Els pares fan campana – Deixem les famílies en pau


Els pares fan campana 01

LA DESAFECCIÓ ARRIBA A LES AULES.

Les eleccions a consells escolars toquen fons amb una participació del 9,6%.

Les AMPES registren una fuga d’associats i els seus serveis perden usuaris.

Les retallades han fet augmentar encara més, si això és possible, l’apatia. Si ja en èpoques de bonança econòmica la implicació de les famílies a l’escola era més aviat escassa, els ajustos pressupostaris i algunes mesures adoptades per l’Administració (la supressió de la sisena hora a primària o la implantació de la jornada intensiva a secundària) les han allunyat encara més.

Llegeix l’article complert a Els pares fan campana – EL PERIODICO (pdf)

 Els pares fan campana 02

«Sempre els mateixos»

SENSE RENOVACIÓ

Els membres de les AMPES afirmen que cada cop és més complicat captar pares.

EL PERIODICO – CARMEN HIERRO

Les recents marees grogues per defensar l’ensenyament públic contra les retallades de l’Administració semblaven indicar que els pares estan implicats en els problemes de les escoles. Els carrers s’omplien de gent demanant un ensenyament públic i de qualitat, però les ampes dels col·legis no han notat aquest compromís en les seves reunions.

Des de fa anys, els pares que formen part de les juntes veuen que no hi ha renovació. «Sempre som els mateixos», afirma Josep Puig, pare que va formar part de la junta de l’Escola Concepció de Barcelona durant cinc anys i que ara continua ajudant en el que calgui, a més a més de formar part del consell escolar. «És molt difícil que les persones tinguin ganes de fer alguna cosa sense cap altra recompensa que aconseguir que les coses surtin bé», opina Puig. «Crec que les persones són molt còmodes i com que veuen que les coses surten sense que hi participin, no ho fan», afegeix aquest pare d’una nena de 10 anys i d’un nen de 7.

Carles Benito, membre de la junta de l’ampa de la barcelonina escola Mercè Rodoreda des de fa 8 anys, creu que el que falta és el sentiment d’associació. «Els pares no entenen que és millor exposar les queixes a l’ampa per veure si hi ha més famílies amb els mateixos problemes i fer més pressió al col·legi per aconseguir millors resultats», explica Benito. Encara que ho justifica: «Les famílies ja tenen bastantes preocupacions per ficar-se en aquestes coses».

Ara que l’escola pública no viu el seu moment més bo, a les ampes se’ls acumula la feina. A més a més de muntar celebracions o de preparar disfresses, els pares han d’organitzar els menjadors, passar les quotes a les famílies… «Coses que abans no semblaven tan importants ara ho són perquè els pares no poden afrontar els pagaments i hem de buscar ajudes», admet Puig.

Tots dos ho tenen clar: sense una ampa que estigui organitzada i que sigui participativa un col·legi no pot funcionar d’una manera correcta. «Nosaltres hem de fer tot el que l’escola no pot fer i a més hem de vetllar pels interessos de les famílies quan hi ha discrepàncies amb els centres»,aclareix Puig.

Se’ls ha de convèncer

«Cada vegada es fa més complicat captar els pares perquè hi participin», confirma Benito. I és que ara es veu obligat a parlar amb les famílies a les portes del col·legi o als parcs per intentar que formin part de l’ampa. «No serveix allò de posar una nota a la motxilla del nen. S’ha de treballar més, i això es tradueix en un desgast més gran, però és que no hi ha cap altra manera»,explica.

Malgrat això, i de les queixes que poden tenir aquests membres de les juntes, el que sí que tenen clar és que si es van a buscar, els pares, normalment, responen. «El problema és que els hem d’anar al darrere, dir-los que facin tal cosa o tal altra. No hi ha iniciativa i falta interès», comenta Benito.

I l’interès disminueix a mesura que els nens van creixent. Les raons: els pares dels més petits van cada dia a portar i a recollir els nens al col·legi i allà es troben amb altres pares, comenten les coses i això fa que s’hi impliquin. Quan els nens ja tenen 10 anys comencen a anar sols a l’escola, les famílies no tenen tanta relació amb el centre i se’n despreocupen. «Això arriba al límit als instituts. Allà és realment difícil atraure pares a la junta de l’ampa i que s’uneixin per realitzar diferents activitats», sentencia Benito.

Els pares fan campana 03

Deixem les famílies en pau

En educació, els pares són els aficionats; els mestres, els professionals, i la societat, la revàlida.

OPINIÓ – Gregorio Luri – Pedagog

Els pares no han dimitit de les seves responsabilitats. Més aviat passa que per voler ser perfectes, ignoren de quina manera poden ser bons pares, és a dir, pares normals. Entenc per pares normals els que saben suportar la neurosi inherent a la tasca d’educar els fills sense estar tot el dia preguntant-se si ho han fet bé.

El que han de fer els pares és el que han fet sempre els pares normals: procurar que els seus fills tinguin alguna cosa per menjar, un llit per dormir, roba neta per vestir-se; garantir que dormen les hores que han de dormir, que mengen a les hores que han de menjar, que fan una mica d’exercici físic diàriament i que mantenen amb la higiene una relació cordial. Hauríem de saber, a més a més, de la mateixa manera com ho sabien els nostres pares, que els nostres fills aprenen més dels nostres comportaments que dels nostres consells.

El que la majoria de pares li demanen a un mestre és també el mateix de sempre, és a dir, el que li demanen a un mecànic, a un metge o a un lampista: professionalitat. El que volen els pares és estar segurs que s’ocupen dels seus fills uns bons professionals i dir-se a ells mateixos: «tranquil, que el teu fill està en bones mans». Permetin-me la grolleria de recordar una obvietat: els pares tenen fills; els mestres, alumnes, i la societat, ciutadans. En qüestions d’educació, els pares són els aficionats; els mestres, els professionals, i la societat, l’examen de revàlida.

No hi acostuma a haver pares dimissionaris, sinó pares perplexos per assistir a reunions escolars en les quals se’ls explica que a la classe de llengua faran llengua; a la de matemàtiques, matemàtiques, i a tutoria, educació en valors, mentre veuen que els seus fills acabaran l’ESO sense parlar anglès. Hi ha molts pares cansats d’assistir a entrevistes en les quals se’ls repeteix que el seu fill és un bon noi, però que es distreu molt; que és intel·ligent, però no estudia; que té bon fons, però relacions socials difícils. No acceptarien fàcilment que un metge es limités a entregar-los un diagnòstic. Poso l’exemple del metge perquè la tasca docent té més similituds amb la clínica que amb la mecànica.

No és la dimissió, sinó una determinada decepció, el que explica que tota la retòrica que despleguem a favor de la participació escolar de les famílies en els centres educatius sigui resposta de manera gairebé podríem dir que anecdòtica en les eleccions als consells escolars. El més còmode, per no canviar res, és dir que els pares no estan interessats a participar en l’escola, però la realitat és que hem caigut presoners de les nostres bones intencions. I farem tot el possible per salvar-les.

S’acostuma a dir que hi ha una alta correlació entre la participació dels pares en els centres i els resultats dels fills. Jo crec que la correlació real és la que hi ha entre la satisfacció dels pares amb el centre educatiu i els resultats dels fills. Cap família hauria de portar un fill a una escola a la qual no es pugui referir espontàniament com «la nostra escola».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: