A les AMPA se’ls ha girat molta feina


AMPA 01

Fa poc, Ignasi Aragay publicava una reflexió sobre l’excessiva responsabilitat que han hagut d’assumir les associacions de mares i pares d’alumnes, que inclouen, per exemple, el menjador escolar o les activitats extraescolars. Reflexionava que les retallades les han convertit en indispensables, i que això és perillós perquè implica confiar en la bona voluntat (l’amateurisme, en diu ell), en comptes de fer-ho en la professionalitat (dels funcionaris públics). Aragay concloïa que el millor premi que podrien rebre les AMPA seria “que un dia fossin menys necessàries”, la qual cosa passa, òbviament, perquè les administracions públiques tornin a dedicar més recursos a l’ensenyament.

MIQUEL PUIG – ARA

Acudit del “Faro” (http://www.e-faro.info).

Hi ha qui pensa que com menys coses facin les administracions públiques, millor, perquè tot això són impostos que ens estalviem. Per contra, jo considero que en una societat ben ordenada les administracions públiques han d’estar ben dotades, i per tant les conseqüències de la crisi fiscal em semblen tan inquietants com a Aragay.

Ara bé, amb independència de les preferències respectives, val la pena que ens preguntem què passa si el món que enyora Aragay -un món en què les escoles públiques poden responsabilitzar-se d’algunes de les coses que ara estan fent les AMPA- no torna. Dit d’una altra manera, què passa si les retallades no són reversibles. Perquè no ho són.

En els primers cinc anys de la crisi, el PIB ha caigut més d’un 11% en termes reals, cosa que ha comportat que la recaptació d’impostos hagi caigut en gairebé un 20%, malgrat els augments dels tipus de l’IVA i de l’IRPF, entre d’altres. Quan el PIB deixi de caure, potser ho haurà fet en un 14%. ¿Tornarà a créixer el PIB i amb ell els impostos? Segur que ho farà, ¿però ho farà vigorosament? És molt improbable. Per dos motius.

AMPA 2Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

El primer és demogràfic: el nombre de treballadors, i per tant de contribuents, no pot augmentar gaire. La major part dels aturats no tornaran a treballar perquè les seves aptituds perden valor dia a dia; la revolució tecnològica està eliminant la necessitat de moltes d’elles, i la construcció no tornarà perquè la demografia així ho estableix: en aquest moment, els que estan abastant l’edat de necessitar un habitatge són els nascuts quan les famílies estaven passant de tenir dos fills a tenir-ne un. Per altra banda, i pel mateix motiu, en els propers deu anys la quantitat de persones en edat laboral es reduirà en un 3% suposant que no hi hagi moviments migratoris, que en aquest moment es preveuen més aviat en direcció a perdre població. Aquesta situació és radicalment diferent de la que vam experimentar en la sortida de les dues crisis anteriors, el 1986 i el 1995, quan sobraven joves i mancaven pisos. Els parats de la reconversió industrial tampoc no van tornar a treballar, però els baby boomers es van aprofitar de les noves oportunitats que oferia el mercat laboral i van posar en marxa la construcció; totes dues coses van fer que la producció i els impostos es disparessin. Ara, manquen joves i sobren pisos.

El segon motiu és financer. Emergirem de la crisi amb un deute públic equivalent al PIB, cosa que implica que haurem de dedicar cada any al voltant del 12% de la recaptació impositiva a pagar els corresponents interessos. Un cop més, això contrasta amb les sortides de les crisis anteriors, que ens van agafar relativament poc endeutats i amb capacitat d’endeutar-nos més, en primer lloc perquè devíem poc, i en segon perquè un PIB creixent anava diluint el pes del deute. De mitjana, en els anys posteriors a la crisi anterior ens vam endeutar un 1,3% del PIB cada any, que equival a un 4% de la recaptació impositiva.

Població a la baixa, poca construcció i molt deute impliquen que les administracions públiques trigaran molts anys a disposar de més recursos que dels imprescindibles per anar tapant forats, i que durant molts anys les AMPA les hauran de suplir. Res de nou sota el sol. Abans que les administracions públiques es posessin a recaptar impostos de valent, en aquest país hi havia moltes escoles fundades per cooperatives de pares, o de mestres, i encara més per ordes religiosos. El mateix havia passat en el camp sanitari, i en el cultural. Ara bé, totes aquestes iniciatives no deixaven de ser, en un inici, amateurs. Ens agradi o no, és el món a què anem i val més que ens n’anem fent a la idea. Avui, les inquietuds polítiques semblen manifestar-se en forma d’indignació; per anar bé, s’hauran d’anar canalitzant cap a la suplència.

AMPA 3

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: