Tenir estudis de secundària ja no és garantia d’inserció social


Crisi, trajectòries socials i educació

El treball de la Jaume Bofill alerta de l’aplicació errònia de la formació contínua.

Un estudi fixa en la formació universitària i la professional superior el llindar del benestar.

En temps no gaire llunyans, acabar l’educació secundària i començar a buscar una feina era una opció majoritària i gens quixotesca. De fet segueix passant, encara que l’èxit en aquest afany sigui ara limitat tenint en compte les estadístiques d’atur juvenil, superior al 50%. Abans, amb aquesta formació una persona podia inserir-se laboralment i millorar la seva posició amb el temps. S’entén que gran part del que es coneix com la classe mitjana té aquest origen. La Fundació Jaume Bofill va presentar ahir un estudi que aporta com una de les seves conclusions principals que això ja no és així: que la secundària ja no és cap garantia de futur.

EL PERIÓDICO – TONI SUST – Crisi, trajectòries socials i educació (pdf)

Que avui dia és imprescindible comptar amb formació universitària o formació professional superior per no quedar per sota del llindar del benestar. Aquesta nova realitat té la seva base en els efectes de la crisi, segons el treball titulat “Crisi, trajectòries socials i educació“, obra dels sociòlegs Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín, que estudia el període 2003-2009 a Catalunya i que publica la Fundació Jaume Bofill. El text va ser presentat ahir pels autors i el director de la fundació, Ismael Palacín, que van alternar conclusions inquietants amb la constatació global que invertir en educació és invertir a sortir de la crisi.

Celorrio i Marín encunyen el concepte «formació terciària» com a síntesi dels universitaris i els superiors de formació professional, i analitzen la interrelació entre crisi, educació i trajectòries socials. A més a més d’advertir que cada vegada és necessari tenir més formació, el treball conclou que l’educació segueix sent un valor lligat a l’ascensor social: els fills de pares amb estudis tenen més possibilitats d’acabar-los que els fills de pares que no han estudiat, un fet lògic. Però, a més a més, Celorrio i Marín conclouen que és més important perquè un estudiant completi una llicenciatura l’«eix cultural» que l’«eix de classe». És a dir, pesa més tenir pares amb estudis universitaris que amb un alt poder adquisitiu, si bé les dues circumstàncies poden coincidir.

MÉS DESIGUALTAT

Els autors denuncien com un gran dèficit el de la formació contínua, que segons l’estudi beneficia persones que ja estan formades i no, per exemple, els que van deixar els estudis sense acabar-los: entre el 2005 i el 2009 la meitat dels cursos de formació permanent els van acaparar universitaris. Celorrio i Marín han detectat que Catalunya passa a formar part dels grups de països amb més desigualtats, malgrat que en el panorama europeu està millor en aquest apartat que el Regne Unit o Itàlia.

Pel que fa a l’efecte social de la crisi, l’estudi afirma que malgrat la recessió no hi ha hagut una gran mobilitat entre classes socials en el període estudiat: un 67% segueix en la classe en què estava prèviament, un 14% ascendeix i un 19% descendeix. La variació és superior si es compara la posició entre fills i pares: el 46% ha pujat respecte a la generació anterior; el 33% ocupa el mateix espai, i el 21% està pitjor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: