Treball d’homes?


Corresponsabilidad en el hogar 002

Des de la nostra més tendra infància, la cultura patriarcal ens ha inculcat que les nenes vesteixen de rosa i els nens de blau, que les noies juguen amb nines i els nois amb camions, que hi ha, en definitiva, coses d’homes i coses de dones. A qui pensi que aquestes classificacions han quedat obsoletes , el convido a fer una ullada a l’ocupació domèstica.

Cercar un home en aquest sector laboral és com trobar una agulla en un paller. La cura de la casa i de les seves coses, i l’atenció a les persones més fràgils dins de les famílies, segueixen sent tasques adjudicades majoritàriament a les dones. Tant, que fins i tot sembla natural, com si les dones tinguéssim òrgans especialment dotats per a l’ús de l’escombra i l’administració dels bolquers (de nen i d’adult, per cert). O com si els homes patissin (o gaudissin) certa al·lèrgia congènita per a aquests menesters. En el nostre repartiment sexista de labors i treballs, costa fins i tot imaginar els homes exercint com a assistents domèstics; alguna dona m’ha confessat que no confiaria la neteja i la cura de casa a un home perquè “els homes són uns manasses” … I això que els mestres rellotgers suïssos s’han endut la palma del prestigi gràcies a la precisió …

Pepe en sus labores

Pepe en les seves tasques. Il·lustració original d’Ana Sara Lafuente. http://www.alafuente.es

Una tasca francament difícil la d’imaginar una composició diferent de l’ocupació domèstica. Difícil, encara que no impossible. En un sector destinat per la tradició a les dones, quan es descobreix per fi la presència d’alguns homes crida immediatament l’atenció. La mostra, però, és massa petita i escassament representativa com per obtenir conclusions. Amb tot, les seves experiències hi són i mereixen ser explicades, sinó com a exemple de camí cap a la igualtat, almenys com a indici remot que tal camí és possible.

Jorge és espanyol.

Actualment té cinquanta anys. Després de treballar durant molt de temps com administratiu, es va quedar a l’atur, va fer un curs d’auxiliar de geriatria i va canviar d’activitat laboral. Va ser contractat com intern, per tenir cura de dos ancians malalts, el treball era esgotador perquè havia d’estar disponible les vint-i-quatre hores del dia: «de vegades em deien: “surti vostè i es desconnecta” … “ni que fos un microones”, pensava jo … ». Quant va veure l’ocasió, va començar a la treballar com extern. En la seva trajectòria, ha trobat ocupadors racistes i dèspotes, encara que ell ha anat desenvolupant les seves pròpies eines per afrontar les dificultats: «En una ocasió vaig cuidar a un senyor bastant autoritari. Una vegada em va cridar i li vaig dir que l’època dels esclaus havia acabat i que no em xisclés. Jo crec que cal tenir do de gents i dir les coses clares. Jo marco les distàncies però els tracto molt bé; cal tenir educació i prudència, perquè t’ho expliquen tot. És un treball difícil perquè t’afecta el que els passi a les persones, no és un treball de fàbrica i t’hi acabes implicant. A més, has de gestionar totes les situacions i saber de psicologia, empatitzar amb la gent». Malgrat les dificultats, Jorge li agradaria seguir treballant en aquest sector, «encara que em toqui fer també neteja, perquè per a mi l’important és guanyar diners amb dignitat. I per a mi treballar amb gent gran és gratificant, m’he sentit reconegut, sé que faig la meva feina bé i he après moltes coses».

Koffi és congolès.

Encara que en el seu país era propietari d’un restaurant que anava bé, va decidir venir a Europa amb la il·lusió que aquí tot seria millor: ‘després la realitat és una altra, no és així. Són lliçons per aprendre a la vida’. Després de passar una temporada a França, es va instal·lar a Espanya i va treballar en la construcció. A partir del 2010, amb la crisi, va canviar l’ocupació domèstic, i des de llavors ha treballat sempre com intern, cuidant gent gran, fent la neteja de la casa i cuinant. Reconeix que en alguna entrevista de treball s’ha sentit discriminat pel color de la seva pell, però no li dóna molta importància: ‘això passa en la vida i no deixarà de passar’. Koffi se sent bé treballant com intern perquè té bona relació amb els seus caps i li sembla que el salari és adequat. Una petita dificultat és “que he d’aprendre els costums de cada família i pensar com es tracta a cadascú’. En el temps que porta a Espanya, ha trobat gent que li aprecia i s’ha sentit valorat.

En narrar la seva experiència, aquests dos homes coincideixen a assenyalar que l’ocupació domèstica no ha de seguir sent considerada propia de dones, i que és important educar en la igualtat. Segons Koffi, l’única diferència és potser la força física necessària per moure a una persona gran ja que, d’altra banda, aquest tipus de treball és com qualsevol altre i ho pot fer tothom ‘perquè dignifica”.

20 minutos – Marga Saldaña  treballa al  Centre Pobles Units , de Madrid

Campanya de coresponsabilitat a la llar i conciliació professional – Cyan ‘s videos

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: