Avis amb alzheimer i néts


alzaheimer-avi-adolescent

Un estudi realitzat a la Universitat de Barcelona relatiu a les relacions dels néts i nétes adolescents amb els avis que pateixen alzheimer convida a comentar alguns aspectes. N’hi ha un de tendre, que és la permanència del record de l’avi o l’àvia joves, quan eren cuidadors entranyables i divertits companys de jocs infantils. Un altre, però, esdevé durament realista: existeix un escàs contacte amb els avis. A més de dedicar-los molt poc temps en activitats d’esbarjo, o simplement per fer-los companyia, el fet d’estar al seu costat amb prou feines els aporta satisfacció. És probable que el sentiment dominant sigui el d’angoixa enfront de la decrepitud que es mostra als seus ulls.

L’adolescència configura una etapa de la vida en la qual, com és de rigor per al desenvolupament de la humanitat, l’energia, la il·lusió i l’ànsia de viure es troben presents amb imperiosa força. Per això mateix, la constatació del declivi i la finitud necessàriament han de desestabilitzar i afligir. Per altra banda, succeeix que com més intensa ha estat la relació mantinguda prèviament, més impacte emocional es produeix en els néts adolescents enfrontats al deteriorament físic i mental dels avis. Sempre es troba a faltar en més gran mesura allò de què s’ha gaudit amb intensitat, tot i que també es constata a l’estudi que en els adolescents aquesta enyorança no influeix en el seu mode de vida. L’ímpetu de la joventut supera amb escreix qualsevol desafiament negatiu.

Fora d’això, val a dir que l’allunyament dels néts i nétes respecte dels avis és una disposició comuna malgrat que aquests no siguin víctimes de l’alzheimer o altres malalties degeneratives. Els canvis en aquest sentit procedeixen en alt grau de la pròpia evolució dels adolescents, impregnada d’egoisme per lleu que sigui. El creixement, si emprèn el rumb desitjable, ha de convertir-los de forma natural en més generosos. Quan no és així, la joventut i la maduresa desemboquen en caràcters perniciosos no solament per als seus parents sinó per al conjunt de la societat.

Els adolescents han de seguir el seu camí amb alegria, si bé no deixa de ser bo que consagrin una part del seu temps als ancians als quals els ha unit una amorosa dedicació durant tant de temps. I sens dubte, els més adequats conductors per aquest sender són els pares, si amb la seva conducta donen exemple.

EULÀLIA SOLÉ – OPINIÓ – LA VANGUADIA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: