Feu menys cas als fills. Som hiperpares?


hiperpaternitat hiperpares

La hiperpaternitat s’ha convertit en un model educatiu habitual en les societats més acomodades. Tanmateix, són molts els experts que creuen que és necessari estar menys pendents dels fills, pel seu propi bé.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en el qual als nens no se’ls feia gaire cas. Sense anar molt lluny, l’àvia de qui escriu, quan un nét o néta es posaven pesats, recomanava actuar davant seu “com si fossin mobles”. Una taula, una cadira o un armari. Ignorar-los fins que se’ls passés la rebequeria o deixessin de fer la guitza. El “ja trobaràs alguna cosa per fer” era així mateix una altra resposta habitual al clàssic “m’avorreixo”. Es considerava que distreure’s era feina dels nens, no dels pares, i que eren capaços de fer-ho sols.

Eva Miller – Estils de vida.

L’escriptor anglès D.H. Lawrence (1885-1930) també creia que no fer gaire cas a les criatures era el més convenient per al seu benestar. Les seves tres regles per començar a educar-los (“deixar-los en pau, deixar-los en pau i deixar-los en pau”) ho testifiquen. És una faceta de la respectada educació anglesa, que ha tingut comuna de les seves bases un cert desinterès amb els fills (no en va són els inventors de les nannies i dels internats). També ho era el no comentar en públic les virtuts d’un fill, un comportament que es considerava totalment inadequat. Quelcom similar, encara que passat pel sedàs més càlid de la Mediterrània, passava aquí: si en una reunió social algú preguntava pels nens, estaven “bé” o “molt bé” i punt. També, fins no fa gaire, els nens tenien tardes lliures i agendes amb espais en blanc, i amb un lacònic “aneu a jugar” es resolien molts dissabtes i diumenges.

“La frase ‘fer com si fossin mobles’ era habitual durant la meva infantesa”, recorda l’Antonio, un barceloní de 66 anys, avi de sis néts. “I quan els meus germans i jo vam tenir fills petits, la fèiem servir de tant en tant… En comptes d’aviciar-los i consentir-los, comes fa ara, s’optava per no fer tant cas als nens, que es distraguessin sols. No anava tan malament: considero que ara se’ls para massa atenció”.

Fa 30 anys que Levine tracta adolescents en una de les zones més riques de San Francisco. La seva experiència li diu que el model de criança basat en una atenció constant i grans expectatives pel que els fills fan, estudien, porten, tenen o aconsegueixen no funciona. En una cultura tan competitiva com la nord-americana, la paternitat es converteix en una espècie de carrera sense parar, la meta de la qual és aconseguir que el fill o la filla triomfin. Els hiperpares, destaca Levine, es donen especialment en les classes més acomodades i solen tenir un pla traçat per als seus fills des del bressol. L’atenció podria acabar quan els fills ingressen a la universitat d’elit, la somiada pels progenitors, però fins i tot en aquests llocs que abans solien estar poblats de joves independents, han entrat els hiperpares. Als campus nord-americans cada vegada són més comuns els papes i les mames que acompanyen els fills a les entrevistes amb els professors o que s’ocupen de la seva intendència diària.

Així, després de molts anys escoltant a la seva consulta nois i noies que objectivament ho tenen tot, però que se senten frustrats i infeliços i insten els seus pares “a tenir una vida” fora de la seva, Levine s’ha convertit en una de les capdavanteres del underparenting, que reivindica exercir de pares de forma menys intensa, canviant les prioritats. “En la paternitat s’arriba a un punt en el qual hem de decidir si mantenir l’statu quo, el model vigent, o, amb nova informació, elegir una altra via”, escriu. Al seu parer, escollir l’altra via és una cosa urgent perquè “no hi ha dubte que els nostres fills estan vivint un món que no només no és conscient de les seves necessitats sinó que, de fet, els està perjudicant”.

La hiperpaternitat té diferents formes i graus, encara que el fons (els fills com l’eix sobre el qual giren les vides dels pares) és el mateix. Trobaríem figures com la dels pares-helicòpter (sobrevolant sense parar les vides dels seus fills), els pares-piconadora (els que els aplanen els camins perquè no topin amb cap dificultat), els xofer (que passen els dies portant els fills d’extraescolar en extraescolar), els hiperprotectors (la finalitat dels quals és evitar qualsevol accident, per la qual cosa fets abans naturals per a un nen, com pujar a un arbre, resulten impensables), els molt espanyols pares-entrepà (els que persegueixen els fills o filles al parc amb el berenar a la mà) i les més noves mares-tigre, representades per la xinesa-nord-americana Amy Chua, que dirigeix de forma implacable les existències de les seves dues filles. El seu sistema està descrit amb tot detalls al llibre Madre tigre, hijos leones (Temas deHoy), que s’ha convertit en un desconcertant supervendes.

La hiperpaternitat pot arribar a ser esgotadora per als fills, perquè en general implica agendes frenètiques. També ho és per als pares i mares, perquè són ells i elles els que els porten d’una activitat a una altra, parlen amb freqüència amb els mestres (arribant a l’enfrontament si fos necessari), els supervisen els deures i, sovint, els fan al seu costat. Recullen les seves habitacions, preparen la seva roba i motxilles, berenars, sopars i esmorzars i paren i desparen taules (perquè els nens van tan cansats que no tenen temps per a aquesta mena de tasques). També són els que planifiquen les seves agendes i, fins i tot, les seves amistats, intervenint davant el menor conflicte amb elles… La hiperpaternitat és un procés que pot durar molts anys i que, segons l’opinió dels experts, coarta en els fills una cosa tan vital com és la independència. També impedeix aprendre a partir dels errors comesos, factor força clau en el desenvolupament personal. Amb tot això i si els pares sempre volen el millor per als seus fills, la pregunta és: com s’ha arribat fins aquí?

“Crec que és perquè els objectius dels pares han evolucionat”, explica la psicòloga barcelonina Maribel Martínez. “En temps dels nostres avis, l’objectiu era que els fills sobrevisquessin a la guerra i a la postguerra, que no passessin gana i, com més aviat millor, que es posessin a treballar per ajudar la família, que solia ser nombrosa. En els dels nostres pares, el que ja es volia era assegurar que els fills poguessin estudiar i que tinguessin més possibilitats laborals… En l’actual generació de pares amb fills petits –prossegueix aquesta experta en psicologia familiar–, les prioritats són unes altres: que els fills siguin brillants, triomfin i que tinguin de tot. Sembla que el seu èxit i el seu fracàs siguin nostres i que, per això, hàgim de ser els millors pares del món”.

Martínez creu que aquest afany per l’èxit dels fills és el resultat de les noves pressions socials. “Hi ha molta competència entre pares i moltíssima informació, i això crea inseguretat, però no només als pares –matisa–. Els nostres fills també viuen amb ansietat, angoixa fins i tot, tanta pressió, tanta activitat, a tots els nivells”. Igual com la doctora Levine, aquesta terapeuta creu que estar tan a sobre no és bo per a ningú: “La criança comença amb els nadons que, òbviament, necessiten atenció 24 hores… Però els nens creixen, i els pares, sembla que no. Així, els continuen ajudant a vestir-se, a menjar i a organitzar-se les seves coses. No s’adonen que cal deixar-los anar, donar-los responsabilitats, espai propi i capacitat per prendre decisions”.

Una de les conseqüències més comunes de la hiperpaternitat és que els nens, en estar tan estructurats i sobreestimulats ja des de petitons, s’avorreixen molt fàcilment. En un programa de la BBC sobre aquest tema, Lorraine Candy, directora d’Elle Gran Bretanya i exhipermare, va comparar les dinàmiques dels seus primers dos fills amb el tercer, al qual va deixar més al seu lliure albir: “Amb els dos més grans, de 9 i 8 anys, vaig ser una mare al màxim, totalment influïda pels corrents d’estimulació imperants: els ocupava tota la setmana en activitats educatives, els comprava tota mena de baby einsteins, mozarts i similars, anàvem molt de viatge, sempre amunt i avall…”. El punt d’inflexió va arribar quan, un diumenge, després d’haver estat fent voltes tot el cap de setmana, la família va arribar a casa esgotada i el més gran, poc després d’entrar, li va dir: “I ara, mama, què més fem?”. La periodista va veure que alguna cosa no anava bé. “Amb el meu tercer fill, que té cinc anys, vaig decidir baixar totalment el ritme. És un nen molt més relaxat, molt més segur de si mateix, juga moltíssim més sol … Res a veure!”.

Mentre alguns terapeutes anglosaxons reivindiquen una “sana desatenció” coma remei a la hiperpaternitat, Martínez és més partidària d’“observar sense intervenir”. “És un concepte clau en els nens més petits, perquè observar implica fer activament alguna cosa: mirarcomel teu fill evoluciona i és capaç de superar les dificultats sense necessitat de la intervenció constant dels pares”. Per ella, aquesta atenció des de la barrera aconseguirà que els nens puguin créixer, superar-se i esforçar-se, caure i tornar-se a aixecar. “Això és el que volem, perquè si han crescutambcotó fluix, si mai no s’han hagut de responsabilitzar d’una mínima gestió de la seva vida, quan arriben a l’adolescència se senten incapaços, viuenambmolta més por i els canvis els suposen un gran problema”.

“Els nens no volen uns superpapes o supermames –afegeix la psicòloga– sinó que se’ls estimi i que passem estones gratificants amb ells, però, alhora, respectem els seus espais”. Per ella, la clau és deixar-los més tranquils i confiar-hi perquè, assegura, “són molt capaços” i és aquesta capacitat el que cal reforçar. “Els pares hem d’aprendre a immiscir-nos-hi menys, deixar-nos portar una mica pel nostre instint i observar com s’espavilen, es desenvolupen, busquen els seus recursos i aprenen i, finalment, reforçar aquest esforç, felicitar-los. Aquest és l’antídot per a aquest model d’hiperpaternitat”.

hiperpares

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: