Bullying a casa, quan és excessiva la rivalitat entre germans?


bullying germans 00

L’assetjament entre germans és un tema poc conegut. En part, perquè forma part de la intimitat familiar, però també per la negativa dels pares a reconèixer el problema.

“Em pica cada dia”. “Es burla constantment de mi”. “Sempre em fa crits i m’empeny”.“Em diu que sóc grassa i lletja i que no em mereixo tenir amics”.“Emtrenca les joguines expressament”. “M’espanta”.“Emfa coses horribles i ploro cada nit; de vegades, tinc ganes de desaparèixer”… Si aquests testimonis de nens i nenes d’entre onze i quinze anys tinguessin l’origen a l’escola, no hi hauria dubtes a l’hora de qualificar-los com a casos d’assetjament escolar: un acte intencionat d’agressió, física o psicològica, que es repeteix durant un període de temps i en el qual un individu o un grup se situen en una situació de poder sobre l’altre. Tot i això, què passa quan aquests fets tenen lloc a casa, entre germans? Com s’anomena això?

Eva Millet – LA VANGUARDIA

Al món anglosaxó cada vegada són més els experts que comencen a utilitzar el terme bullying en el context familiar. Les relacions fraternes, sovint esquitxades per la gelosia, i en les quals, per la diferència d’edat, hi sol haver un desequilibri físic i intel·lectual, són un terreny adobat per a aquest tipus de dinàmiques. Així, aquest concepte, que habitualment s’aplica en els entorns educatius, expandeix el radi d’acció.

Dos estudis realitzats als Estats Units confirmen aquesta afirmació. El primer es va publicar a la prestigiosa revista nord-americana Pediatrics, sota el títol “Relació entre agressions entre germans i problemes mentals a l’adolescència”. El treball, liderat per la psicòloga Corinna Tucker, va entrevistar 3.500 nens i joves i va descobrir que, comparativament, hi havia més situacions de bullying a la família que a escola: un terç a la llar enfront d’un quart a les aules. L’informe, que va ser ressenyat per l’Acadèmia Americana de Pediatria, també destacava que mentre que la intimidació entre companys d’escola és un problema reconegut, quan passa entre germans és despatxat com una cosa normal.

Les agressions identificades variaven de l’abús psicològic al físic, en diversos graus (dels cops al robatori i el trencament de joguines, passant pels insults). En general, eren percebudes pels pares com una cosa corrent; fins i tot, saludable: una manera d’ensenyar als fills a lluitar davant les situacions difícils que els oferirà la vida. Tot i això, l’estudi també concloïa que els nens i les nenes que havien patit agressions d’aquest tipus tenien més possibilitats de patir problemes mentals.

“La violència entre germans és un tipus de violència prevalent en les vides de molts nens i nenes, però se sap molt poc d’aquest fenomen”, destaquen a la publicació Journal of Interpersonal Violence, especialitzada en l’anàlisi de la violència. Aquesta entitat, que també ha publicat un estudi sobre l’impacte del bullying a casa, denuncia així mateix que s’hagi fet molta investigació sobre aquesta qüestió a l’escola però que amb prou feines no s’ha reparat en l’assetjament en família. El Journal va entrevistar gairebé una trentena de parelles de germans, de les quals el 78% va assegurar que havia estat assetjat durant la infantesa (un terç, durant diversos anys). Molts van assegurar haver estat tant víctimes com perpetradors. Com l’estudi publicat a Pediatrics, aquest també destaca que els índexs d’assetjament són més elevats dins de casa que a les aules. Així mateix, assenyala que el 85% dels entrevistats va assegurar que veia aquest tipus de violència com una cosa normal.

Les relacions entre germans, competidors naturals per l’atenció dels pares, pot ser d’amor i d’odi alhora.Per això, és lògic, gairebé una mica natural, que hi hagi baralles. Tot i això, com va assenyalar Robin Kowalski, autor de l’estudi del Journal of Interpersonal Violence: “Hi ha una cosa que són els desacords normals en les relacions fraternals i una altra que és el bullying”.

Ell assegura que no sap on cal marcar la línia entre els dos conceptes, mentre que Corinna Tucker utilitza el terme agressió entre germans per denominar aquestes situacions. Tot i això, en alguns casos, aquesta última accepció sembla massa suau… Arran de la difusió dels estudis en els mitjans internacionals, van aparèixer alguns testimonis de violència fraterna que fan esgarrifar.

Comel de Charlotte, que al web de la BBC explica que, de nena, pegava “molt fort” la seva germana menor, cada dia. Assegura que se sentia encara malament per això i que la seva culpa no la mitiga que la pegués, també amb regularitat, el seu germà més gran.També se sent malament Louise, un altre testimoni, que recorda constants baralles amb el seu germà durant la infantesa: “un cercle viciós” de cops i insults terribles, l’un a l’altre, que, segons, ella, són la conseqüència del distanciament i els problemes que ell té.“Em sento responsable i no crec que sigui capaç de deixar de sentir-me culpable si no aconsegueixo disculpar-me per les coses que li vaig dir”, escriu. Un jove no identificat, de 21 anys, recorda com era assetjat a casa per un germà més gran que semblava “encantador” a ulls de tothom, però que, quan estaven sols, li pegava amb regularitat. “Encara tinc por d’ell”, afirma. June, la tercera de cinc germans, recorda el germà més gran com“un pinxo i un pervers”, però el que pitjor suportava és que la mare l’afavorís sempre davant els altres quatre. A l’Anna també li passava una cosa similar en la infantesa: la germana els assetjava constantment a ella i als altres tres germans, però els pares n’ignoraven les queixes. “No em van fer cas fins que la mare la va sentir com manava al meu germà que em colpegés amb una fusta: si no ho feia, li trencava una joguina”.Per la seva part, Deborah, nord-americana i mare de dos nois de 16 i 17 anys, ja s’ha adonat que alguna cosa passa a la seva família: “Els meus dos fills són molt populars, van a una escola boníssima, però a casa tenim un veritable problema: el més gran és un assetjador”. Entre altres coses, Deborah explica com va clavar un bolígraf a l’estómac al seu germà, a qui “amenaça de mort constantment”, pega i en destrossa les pertinences. “Té un temperament psicòtic”, assegura.

Alguns d’aquests casos, en especial aquest últim (on el jove també agredeix la mare), són molt extrems, però sorprèn que s’hagi arribat fins a situacions com les descrites. On són els límits en les baralles entre germans? Quan cal dir prou? Quan cau el primer mastegot? “Jo crec que abans, molt abans”, afirma la psicòloga Mireia Trias Folch. “Encara que aquests són casos excepcionals, sempre cal procurar que ningú no pegui ningú, perquè pegar és una falta de respecte a l’altre, al seu cos, i en un nen, el seu cos és el seu jo. En les desavinences i discussions entre germans la línia vermella està sempre en la falta de respecte”.

Trias creu que el bullying entre germans és un tema “aspre” i que potser passa més desapercebut perquè els pares el justifiquen amb un “està gelós” o un “ja passarà”, mentre que a l’escola, on ja fa una dècada que se’n parla, hi ha molt més control. “Per això, el que és molt important és la prevenció, i per fer-ho les dues eines principals són l’educació, la dels pares, en concret, i la cultura, en un sentit més general”, afirma aquesta especialista. Per a ella, la clau també està en posar límits clars i sense ambigüitats: “Avui, es busca donar una educació moderna, s’intenta que els nens facin cas amb extenses explicacions gairebé per a adults… I sovint són discursos que no serveixen, o bé perquè encara no tenen l’edat per com prendre’ls o perquè ja es pot estar dins d’una espiral de violència amb el germà”.

Per a Maribel Martínez, del centre Terapia Breve-Sentirse Bien, és important distingir entre una relació de germans mal portada i un trastorn. “Respecte a l’entorn familiar és important, primer, definir el que és el bullying: és el germà que t’agafa la joguina i tu et sents fatal? És una discussió pel programa de la tele…?”.Per a la psicòloga, situacions com aquestes són habituals en la sociabilització fraterna, mentre que alguns dels aspectes que s’esmenten en aquest reportatge impliquen un trastorn disocial. “Una altra cosa –afegeix– és com les dinàmiques familiars poden portar a relacions de germans molt disfuncionals, amb violència fins i tot: és allà on es pot incloure moltes famílies i on un es pot sentir identificat”. La línia vermella, llavors, es marca quan hi ha patiment: “Perquè una mateixa situació pot ser viscuda per un com una manera de fer-se fort i de defensar-se, però per un altre,com un patiment. Llavors sí que cal actuar”.

La normalitat amb què culturalment es veuen les baralles entre germans és un dels obstacles perquè l’assetjament entre ells es reconegui com un problema.Enocasions, els mateixos que el van patir, com Juan, ho veuen com a una manera d’enfortir el caràcter: “El meu germà més gran m’assetjava tot el temps i era terrorífic”, recorda. “Però considero que és part natural de la rivalitat entre germans i, malgrat el malament que em vaig sentir, ara sé que puc enfrontar-me al pitjor de la gent”. Juan considera que el bullying va ser una espècie de “lliçó de vida” i assegura que es porta bé amb el seu germà, quatre anys més gran que ell.

Però és necessari aprendre així les coses? Per a Mireia Trias, en absolut. “Que un germà sigui viscut coma terrorífic no és part natural de la rivalitat fraternal”, afirma rotunda. La psicòloga afegeix que encara que les baralles fraternals es vegin com a normals, perquè és el primer escenari de rivalitat entre semblants en la vida, això no justifica que la violència hagi de ser la dinàmica. Per això insisteix que els pares han d’estar molt atents. “Uns pares que procuren tenir una bona salut mental i dels seus vincles familiars deixaran passar coses en les relacions dels germans, perquè hi ha coses que ells mateixos han de resoldre, però també sabran veure en quin moment s’ha d’intervenir posant un límit, marcant una pauta moral i dient: ‘Per aquí, no’”.

L’observació és fonamental també per a Maribel Martínez, encara que apunta que, per als pares,“veure els defectes dels fills és tasca difícil”. La dita que l’amor és cec pot aplicar-se sense complexos amb la prole, però resulta una feble excusa per justificar la inòpia, la negació, fins i tot, amb què viuen alguns progenitors situacions de violència. “Sí, són dinàmiques molt penoses”, coincideix Mireia Trias, que assenyala que és freqüent que en una situació de maltractament físic es digui a qui la pateix que se l’està inventant, revictimitzant-lo.

Com apunta l’estudi de Corinne Tucker, les conseqüències d’una infantesa trufada de violència fraternal no són saludables.No només per l’impacte que implica patir agressions en un lloc teòricament segur,comés la llar, sinó, amés, pel que suposa per a un nen que els adults passin per alt un tema que els afecta molt. Mireia Trias afegeix que el resultat de no posar-li fre pot danyar tant el que l’ha patit com el que l’ha infligit. “Dins de qui l’ha patit, hi ha qui té prou resiliència per sortir-se’n, però, també, qui pot quedar-se amb el que psicopatològicament se’n diu estrès posttraumàtic. Entre els que la infligeixen hi ha des del perfil més malalt fins a qui després se sent molt culpable i l’arrossega tota la vida, pensant en el que va fer”.

En cridar l’atenció sobre una qüestió de la qual es parla poc, el missatge dels experts per als pares és que l’agressió entre germans no ha de minimitzar-se, sinó tractar-se com una cosa potencialment nociva. Posar límits clars i ferms i estar atent a les dinàmiques entre els fills són dues eines imprescindibles per posar límit a una violència que es sorgeix dins la família, però que, precisament per això, és encara més inadmissible.

bullying germans 01

EL PUNT MITJÀ

Mentre que hi ha pares que semblen no voler assabentar-se de dinàmiques de bullying entre la seva prole, n’hi ha d’altres als quals qualsevol aldarull entre germans els sembla inacceptable. Entre els dos pols, assenyala la psicòloga Maribel Martínez, cal trobar el punt mitjà. “Sens dubte, no es pot permetre ser còmplice d’una relació d’assetjament entre germans, però també és sa deixar que siguin els fills els que resolguin les seves diferències: és part de la vida”. Per a ella, de vegades els pares s’equivoquen en intervenir immediatament davant qualsevol conflicte: “Comen situacions en les quals el petit demana ajuda i l’adult, sense veure-ho, ja el veu coma víctima. En intervenir estem potenciant que la pròxima vegada passi el mateix: salvar l’un i culpabilitzar l’altre sense saber què ha passat”. L’especialista diu que quan això es repeteix en el temps, els pares s’han de qüestionar si la seva actuació està cronificant o empitjorant el problema. Els pares han d’estar atents, recalca, i posar el límit davant l’agressió en tota regla, però no intervenir davant la primera desavinença.

NONOMÉS COPS

L’assetjament entre germans no és només físic. L’abús moral, aquell germà o germana que, per exemple, sempre diu a l’altre que tot ho fa malament, és molt habitual. “Són el fruit d’inseguretats per part del que agredeix verbalment, i esperem que el que les rep tingui bona autoestima per encaixar-les. Però una vegada més, el paper dels pares, que validen les conductes i les actituds dels fills entre ells, té un valor fonamental perquè hi hagi l’assetjament o resulti desactivat”, comenta Mireia Trias. La tendència d’empetitir l’altre, opina, no és només producte de la competitivitat natural entre germans sinó, també, un signe dels temps: “Avui els nens són tan autoexigents, hi ha tanta competitivitat ja des de petits, que els casos de ressentiment cap a l’altre s’han aguditzat”, lamenta Trias.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: