadors, així la natura s’assegura que els protegirem”. Fent-se passar per nenes les dones busquen aquesta protecció.

Fa dècades que en aquesta banda del món els petits estan, més que protegits, sobreprotegits, i queden molt lluny aquelles generacions per a qui tenir fills “era una manera de legitimar el bé comú familiar”, ja que des que eren infants treballaven perquè la família pogués subsistir, segons recorda Maldonado. Quan els nens van “deixar de mercantilitzar-se” i van passar a ser més aviat un “desig dels pares” se’n van començar a tenir menys i més tard. Allò de “Que Déu t’ho pagui amb molts fills” ara és un anacronisme, gairebé un mal auguri. Tot això fa que “als nostres dies es consideri la infància gairebé com un article de luxe i, com a tal, la moda ha de reflectir-ho”, conclou Maldonado, fent referència a la tasca en aquest camp del psiquiatra i psicoanalista Boris Cyrulnik.

En certa manera tots volem seguir sent els nens feliços que vam ser, jovenets despreocupats a qui ningú exigeix res i a qui tothom adora. Com deia la cançó d’Alphaville, “eternament joves”. És la síndrome de Peter Pan portada a l’enèsima potència i va començar a infectar la moda des de la roba interior: “Va començar a entrar-hi tímidament i ara hi ocupa un espai privilegiat”.

“Només cal fixar-se en botigues com per exemple Oysho, on la meitat de l’espai està ocupat per moda infantilista i l’altra meitat per roba interior i pijames de tall més estàndard que conviuen amb una petita secció (cada cop més gran) del que clàssicament hem considerat sexi”, detalla Quiñones. L’alta costura ha portat aquest estil de la roba interior a l’exterior i així ha trencat la invisible barrera de la intimitat.

Vendre despreocupació

És molt probable que aquesta moda no arribi mai de manera massiva al carrer i sigui un fad (terme per referir-se a una moda tan potent com passatgera), però és molt simptomàtica del moment socioeconòmic que vivim. “Crec que aquesta infantilització de la moda femenina pot tenir a veure amb la idea de diversió, alegria i color que sempre sol acompanyar un procés de crisi econòmica, ja que l’individu necessita evadir-se, distreure’s dels mals del dia a dia, i les grans marques necessiten que aquest individu segueixi consumint”, reflexiona Maldonado, que rebla: “Vendre evasió, despreocupació i que els problemes no existeixen és un recurs molt adoptat en èpoques d’escassa activitat econòmica i baixa moral”.

De fet, la majoria dels personatges en què s’inspiren aquestes col·leccions són divertits, humorístics i despreocupats. No són els Óssos Amorosos, no és Sailor Moon, no és Pingu, no és Pocoyó; els triats són Homer Simpson i Bob Esponja, tots dos igual de brètols. La que decideix posar-se un jersei amb la seva cara estampada està fent tota una declaració de principis: “Sóc infantil però alegre i divertida, gens cursi”.

El joc de l’ambigüitat

I aquí comença el joc del que sembla i no és, “el llop vestit amb pell de xai”, segons avisa Quiñones: “La seducció sempre ha sigut un joc de llums i ombres entre el que es veu i el que queda ocult. Una noia contemporània vestida de nena entra conscientment o inconscientment en aquest joc de seducció per ambigüitat”. Segur que a partir d’ara ja no us mirareu els dibuixos animats amb els mateixos ulls.

LAURA SANGRÀ – ARA

erotica de la infancia 02

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: