Els experts consideren insuficient i errònia l’atenció a l’adolescència en una societat que ha canviat.
Els canvis socials en els joves
L’EDUCACIÓ L’escola ja no serveix de via d’inserció laboral; ha d’incidir en la construcció de persones.
NOVES TECNOLOGIES Els adolescents s’han connectat en massa sense que ningú els hagi avisat dels riscos.
La meva mare és com en Mourinho: sempre veu un partit diferent del que he vist jo”. Ho diu en Gustavo, en una sala plena d’adults disposats a fer autocrítica i a debatre sobre l’adolescència per trobar una mirada desestereotipada d’aquest període de la vida. El que és nou, per començar, és que avui en aquestes jornades també hi ha nois i noies, que a poc a poc es van deixant anar i expliquen com veuen la vida i aquest mur que senten que els separa dels adults. I també hi ha alguns pares que deixen entreveure com n’estan, d’emprenyats. “La comunicació es redueix pels prejudicis que tenen, no per nosaltres“, assenyala en Joaquín, un pare.
Entre aquesta visió de la mare com en Mourinho i les consideracions d’en Joaquín podria semblar que les coses no aniran bé. Però almenys es parla. No sonen els mòbils ni es miren les pantalles, sinó que es conversa. Aquest és un dels grans dèficits que assenyalen els experts. Actualment els adults no parlen amb els joves, i els joves no tenen res a dir als adults, assenyalava en una conferència Francecs Vilà, psicoanalista i director sociosanitari de la Fundació Cassià Just -present en aquestes jornades-. “I els adults -continuava- podem ser útils als joves si no perdem el gust per conversar“.
No es tracta de ser naïf, perquè l’adolescència sempre ha estat i serà un període de transició cap a la vida adulta en què es crea un món propi i es busca la llibertat. Però cal analitzar-ho d’acord amb la situació actual. “La complexitat social és enorme, es demanen moltes habilitats educatives, la crisi i l’atur han modificat les expectatives de futur, les relacions familiars són més complexes (encara que els joves les valoren) i les pantalles han canviat la manera de relacionar-se”, assenyala Carme Gómez-Granell, directora del Consorci Institut Infància i Món Urbà (Ciimu), que ha organitzat aquestes jornades.
En Carlos se sent lluny del món adult. Fins i tot considera que la seva vida no té res a veure amb la dels joves de 20 anys. “No podem comparar de cap manera la manera com ens relacionem avui amb la de fa deu anys“, assegura. “És completament diferent” -explica la Sofía-, volem estar connectats a les pantalles. És la nostra manera de ser lliures, i els adults han de recordar que ells també ho van intentar a la seva manera”.
És un debat vell i nou, assenyalen els experts. D’una banda, es demana als adolescents que deixin de ser-ho. És correcte, això? “Els demanem que s’expressin i, a continuació, els diem el que pensem que els convé“, indiquen. El millor per trobar-se amb un adolescent, es recordava dijous, és oblidar la pròpia adolescència. Si no, no se’ls podrà escoltar mai de debò.
Imatge de “Tribus Urbanas e Identidad Adolescente“
Per això, el que s’ha buscat en les jornades és no classificar l’adolescència només en funció dels riscos (fracàs escolar, botellot i drogues, problemes familiars, aïllament dels no iguals per les noves tecnologies), sinó en el context de la societat actual i les respostes que es donen. A tall de conclusions, i partint de la base que hi ha elements atemporals en aquesta etapa de la vida, hi va haver autocrítica entre els professionals (educadors, advocats, psicòlegs, treballadors socials), especialment en l’àmbit de l’escola.
El principal forat negre, es va assenyalar, és l’educació. Concebuda com una plataforma de preparació i de sortida cap al món laboral, la inestabilitat del mercat laboral i l’evidència que difícilment es tindrà una feina assegurada obliguen a repensar les coses. L’educació sempre ha tingut dos components. D’una banda, la construcció de la persona i, de l’altra, aquesta preparació per a la inserció laboral. L’èmfasi s’ha posat durant molts anys en aquest segon aspecte, i és el moment de recuperar el primer: ajudar les persones a fer-se adultes i donar-los les eines per afrontar la vida.
Tampoc no s’ha actuat amb prou diligència amb les noves tecnologies. No són bones ni dolentes en si, però la realitat és que s’han creat uns instruments als quals els adolescents han accedit en massa. “Ells s’han connectat, els hem connectat -s’assenyalava ahir-, i nosaltres anàvem més lents. Per posar-ne un exemple, en els casos d’assetjament a menors a les xarxes hem arribat tard, quan ja havien passat”. S’han ofert sense manual d’instruccions.
Les estructures familiars també han canviat, els models són diversos, ja no estan regides de manera vertical per un paterfamilias. I aquí cal posar els ulls en el grup familiar, no només en els nois. Pares i mares estan desorientats, explica Gómez-Gatell. No saben com han d’educar i falten activitats parentals, de guia, i polítiques de conciliació. Els centres de salut mental estan desbordats, però, de fet, el que hi ha és un problema emocional i no de salut mental estrictament, indica.
Aquests són alguns dels dèficits que es van posar sobre la taula i davant els quals els professionals consideren que la seva obligació i la de la societat és assumir un nou paper i no deixar sols els adolescents davant els canvis que s’estan produint, com si ningú no en volgués res. Passar del debat a la concreció no és fàcil, però es tractava de canviar el punt de vista a l’abric de la conversa. Un temps per a la conversa que s’ha d’ampliar i en què cal donar valor al que fan. Les respostes que s’han donat fins ara, segons el Ciimu, no només han estat insuficients, sinó també inadequades de vegades.
AMPA IPSE BLOC ... un espai per a la comunicació i per a la participació. 