El menor com a víctima del sistema educatiu en el Codi Penal Espanyol


Nens escola

Una de les preguntes que més em solen fer els pares per problemes amb l’administració educativa, més encara després de la instauració de les taxes judicials de Gallardón, és la possibilitat d’utilitzar la via penal en denúncia d’una situació de maltractament infantil per la manca d’atenció o inadequada atenció educativa dels seus fills, el que té una negativa repercussió en el desenvolupament i psicologia de nen, que pot patir moltíssim per aquest motiu en estar obligat a “anar al Col·legi” des dels 6 als 16 anys d’edat, situació aquesta que repercuteix en tots els membres de la família i contra la qual es produeix una amarga situació d’impotència i frustració.

FONT: Ros Advocats

Aquest problema es presenta en moltes més ocasions de les que ens imaginem, especialment perquè sembla un tema tabú, tant dins de l’administració educativa com de l’Administració Judicial. Una i altra administració es justifiquen per la manca de denúncies dels pares, el que ha portat a creure als funcionaris de l’Administració educativa que tenen una mena de “impunitat” que els fa estar per sobre de les lleis, tant de les administratives com de la resta de l’ordenament jurídic, o bé tenen la falsa creença que tots els seus membres actuen sempre conforme a dret; idea aquesta molt estesa en la societat en general, que vincula les bondats d’una educació universal, pública i gratuïta al fet d’un comportament, ètica i jurídicament correcte, dels funcionaris educatius.

He trobat el següent enllaç, de la professora Inmaculada Valeije Álvarez, que em sembla molt interessant, per si algú vol estudiar el tema amb més profunditat:

http://www.slideshare.net/intereduvigo/menor-como-vctima-en-el-cpenal-espaol

Per la meva part, em centraré en la possibilitat de denunciar el “maltractament infantil” que es produeix per part dels funcionaris educatius contra els menors al seu càrrec, directament relacionats amb l’actuació en les aules.

En aquest sentit i tenint en compte la vinculació de l’Estat Espanyol amb les definicions realitzades per l’Assemblea General de Nacions Unides, en base al’article 10 de la Constitució Espanyola i al tractat d’adhesió d’Espanya de 1990 a la convenció de Drets del Nen, es pot definir el maltractament infantil com  ” tota violència o perjudici o abús físic o mental, abandonament o tracte negligent, maltractaments o explotació mentre que el nen es trobi sota la custòdia dels seus pares, d’un tutor o de qualsevol altra persona que el tingui al seu càrrec “ .

El Observatori de la Infància Espanyol, organisme adscrit al Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, afavorit per la Convenció de Drets del nen, amplia l’anterior definició i estableix que és“maltractament infantil, qualsevol legislació, programa, procediment, actuació o omissió procedent dels poders públics o bé derivada de l’actuació individual del professional  o funcionari d’aquestes que comet abús o negligència, en detriment de la salut, la seguretat, l’estat emocional, el benestar físic, la correcta maduració o que violi els drets bàsics del nen o de la infància. “

D’acord amb aquesta definició, haurien de ser punibles totes les agressions que pot patir un menor dins de l’àmbit educatiu ja siguin físiques o psíquiques, provinguin d’altres menors o dels adults amb els quals es relaciona. Malauradament, a la pràctica, això no és així, per diversos motius, uns de tipus jurídic i altres de tipus cultural:

En relació amb els primers, hem de tenir en compte, perquè és la “sortida” que normalment escolto en boca de fiscals i jutges per, ni tan sols investigar els fets que els expliquen els pares afectats, allò que la via penal és ” l’última ràtio “, una mena de darrera línia de defensa de la Justícia ja és l’encarregada d’aplicar el major càstig que pot donar-se a una persona en una societat democràtica, que són les penes de empresonament. Això vol dir que el dret penal actua sempre davant de persones, identificades amb nom i cognoms, mai davant institucions.

En segon lloc, perquè al nostre país no existeix la figura del delicte ni de la manca de “maltractament infantil institucional” recollida com tal pel nostre Codi Penal.

En tercer lloc, perquè els dos requisits que s’exigeixen pel dret penal per responsabilitzar una persona de la comissió d’un delicte o una falta, són l’existència de coneixement i voluntat (intencionalitat o dol), qüestions aquestes que cal provar en qualsevol procediment penal i que en el cas dels funcionaris de l’administració educativa es dilueixen “aigües amunt”, seguint la cadena de comandament i d’atribució de funcions.

Pel que fa als motius culturals, tenim esmentar, en primer lloc, un greu desconeixement tant per part tant dels funcionaris administratius i judicials com dels pares i de la resta de la societat, de les conseqüències psíquiques i físiques d’una inadequada atenció educativa a un nen / a d’acord amb la seva singularitat des dels primers anys de vida, en segon lloc, que, ens agradi o no, els nens són els ostatges del sistema educatiu per allò que han “estar a les seves mans” des dels 6 als 16 anys (el que en la actualitat és des dels 3 als 16 anys ) , de manera que molts pares se senten lligats de peus i mans a l’hora de denunciar aquestes situacions, en tercer lloc, perquè el col · lectiu funcionarial s’autoprotegeix mitjançant un pacte de silenci difícil de trencar i una mal entesa autojustificació la base de la cadena de comandament, l’atribució de funcions i la manca de mitjans (allò de “entre tots la van matar i ella sola es va morir “) , la qual cosa dificulta la prova gran manera, finalment, que hi ha una mal entesa acceptació social que justifica aquestes situacions de maltractament infantil escolar sobre la base que “tots hem passat per aquí alguna vegada”, “per créixer cal aprendre a aguantar platges ufrir “,” amb el temps tot s’oblida “, “la vida és dura “ , ect ..

Si parlem dels possibles delictes dels quals pot ser víctima un menor dins del sistema educatiu per part dels adults que l’envolten, tenim les següents possibilitats de maltractament infantil: el maltractament físic (ús de violència o altres accions humanes no accidentals que ocasionen ferides o lesions i en cas extrem la mort), la negligència física o privació o absència de provisió de recursos necessaris i socialment disponibles causa d’accions o omissions humanes en l’àmbit familiar, el maltractament o negligència emocional o psicològica i l’abús sexual

El maltractament infantil exigeix ​​una acció no accidental que suposi una pèrdua definitiva o un menyscapte de la integritat física o mental del menor i, en aquest sentit, el nostre Codi Penal recull les següents possibilitats:

1. – Delictes contra la vida:
a) Delictes d’homicidi i assassinat (arts. 138, 139 i 142 del CP)
b) Delicte d’inducció al suïcidi (art. 143 CP)

2. – Delictes contra la integritat física o psíquica:

b) Delicte de lesions doloses, agreujat per ser menor d’edat (art. 147 i 148 del CP)
c) Faltes de maltractament, quan l’agressor / a no compleixi els requisits de l’art.173.2 del CP

3. – Delictes contra la integritat moral:
i) Delicte de tractes degradants greus (art. 173.1 i 2 CP) i
f) Delicte de violència habitual (art. 173 del CP).

2. – Delictes contra la seguretat del menor:
a) Delictes d’amenaces, especialment els paràgrafs 4, 5 i 6 de l’art. 171 del CP (introduïts per la LO 1/2004 de 29 de novembre)
b) Delictes de coaccions de l’art. 172 del CP (quan el subjecte actiu està legítimament autoritzat per imposar la coacció)
c) Manca d’amenaces lleus, coacció, injúria o vexació injusta de caràcter lleu (art. 620.2 del CP

3. – Maltractament sexual o abusos sexuals: Protecció de la llibertat sexual i indemnitat sexual del menor:
a) Delictes contra la llibertat sexual de l’art. 178 del CP
b) Agressions sexuals (art. 178 del CP): que tenen una agreujant quan quan l’agressió sexual es cometi contra persona especialment vulnerable per la seva edat-en tot cas menor de 13 anys-o incapaç, o per abús de superioritat o parentiu (art. 179. 3 i 4 del CP)
c) Delictes d’abusos sexuals: especialment no consentits (arts.181 i 182 del CP) o amb engany sobre majors de tretze i menors de setze anys (art.183 del CP )
d) Delictes d’exhibicionisme i provocació sexual davant menors d’edat o incapaços (art. 185 del CP)

4. – Maltractament sexual o abusos sexuals: Delictes relatius a la prostitució i corrupció de menors:
a) Delicte de difusió o venda de material pornogràfic a menors d’edat (art. 186 del CP)
b) Delictes relatius a la prostitució de menors i corrupció de menors (art. 187 i 188 del CP)
c) Delicte de pornografia infantil (art. 189 CP)

5. – Negligència física o privació o absència de provisió de recursos necessaris i socialment disponibles:
a) Delicte d’inducció a l’abandonament del domicili ja infringir el règim de custòdia establert per resolució administrativa o judicial (art. 224 del CP)

6. – Protecció contra les vexacions lleus :
a) Manca de l’article 620 del CP
b) Amenaçar a un altre de manera lleu amb armes o instruments perillosos.
c) Els que causin una amenaça, coacció, injúria o vexació de caràcter lleu, llevat que el fet sigui constitutiu de delicte.

Especialment interessants en aquest àmbit poden ser els següents delictes dels funcionaris públics:
1. – L’autoritat o funcionari que, faltant a l’obligació del seu càrrec, deixi intencionadament de promoure la persecució dels delictes de què tingui notícia o dels seus responsables (art . 408 CP)
2. – L’autoritat o funcionari públic que, requerit per un particular a prestar algun auxili a què estiga obligat per raó del seu càrrec per evitar un delicte contra la vida de les persones, contra la integritat, llibertat sexual, salut o llibertat de les persones o per evitar qualsevol altre delicte o un altre mal, s’abstingués de prestar (art. 412.3 CP).

Així doncs, dins de l’àmbit penal, els anteriors són els tipus jurídics dels que es podria denunciar penalment a un funcionari de l’educació (a més dels altres delictes recollits en el Codi Penal espanyol), amb nom i cognoms, amb proves objectives de la comissió d’aquests delictes o faltes i establint la seva responsabilitat directa en el tema, és a dir l’existència de dol: coneixement ivoluntat en la comissió del delicte o la falta.

Com a conclusió d’aquesta entrada he de dir que només l’existència de denúncies per part dels pares afectats en defensa dels seus fills, sobre la base d’una “tutela judicial efectiva” pot donar lloc a un canvi de mentalitat en el funcionariat i en la societat i en l’obtenció real d’una millora en la qualitat del sistema educatiu.

FONT: Ros Advocats via Sonrisas y Vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: